Traïció a Cestus (XLV)

Anterior

–45–

Cap guàrdia d'honor va aparèixer a l'aeroport per acomiadar a Obi-Wan i a Snoil. Tenint en compte el desastre en què s'havien convertit els seus esforços diplomàtics, el Jedi es conformava amb què li permetessin anar-se'n.

Els guàrdies que el van escortar fins a l’espaiport no li van dirigir la paraula fins arribar-hi. Un d'ells es va tornar com si anés a parlar, però va guardar silenci, mirant a terra. Es va allunyar, negant amb el cap.

Obi-Wan va pujar per la rampa a la nau transport de la República. Darrere d'ell, Snoil lliscava deixant al seu pas un rastre mínim de bava.

–Obi-Wan –va dir gemegós–. Què ha passat?

–No ho sé, amic meu –va dir mentre la porta es tancava a la seva esquena i ell es cordava el cinturó.

La seva ment seguia lluny d'allà. Alguna cosa no anava bé, no hi havia anat bé des del moment en què va arribar al planeta. No. No va ser llavors. Però sí poc després. Quin havia estat el detonant? No ho sabia. Maledicció! Si tan sols sabés qui havia gravat l’holograma incriminador. Es girà cap al lletrat.

–Quan arribis a Coruscant –va dir–, explica tot el que sàpigues. Ho has fet molt bé. Tota la culpa és meva... –es va aturar un instant, amb l'ombra d'un dubte aguaitant en el profund de la seva ment–. O potser...

–Què?

Obi-Wan va sospirar.

–No ho sé, però he sentit una cosa estranya. Des del principi ha hagut factors que escapaven a la meva comprensió. M'he oblidat d'alguna cosa, i aquest estúpid error ha acabat marcant la diferència.

–Ai, estrelles! –va dir Snoil–. Mai vaig pensar que les coses poguessin sortir tan malament, després de tant treball i planificació.

Obi-Wan va negar amb el cap, però no va dir res. No tenia paraules de consol per al seu afligit amic. Es mirés com es mirés, allò era un complet desastre.

La nau es va enlairar quant X2 va realitzar els preparatius bàsics. Quan s'elevava, Obi-Wan es va girar cap a Snoil.

–He pres una decisió –va dir–. Tu no estàs fora de perill a Cestus. Has d’anar-te'n, però jo em quedo. La meva feina aquí no ha acabat. Vaig a unir-me al Mestre Fisto.

Els circells oculars d’Snoil van tremolar de sorpresa en veure que el Jedi començava preparar una petita càpsula de salvament.

–Però et van ordenar que marxessis! Va ser una ordre directa, i qualsevol desobediència significaria una violació al Codi Quatre-Nou-set Coma Vuit...

–Crec que he arribat massa lluny per preocupar-me per aquestes nimietats –va dir–. Aquí hi ha més mynock per tallar. –Es va esforçar per somriure–. Adéu, Doolb. Ets un bon amic. Vés a casa. Aquí ja no hi ha feina per a advocats.

–Però..., senyor!

Obi-Wan es va tornar cap a X2 i el va agafar de l'espatlla.

–Porta’l a casa sa i estalvi.

–Sí, senyor.

Després de dir allò, Obi-Wan va prémer un seguit de botons, i la càpsula va quedar segellada. Va semblar enfonsar-se en la paret que tenia al darrere. Un moment després es va sentir un lleuger soroll d'enlairament, i el Jedi se'n va anar.

La nau tot just havia fregat l'atmosfera superior, realitzant la transició al buit. Els escàners terrestres i orbitals realitzaven el seguiment de cadascuna de les naus que sortien o entraven, però en aquell punt, en el qual se solapaven els dos conjunts de dades, era més fàcil emmascarar qualsevol activitat.

Un llum vermell d'advertència va parpellejar davant seu, indicant-li que el sistema d'emergència estava a punt d'iniciar la seqüència d’instrucció.

Obi-Wan el va apagar. La veu de l'ordinador només li distrauria. Va intentar pilotar la nau amb el seu instint i els seus coneixements. La càpsula de salvament tenia conducció tant manual com automàtica, i podia maniobrar fins arribar a terra, però Obi-Wan no s'atrevia a encendre massa aviat els retropropulsors, la seva radiació seria massa fàcil de detectar.

Així que es va deixar caure a tota velocitat, comptant amb l'escut de calor i la primitiva aerodinàmica de la càpsula, i va alterar lleugerament l'angle mentre es dirigia cap a les muntanyes Dashta.

Havia de calcular allò amb tota precisió, esperar a estar prou baix com perquè la seva aparició a l'escàner no es relacionés amb un transport diplomàtic accidentat.

Mentre Obi-Wan comptava els segons, la calor es feia més i més aclaparadora. L'escuma d'impacte, que feia d’aïllant, s'havia inflat a manera de protecció, fins tocar-li l'espatlla. La temperatura de la capa exterior va arribar el miler de graus, i el Jedi va ser conscient que queia al buit, que havia confiat la seva Destí als tècnics desconeguts que havien preparat la càpsula. Odiava aquesta dependència gairebé tant com volar, i preferia la seva pròpia connexió amb la Força, però no hi havia manera d’evitar-ho. Aquella vegada no li quedava cap més remei que confiar.

Havia arribat el moment. Els seus dits van trobar el botó del retropropulsor i...

No va passar res.

El sòl s'aproximava a velocitat vertiginosa. Va mirar l’altímetre i va sentir un atac de pànic. Una cosa anava malament. La seva tomba metàl·lica queia a tal velocitat que, en cas que fes impacte, no aconseguirien ajuntar midiclorians seus ni per crear una ameba Jedi.

Obi-Wan es va esforçar per aconseguir el seu sabre làser, ja que l'escuma pastosa que omplia la càpsula convertia cada moviment en una lluita. Quan per fi va aconseguir posar les mans sobre el mànec platejat, el va allunyar del seu cos i el va encendre. L'escuma va començar a cremar-se. Les espurnes i el fum es van obrir pas en el limitat espai. La càpsula es va estremir, i el vent va començar a pelar les cobertes externes a partir del punt on el sabre làser havia danyat el casc. Van passar segons crítics mentre la nau mudava les capes externes. Però hi havia aconseguit l'efecte desitjat: els circuits d'encesa del retropropulsor passaven per la coberta de la nau, molt a prop de la seva espatlla. Si no podia enviar un senyal prement un botó, el camp d'energia del sabre làser alimentaria el circuit de forma més directa.

No va passar res. Bé... potser movent una mica a l'esquerra.

Ho va tornar a intentar, cremant un segon forat a la càpsula. Una altra part de la coberta va sortir volant, però, afortunadament, aquesta vegada el circuit es va encendre.

Una empenta i després una altra. La part danyada es va desprendre del casc. La càpsula es va partir en dos com si fos una nou, i Obi-Wan es trobà en una prima càpsula, transparent i alada. El vent xiulava pels forats oberts pel sabre làser, però el suport vital intern de la càpsula, construït a base de monofilament gairebé indestructible, aguantava més que la carcassa externa.

Al cap d'uns moments, l'aire va fluir lliurement. En veure que hi havia peces de metall saltant al seu voltant, Obi-Wan va aguantar la respiració mentre els circuits retropropulsors automàtics desplaçaven la càpsula per una ruta de planatge suau. Al cap d'una mala estona, es va trobar navegant en un arc llarg, superficial i no motoritzat. La velocitat de descens va començar a disminuir. El vent udolava contra la coberta externa. Als seus peus, el desert era una interminable extensió motejada de marró i verd grisenc. Les muntanyes Dashta estaven al lluny, només visibles com arrugues fosques sota la coberta de núvols. En uns minuts estaria prou a prop del sòl com per veure-ho amb detall. Minuts per pensar, planejar i deixar que la seva decepció es tornés energia. Obi-Wan va observar com part de la pell de la nau sortia volant. Altres trossos van sortir també acomiadats, allunyant-se d'ell. Tampoc era la fi del món si algun d'ells causava un parpelleig en un escàner. La qual cosa no ha de ser forçosament dolent, va pensar. Si hi ha algú darrere d'això, i si aquest algú va danyar la meva càpsula de salvament, estarà vigilant el cel. I, si veu les restes, podria arribar a la conclusió que el seu pla ha funcionat...

Qui vulgui que sigui. Busqui el que busqui.

***

Doolb Snoil va contemplar el monitor mentre la nau s'elevava, alliberant-se de l’estirada gravitacional de Cestus. Un cop la va deixar enrere, es va aturar mentre els ordinadors traçaven el salt a l’hiperespai. Ja trobava a faltar al seu amic Obi-Wan, i havia començat a preparar una explicació per al Canceller. Què anava a dir-li? Hi havia alguna forma de veure aquest desastre amb alguna llum positiva? Ho dubtava, però...

La veu d’X2 el va treure de la seva abstracció.

–Senyor, pot ser que tinguem un problema.

En la seva veu hi havia alguna cosa que Snoil va captar molt bé: pànic controlat.

–Problema? Problema? El Mestre Kenobi em va prometre que no hi hauria problemes!

–No crec que se li acudís que pogués passar una cosa així, senyor.

–El què?

Una petita nau s'apropava des d'un punt situat entre les dues llunes de Cestus, aguaitant com una au de presa. Era petita i negra, amb un disseny eminentment pràctic que indicava que havia estat creada per ser útil. Un mercenari de guerra. Un caçador assassí.

Snoil va començar a racionalitzar la presència de la nau, amb la ment treballant a una velocitat febril. Potser només estigui de pas per Cestus i s'hagi creuat per error en el nostre camí...

Però especulacions tan optimistes van demostrar ser falses esperances. La nova nau els va llançar una sonda robot. L'arma intel·ligent avançà en espiral, va situar el seu objectiu i va començar a disparar una ràfega letal. Una salutació de les Cinc Famílies?

El consumat professional que era X2 va aconseguir mantenir la veu tranquil·la en un moment en què Snoil volia cridar amb tota la força dels seus pulmons.

–He iniciat les maniobres d'evasió, però no ho sé. Senyor, li suggereixo que segueixi l'exemple d'Obi-Wan i evacuï la nau.

L'única cosa que va poder dir Snoil va ser:

–Aiyiii!

La nau va començar a efectuar bucles de maniobres evasives. Devia haver-hi més robots sonda acompanyant al primer, perquè la nau es balancejava i s'estremia pels trets, mentre X2 feia tot el que podia.

–Senyor –va repetir X2–. Li suggereixo que vagi.

–No. Em quedaré amb tu. El Mestre Kenobi em va prometre que estaria fora de perill.

–No puc obligar-lo a anar-se'n, senyor, però dins d'un moment llançaré les càpsules de salvament a fi de distreure els míssils.

En escoltar la veu metàl·lica d’X2 va sentir que la seva calma travessava els seus mecanismes de defensa, cosa que no havien aconseguit ni el so dels trets. Es quedaven sense càpsules de salvament!

–No! No! Espera!

Forçant-se a avançar a velocitat límit, Snoil va lliscar al ritme al qual passejaria un humà i es va introduir en la càpsula de salvament. Va prémer el botó de seqüència automàtica, i els seus circells oculars s’enredaren d'angoixa. L'escuma antiimpacte el va embolicar, i ell va deixar de veure l'exterior. Durant un moment no va poder respirar. Llavors, els seus llavis van trobar el respirador d'emergència, i l'aire va penetrar en els seus pulmons.

I després tot es va posar negre, quan la càpsula es va enfonsar a través de les parets de la nau. Va sentir un moviment brusc, una empenta... i, de sobte, silenci absolut. I després, la sensació d'estar flotant.

Snoil no tenia cap control, tot ho dirigia el programa automàtic d'emergència. Una pantalla es va obrir davant dels seus ulls, una mena de monitor computeritzat que mostrava l'exterior de la nau mentre les altres sis càpsules de salvament sortien disparades.

Dues d'elles van atreure als robots sonda, allunyant-los d’Snoil mentre es precipitava cap a l'atmosfera, però la pantalla va mostrar la nau escapant a un... dos... tres dels androides, i ell va començar a sentir-se més optimista.

Llavors, la pantalla es va il·luminar de forma encegadora. Quan la intensitat va disminuir, només va quedar fum i runes. X2 i la nau no existien ja. Havien estat destruïts.

Es va quedar contemplant l'escena, horroritzat però gairebé incapaç de parlar, contemplant els projectils que anaven a per les naus restants.

Snoil es va quedar congelat per la por mentre la seva nau descendia. Les altres càpsules van girar embogides en activar els programes d'evasió. Un dels androides va sortejar una càpsula giratòria i es va dirigir en línia recta cap a ell.

Va contemplar la destrucció d'una càpsula rere l’altra, fins que van desaparèixer del cel, que tornava a tornar-se blau mentre se seguia submergint en l'atmosfera. Va escoltar un balboteig de fons i es va adonar amb horror que era la seva pròpia veu, delirant davant l’imminent moment de dolor i fatalitat.

–Em penso querellar! O es querellaran els meus hereus! Per danys i perjudicis emocionals... –un androide va passar per la seva esquerra, enganxat a la nau i perseguint una de les distraccions programades de al seva càpsula. L'explosió resultant va pintar el cel de groc i va fer que la seva càpsula es desviés bruscament cap a la dreta, amb el que un altre dels androides va fallar el tret–. Vaja, ha faltat una... –es va produir una altra horrible explosió, i Snoil va deixar anar un xiscle barbotejant– pèl!

Es va tornar per mirar cap amunt, un cop va aconseguir determinar on estava "amunt", i va veure un altre míssil dirigint cap a ell a tota velocitat.

–No, no, estava fent broma! Retiraré la querella! Signaré una admissió total de responsabilitat o de negligència... o aaaaaii!

I just un instant abans que el discurs es convertís en alguna cosa terminalment irrellevant, una de les altres càpsules de salvament tornà a la seva ruta, interceptant just a temps el míssil.

Mentre Snoil tancava els ulls i oferia la seva ànima al Summe Cefalòpode es va sentir una altra explosió que va empetitir les anteriors tant en el seu abast com en l'efecte que va tenir en Snoil, que es va adonar que la seva petxina necessitaria un bon rentat després d'allò.

Llavors, de cop i volta, de l'exterior només li va arribar silenci. Per a la seva sorpresa, es va adonar que havia sobreviscut a la tempesta. Ara només quedava un petit detall: l'aterratge.

Un llum vermell va començar a parpellejar en el panell de control, i la càpsula va sol·licitar una sèrie d'operacions manuals, advertint amb una veu femenina i calmada: "L'impacte de les explosions ha danyat els sistemes automàtics. Si us plau, no es preocupi. Els sistemes de suport manuals funcionen perfectament. Si us plau, realitzi les següents operacions en la seqüència sol·licitada."

Snoil va realitzar totes les tasques que se li demanaven una per una, mentre veia com s'acostava el sòl a velocitat vertiginosa. L’altímetre s'acostava a zero amb una rapidesa que induïa a la nàusea. "Ara desacobli els escuts externs..." Interruptor, "... i ara, si us plau, al cap de cinc segons, desacoblament tots els nodes primaris i canalitzi tota la potència a la càmera secundària..." Quin interruptor era? L’altímetre li marejava, però no s'atrevia a mirar-lo, ni a mirar de reüll el sòl que es precipitava cap a ell com una gegantesca mà alçant-se per atrapar al cel.

"I ara, si us plau, connecteu el retropropulsor principal."

El desastre planava sobre ell. Res del que pogués fer suposaria alguna diferència. Segur que aquest moment seria l'últim. Segur...

Una violenta fuetada lateral va estar a punt de fer-li vomitar. La càpsula va rebotar mentre els retropropulsors s'encenien i l'aire de l'exterior es tenyia de rosa. Snoil va aconseguir tornar a respirar, i els seus circells oculars van abandonar el seu frenètic i salvatge ball mentre relliscava cap a terra.

***

Sota ell, més cap a l'Oest, Obi-Wan Kenobi feia rodar la seva càpsula cap a les ombres per ocultar-la sota una muntanya de sorra i roques. L'instint li va fer alçar la mirada cap al cel, en el qual s'obrien unes flors de vermell i blanc contra els núvols. Va arrufar les celles, intentant distingir de què es tractava, i es va adonar del que era: els trossos de la seva nau entrant en l'atmosfera. El seu cor es va entristir, tement que aquella barroera missió hauria costat les vides d’X2 i de l’inofensiu i brillant Snoil. Com havia pogut passar? A quines forces ocultes s'enfrontaven...?

Llavors va veure la brillantor porpra de foc retropropulsor, i es va relaxar una mica. Algú havia aconseguit escapar d'allà. I Snoil sempre tenia molta sort. Hi havia bastants possibilitats que el seu vell amic seguís amb vida.

I això estaria bé. Si hi havia alguna cosa segura a Cestus, era que en les hores futures necessitarien totes les mans i ments àgils que poguessin trobar.

Següent