Traïció a Cestus (LXI)

Anterior

–61–

Jangotat va fluir per interminables cicles de son i vigília. Algunes vegades, l'animal fresc i humit estava en el seu pit, d'altres no. Algunes vegades escoltava veus i altres no.

Quan despertava famolenc, l’alimentaven amb un sucós puré de bolets. La textura era una mica repulsiva, però el gust era increïble, fresc, com fet a mà.

De tant en tant li donaven massatges, i després sentia que algú li retirava la pell morta de l'esquena. Les mans que li manipulaven tenien la major cura i delicadesa que havia experimentat mai. Es va espantar en veure que una part d'ell anhelava sentir allò, li encantava i volia més.

No. Aquesta no és la meva vida. No és la vida d'un soldat...

No podia estar segur, però quan li van retirar l'últim rotllo de gasa li va semblar que havien passat dies. Va alçar la mà i va agafar el canell del seu cuidador. Un canell fi, gairebé com un pal. Podria haver-li trencat l'os amb un simple gest. Al tacte, va saber que el seu cuidador era un x'ting. El Germà Destí. Li va sentir respirar, però no deia res.

–On està Sheeka Tull? –va preguntar ell.

–Aquí mateix –va respondre ella.

Ell va tenir la impressió que ella somreia en dir allò.

La gasa es va retirar capa rere capa, i, a poc a poc, la llum es va començar a vessar en els seus debilitats nervis òptics.

–Hem abaixat les llums. Potser tinguis la vista sensible encara.

Així era. En obrir els ulls lentament, parpellejant molt, la llum de l'habitació li va afectar com un cop físic.

Es va tapar els ulls amb les mans.

–Estàs bé?

Ell va parpellejar i va tornar a baixar la mà.

Mentre les imatges cobraven nitidesa, va veure que estava recuperant-se en una altra de les incomptables formacions cavernoses de Cestus. Llençols i mantes cobrien les parets, i un mobiliari senzill dividia el sòl en habitacions. Hi havia una gran quantitat d'equip que no li va resultar familiar, però va suposar que seria algun tipus de material mèdic. Un hospital improvisat?

–Per què m'heu portat aquí? –va preguntar Jangotat.

Els d'hàbit marró es van mirar entre si, divertits.

–Qui sou? Sou metges, auxiliars o alguna cosa així?

–No, no exactament –va dir el Germà Destí–. És una mica difícil d'explicar.

Tot i que no va prosseguir amb l'explicació, Jangotat va sentir que no tenia res a témer de l’x'ting, i va aconseguir relaxar-se.

–És hora que et mirem aquestes ferides –va dir ell.

Van ajudar a Jangotat a incorporar-se i li van treure les fulles que li havien posat...

Fulles?

No les havia vist bé, només les va sentir en el seu cos. El que havia suposat que era tela era una espècie de fong fi, carnós, ample i pàl·lid.

Li van treure capa a capa. Eren capes mortes, això segur. En treure-les, una fina pel·lícula es quedava adherida a la seva pell.

La seva pell...

L'habitació estava en penombra, però era suficient per veure el cos. Va recordar el moment en què va sentir el tret de l'androide assassí que li tallà la pell. Tenia por d’haver patit danys musculars, i també ossis. En contemplar el seu cos, va veure una pàl·lida luminescència entre el genoll i els malucs, però res més indicava que hagués existit alguna cremada.

Això..., això és millor que la sintecarn, va pensar, comparant el fong amb el compost curatiu que s'incloïa en les farmacioles dels CAR. Aquell descobriment seria inclòs en el seu informe. Veure semblants resultats en una càmera de curació era una cosa, però era impressionant aconseguir el mateix resultat amb unes poques fulles. Es tractava de biotecnologia x'ting? Aquelles plantes tindrien molt valor al mercat galàctic.

Un humà i una dona gran x'ting es van unir al Germà Destí, i els tres l’inspeccionaven de cap a peus. Sheeka es va aturar, mirant-los, i va desviar els ulls en veure que retiraven el llençol.

Almenys, ell va pensar que havia retirat la mirada.

Finalment es van donar per satisfets amb el progrés general de la seva curació, li van canviar la roba de llit i es van tornar cap a Sheeka.

–Hem fet el que hem pogut. Ara depèn de tu.

I els tres metges van sortir de la sala, deixant sols a Sheeka i Jangotat.

Durant una bona estona, Sheeka es va limitar a mirar-lo, i després va sospirar.

–He posat en perill aquestes persones portant-te aquí.

Amb un lament, ell es va posar dret per poder seure.

–Llavors me’n vaig.

–No és tan fàcil –va dir ella–. El que heu portat a aquest planeta no pot desfer-se.

Jangotat va arrufar les celles.

–Lamento que les coses hagin sortit tan malament.

–Jo creia... –va dir ella–, de veritat creia que podria evitar tot això. Que mai tornaria a veure morir la gent que estimo.

El seu rostre es va torçar en un sobtat gest d'ira.

–M’odies –va dir ell–. Em sap greu.

Sheeka va alçar una mà apaivagadora.

–Odio el que representes. Odio el propòsit amb què us van crear, però a tu? –ella va tornar a guardar silenci, i ell ho va omplir amb mil comentaris feridors. A tu t’odio més que a ningú. Però el que ella va dir era una cosa que ell mai s'hagués esperat, –et compadeixo, Jangotat.

Hi havia autèntica compassió en la seva veu. Ell la va mirar sense saber què dir, gairebé entenent tot just les seves paraules.

***

Un dia després, Sheeka i l’insectil Germà Destí el van treure de la cova. Era una comunitat senzilla, encara que no estava molt segur de quina era la seva font d'ingressos. Medicaments, potser? Semblaven tenir un fong per a cada cosa: alguns eren tan resistents que servien per fer calçat. Altres eren comestibles, i hi havia gran varietat de sabors i textures. El Germà Destí li va ensenyar una dotzena de varietats medicinals. Els fongs de les cavernes semblaven ser el centre de l’activitat d'aquella comunitat. Però això era tot el que hi havia? Ell percebia alguna cosa més.

–Per què esteu aquí? –va preguntar al Germà Destí.

–Tothom necessita un rusc –va dir l’x'ting.

–Però... jo tenia entès que els x'ting no solen barrejar-se amb els colons.

–No –va dir el Germà Destí–. És estrany, oi? G'Mai Duris és la regent, però els x'ting són el graó més baix.

–Els colons us van fer això, i tot i així els ajudeu?

Ell va arronsar les espatlles.

–Els meus avantpassats eren guaridors del rusc. Porta'ns una ferida i la voldrem curar. És el nostre instint i no hi ha límits a ell. Cinc-cents anys d'història no canvien un milió d'anys d'evolució.

Jangotat no donava crèdit.

–Ajudeu als vostres opressors?

El Germà Destí va somriure.

–A mi ningú m'ha oprimit mai. Molts han fugit de Cestus Cibernètica, de les ciutats, buscant alguna cosa millor. En què es diferencien ells dels x'ting?

Si de veritat era aquesta l'actitud del Germà Destí, llavors encara hi havia esperança per al planeta. Només els medicaments x'ting eren una mina d'or.

Allà hi havia molt a veure, molt que no reflectia del tot el seu punt de vista. Hi havia molts nens a la comunitat, així que, fos el que fos aquella comunitat, no era un enclavament mèdic estèril. No.

–He de comunicar-me amb els meus homes –va dir a Sheeka el primer dia que va poder sortir a passejar a l'exterior. Per ser més precisos, Sheeka i el Germà Destí passejaven, mentre ell avançava trontollant entre ells. Els nens corrien al seu voltant, rient-se d'ell, conscients que no era d'aquell planeta, però sense arribar a comprendre plenament l'abast d'això.

–No puc córrer el risc que localitzin aquest missatge –va dir ella–. Però ja se’m passarà pel cap alguna cosa.

Encara que les seves ferides es curaven a velocitat anormal, la impaciència d’en Jangotat creixia per moments. Ell no havia de ser allà. No a les muntanyes, on l'aire era net i clar, i el paisatge exuberant i bell.

Aquell no era el seu lloc, malgrat que els fillastres de la Sheeka –Tonoté, Tari i Mithail– li preguntaven mil coses sobre la vida fora de Cestus. "En quins altres planetes has estat? Com ​​és el Canceller? Has vist alguna vegada una carrera de beines?" I ell es va adonar que li encantava respondre.

Aquell no era el seu món, encara que als dos dies d'arribar ja estigués prou bé com perquè el portessin a la llar de la Sheeka, una casa rodona i neta, amb el sostre de palla.

I allà, a la casa que li havia construït el seu difunt estimat Yander, ell va veure l'altra cara de la formidable pilot que li havia salvat la vida a les cavernes. Allà va veure una dona en davantal, cuidant una casa plena de nens feliços. No parava de treure alegrement grans quantitats de pa i verdures, i un fong rar que sabia a peix. A Jangotat li encantaven els filets i les costelles, però va haver d'admetre que el seu estómac va grunyir de satisfacció amb els sucosos i suculents bolets. Va preguntar sobre això, i el petit Mithail va dir:

–Els Guies ens diuen que...

El somriure d'advertència de la Sheeka ser suficient perquè el nen callés, i Jangotat es va adonar que el tema de conversa s'havia desviat subtilment i ràpidament a altres coses, mentre li forçaven a descriure batalles i campanyes a llunyans planetes. Li divertia veure com la imaginació infantil convertia el cansament demolidor i el terror constant en quelcom romàntic i divertit.

Va riure, i després es va quedar pensatiu, preguntant-se si ell no hauria respòs de la mateixa manera, tenint aquesta vida i aquests estímuls.

I allà, a taula, amb la boca plena de pa calent, va veure la camaraderia que hi havia entre els germans. No era molt diferent de la seva relació amb els seus. No totes les bromes, acudits, jocs i trucs dels clons estaven relacionats amb l'art de la guerra. Només el noranta-cinc per cent.

Allà també hi havia la granja, la collita, les trampes i els recursos antidepredadors. Tota la comunitat estava immersa en el procés de viure. La intensitat del treball semblava plaent, i ell ho va apreciar de seguida.

I es va preguntar... Què hauria sigut ell allà?

I el pensament va ser tan sobtat i tan intens que per un moment va deixar de mastegar, fixant els ulls en la paret, mentre la seva ment desenvolupava pensaments que no havia tingut mai.

Es va tornar per mirar la Sheeka i es va adonar que estava assegut on potser va seure el seu marit, i que aquells podrien haver estat els seus fills. Una cosa molt semblant a la tristesa li va recórrer el cos, una cosa del que podia desfer-se fàcilment, però real, malgrat tot...

Aquest no és el meu món...

Jangotat dormia quan Sheeka Tull va entrar a la infermeria de la caverna, i ella es va sentir alleujada en veure’l. Fins i tot amb els fongs curatius, el cos del soldat havia patit terribles danys i necessitava cures constants perquè no agafés cap infecció.

Va conversar en veu baixa amb el Germà Destí, que li va garantir que tot aniria bé.

Va sortir del petit cubicle del Germà Destí i tornà a la zona de dormitoris, mirant a Jangotat. Dormia cap per amunt, igual que Jango. El seu fornit pit s'alçava i baixava lentament, i feia els mateixos sorollets que Jango havia fet llavors. Era una cosa a la que s'havia acostumat. Hi va haver un temps en què es va permetre l'estúpida esperança de creure que aquells sons acompanyarien els seus somnis fins a la fi dels seus dies.

Va tancar els ulls, intentant bloquejar el pas als pensaments que es trepitjaven en la seva ment. Una altra oportunitat, va pensar. Ja saps com era Jango. Ja saps com era estar amb ell. Sempre vas pensar que mai tornaries a sentir un amor així.

L'animal més devastador que havia conegut en la seva vida. Era allò un insult a la memòria del seu marit mort? Yander havia estat bo amb ella, i...

I no havia estat Jango Fett. I ara, allà estava Jangotat...

Era una altra oportunitat.

–No –va xiuxiuejar ella.

Això estaria malament. Seria egoista.

Seria humà.

L'endemà, Jangotat es va sentir prou bé com per fer una passejada pels turons, i va acompanyar al petit Tari i a la pèl-roja Tonoté a comprovar les trampes per xitliks de les cavernes que havien posat en les plantacions de fongs. Les glàndules mamàries d'aquells marsupials de ratlles ataronjades traspuaven una substància làctia anomenada kista que ajudava als colons a gestionar les toxines i els microorganismes del sòl de Cestus.

Li van cantar una cançó que ell no havia sentit mai:

Un i dos, xitliks jugant al sol. Tres i quatre, Kista xitlik al guisat. Cinc i sis, vull que una mica em guardeu... Set i vuit, el prendré amb un pa de pessic. Nou i deu, perquè viu l’atraparé. Onze i dotze...

Així, els nens podien ajudar a la comunitat capturant i "munyint" a les criatures del Kista, i alliberant-los més tard..., normalment sense fer-los mal.

Perquè viu l’atraparé...

Tot just havia vist animals morts des de la seva arribada. Ni pells, ni carn curada. L'única cosa que havia menjat eren els deliciosos fongs. Aquell poble caçava sense causar danys.

Qui eren i què els havia fet ser així?

Jangotat va observar als nens comprovant les gàbies. Els xitliks els bufaven des de darrere dels barrots, però es resistien a ser munyits menys del que ell pensava, gairebé com si estiguessin jugant amb els seus capturadors. Les criatures semblaven saber que els humans no anaven a fer-los mal. Més tard es va trobar ajudant als nens a dissenyar trampes i ceps basant-se en el seu propi entrenament de supervivència; tot i que, òbviament, va haver de modificar-les perquè els xitliks fossin capturats amb vida.

Es va tombar d'esquena a l'herba, contemplant el sol i gaudint de la senzillesa de la seva present vida. Molt aviat hauria de tornar a la lluita, però, de moment, el més important era la captura d'unes petites criatures peludes que proporcionarien antitoxines vitals per al menjar del poble, deixant prou com per servir de comerç alternatiu als fongs.

Els nens estaven fascinats amb les seves hàbils mans, i ell els divertia amb trucs senzills que havia après de petit: llançament de ganivets, enfilar-se per la corda, aguait silenciós, lectura de símbols i una dotzena més que va aprendre com un nen corrent aprèn jocs de recompte o saltar a corda.

I encara que hi havia riures en la seva mirada mentre baixaven junts de les muntanyes, sentia una recança en el seu cor. I aquella nit, en el sopar col·lectiu..., tot era tan semblant, i alhora tan diferent dels àpats comunals que havia gaudit amb els seus germans a Kamino...

Aquest no és el meu món.

Però podria haver-ho estat.

Següent