Traïció a Cestus (LX)

–60–

Grunyint de dolor, Jangotat es va obligar a despertar-se per complet. Li feia mal absolutament tot el seu interior, i això li va espantar. Era així com es sentia un en morir?

Va intentar obrir els ulls. Va sentir que les seves parpelles s'obrien, però encara no veia res. El dolor general combinat amb la ceguesa va despertar un pànic inesperat i desagradable en resposta. Es va asseure, i en fer-ho va experimentar una sensació tirant a la pell de la cintura. L'agonia el va obligar a deixar anar un jurament, i va temptejar amb els braços, intentant descobrir els límits de la seva...

Presó?

–Vinga, vinga, tranquil·litza't –va dir una agradable veu d’x'ting–. Tot va bé. Ara és vital que descansis.

Res en aquella veu li indicava que hi havia perill, però Jangotat no podia moderar la seva reacció. El perill aigualia tot el seu sistema nerviós, com si cada sentit se li hagués disparat de cop i volta. I, tot i així...

Tot i així...

La seva ment conscient sabia que no estava en perill. El corrent de dolor i la sensació de perill coexistien amb una sensació de pau en la més curiosa de les paradoxes, i allò el va deixar confós.

–Què..., què està fent? –va dir panteixant, espantat davant la seva pròpia debilitat quan li van agafar els braços suaument. Amb tendresa, fins i tot. Volia submergir-se en aquells braços protectors i trobar la pau i el descans. Ho desitjava amb tanta força que la profunditat del seu anhel li va corprendre–. Aturi’s. He d’informar...

–Has de curar-te –va dir una veu coneguda.

Era l’x'ting de la túnica que havia sortit a donar-los la benvinguda a la nau. Sí. La nau. Ell coneixia aquella criatura. On l'havia vist abans?

–Qui ets?

–Digues-me Germà Destí –va dir ell.

–On és Sheeka? –va panteixar Jangotat.

–Amb els seus fills –va respondre l’x'ting de la túnica. Un brunzit d'altres veus va començar a sentir-se a la sala en què estava.

–Els seus... fills?

–Sí. Ella viu aquí, amb nosaltres.

–És aquí on vivia el seu marit?

–Sí –el Germà Destí va fer una pausa–. Abans d'anar-se'n Sheeka aquesta última vegada, ens va demanar que cuidéssim especialment dels seus fills. Crec que sabia que anava a córrer perill –la veu va tornar a aturar-se–. Suposo que tenia raó.

–Sí. Però va ser... per una bona causa.

–Sí –va dir la veu–. Totes eren bones causes.

–He de marxar –va dir Jangotat–. O almenys informar de la meva posició.

–Encara no. Interrompries el procés de curació. Podries morir.

–La primera obligació d'un soldat és protegir la seguretat general. Nosaltres vivim uns dies, però el GER viurà sempre... –era com si la seva boca es mogués independentment del seu cervell, i en aquest estat automàtic, per un moment va tornar a ser com abans. Llavors, la seva força es va afeblir, i ell va tornar a enfonsar-se.

–Sempre? –va riure el Germà Destí–. Tu no duraràs ni una hora si no et quedes quiet i em deixes curar-te aquesta ferida.

Jangotat va grunyir. Llavors li van posar una cosa mentolada i fresca al nas, i el somni se'l va emportar.

En circumstàncies normals, Jangotat només recordava els seus somnis quan s'adormia amb l'aprenentatge d'incomptables dades estratègiques.

Després, el que va passar en el món exterior podia recordar-li a algun somni estrany. A part d'això, res.

Però s'havia passat la vida sencera envoltat de soldats i eines de guerra. Aquell lloc era diferent. Allò era nou i desconegut. La foscor d'aquell lloc estrany era plena d'imatges rares: llocs en els que mai havia estat, gent que mai havia vist. Era tot tan estrany que fins i tot adormit es va adonar.

Dues vegades..., o potser tres, va ascendir a la superfície de la seva ment com un suro flotant en un mar espès. No va arribar a veure res, però en una ocasió va sentir alguna cosa, com si un objecte pesat i rectangular reposés sobre el seu pit. Quan va començar a moure’s per sota, l'objecte es va treure de sobre, i ell va tornar a submergir-se en la inconsciència.

Jangotat es va despertar mentre somiava amb un sol naixent, i va tornar a sentir aquell pes pla i viscós sobre el pit, una resistència contra la inhalació. Ja no li feia mal tant la pell. Se sentia més aviat eteri, com si tamisés totes les sensacions amb alguna mena de filtre.

Però el pes hi era. Va moure la mà molt més lentament aquella vegada. Centímetre a centímetre.

Fos el que fos, el seu pols era més ràpid, però no es va moure. Les puntes dels seus dits van fregar una massa sòlida però gelatinosa. Fresca, però no freda. Era com una mena de fruita. Va moure les mans en les dues direccions. Mesurava com mig metre i...

Es va quedar sense forces. Va deixar caure les mans, amb els braços morts. Va intentar cridar a algú perquè li tragués aquella cosa del pit, però el seu instint li va dir que era precisament aquella cosa el que mantenia el dolor a ratlla. Així que no va dir res i va tornar a tranquil·litzar-se. Va tancar els ulls sota els embenats protectors i es va relaxar. Tampoc podia fer molt de moment. Això era cert. Podia curar-se. I es curaria, si és que encara tenia aquesta capacitat.

Jangotat va recordar el desastre de la caverna. Va recordar veure els reclutes escampant-se, delmats pels androides assassins, capturats pels MJS o fugint de la caverna per acabar executats pels trets làser enemics.

X2 havia mort en òrbita. D'acord. I els homes i dones que havien confiat en ell havien mort a les cavernes. Això significava que hi havia un deute a saldar. I els soldats sabien com compensar deutes. Sí, això era una cosa que comprenien molt bé.

En la foscor, la boca cremada d’en Jangotat va dibuixar un somriure tort i letal.

Següent