Caçat (XIX)

Anterior

Capítol 19

L'interior del palau era fosc i fresc. Boba va respirar profundament alleujat.

–Noi, això és millor! –li va comentar a l’androide.

Però el seu alleujament no va durar molt. Una forma gran d'aranya amb potes llargues de metall va passar. El que semblava el seu cap era realment un globus transparent ple de líquid. Dins del líquid surava el que semblava ser un cervell.

Boba el va mirar fixament. Va dir:

–Això és un monjo?

–No –va dir l’androide. Va començar a caminar per un passadís fosc–. És l'últim caçador de recompenses que Jabba va enviar a la recerca d’en Gilramos. El que queda d'ell, almenys.

Boba va veure la criatura aguaitant cap a les ombres. Llavors ell es va apressar seguint l’androide. Darrere d'ell el clic de les potes del droide-aranya es va esvair en el silenci.

–Per què ningú ha pogut capturar a Gilramos? –va preguntar.

–Tatooine és un planeta molt gran –va dir l’androide–. Un planeta molt desolat. Hi ha molts llocs per amagar-se en el desert. Un podria passar-se tota la vida buscant un enemic i mai trobar-lo.

–És on s'amaga Gilramos? –va preguntar Boba–. En el desert?

–Així ho creuen els caçadors de recompenses. Aquí…

L’androide es va detenir. Es va moure sota un arcada alta i tallada.

–Aquesta és la sala del tron de Jabba. Haig de deixar-te aquí.

Va donar la volta i va sortir.

Boba el va mirar anar-se’n. Va sentir el seu cor com una roca en el pit. Mirà l'arcada.

Una vegada que la passés, estaria en el regne de Jabba.

Estaria a la mercè de Jabba.

No!, va pensar. Va ficar la mà en la seva butxaca i va tocar el llibre. Immediatament es va sentir més tranquil.

La por és energia.

Això és el que li havia ensenyat el seu pare. Si contens la teva pròpia por, es converteix en poder.

I el poder et fa fort.

Boba va respirar profundament. Va sentir el seu cor colpejant, però ara no li va espantar. Mirava l'arcada.

Va poder sentir música de l'interior. Podia sentir veus. Podia sentir crits estridents i una profunda i potent riallada. Podia sentir una veu seca i sense pietat com una tempesta del desert.

Jabba.

I Durge.

–És l'hora d'anar a treballar –va dir Boba.

Va caminar endins.

La sala del tron era gran. Les flames pampalluguejant pujaven i baixaven dins d'altes llums. Ombrejades figures ballaven i saltaven. Algú tocava una flauta. Boba podia olorar fum.

I aliments rostint-se. Prop del tron d’en Jabba girava un ast. En ell, un enorme calamar dimoni amb els seus tentacles ben daurats. Boba va perdre l'apetit.

–Caça-recompenses! –va cridar Jabba, una figura muntanyenca al centre de l'habitació–. Acosta't!

Boba es va avançar.

–Oh Gran Hutt –va dir. Es va inclinar–. He vingut a rebre les seves ordres.

Boba va alçar la vista. En el seu tron, Jabba estava reclinat. Veia a Boba a través d'ulls ametllats. Al seu al voltant, les ballarines i cantants van parar. Miraven a Boba, també. Els seus ulls plens de por.

I amb anticipació.

–T'he demanat que parlis? –va rugir Jabba. Es va inclinar cap a endavant, la seva ombra queia sobre Boba.

–N-no –va titubejar Boba–. Però…

De l'ombra de Jabba va emergir una altra figura. Enorme i musculós, amb l'armadura de plata brillant.

Era Durge.

–Hauria de destruir-li ara? –va cridar. Va aixecar un braç i va apuntar el seu blàster a Boba. En el seu pit la calavera mandaloriana semblava cremar.

Boba es va tibar. De cua d'ull podia veure els guàrdies de Jabba, dotzenes d'ells. Les portes van ser bloquejades.

Mirà cap avall. Podia veure un solc llarg en el sòl.

Una trapa. Jabba tenia bèsties de la fossa per al seu depravat entreteniment. I per castigar a aquells que no li acontentaven. Tampoc hi havia cap sortida.

Boba va mirar cap amunt. Unes bigues travessaven el sostre. Felins agitats estaven encadenats amb els seus ullals degotant. Els seus malvats ulls vermells miraven famolencs a Boba.

Durge va fer un pas cap a Boba.

–Serà un plaer matar-te –va dir, apuntant la seva arma.

–Tal vegada et plagui! –tronà Jabba–. Però no a mi.

Va gesticular impacient a Durge. El gran caçador de recompenses seguia mirant fixament a Boba. Dins del seu casc de batalla els ulls carmesins parpellejaven. Finalment, va baixar el seu blàster.

–Si no és ara –va dir–, serà després.

–Tinc una tasca –va continuar Jabba el Hutt–. Algú ha interferit amb el meu contraban. Algú que s'ha negat a treballar amb mi. Aquest algú ha de ser assassinat.

–M'encarregaré d'això! –va dir Boba. La seva veu va ressonar amb força a través de la sala del tron.

–Si tu ho dius –Jabba es va tirar cap enrere en el seu tron. Va estendre la seva flàccida mà. Immediatament, un criat la va omplir de cucs retorçant-se.

Jabba va mossegar els cucs acuradament. Va assenyalar a Boba.

–Mandalorià, no tens armes! –va dir.

L'inflat senyor del crim va començar a riure's. De tot arreu a l'habitació van venir més riures.

Només Durge estava en silenci. Seguia mirant a Boba amb odi.

Boba va sacsejar el cap. Pensa ràpid!

–Això és així, oh Gloriós Jabba –va dir ràpidament–. Esperava rebre armes de vostè i només de vostè. A causa que vostè és el millor. I que jo seré el més gran entre els caçadors de recompenses!

Jabba va somriure.

–Una bona resposta!

Boba es va tornar i es va quedar mirant sense por a Durge.

–I veritable!

El caçador de recompenses va agafar el seu blàster.

–Patiràs un gran dolor per això. Crec que és l'hora que vegem que hi ha sota la teva màscara!

Amb un rugit, Durge es va llançar a per ell.

Següent