Traïció a Cestus (LXVII)

Anterior

–67–

–On em portes?

–Shhh –va respondre Sheeka Tull.

Portaven gairebé una hora caminant pel terreny desigual. Feia estona que Jangotat estava desorientat per totes les voltes que havien donat. Portava els ulls tapats per dues gruixudes capes d'embenat, sense comptar el sac que li havien posat al cap. Triple protecció. Per què era tan important embenar-li els ulls? Li havien promès una sorpresa i li havien dit que només podria gaudir-la si es deixava embenar els ulls. "És un secret, entens?"

Ell s'havia deixat embenar, i Sheeka i el Germà Destí li van fer donar diverses voltes. Quan es va aturar va sentir la brisa a la pell, i, gracies als seus coneixements, va endevinar la direcció cap a la qual mirava. Quan van començar a guiar-lo muntanya amunt, va haver d'abandonar aquests pensaments i concentrar-se en el caminar per no donar un pas en fals i trencar-se un os.

Al cap de quinze minuts d'escalada, l'aire va refrescar, el sòl es va anivellar i ell es va adonar que havien entrat en una cova. Però ni així i tot li van treure la bena dels ulls. Van donar voltes i més voltes per la caverna de sòl relliscós i ecos estranys i aquosos ressonant en la distància.

Van caminar una altra hora més per aquell sòl irregular. En dues ocasions va escoltar una caiguda d'aigua propera, i un suau rosada li va humitejar el dors de les mans. Llavors van baixar un seguit de graons excavats a la pedra.

Es van parar allà durant una estona, i ell es va preguntar què voldria ella que fes. Però ella no va dir res. Finalment, sentint-se una mica frustrat en la seva solitària foscor, va dir:

–Què? –avergonyint-se al moment de l'absurd del monosíl·lab.

Va intentar desfer-se de la bena.

–No –va dir Sheeka. Li va agafar els dits amb les seves mans fredes i se'ls va apartar.

–Per què no?

–No vull que utilitzis els teus sentits normals –va dir ella–. Els teus ulls o les teves orelles.

La confusió lluitava amb una ànsia potent i desacostumada per acontentar-la. Una cosa que potser no era tan estrany. Ella li havia salvat La vida i havia demostrat ser una bona camarada.

–Què vols que faci?

–Utilitza el teu cor –va dir ella–. Explica’m el que sents.

Ell es va aturar i va pensar. Malgrat les advertències, es va concentrar en el so ambient i en les sensacions. Va escoltar el feble murmuri de l'aigua i el so llunyà de les gotes que cauen fent ressò en la foscor. Va sentir el terra irregular sota els seus peus i...

–Em dóna aire a la cara –va dir ell.

Ella va semblar una mica frustrada, però tranquil·la.

–No. Vés més enllà. No amb els sentits. Amb el cor.

–Sento l'aigua...

–No! Deixa d'utilitzar les orelles. Què sents? Aquí –ella li va posar la mà al cor. Ell va respirar fondo, sentint la calor del seu palmell com si penetrés al seu interior.

Tot d'una va sentir que ella no es limitava a jugar amb ell. Allà hi havia alguna cosa, si pogués captar-ho.

–Sento... calor.

–On?

–Dins –va respondre.

Va intentar seguir parlant, utilitzar més paraules, però aquestes no acudien a ell. Llavors es va adonar que la total foscor, conseqüència de la bena, era una mica més lluminosa. Es van formar siluetes incipients, com si fossin rostres observant, jutjant. No podia distingir bé, però no semblaven fotos, ni tan sols fotos dimensionals. Eren més com a formes que es retorçaven i s'obrien pas a través d'una superfície plana i elàstica. Cares rodones d'ulls buits. Ell tenia la sensació que coneixia aquella silueta, aquella criatura, però no estava segur d'on l'havia conegut o en quines circumstàncies...

–Em sento com flotant en un corrent daurat –es va sentir dir a si mateix–. Estic mig adormit, però al mateix temps totalment despert.

–Sí.

–Jo... Oh! –havia començat a parlar de nou, però de sobte va sentir la gola plena de pols. Ara veia gotes de llum surant en la foscor. A continuació van venir unes siluetes en penombra que fluïen juntes, i després se separaven i tornaven a unir-se.

Li tremolaven les cames. Una reminiscència de les seves lesions? Es va posar a quatre potes i va sentir que ella li acariciava les espatlles. Va trigar una estona a recuperar l'alè. Llavors va tornar a aixecar-se i va deixar caure els braços, flexionant i estirant els dits, respirant amb força. Es va posar les mans a la vena, tremolant, sentint que estava a punt d'explotar, i va dubtar.

–Sheeka? –va preguntar tremolós.

–Sí –va dir ella.

No era una pregunta. Aquesta única paraula era tranquil·litzadora. Ell es va treure el sac del cap i es va destapar els ulls.

El sostre de la caverna era baix, però lluïa amb una llum ataronjada i càlida. La lluminositat procedia de les profunditats d'una llacuna amb una superfície que tremolava amb ritme regular.

El sostre estava ple d'estalactites, i les parets relluïen com si les haguessin polit a mà. El sòl sota ells bategava amb una radiació suau i persistent que es reflectia en les cascades de pedra congelada.

Va tossir, adonant-se que, per un moment, havia oblidat respirar.

Una dotzena d'anguiles flotaven a la superfície, observant-los amb els seus ulls lletosos. Aquella estranya llum semblava procedir del seu interior, i la seva pell semblava gairebé transparent per moments. Jangotat podia veure els ossos i òrgans suspesos al seu interior.

Cegues.

–Quin lloc és aquest? –va preguntar, adonant-se que, en alguna part del seu propi ésser, ja coneixia la resposta d’aquesta pregunta.

–Aquí és on acudeixen les anguiles al nostre encontre.

–Les anguiles dashta? –Sabia poc d'elles, el que li havien explicat els Jedi; que eren vitals per a les màquines MJ–. Els components vius dels bioandroides? Pensàvem que procedien de les muntanyes Dashta.

–No –va dir ella lentament–. Tant les muntanyes com les anguiles van rebre el nom de Kilaphor Dashta, el primer explorador que va traçar un mapa de les muntanyes i de les coves Zantay, fa quatre segles. Van ser sagrades per als x'ting durant milers d'anys, però es van retirar a les cavernes quan el Rusc va iniciar la conquesta de Cestus.

–Semblen més grans que les anguiles que hem vist.

–Aquelles eren joves, encara no havien passat per la seva diferenciació sexual.

Les ones es dibuixaven en l'aigua pels suaus moviments dels animals. Una d'elles nedava en cercles mandrosos i tornava a girar. Els seus ulls cecs l’examinaven. Per què?

Sheeka seguia parlant, encara que va haver d’adonar-se que la seva ment havia capturat la visió abans que ell.

–Cestus està ple de túnels, rius subterranis i llacunes. Ni tan sols els x'ting coneixen la ubicació del niu de les anguiles dashta. Pel que sabem, aquest és l'únic lloc que queda on encara interactuen amb altres espècies. Va ser aquí on elles ens van portar les primeres espores de fongs.

–La medicina?

–Sí. I els àpats sense carn.

–I com poden ser dashtes? Segons les meves investigacions, són massa grans. I... aquestes criatures són intel·ligents...

Com sabia això? Fins aquest moment no havien fet més que flotar. Però hi havia alguna cosa en aquells ulls cecs. Realitzaven sons suaus, com crides reconfortants i tranquil·litzadores...

–Sí –va assentir Sheeka.

Ell va negar amb el cap.

–He llegit els informes. Les dashtes no són intel·ligents.

–No és que no siguin intel·ligents. Digues una forma de son. Un regal dels Guies..., una vida sencera de somnis. Fins i tot estant inconscients, els seus sistemes nerviosos són sensibles a la Força. Jo tampoc ho entenc bé. Només dono gràcies perquè sigui així.

Ell va fer una pausa per digerir la informació.

–Què estàs dient?

–Les femelles de dashta posen milions d'ous. Els mascles només fertilitzen uns milers. Els ous no fertilitzats produeixen cries que no arriben a madurar.

–Les anguiles us donen les seves cries?

Ella va assentir.

–Les que haurien mort en la competició amb els seus germans fertilitzats. Així poden continuar vivint, donant vida als que s'han agermanat amb elles.

–Per que fan alguna cosa així?

–Fa molt de temps, aquest planeta era molt més fèrtil i hi havia més espècies intel·ligents. Van morir competint entre si mentre la sorra guanyava terreny al bosc. La lluita per la supervivència no va ser del grat de les dashtes, que es van retirar a les profunditats del planeta. Som els seus primers amics en mil·lennis.

–Vosaltres.

–Sí. Les anguiles ens van oferir els seus ous no fertilitzats, sabent que els MJS aconseguirien que Cestus s'integrés més en la comunitat de planetes.

–En aquest món també hi ha un conflicte.

–Sí. Mentre hi hagi depredadors i preses, sempre hi haurà conflicte. Però les dashtes tenen el potencial de fer que les criatures intel·ligents cobreixin les seves necessitats sense matar-se unes a les altres. Aquest és el nostre potencial, no el nostre present.

La necessitat poques vegades provoca guerres, va pensar Jangotat. El desig és molt més letal. Els x'ting havien desterrat a les aranyes a les cavernes. Si les plagues no havien estat un accident, llavors Cestus Cibernètica havia destruït el Rusc. Els separatistes i la República podrien destruir Cestus Cibernètica...

Era una cadena interminable de dominació i destrucció. I ell era una de les seves baules més resistents.

Jangotat es va guardar els seus pensaments. Hi havia quelcom més important que el discurs filosòfic. Desitjava entendre tot allò més que respirar.

–No tenen ulls. Per què brillen?

–Per nosaltres –va dir ella, i es va asseure en una roca per observar les anguiles més de prop–. Per tu i per mi. Jo vinc aquí a vegades. No massa, només de tant en tant, quan necessito renovar-me.

Les seves paraules eren certes. Podia sentir-ho, feia uns minuts que ho sentia. Era una sensació diferent de la calidesa, o el fred... Era una altra cosa. Quelcom que estava... viu. Va sentir que una vida sencera de lliçons letals es diluïa en ell, com si ell no fos cap d'aquestes coses per a les que li havien entrenat. Però si no era aquestes coses, què era?

–Sóc un soldat –va xiuxiuejar ell.

–No –va dir ella–. Et van programar per ser-ho.

Ell es va redreçar.

–Sóc el germà clònic d'un gran guerrer.

–No –va dir Sheeka. Però no hi havia mofa en el seu to. Hi havia un sentiment al qual no podia donar nom–. Aquest és el teu cos, la teva genètica. Som més que això. Tu no ets els teus germans, i ells no són tu.

Jangotat va començar a veure borrós i es va refregar els ulls. Va observar atordit el líquid que li va quedar als dits. No recordava haver vessat mai llàgrimes. Sabia el que eren, però mai les havia vist en els seus propis ulls. I si hi havia una cosa que podia fer i que mai havia fet... potser hauria d'altres.

Què era aquell lloc? Part d'ell volia fugir d'allà el més aviat possible. I una altra volia tombar-se allà mateix i banyar-se en llum d'anguila durant la resta dels seus dies.

–Què sents?

Ell va tancar els ulls de nou. Va sentir un profund pessigolleig al seu interior que el va elevar per sobre de si mateix. Es va sentir a si mateix parlant sense reconèixer les paraules, i es va adonar que era possible que mai s'hagués conegut a si mateix.

–Que què sento? –va preguntar. La seva veu tremolava d’emoció–. Què m'has fet? Ho sento tot. Sento tot el que no sabia que em faltava –ella li va agafar la mà. Sheeka tenia els dits petits i càlids–. Em... veig a mi mateix des de la meva infància fins a la vellesa –era cert.

Nen.

Nadó surant en una proveta, el germen d'una nit eterna.

El seu cos malmès, picat per la guerra, morint, amb la llum del combat encara reflectida en els seus ulls.

Llavors, una altra carn. Un Jangotat ancià, patint els estralls no de la guerra, sinó del temps, el temps que mai tindria. Un Jangotat arrugat, curt de vista, però somrient, envoltat dels seus...

– Sí?

Per un moment va veure als nens que mai engendraria, els néts als quals mai abraçaria, i la sensació sobtada i aclaparadora d'aquesta vida negada va ser tan devastadora que es va sentir implosionar. Va ser com si tot el que havia experimentat a Cestus hagués despertat algun profund i irresistible record genètic al seu interior. El record del que havia d'haver estat la seva vida. Del que podria haver estat de néixer fill de l'amor i no de la guerra. Va veure aquests nens, i dels seus ulls va treure forces per retrocedir, tornar a la seva pròpia infància, a...

Jangotat es va posar de genolls. Les llàgrimes que portava contenint tota una vida van tornar a brollar.

–Està malament –xiuxiuejà–. Està tot malament –ell la va mirar amb ulls buits i distrets–. Mai vaig escoltar el cor de la mare. Mai vaig sentir el que ella sentia mentre dormia, fora de perill en el seu ventre.

–No –va dir Sheeka suaument–. No ho vas sentir.

Va enfonsar la cara entre els tremolosos palmells de les mans. La calor i la humitat li haurien avergonyit en qualsevol altre moment de la seva vida, però Jangotat havia deixat enrere la vergonya.

–Ningú em va bressolar –va dir ell–. Ningú em trobarà a faltar quan no hi sigui.

Es va aturar, i en aquesta pausa va escoltar una veu que xiuxiuejava en el seu interior. Si us plau, Sheeka. Digues que em trobaràs a faltar quan ja no hi sigui. Quan realitzi aquesta funció que he practicat fins a la perfecció.

Morir.

Aquí, en aquest planeta. O en el següent. O en el següent. Digues-me que et quedarà algun record de mi. Que somniaràs amb mi. Recorda el meu somriure. Alaba el meu valor. El meu honor. Si us plau. Una cosa. El que sigui.

Però ella no va dir res, i ell es va adonar que era millor així, perquè havia arribat a un punt en la seva vida on feien niu dubtes bàsics que ningú podia aclarir per ell. Aquesta era la seva solitud, la seva misèria i el seu inexorable destí. I en aquell terrible moment, tota la xerrameca sobre la immortalitat del GER li va sonar tan buida com l'estómac d'un Sarlacc.

–Jangotat?

Malgrat haver-se adonat d'una cosa tan horrible, no va poder evitar formular un altre maldestre prec.

–Ningú m'ha dit mai que m’estimava –es va girar i la va mirar. I apartar la vista de la llacuna li va costar un esforç físic–. Tan grotesc sóc?

–No.

No. Ell no era una abominació de la natura. Podia sentir tot el que ella no li deia, sabia per què l'havia portat en aquell lloc, per experimentar la por i la soledat que s'havia ocultat a si mateix. Era dolorós. I necessari.

Les seves següents paraules van ser un murmuri.

–No entenc com la gent pot anar-se'n d'aquest lloc després de conèixer-lo.

I ara, per primera vegada en minuts, ella va pronunciar frases completes.

–No és una cosa o l'altra, Jangotat. No cal triar entre una vida d'acció i aventura o una de contemplació espiritual. És cert que els germans i germanes vénen aquí a meditar, però després retornen al món.

–Al món?

–Al món exterior. A les granges, a les mines, a la ciutat. El món necessita que estiguem actius, però també que considerem les conseqüències dels nostres actes. Obeir ordres és bo, Jangotat. Tots vivim en una societat amb obligacions recíproques. Però obeir-les sense qüestionar-les és ser una màquina, no un ésser viu. Tu ets viu, Jangotat?

La boca d'ell es va moure sense articular paraula.

–Jo crec que sí. Desperta abans que sigui massa tard. No ets un simple nombre, ets un home, un home que respira i viu. Vas néixer somiant que ets una mena de màquina, un dispositiu programat del qual es pot disposar. I no ho ets.

–Què sóc, doncs? –ell va parpellejar, tremolant–. Què és aquesta sensació? Mai l'havia experimentat –es va aturar un instant, obrint la boca per la sorpresa–. Solitud –va dir a la fi, responent a la seva pròpia pregunta–. Em sento tan sol. Mai m'havia sentit tan sol. Com anava a fer-ho? Sempre estava envoltat pels meus germans.

–Jo m'he sentit sola enmig d'una multitud –va dir Sheeka–. Només hi ha una cosa que cura la soledat.

–Quina és? –un altre prec, encara que aquesta vegada no es va sentir avergonyit.

–La sensació que l'univers sap que som aquí.

La confusió es va barrejar amb la claredat.

–Però com em veurà amb tants germans? Som tots iguals.

–No –va dir ella, i en la seva veu hi havia un nou tipus de fermesa–. No ho sou. Com tu em vas dir, cadascun de vosaltres ha tingut experiències diferents. Així que no pot haver-hi dos iguals.

–Vaig mentir –va dir ell amb to angoixat–. No hi ha un jo. Sempre és nosaltres. El GER. Els meus germans. El Codi. Però on sóc jo? Qui sóc?

–Escolta el teu cor.

Ella li va posar la mà al pit. Ell va sentir aquella calidesa de manera tan profunda que per un moment va tenir por que cessés, va témer convertir-se en un home de gel si ella apartava la mà.

Una altra vegada.

–El batec del teu cor ho diu tot. Diu que cada un és completament únic –va fer una pausa–. I en això..., en aquesta unicitat, som tots iguals.

Som tots iguals... perquè tots som únics. Les paraules ressonaren per la caverna, però ell no les va escoltar només amb les orelles. Ja sabia per què li havia demanat ella que deixés d'escoltar els sons. Que deixés d'utilitzar les orelles exteriors: perquè les veus interiors poguessin xiuxiuejar els seus secrets.

–Únics, com cada estrella és única. Com cada partícula de l’univers és única.

I en aquesta unicitat, som tots iguals. Cada ésser. Cada partícula. Cada planeta. Cada estrella.

Parlava amb si mateix. Ella li parlava a ell. Les anguiles dashta li parlaven. També li parlava el seu jo arrugat i amb barba, el seu estimat jo futur, el Jangotat que mai arribaria a ser. El nen que mai havia estat, que va conèixer l'amor d'una mare i una llar feliç, una mare que li hauria criat perquè algun dia pogués prendre les seves pròpies decisions en el món...

Tots ells li parlaven. Cada un amb la seva pròpia veu, però s’entremesclaven en un cor únic, en un sentiment únic, aclaparador en la seva senzillesa i el seu aclaparador amor.

Es va enfonsar i va passar d'estar de genolls a tombar-se de costat. Tota la seva falsa força, tota la seva fanfarroneria el va abandonar com l'aigua d'una esponja a estrènyer-la. A l'espai que va deixar quedava una sensació de lleugeresa més que de poder. Sempre havia pensat que ell era un home de ferro, quan no de duracer. Quina necessitat tenia el duracer d'aire, d'aigua o d'amor?

Jangotat va escoltar un so aquós, i un altre i un altre. Va alçar la vista. Les anguiles sense cames sortien serpentejant de la llacuna, fent sorollets, envoltant-lo. Va allargar la mà amb molta cautela i va tocar a la que tenia més a prop. El seu rostre cec, sense ulls, l'observava amb una intel·ligència devastadora. El seu tacte era pur amor.

–Què has vist? –li va preguntar Sheeka des del darrere.

–Una altra vida –va dir ell.

–Una altra vida?

Ell va fer que sí.

–Jo podria haver nascut d'un pare i d'una mare. Haver tingut germans i germanes. Haver jugat amb les meves mascotes.

Això últim va semblar sorprendre a la Sheeka.

–Mascotes?

Tot d'una es va sentir inundat per un agradable i absurd corrent d'emocions.

–Una vegada vaig veure un fènix corosià. El més bonic que he vist mai. I en vaig voler un. De mascota –va riure per a si–. Però no en aquell lloc. Ni en cap dels llocs que conec. És una càrrega per a l'exèrcit, saps?

–Què estrany –va dir ella amb la veu agitada–. Que estrany. Normalment els Guies són una influència curativa.

–I ho són –els seus llavis tallats es corbaren en un somriure–. Perquè tenint en compte aquesta altra opció, jo escullo la meva vida. Independentment i tot i el motiu pel qual em van donar la vida, jo segueixo escollint tot el que m'ha portat fins aquest moment.

Va tornar a fer una pausa. Tot donava voltes. Dintre seu.

–Escullo tot allò que em va portar fins aquí, al teu costat.

Ella es va agenollar al seu costat, amb les anguiles apartant-se per fer-li lloc. Encara que no veien res, podien veure-ho tot.

Sheeka li besà amb calidesa, agafant-li la cara amb les dues mans per apropar-se’l. Encara que ell havia compartit abans petons amb altres dones, aquest va ser diferent, com si el seu cor s'obrís.

Sheeka Tull va prémer seva galta contra la d'ell i va dir alguna cosa que ell no va sentir bé.

–Què? –va preguntar ell amb por–. Què has dit?

–El que mai havies sentit –va respondre ella. Es va aturar de nou abans de dir les paraules que havia estat esperant tota la seva curta i intensa vida–. Que t'estimo.

El bell rostre bru de la Sheeka Tull es va omplir de reflexos de llum. Jangotat va saber que la seva existència mai havia contingut tanta pau ni havia estat tan plena. Van tornar a fer-se petons, els llavis d'ella eren càlids contra els seus.

Següent