Traïció a Cestus (XXXIX)

Anterior

–39–

Feia més d'una hora que se li havia tallat l'energia al magcar, que des de llavors havia estat aturat sobre el sòl de la mina, i els ànims a l'interior del vehicle empitjoraven per moments. Els líders captius de les Cinc Famílies van veure, alarmats, com el seu solitari segrestador rebia a tres rufians vestits amb el vestit típic de Vent del Desert. Els intrusos havien intercanviat unes quantes paraules en veu baixa i havien procedit amb els seus plans. Era obvi que volien aïllar els captius de la reixeta de la ciutat el més aviat possible.

–Què fareu amb nosaltres? –va xiuxiuejar la senyora Por'Ten.

–Espera i ho veuràs –va respondre un soldat emmascarat de Vent del Desert, mentre el nautolà d'ulls foscos no deia res.

Al principi van albergar l'esperança de ser rescatats, però en veure que els seus segrestadors instal·laven dispositius electrònics per confondre als sensors i monitors del túnel, es van adonar que les possibilitats de ser trobats eren mínimes.

Un d'ells es va quedar fora, fent guàrdia, i els altres dos van romandre al costat del nautolà. Debbikin El Jove observava al de fora. Anava d'un costat a un altre al voltant del cotxe..., i de sobte va desaparèixer. Hi va haver un moment de confusió, i la figura va reaparèixer. Però... era la mateixa persona? S'havia equivocat o els vidres tintats del cotxe havien revelat una mena de baralla breu i violenta?

L'esperança era un luxe que no s'atrevia a concedir-se. Però, tot i així...

–I ara... –va començar a dir el més alt dels rufians de Vent del Desert.

No va arribar a acabar la frase. Va aparèixer un cordill negre que se li enredà al coll, es va tensar i el va arrossegar per una trapa d'emergència que hi havia al sostre del vagó, donant cops de peu, cridant i portant-se les mans al coll. El segrestador nautolà es va girar al moment, grunyint.

Obi-Wan Kenobi va saltar a l'interior del cotxe amb la túnica onejant al seu voltant com el plomatge d'una au de presa. El soldat de pell colrada de Vent del Desert va ser el primer a atacar-li, i, per tant, el primer a caure amb només un lleu moviment de sabre làser. Va retrocedir, trontollant i amb l'espatlla de la jaqueta traient fum i espurnes.

El nautolà va mirar amb odi al seu adversari, i per un moment ningú es va recordar dels ostatges.

– Jedi! –va grunyir el nautolà.

Obi-Wan va aclucar els ulls, i els seus modals de cortesà es convertiren en un record llunyà. En un moment havia passat de ser un ambaixador a ser el més letal dels guerrers.

–Nemonus –va xiuxiuejar, i després va afegir–: No és la primera vegada que et dediques a la diplomàcia sagnant.

–Ni l'última –va grunyir el nautolà–. Però és l'última vegada que suporto la teva intromissió.

I sense dir més paraules, es van abalançar un sobre l'altre, i el combat va donar començament.

Els homes i dones presents no oblidarien en les seves vides el que van presenciar en els següents minuts. El nautolà va fer petar el seu fuet lluminós en una creu sinuosa, amb una precisió diabòlica. Pujava i es recollia, es doblegava i s'estirava com si estigués viva. On vulgui que fos, fes el que fes, el Jedi estava abans allà.

Hi havia moltes especulacions sobre la raó per la qual els Jedi preferien els sabres làser a les pistoles làser. Tots els desavantatges d'una arma de contacte com aquesta eren òbvies. Però en aquell moment, en veure el drama que es desenvolupava davant els seus ulls, també es va fer obvi un altre fet: el sabre làser d’Obi-Wan es movia com si fos una extensió del seu propi cos, un braç o una cama de llum, imbuït amb el misteriós poder de la Força.

Els dos adversaris estaven molt igualats. Un hagués pensat que la major longitud del fuet podia significar un avantatge, però no era així en aquell reduït espai. Curiosament, mentre el nautolà brandava el fuet d'un costat a un altre, deixant anar espurnes i fonent el metall dels panells, a més de fer saltar petites flametes que queien sobre els amagats presoners, cap d'ells va patir cap dany. El nautolà era agressivitat pura. El seu rostre es va contraure en una ganyota violenta, i va deixar anar malediccions en estranys idiomes mentre movia el tors amb una agilitat impròpia d'un vertebrat.

Evidentment, el Jedi s'anava a acovardir. Anava a fugir i a posar-se fora de perill. Res podia interposar-se davant semblant demostració d’agressivitat...

Però el Mestre Kenobi es va mantenir ferm. Es va moure per aquell estret espai, rebutjant el fuet amb el sabre làser que lluïa com un llamp en el desert. La velocitat i la ferocitat del nautolà eren equiparables a la determinació freda i implacable del Jedi. Van saltar i van donar tombarelles, movent-se per aquell reduït espai, descrivint cabrioles que pràcticament els feien caminar pel sostre mentre esquivaven i atacaven, aconseguint un nivell hipercinètic sofisticat i primari alhora.

El Mestre Kenobi va ser el primer a travessar la guàrdia del seu contrincant, de manera que el fuet de llum tot just va ser capaç d'agafar el sabre a temps per rebutjar-lo. La màniga del vestit del nautolà va cremar amb una flama breu i intensa. I es va apreciar un canvi brusc en el comportament del segrestador. El nautolà va grunyir, i la por es va dibuixar a la cara. El Jedi estava guanyant! En una altra envestida més, dues com a molt, el Mestre Kenobi podria envoltar el problema del fuet i passaria a matar.

El nautolà flagel·là d'un costat a un altre com si reunís energies per a un nou atac. Després, amb un únic moviment aclaparadorament veloç, va agafar en braços al soldat del Vent del Desert ferit com si fos un nen, va saltar al sostre i va marxar. Van sentir les seves petjades allunyant-se pel túnel. I després... res.

El Mestre Kenobi es va girar cap a ells, i el seu rostre va començar a relaxar-se després del combat. Si no hagués dit res, no s'hauria sentit una paraula en aquell cotxe durant una hora.

–Hi ha algun ferit? –va preguntar.

Quill amb prou feines podia balbucejar.

– No! Això... ha estat impressionant! He sentit moltes històries dels Jedi, però mai... Només vull donar-te les gràcies! Moltíssimes gràcies.

El Mestre Kenobi el va ignorar i va anar d'un a un altre per veure si estaven bé. Després va examinar, va analitzar i va desconnectar el dispositiu de substitució. Al cap d'un moment, la llum va tornar al vehicle. L'androide va començar a rodar i girar com si acabés de despertar d'una migdiada. Va mirar a Kenobi.

–Ah! Mestre Jedi! Suposo que ha estat vostè qui m'ha tornat el funcionament.

–Així és.

–Quines són les seves ordres?

–Porta aquestes persones a la capital.

–De seguida, senyor.

L'androide es posà en marxa. Els ostatges rescatats van fer un crit d'alegria, fins i tot Quill, amb els ulls d'insecte brillant d’admiració. Debbikin El Jove va tirar de la túnica del seu salvador.

–Mestre Jedi –va dir–. Com puc recompensar-lo per això?

El Jedi va somriure, misteriós.

–Digues al teu pare que recordi quin és el seu deure –va dir.

Següent