El cuidador de la sorra: El relat del Cap de Martell

El cuidador de la sorra: El relat del Cap de Martell


Dave Wolverton

Relat 5

La cantina estava plena ara que els sols de la tarda es posaven a Tatooine, no obstant això, fins i tot assegut amb el seu amic en la repleta cantina, Momaw Nadon se sentia d'alguna manera sol. Tal vegada fos perquè Nadon era l'únic ithorià (o cap de martell) del planeta. O tal vegada fora per les notícies que el seu vell amic Muftak portava.

Muftak, el pelut quatre ulls blanc, va beure d'una tassa de nèctar fermentat, xarrupant amb la seva llarga probòscide, i va dir amb entusiasme palpable:

—Talz és el nom de la meva espècie... almenys així és com em va cridar el soldat d'assalt, i tan aviat com ho va dir, vaig reconèixer la paraula. Has sentit parlar dels talz?

Nadon tenia una memòria perfecta.

—Per desgràcia, mai he sentit parlar de la teva espècie, amic meu —va respondre Nadon, les paraules de les seves boques bessones tallaven a través de la sala en estèreo—. Però tinc contactes en altres mons. Ara que coneixem la teva espècie, podrem ser capaços de saber on es troba casa teva.

Els ulls d’en Muftak van adoptar una mirada llunyana mentre xarrupava la seva beguda.

—Casa.

—Aquests soldats d'assalt imperials que et van preguntar —va qüestionar Nadon—, on van anar després?

—He sentit —va dir Muftak—, que estan buscant a dos droides que van evacuar d’una nau rebel i van caure en el Mar de les Dunes. Els imperials estan duent a terme una recerca porta per porta, fins i tot ara.

—Hmmm... —Nadon ho va considerar. No sabia darrere de què estaven els imperials realment. Sovint visitaven planetes, i pretenien investigar una infracció menor com a excusa per intimidar als locals, a continuació, deixaven una guarnició de pistolers per «garantir la pau». Una petita força de soldats d'assalt havia estat aquarterada al planeta des de feia algun temps. Ara semblava que l'Imperi estava pujant l'aposta a Tatooine. En aquest mateix instant, en tot el planeta, residents dels baixos fons corretejaven a ocultar carregaments de drogues il·legals, falsificant documents. Nadon va veure cares preocupades en l'abarrotat bar. Era impossible saber quant temps podrien quedar-se les noves forces imperials o quina direcció podrien prendre les seves recerques.

Muftak va posar una urpa pesada en el braç de Nadon en senyal d'advertiment.

—Hi ha una cosa més que haig de dir-te, el meu vell amic. Els imperials que em van detenir estaven dirigits per un comandant anomenat Tinent Alima, un vell humà del planeta Coruscant.

En sentir el nom d’Alima, la sang d’en Momaw Nadon es va gelar i els músculs de les seves cames es van tibar, preparant-se per córrer.

—Seria un gran favor —va dir Nadon—, si poguessis descobrir si aquest home va dirigir el destructor estel·lar Conquesta en el seu atac contra una nau ramat a Ithor.

—Ja he començat a preguntar per aquí —va respondre Muftak—. Em vaig adonar que els homes a les ordres d’Alima no li respectaven, desviaven la mirada quan els donava ordres, i fins i tot els seus subordinats mantenien una sana distància d'ell.

—Què significa això? —va preguntar Nadon.

—Aquest Alima és un pària entre els seus propis homes... probablement recentment degradat, descendint en l'escala de comandament. És molt probable que ell sigui el que va trair al teu poble. Si ho és, què vas a fer?

Nadon va detenir els seus processos digestius per un moment, enviant més sang al seu cervell mentre ho considerava. Alima era un home cruel. Posar-se en contacte amb ell seria perillós, però Nadon sabia que no podria resistir-se a enfrontar-se a l'home que va ser responsable del seu exili.

—No sé el que faré —va dir Nadon—. Si aquest Alima és el meu vell enemic, digues-li que saps d'un enemic de l'Imperi que pot estar albergant als droides. Ven-li el meu nom... i assegura't que et paga bé —va ser un moment irònic. Des de feia anys, Nadon havia espiat per a la Rebel·lió i havia tractat d'ocultar aquesta afiliació. Ara li estava demanant a un amic que li delatés.

—Una cosa més —va dir Muftak amb una nota d'alarma—. Aquest Alima va ser portat com interrogador per Lord Vader. En el desert es diu que ja ha matat a cinquanta dels nostres ciutadans.

—Sé amb quin tipus d'home estic tractant —va dir Nadon pesadament.

Aquella nit, mentre els sols espígol i rosaci de Tatooine se submergien en l'horitzó, Nadon se sentia inquiet. Les seves simpaties per la Rebel·lió eren àmpliament conegudes, i no dubtava que els imperials no trigarien a anar a interrogar-li... probablement fins i tot a torturar-li.

Amb els anys, Nadon va utilitzar la seva part de la fortuna familiar per invertir en projectes d'agricultura en un centenar de mons. Les seves inversions havien donat fruits en considerables dividends fins que havia pastat una fortuna, i en general en aquestes hores de la nit hauria estat treballant dur, gestionant la seva riquesa. Però aquesta nit estava inquiet.

Per calmar-se, Nadon va decidir prendre part en una antiga Cerimònia de la Collita, per la qual cosa va agafar el seu aerolliscador i es va dirigir a una vall sense nom a les muntanyes al nord de Mos Eisley. Allà, Nadon havia plantat coriacis arbres trepa cydorrians. Amb els seus sistemes d'arrels de llarg abast, els arbres trepa havien format ràpidament una pròspera arbreda.

Nadon va anar fins a l'espècimen més saludable i va treure una sèrie de fines agulles daurades d'una bossa en el seu cinturó, i després va inserir les sondes en l'escorça de l'arbre per recollir mostres genètiques. Com a part de la Cerimònia de la Collita de Gens, li va parlar en veu baixa a l'arbre mentre treballava.

—Amb el teu regal, amic meu —li va dir a l'arbre—, empeltaré l'ADN per reproduir el teu llarg sistema d'arrels en la carabassa hubba nativa de Tatooine. La carabassa hubba serveix com a sustentació de la vida silvestre de jawes i habitants de les sorres de Tatooine. I així, amb aquest petit dolor que t'he causat, molta gent es beneficiarà. Per aquesta collita et dono les gràcies. I et dono les gràcies per les majors collites que vindran.

Quan va haver recollit les seves mostres, Nadon es va recolzar en la sorra calenta, observant els estels cremar en el cel nocturn, i va recordar la seva casa. Nadon tenia una memòria impecable, així que podia reproduir vivències en la seva ment, i mentre recordava, les vistes, olors i emocions de tot arribaven a ell novament perdent-se fins al present. Va reviure el moment en què ell i la seva esposa Fandomar van plantar un petit arbre nuós Indyup per commemorar la concepció del seu fill. Per un moment en la seva memòria, Nadon es va agenollar al costat de la seva esposa cavant sota una cascada banyada pel sol en la humida selva ithoriana, després decantà el cap escoltant una serp arrak que va trencar a cantar des de les altures d'un penya-segat proper.

Llavors va recordar ser un nen, inhalant suaument amb ambdues boques la dolça aroma d'una flor donar porpra.

Després del devessall de records, Nadon se sentia fràgil, perdut. Casa. Nadon no podia anar a casa. Una vegada, va ser reverenciat entre el seu poble com un gran Summe Sacerdot, un ithorià reconegut pel seu coneixement de moltes cerimònies agrícoles. Però llavors el Capità Alima va arribar amb el seu destructor estel·lar i va obligar a Nadon a revelar els secrets de la tecnologia ithoriana a l'Imperi.

El poble de Nadon l'havia desterrat. Com a càstig particular, Momaw Nadon havia triat viure en aquest lúgubre món, Tatooine... l'equivalent a un infern ithorià. Una vegada havia liderat al seu poble en la cura dels vasts boscos de Ithor, ara Nadon cuidava les estèrils sorres de Tatooine. Com a penitència pels seus crims, s'esforçava a desenvolupar plantes que poguessin prosperar en aquests deserts, amb l'esperança que algun dia Tatooine es convertís en un món exuberant i acollidor.

Nadon va reproduir els seus primers records d’Alima, capità del Destructor Estel·lar Imperial Conquesta. Alima havia estat un home jove amb el pèl fosc, un rostre aguerrit, i ulls feroços. Nadon hi havia estat jovençà, el Summe Sacerdot de Badia Tafanda.

En el seu Ithor natal, el poble de Nadon vivia en immenses ciutats flotants anomenades naus ramat, que utilitzaven motors repulsors per sobrevolar constantment els boscos i planes, i Badia Tafanda era la més gran i millor de les naus ramat planetàries de Ithor. Dins de cada nau ramat, centenars de biosferes eren minuciosament reproduïdes incloent flora i fauna microscòpica de la capa vegetal. Els ithorians collien plantes de les biosferes de les naus, però sobretot de les seves enormes naus terrestres, també collien dels abundants boscos de Ithor... prenent aliments de les fruites i grans, creant medicaments de les sabes i pòl·lens, utilitzant fibres vegetals per crear teixits i porcellanes ultrafortes, collint minerals i energia de les, d'altra banda inservibles, tiges i arrels.

L'estudi de les plantes i els seus usos era el treball vital de la majoria dels ithorians, i els millors estudiants es convertien en sacerdots que guiaven a uns altres, prohibint a la gent que collissin plantes que poguessin pensar o sentir. Només les plantes que dormien, les que no eren conscients de si mateixes, podien ser collides, i només sota una estricta llei: Per cada planta que era destruïda en la collita, dues havien de ser plantades per reemplaçar-la. Aquesta era la Llei de la Vida ithoriana.

Com a Summe Sacerdot, Nadon s'havia passat dècades al servei de la vida, fins que el Capità Alima va arribar brandant excuses per abordar Badia Tafanda, llavors va exigir conèixer els secrets de la tecnologia ithoriana. Al principi Nadon es va negar a revelar els secrets, fins que el Capità Alima va apuntar els làsers del seu destructor estel·lar als boscos sensitius dels Pujols Cathor. Milers de bafforr van morir, arbres que havien estat mestres i amics de Nadon en la seva joventut. Ni els arbres ni els ithorians tenien les armes per lluitar contra l'Imperi.

Quan el bosc va ser destruït, el Capità Alima va girar les seves armes cap a Badia Tafanda i va ordenar-li rendir-se. En un últim esforç per salvar al seu propi poble, Nadon no va tenir cap més remei que cedir els secrets de la tecnologia ithoriana a Alima.

Com a càstig per revelar les cerimònies agrícoles ithorianes, Nadon encara podia sentir la sentència dels ancians ressonant en les seves oïdes:

—Et desterrem de Ithor i de la nostra mare selva. Ves i examina les teves males accions en solitud.

Llar. Nadon es va trobar tant envejant a Muftak com sentint gratitud per què potser la criatura peluda pogués trobar alegria.

Les divagacions de Nadon van ser interrompudes per una trucada de comunicador al seu canal personal.

—Nadon —va sonar la veu d’en Muftak—, acabo de vendre el teu nom a aquest Tinent Alima. Serà millor que vagis a casa per trobar-te amb ell. Vés amb compte, vell amic.

—Gràcies —va dir Nadon.

Quan Momaw Nadon va arribar a Mos Eisley, la seva casa estava en silenci. Amb els sols amagats, molts dels habitants de la ciutat estaven als carrers, gaudint de la freda nit. Fora en el Mar de les Dunes, els vents fluïen sobre la sorra, aixecant núvols de pols. Les descàrregues estàtiques en els núvols de pols feien que la nit espetegués amb el so distant de trons secs.

Nadon va obrir la porta, comprovant el marc a la recerca de qualsevol senyal que algú pogués haver forçat l'entrada abans que ell. L'aire a la seva casa era ric en humitat, els peixos dreeka refilaven entre els joncs de l'estany de la seva sala d'estar. Pertot arreu en la cúpula, enfiladisses grimpaven per les parets poroses cap a les lluernes. Petits arbres s'estremien sota el pes de la brisa produïda pels ventiladors.

Nadon es va obrir pas per una sendera pavimentada cap a una de les seves moltes cúpules laterals, a una petita arbreda d'arbres bafforr que relluïen en blau pàl·lid amb la llum dels estels sota les seves fulles negres. Nadon es va agenollar davant d’ells i va embolicar amb els seus llargs i avesats dits grisos el tronc d'un arbre. L'escorça era més suau que el cristall.

—Amics meus —va murmurar Nadon—. El nostre enemic el Capità Alima s'acosta. No sé com confessar això, però m'agradaria matar-lo.

L'escorça brunzia sota el seu tacte, i un sentiment pur i sagrat li va exaltar, com si la llum penetrés per cadascun dels seus porus. El calmant toc mental dels arbres sensitius gairebé li va aclaparar amb la seva bellesa, però els arbres estaven disgustats per la seva confessió. Per sobre d'ell, les fulles negres tremolaven, xiuxiuant les paraules:

—Noooo. Prohibim això.

—Ell va matar als bafforr dels Pujols Cathor —va dir Nadon—. És un assassí. I va matar als vostres germans per poder obtenir un major prestigi entre persones malvades. Tot el seu propòsit era impur.

—Ets un sacerdot de Ithor —van murmurar els arbres—. Vas jurar honrar la Llei de la Vida. No pots matar-lo.

—Però ell va matar a la vostra família —va raonar Nadon. No sabia si els bafforr li entenien. Cada arbre en si mateix tenia una intel·ligència limitada, però a través de les seves arrels entrellaçades estaven connectats i així formaven una intel·ligència col·lectiva. Un gran bosc posseïa més saviesa que cap altre ésser, però aquests pocs arbres no eren un gran bosc. No obstant això, Nadon no havia acudit pel seu consell, només a pel seu permís.

—La nostra família hauria mort amb el temps —van raonar els bafforr—. Alima només va apressar la seva fi.

—I de la mateixa manera jo vull apressar la fi d’Alima —va dir Nadon.

—Tu no ets com Alima —els arbres van aguditzar el focus del seu toc mental, i Nadon va panteixar davant la bellesa que sentia, com si rius de llum caiguessin en cascada a través d'ell. La profunda pau que es va assentar en els seus ossos era tant una recompensa com un advertiment. Mentre se submergia en la llum, temia el moment en què hauria de deixar l’arbreda sagrada i tornar al món terrenal—. Si trenques la Llei de la Vida —van dir els bafforr—, ja no podrem ser capaços de tolerar el teu toc.

—No el mataria jo mateix —va declarar Momaw Nadon—. Podria ordenar a l'arbre vesuvague que l’escanyés, o podria demanar a l’alleth que el consumís, o a l’arool que l’enverinés.

—Totes aquestes són formes de vida inferiors —va dir el bafforr—, i responen a les teves ordres com si fossin armes comunes. Una vegada més, t'advertim, no pots infringir la Llei de la Vida.

El toc mental dels bafforr es va retirar bruscament, i Nadon va ofegar un sanglot quan va ser sobtadament exclòs de la ment grupal. Es va cobrir el rostre amb les mans i va començar a plorar.

—Quina casualitat trobar-te aquí —va dir una veu desconeguda. Momaw Nadon es va tornar.

Sota una resplendent esfera que brillava com una lluna hi havia un vell humà amb uniforme imperial. Arnes d'ales color maragda voleiaven en l'esfera, i per un moment l'humà va mirar les seves ales de color verd brillant.

El rostre d’Alima era més grassonet que l'última vegada que Nadon l'havia vist, i la seva veu s'havia tornat ronca amb l'edat. Les seves galtes s'havien enfonsat i el seu pèl estava encanudit, però Nadon el va reconèixer. Hauria reconegut aquell rostre en qualsevol lloc.

—Veig que encara ets un sacerdot, ploriquejant amb els teus arbres sagrats —va dir Alima. Va agitar un blàster cap a l’arbreda.

—I veig que tu segueixes sent un serf del mal —va dir Nadon—, encara que amb una mica menys de rang.

Alima es va riure entre dents.

—Creu-me, vell amic —li va respondre—, la meva caiguda en desgràcia va ser orquestrada acuradament. Només un ximple voldria ser capità de la nau insígnia de Lord Vader: La taxa de mortalitat és extraordinària. Així i tot, Vader troba usos per a mi fins i tot com un humil tinent... que és pel que estic aquí. Així que, digues-me, «enemic de l'Imperi», on estan els droides. Vaig pagar uns bons diners per conèixer el nom de qui es diu que està albergant-los.

—Llavors has malgastat els diners —va replicar Nadon, amb l'esperança que Muftak li hagués tret un munt—. No conec la ubicació de cap droide.

—Però ets un enemic de l'Imperi, al servei de la Rebel·lió —va murmurar Alima perillosament—. Estic segur d'això!

—No sé gens de cap droide —va respondre Nadon suaument. Va comprovar la ubicació de l’Alima. El soldat estava prop d'un cactus arool. Nadon podia ordenar-li que ataqués, però per estar plenament a l'abast de les seves espines punxants, Alima hauria de moure's un parell de passos més pel camí.

Nadon es va aixecar del sòl de l’arbreda, es va desplaçar al camí, i es va allunyar de l’Alima, amb l'esperança d'atreure’l un metre.

Alima va seguir la mirada de Nadon, i va fer un cop d'ull a l’arool.

—De debò creus que sóc tan estúpid com per caure en els teus paranys, sacerdot? —va preguntar Alima.

Alima va aixecar el blàster i va apuntar a Nadon, després es va girar bruscament i va disparar a l’arbreda blava brillant de bafforr. Un arbre va esclatar en flames, el seu tronc es va trencar per l'impacte. Les fulles negres van murmurar i ones de dolor van fluir des dels arbres, copejant els sentits de Nadon com si fossin punys poderosos.

—Vas a dedicar tots els teus recursos a la recerca d'aquests droides —va dir Alima—. Cerca entre els teus amics rebels. Si no tens la localització dels droides per demà a la tarda, et mantindré els ulls oberts i t'obligaré a veure com empunyo una vibroespasa i tallo cada branca dels teus preuats arbres bafforr, un a un. Després deixaré caure un detonador termal a la teva sala d'estar i fregiré a la resta dels teus maleïts amics vegetals. Creu-me, si la teva família estigués aquí o si pensés que hi ha alguna cosa que estimis més en la vida, m'encantaria destruir-ho, també...

—Et mataré... —va cridar Momaw Nadon, la seva veu estereofònica va reverberar a través del dom sorprenentment fort.

—Tu? —va qüestionar Alima—. Si pensés que fossis capaç, hauria portat un esquadró. No, cediràs a les meves exigències, com ho vas fer en el passat!

Alima es va tornar i es va allunyar, despreocupat, i Nadon no va poder fer més que observar-ho amb impotència malgrat la fúria que cremava en el seu interior.

Quan Alima es va haver anat, Nadon va anar cap a l’arbreda per veure si podia salvar al bafforr ferit, però la lluentor blava pàl·lida del seu tronc vidriós ja s'estava tornant negre moribund.

Es va estendre als arbres amb la seva ment. Nadon va caure de genolls en la gespa molsosa sota les fulles fosques i va declarar:

—Ara? Ara puc matar-lo?

Les fulles dels arbres sensitius bafforr que li circumdaven van murmurar feblement en resposta.

—Què? Què ha passat? Qui ens toca?

Momaw Nadon va escoltar la veu dels arbres. El seu nombre s'havia reduït de set arbres a sis... just per sota del nombre necessari perquè l’arbreda adquirís veritable capacitat de sentir. No podia dir-los molt que poguessin comprendre.

—Momaw Nadon, un amic, us toca. El nostre enemic va matar a un membre de la vostra arbreda. Desitjo castigar-lo pel seu acte.

—Ho entenem. No pots trencar la Llei de la Vida —van murmurar els bafforr amb caràcter definitiu—. Prohibim això.

Nadon va retrocedir sense tancar els ulls en el signe tradicional d'acceptació. Potser els bafforr estaven disposats a morir pels seus principis, però Nadon no podia asseure's en silenci i deixar-ho passar.

Va considerar les seves opcions. Podia buscar als droides, cedir a les demandes del Capità Alima.

La idea era tan repugnant que Nadon va sentir dolor físic, va sentir els seus ulls irritats i amb picor. Nadon es va fregar el front entre els ulls amb els seus dits llargs i prims, estimulant físicament una glàndula de plaer al llarg de l'arruga del seu front per poder pensar amb claredat de nou.

Si l'Imperi volia aquests dos droides tan desesperadament, llavors era imperatiu que l'Imperi no els aconseguís.

No, Nadon havia de lluitar. El Tinent Alima era un home perillós... tan cruel com qui més. Deixaria un rastre de víctimes carbonitzades i mutilades en la seva cerca dels droides, i tard o d'hora, algú podria dir-li el que volia saber.

Per molt que Nadon detestés la violència, sabia que Alima era un monstre, algú que havia de ser destruït. Seria una pèrdua petita per a l'Imperi, un cop ineficaç, però Alima representava una constant i innegable amenaça per a l'Aliança Rebel.

I igual d'important, deixant a Alima viu, Nadon estaria permetent que l'home matés més plantes, més gent. Nadon no podia permetre que Alima visqués.

A una altra sala un sistema d’aspersió es va engegar amb un suau xiuxiueig, i Nadon s’ho va prendre com un senyal per marxar-se. Va comprovar que en el seu cinturó d'utilitats portava alguns xips de crèdit, a continuació va sortir per la porta principal.

Carrer avall, va veure a tres soldats d'assalt de guàrdia, parlant entre ells. No ocultaven el fet que estaven vigilant la seva casa. Nadon hauria de passar davant seu. Les llums vermelles intermitents dels seus rifles blàster atestaven que els rifles estaven preparats per matar. Quan Nadon va passar, un dels soldats d'assalt es va desenganxar i li va seguir a una distància discreta.

Els carrers estaven plens ara que la nit plena s'havia assentat i l’abrasadora temperatura havia caigut a un nivell còmode. Nadon va passar a través dels mercats i no va tenir problemes per perdre al soldat d'assalt.

Nadon es va dirigir a la Botiga d'Armes de Kayson. L'humà rude que era l'amo de la botiga havia estat en aquest negoci sempre, però Nadon mai havia posat un peu en el local. Li va portar menys de cinc minuts comprar un blàster pesat i una funda que podia ocultar sota la roba, després l’ithorià va sortir per la porta.

Va passejar pels carrers sense rumb fix durant gairebé una hora, sense cap tipus de pla. Simplement esperava albirar al Tinent Alima, treure el blàster, i disparar a l'humà. Nadon sabia que no s'aconseguiria molt amb tal acció. Mataria a l'humà, però al final ell perdria la seva pròpia vida. Els preciosos arbres bafforr de la seva casa serien arrencats per qualsevol que prengués la casa, i d'una manera o una altra, mai seria capaç de parlar amb ells de nou. Però almenys no serien torturats per gent com Alima.

Va ajustar el blàster per matar, després va buscar pels carrers fins que va sentir el so de sirenes d'incendi en el seu propi veïnat. Per un moment l'horror li va copejar, tement que el Tinent Alima ja hagués cremat casa seva, però mentre corria pels carrers, Nadon va veure que la casa d'algun comerciant estava feroçment en flames.

La llum del foc reflectida per la columna de fum il·luminava els carrers i carrerons d'un vermell apagat.

Des de totes les llars, gent corria cap a la casa amb pots d'escuma. L'aigua era tan preuada a Tatooine que les autoritats probablement deixarien que la casa cremés abans que malgastar l'aigua utilitzada en els extintors d'escuma, però si el desgraciat propietari de la casa es trobava en les proximitats, podria adquirir suficients pots (a preus inflats) com per rescatar els seus objectes de valor.

De cua d'ull, en un carrer lateral, Nadon va albirar l'uniforme fosc d'un oficial imperial amb la seva gorra rodona. Es va girar just a temps per reconèixer al Tinent Alima caminant fermament pujol amunt cap al foc.

Nadon va córrer pel carrer paral·lel a la trajectòria d’Alima, a continuació va girar en el següent carreró, corrent cap a Alima. Rebuscant a les palpentes, va treure el seu blàster. L'arma no estava feta per acomodar-se als extraordinàriament llargs i prims dits d'un ithorià, i a Nadon li costava posar el seu dit sobre el gallet. Va percebre que els seus cors anaven a mil, copejant salvatgement en el seu pit com un parell de jawes barallant-se.

Nadon es va prémer contra una paret, i va comprovar els carrers laterals en tres direccions. No podia veure a ningú. Bé. No hi hauria testimonis.

Alima va aparèixer al descobert a no més d'un metre de distància, i Nadon va cridar el seu nom, alçant el blàster al nivell del rostre de l’Alima.

Alima es va tornar i va mirar a l’ithorià amb calma, va observar el blàster.

—Vine aquí, al carreró! —va ordenar Nadon. La seva ment anava accelerada, i no podia pensar en què fer. Va pensar a prémer el gallet, però volia parlar primer, per explicar-li a Alima per què sentia que havia de fer-ho. Tal vegada, pensava Nadon, ell fins i tot es penediria. Potser s'apartaria de l'Imperi. Les cames de Nadon estaven enrampades, adolorides pel desig de córrer, la resposta preferida de la seva espècie per fer front al perill.

Alima es rigué.

—No pots matar-me amb un blàster ajustat en atordir —va dir. Nadon sabia que havia ajustat el blàster per matar, però temia que potser l'ajust hagués estat rebaixat per accident. Nadon va baixar la mirada amb horror a les llums indicadores del blàster, va veure les intermitents llums vermelles de la configuració per matar. Just quan Nadon s'adonava del seu error, Alima es va apartar de la línia de foc de Nadon i va treure el seu propi blàster.

Un raig blau va travessar la foscor, copejant a Nadon entre els seus estómacs, derrocant al gran ithorià contra la paret de pedra a la seva esquena. Per un moment, va semblar que un sol blanc brillava davant els seus ulls, i després Nadon es va trobar tendit en el terra en un carreró fosc, i algú estava donant puntades de peu al seu peduncle ocular dret. La sang rajava de la ferida. Nadon es va cobrir amb els seus llargs braços, tractant de cobrir els seus peduncles, i es va queixar en veu alta.

El seu atacant va deixar de donar cops, aparentment més per donar-se un respir que per desig d'oferir misericòrdia.

—La teva espècie pacifista és molt patètica en combat —va dir Alima, en peus sobre Nadon, panteixant—. Tens sort que el meu blàster estigués ajustat en atordir!

Nadon va gemegar, i Alima brandà dos blàsters davant el seu rostre.

—Troba'm aquests droides! Tens fins al vesprejar de demà! —va apuntar amb el seu blàster entre els ulls de Nadon i va prémer el gallet de nou.

Nadon es va despertar amb un dolor punxant en els seus peduncles. L'alba gairebé havia arribat, i una llum pàl·lida recorria Mos Eisley, convertint els edificis de roca porosa en cúpules daurades. Nadon es va netejar la sang de la cara amb la seva roba, a continuació, les hi va arreglar per posar-se de genolls. Se sentia com si estigués enmig d'un remolí boirós que amenacés amb emportar-se’l. Es repenjà sobre la paret de l'edifici per recolzar-se.

Estúpid. He estat un estúpid, es va adonar. Per una fracció de segon, Nadon va tenir l'oportunitat de matar al Tinent Alima, i va fracassar. A pesar que Nadon entenia intel·lectualment que l'Imperi només podia ser enderrocat mitjançant la violència, la seva naturalesa ithoriana no li havia permès matar-lo.

Nadon va tancar els ulls, tractant d'allunyar el dolor. Mirà cap amunt. Un fi fum se cernia sobre la ciutat, i la gent ja començava a escapolir-se per protegir-se de la calor del matí.

Nadon es va aixecar i es va dirigir a casa cansat, les seves oïdes encara brunzien. Va sacsejar el cap, tractant d'aclarir-se’l. Va entrar a casa seva, es va asseure al costat d'un estany i es va rentar la sang del seu peduncle ocular. Durant el fresc de la nit, la humitat s'havia condensat en la part superior de la cúpula. Ara de vegades queia com gotes de pluja. Sobre el seu cap hi havia un gran arbre gorsa, un robust arbre en flor que usava flors fosforescents per atreure als insectes nocturns per a la pol·linització. Ara que el matí havia arribat, les fosforescents flors de color taronja pàl·lid es replegaven sobre si mateixes.

A Mos Eisley es rumorejava que la casa de Momaw Nadon estava plena de plantes carnívores. Nadon encoratjava el rumor amb la finalitat de mantenir allunyats als lladres d'aigua. D'altra banda, els rumors eren certs, però els qui caminaven a través de les biosferes sota la protecció del Summe Sacerdot no tenien gens a témer.

Nadon va anar a un costat de la cúpula on enfiladisses penjaven d'un gran arbre d'escorça vermella que estava al costat d'un estany. Nadon li va dir:

—Aparta les teves enfiladisses, amic.

Les branques de l'arbre es van estremir, i les enfiladisses es van separar, deixant al descobert el tronc. En la tènue llum del matí, quatre esquelets humans van ser revelats penjant de les branques, prop del tronc de l'arbre, tots amb una gruixuda enfiladissa embolicada al voltant dels seus colls... lladres d'aigua desventurats.

Nadon rebuscà per sota d'una mica d'herba espessa prop del tronc de l'arbre, va tirar d'una palanca fins que una porta oculta es va obrir cap amunt. Una llum es va encendre per sota, mostrant una escala que baixava.

Nadon havia ocultat a molts rebels a l'habitació de baix, i per un llarg moment va considerar baixar ell mateix, ocultar-se. Tal vegada en aquesta càmera oculta seria capaç de desaparèixer de la vista per un temps. Alima podria llançar un detonador tèrmic en aquesta sala, però hi havia una possibilitat que Nadon pogués capejar el temporal intacte, romanent ocult.

Hi havia suficient menjar emmagatzemat allà per a setmanes. I Nadon es va veure profundament temptat a baixar.

Però no podia. No podia permetre que Alima matés les seves plantes. Una última oportunitat, va pensar Nadon. Encara puc matar-lo quan vingui aquesta nit.

Nadon es va aixecar, va passejar a través de la biosfera, tocant les branques dels arbres, acariciant les fulles suaus de les falgueres, assaborint l'olor de la humitat i la mala herba, la vida al voltant seu.

No hi ha una altra manera, es va adonar Nadon.

Hauria de quedar-se i lluitar, encara que li ho costés tot. A la nit, Alima arribaria. Nadon sabia que el Tinent Alima seria fidel a la seva paraula. Mantindria els ulls de Nadon oberts i li faria mirar mentre destruïa els bafforr. Que se sabés com havia torturat a un ithorià satisfaria al petit cor imperial de l’Alima, així que deixaria a Nadon amb vida per donar testimoniatge de la crueltat de l'Imperi. Després Alima incineraria la casa.

Momaw Nadon va considerar el que això significaria. Totes les seves plantes serien destruïdes, totes les seves notes. Anys de treball serien malmesos. Nadon va pensar en les plantes, va decidir que trauria fora alguns contenidors, salvant els espècimens que mostraven majors expectatives de millorar l'ecologia de Tatooine.

Els bafforr moririen (no podien ser desarrelats), però els bafforr havien acceptat la seva destinació, i Nadon va comprendre que ara ell havia d'acceptar la seva.

Durant anys Momaw Nadon s'havia amagat en aquesta roca, buscant purificació, tractant de superar la ira que insistia que havia de lluitar contra l'Imperi. Els ancians de Ithor s'havien resistit quan va suggerir que l'Imperi era una mala herba que havia de ser arrencada. Els ancians haurien deixat que els imperials destruïssin els boscos de bafforr dels Pujols Cathor, confiant que un polsim de decència en Alima li faria parar el genocidi contra tota una espècie. Els ancians haurien perdonat a l'Imperi.

No obstant això, durant tots els seus anys a la recerca de purificació espiritual, Nadon mai hi havia estat convençut que estigués equivocat. Ell creia que havia tingut raó tractant de salvar el que va poder.

Nadon no estava per sobre de matar a un insecte per salvar un arbre.

Per tant, Nadon hauria de resistir a l'Imperi el millor que pogués. Fins i tot si això significava veure als bafforr destruïts. Fins i tot si això significava que ell mateix fóra destruït. No podia deixar que l'Imperi simplement l’aixafés.

Nadon estava esgotat, però no podia dormir. Va decidir calmar-se continuant la seva Cerimònia de la Collita. Va anar al seu laboratori en l'ala est de la casa, va obrir el fruit d'una gran carabassa hubba de Tatooine, i va treure algunes llavors translúcides. Usant petits manipuladors robòtics, va obrir acuradament quatre llavors joves i va llevar els zigots.

Usant les seves mostres genètiques dels arbres trepa cydorrians, va posar l'ADN en una empeltadora de gens. Nou gens controlaven el creixement de les arrels dels arbres trepa. Nadon va agafar aquests gens, empeltant-los en els zigots de la carabassa hubba, després va posar els zigots de la carabassa en una barreja nutritiva perquè poguessin créixer.

El minuciós ritual va calmar a Nadon immensament, malgrat que sabia que aviat la major part del seu treball, probablement, seria destruït. La tasca li va portar gairebé dotze hores, i quan Nadon va aixecar la vista del seu treball, va veure per les ombres en la paret que la nit s'acostava. Aviat, Alima vindria.

—Hora de dir adéu —va murmurar Nadon. En aquesta hora del dia, el seu bon amic Muftak estaria tractant de refrescar-se en la cantina de Chalmun... una tasca difícil tenint en compte l'espessor del pelatge blanc del quatre ulls.

Nadon va anar a la cantina, pensant furiosament, preguntant-se com podria atreure millor a Alima a la profunditat perillosa de la seva pròpia biosfera personal.

La cantina estava tan repleta com de costum... plena d'alienígenes de dubtosa reputació. Era un lloc difícil, freqüentat per éssers cruels.

Efectivament, Nadon va trobar a Muftak assegut sol en una taula, bevent cervesa polaris mentre la seva sòcia en el crim, la petita lladre Kabe, parlotejava i vagava entre les ombres, pregant suc juri a Wuher el cambrer i observant les butxaques dels habitants de la cantina.

Nadon va parlar amb Muftak de coses intranscendents... el preu que Muftak havia guanyat per vendre el nom de Nadon, els somnis de Muftak de la llar. En cada ocasió, Nadon tractava d'accentuar la part positiva, per deixar al seu amic animat, però els propis pensaments de Nadon eren ombrívols, i quan brindaven, Nadon es trobava oferint un consol que ell mateix no podia rebre.

De sobte va haver-hi un altercat en la cantina: Un humà horriblement marcat amb cicatrius anomenat Evazan i el seu company alienígena Ponda Baba estaven començant una baralla amb un sorprès noi granger local.

—Jo estic condemnat a mort en dotze sistemes! —va advertir l'home amb cicatrius. Nadon va observar el petit grup. El noi no li resultava familiar, semblava un granger del desert, havia entrat pocs minuts abans amb el vell místic Ben. Nadon havia vist a Ben només una vegada abans, quan havia anat a la ciutat a comprar. Nadon els havia detectat a tots dos a causa que el cambrer Wuher havia cridat perquè traguessin als seus droides a l'exterior. Evazan i Ponda Baba eren assidus, havien estat rondant al voltant de l’espaiport des de feia setmanes.

De sobte, Evazan va balancejar un braç, copejant al granger d'humitat en la cara, enviant al noi a estavellar-se contra una taula. Ponda Baba va treure llavors un blàster just mentre Wuher cridava des de darrere de la barra:

—Blàsters no!

El vell Ben Kenobi va treure un antic sabre de llum. Brunzí encenent-se, brillant blau mentre tallava el braç de Ponda Baba i feia un tall al pit d’Evazan. Després va apagar el sabre de llum i amb cautela es va allunyar amb el jove granger d'humitat a coll.

Nadon va seguir a Ben Kenobi amb els ulls mentre la música es quedava en silenci. El vessament de sang li provocava nàusees a Nadon. El vell Ben Kenobi va portar al seu jove amic a la part de darrere de la cantina, i junts van xerrar amb el contrabandista wookiee Chewbacca, després es van retirar a un cubículum privat amb el soci de Chewbacca, Han Solo.

—Crec que hauria d'anar-me’n —li va dir Nadon a Muftak—. Les coses s'estan posant lletges aquí.

—Si us plau —va dir Muftak pesadament—. Una última copa pels vells temps. Jo convido.

Es tractava d'una oferta tan inusual que Nadon no es va atrevir a rebutjar-la. Van demanar una altra ronda, i Nadon es va quedar parlant amb Muftak uns minuts més, acomiadant-se. Un moment després, Ben i el seu noi granger es van aixecar de la seva taula en la part posterior del bar, i una llavor de pensament va brollar en la ment de Nadon. Es va preguntar quins assumptes podria tenir a la ciutat el vell místic dels Erms de Jundland amb contrabandistes, sobretot portant a coll a un granger d'humitat.

Llavors va recordar els droides que Ben Kenobi portava amb ell, i Momaw Nadon va entreveure la veritat: Ben Kenobi intentava passar de contraban als droides fora de Tatooine.

En aquest segon, els cors de Momaw Nadon van copejar salvatgement i va veure la seva salvació. Nadon sabia exactament on buscar als droides, i si ho deia a Alima, llavors el tinent li perdonaria la vida.

Però quan el vell Ben Kenobi passava al costat de Nadon, el místic li va mirar calmadament als ulls, i d'alguna manera, Nadon va sospitar que Kenobi sabia el que estava pensant. Ben i el noi granger es van allunyar, no obstant això Ben no li va dir res a Nadon.

—Has vist com t'ha mirat? —va preguntar Muftak—. Com un incursor tusken contemplant a un bantha de càrrega. De què creus que anava tot això?

—No tinc ni idea —va dir Nadon. No obstant això, va baixar la mirada cap a la taula, avergonyit si més no per haver pensat a sacrificar a una altra persona en un esforç per escapar del seu propi dolor.

Nadon es va quedar en silenci per un moment, mirant al seu voltant. Certament, si Nadon podia figurar-se el que estava ocorrent, uns altres també podrien. No obstant això, Ben Kenobi no era un habitual a la ciutat, i pocs en la cantina li haurien reconegut. Ningú va seguir al vell místic a fora.

Muftak va posar una pota peluda en el suau braç gris-verdós de Nadon.

—Tens por, vell amic. Les teves preocupacions pesen sobre tu. Hi ha alguna cosa que pugui fer?

El so de foc de blàster va sorgir d'un cubículum en el fons de la cantina, i Han Solo va sortir d'ell, enfundant la seva arma. Va inflar el pit amb falsa fanfarroneria, i va llançar un xip de crèdit a Wuher mentre sortia.

Muftak es va posar una pota peluda en el cap i es va gratar.

—Crec que serà millor que jo també marxi —va dir Momaw—. No vull estar aquí si els imperials vénen a investigar.

Momaw es va apressar a sortir, va aixecar la vista cap als sols que queien cap a l'horitzó. L'hora en què la tortura començaria.

Els seus ulls es van omplir de desesperació, desitjant ser com Han Solo, desitjant poder matar a algú que mereixia la mort, després allunyar-se tranquil·lament. Però no podia. Fins i tot amb la seva ira més profunda, no podia danyar a un altre. I per tant, no hi havia res a fer excepte salvar el que pogués.

Momaw Nadon va respirar profundament per un moment, després es va apressar cap a casa i va començar a recollir les més valuoses de les seves mostres de plantes per col·locar-les fora per la porta posterior amb l'esperança que escapessin del foc.

Els carrers estaven gairebé deserts, excepte per uns pocs soldats d'assalt que vigilaven la casa.

Quan això acabi, es va prometre Nadon a si mateix mentre treballava, tornaré a la meva llar. Repudiaré als ancians i les seves insensates tradicions. Portaré les branques dels arbres bafforr cremats en els meus braços, i mostraré als ancians els meus ulls plens de cicatrius, i llavors veuran com de monstruós que s'ha tornat l'Imperi, i sabran que hem de lluitar.

Nadon es rigué dintre seu. D'alguna manera, els seus ulls espirituals havien estat oberts des de feia temps. Havia vist el mal, sabent que l’havia de combatre. Però quan Alima arribés i perpetrés fets físics, llavors les cicatrius de Nadon serien el testimoniatge per al seu poble. Els ithorians no eren una espècie estúpida. No eren tan irremeiablement pacifistes com creien el Tinent Alima i el seu Imperi. Encara que mai poguessin anar a la guerra per si mateixos, sí podrien ajudar a finançar la Rebel·lió. Potser aquest petit acte malvat podria tornar-se contra el Tinent Alima a llarg termini. El mal de l'Imperi es trairà a si mateix, es va dir Nadon.

Mentre considerava les possibilitats, Nadon va sentir una estranya onada d'esperança. Tal vegada el seu sofriment seria digne d'alguna cosa després de tot. Potser podria posar fi a aquest exili, tornar al costat de la seva esposa i el seu fill, tornar als vasts boscos de Ithor.

I considerant les possibilitats, Nadon es va adonar que la seva solitud i sofriment allà com proscrit a Tatooine no li feien tant de mal. El seu més profund pesar, va descobrir, no era el dolor que havia sofert, era que el seu treball allà (les seves mostres de plantes) seria destruït. A Ithor, la gent tenia una dita: «Una persona és el seu treball». Mai havia comprès tan bé la dita. En destruir els resultats del treball de Nadon allà a Tatooine, Alima destruiria una part de Nadon.

Nadon es va quedar mirant cap a baix cap a les seves petites plantes col·locades a la llum del sol a l'altre costat de la porta, va decidir portar-les a l'altre costat del carrer, donar-los una millor oportunitat de supervivència.

Esclats apagats de foc de blàster van perforar l'aire i es van fer ressò entre els edificis. Nadon va aixecar la vista del seu treball. Carrer avall, els soldats d'assalt que havien estat de guàrdia a casa seva van començar a córrer cap a l’espaiport. Nadon va aixecar la vista a temps per veure la vella ferralla d'en Han Solo, el Falcó Mil·lenari, volant en el cel.

Per tant, s’adonà Nadon, els droides del vell Ben Kenobi havien escapat de Tatooine. Va observar la nau durant diversos instants per assegurar-se que l'artilleria planetària no disparava contra el Falcó. Quan va estar segur que la nau havia escapat, es va trobar corrent darrere dels soldats d'assalt cap als molls d'atracada.

En l'exterior dels molls, un capità imperial estava davant dotzenes de soldats d'assalt i autoritats portuàries, cridant amb ràbia frenètica:

—Com ha pogut passar això? Com vau poder deixar que els quatre escapessin? Algú ha de rendir comptes, i no seré jo!

Allà, en la part de darrere de la multitud, Nadon va veure al Tinent Alima dempeus, nerviós, mirant cap al terra. Ningú feia un pas endavant per reclamar la responsabilitat per la fugida d’en Solo, i la mirada frenètica en els ulls del capità suggeria que necessitava un boc expiatori.

El mal de l'Imperi es tornarà contra si mateix. Una persona és el seu treball. No pots trencar la Llei de la Vida.

Nadon es va adonar del que havia de fer. Ell mai podria matar a un home, però podia detenir a Alima. Podia sabotejar la carrera de l'home, fer que el degradessin encara més.

Nadon va cridar al capità imperial:

—Senyor, anit vaig informar al Tinent Alima que una nau propietat d'en Han Solo es marxaria d'aquí amb dos droides com a càrrega primària. Sospito que la negligència del seu tinent a deixar que Solo hagi escapat va més enllà de la ineptitud, i ha de ser considerada de naturalesa criminal.

Nadon va mirar a Alima, preguntant-se si podia acusar-lo de tals càrrecs. Nadon tenia una memòria perfecta. Ell mai s'embullaria en un parany de les seves pròpies mentides, sempre que triés aquestes mentides acuradament.

—No! —va cridar Alima, mirant a Nadon amb súplica i delatant un profund terror. El capità imperial ja estava fixant-se en Alima amb una mirada ombrívola. Els soldats d'assalt es van fer a un costat, obrint un camí entre els dos homes.

El capità va mirar de nou a Nadon.

—Prestaria declaració sota jurament, ciutadà?

—Amb molt gust —va dir Nadon, veient diferents camins que podria prendre per prestar el seu fals testimoniatge en un tribunal militar. Els dos s'havien reunit sols a la casa de Nadon. Segurament Alima havia anotat la seva reunió amb Nadon en els seus registres personals. Nadon sabia que els ithorians (una raça de covards pacífics) eren coneguts com a blancs fàcils per a la intimidació. Nadon podria afirmar que Alima li havia torturat per la informació. Certament, amb les contusions i peduncles ensangonats, podia demostrar que havia estat torturat. Hi havia una bona possibilitat que Alima fos degradat... potser fins i tot empresonat.

El capità va mirar a Alima de nou i va dir:

—Saps el que Lord Vader faria si estigués aquí —abans que Nadon tingués temps de parpellejar, el capità va treure el seu blàster i va disparar al Tinent Alima tres vegades. Sang i trossets de carn rostida van esquitxar el pati.

Nadon es va quedar en estat de xoc, adonant-se massa tard que el capità no havia volgut convocar un tribunal. Simplement necessitava un boc expiatori.

—El seu testimoniatge haurà de ser registrat —va dir el capità. Momaw Nadon va parpellejar, incapaç de moure's, els sols semblaven haver-se tornat freds. Va vacil·lar, sentint-se defallir. Tots els soldats d'assalt van començar a allunyar-se, pel que semblava dirigint-se a un transport per poder sortir de Tatooine. La Llei de la Vida ressonava en la ment de Nadon com una lletania. Per cada planta destruïda en la collita, dues han de ser conreades per reemplaçar-la.

Nadon sabia que el seu acte requeriria penitència. La sang d'un home estava a les seves mans, i una taca com aquesta no podia ser fàcilment esborrada. Però segurament els bafforr ho entendrien. Segurament li perdonarien.

Finalment, abans que els metges imperials arribessin, Nadon va obligar a les seves cames a moure's. Atordit, es va dirigir cap al cadàver calent, es va inclinar, i va prendre dues agulles daurades del seu cinturó. Va inserir les agulles i va recollir mostres genètiques. A Ithor hi havia tancs de clonació que li permetrien crear duplicats de l’Alima. Com a penitència, Nadon hauria de nodrir als fills bessons de l’Alima. Tal vegada quan arribés el dia, ells també creixerien savis i amables, servint com a Sacerdots a Ithor, promovent la Llei de la Vida.

Nadon va guardar les agulles en el seu cinturó d'eines, després es va dirigir cap a la seva biosfera. Hi havia molt a fer abans d'abandonar Tatooine... el testimoniatge per als imperials, plantes per ser arrencades i preparades per moure's, llavors de carabassa hubba que ser sembrades en els deserts.

Un fort vent es va aixecar, i la picallosa sorra va volar des del desert. Nadon va tancar els ulls contra el vent, i es va permetre perdre's per un moment en el record de l'última abraçada de la seva esposa quan va ser desterrat de Ithor, i en un record en el qual gaudia de l'olor del seu jove fill. «T'esperaré aquí si alguna vegada tornes», li havia dit ella. I per primera vegada en molt temps Momaw Nadon va caminar lliure, sentia els seus passos lleugers. Es dirigia cap a la seva llar.

 FI