–59–
Abans de
continuar, Sheeka Tull es va assegurar que els seus perseguidors l'havien
perdut la pista. Va viatjar cap al Sud, cap a les rutes aèries comercials, i
després va entrar en elles, canviant de direcció diverses vegades per estar completament
segura que ningú seguia l’Spindragon.
Una
vegada va estar segura, va zigzaguejar dos-cents quilòmetres fins a una
extensió de monticles marronosos situada a uns 180 klicks a l'est de les
muntanyes Dashta. Un riu canalitzava l'aigua fosa del pic nevat de Yal-Noy, cap
al Nord, per la qual cosa els seus turons eren molt més verds del que és
habitual en la superfície de Cestus, la qual cosa constituïa un plaer per a la
vista fins i tot des de lluny. Tot i així, el subministrament d'aigua no arribava
a ser abundant, només n'hi havia prou per abastir una població que es mantenia
relativament escassa.
La
majoria les anomenaven els turons Zantay. Sheeka Tull les anomenava la seva
llar. Sheeka va introduir les coordenades d'aterratge i va respirar amb alleujament
mentre els motors s'aturaven.
Al
principi no hi va haver senyals de vida. Aleshores, un x'ting vestit amb una
túnica marró va sortir d'una de les construccions de metall. Mentre Sheeka Tull
ajudava a sortir a Jangotat per la rampa, ell la va saludar amb el somriure de
benvinguda de costum.
–Germà
Destí. –Va dir ella.
–Sheeka –va
dir ell. Els seus ulls van examinar l'uniforme cremat, i la seva expressió de
dissort es va intensificar–. Portar aquí en aquest soldat és perillós.
Sheeka
va agafar amb més força a Jangotat per la cintura.
–Ha estat
ferit per la nostra causa. Ajuda'l, Germà Destí. Si us plau.
El vell
x'ting de borrissol canós va examinar la ferida, fregant el teixit entre els
dits.
–Làser?
–Què més
dóna? –va dir ella, apressant-lo–. Ajuda'l!
El Germà
Destí deixà anar un sospir llarg i lent. Els seus facetats ulls color maragda
estaven profundament entristits.
–Per tu,
filla meva –va dir, i va alçar la veu perquè el sentissin els altres.
Lentament, van aparèixer unes poques persones seguides per bastants més, totes
sortint dels seus amagatalls, acostant-se, somrient.
Tres
nens es van acostar corrent a ella, cridant:
–"Nana!"
i abraçant els seus faldons de cuir.
–Tari! –va
exclamar ella, abraçant al nen–. Tonoté (la nena) –. On és Mithail? –el nen va
mantenir certa distància, però ella el va abraçar i va besar el seu pèl vermell
i rebel–. Què tal us ha anat? –va preguntar mentre distribuïa petons i
abraçades entre ells, i veia de cua d'ull com uns x'ting vestits amb hàbits
foscos s’emportaven amb llitera a Jangotat.
–Qui és
aquest home? –va preguntar Mithail, el més petit.
–Un amic
–va respondre ella, i després li va regirar el pèl–. Un amic. Vinga. Expliqueu-me
tot el que ha passat en l'última setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada