Traïció a Cestus (XXIII)

Anterior

–23–

Tres-cents quilòmetres al nord-est del campament base estaven els trencats cims de la serralada de Tolmea. El pic més alt, el Tolmeatek, s'elevava trenta-dos mil metres sobre el sòl de la vall. El seu cim nevat era com un lluent far per als aventurers. Només feia cent anys que el primer no natiu va aconseguir arribar al cim sense aparells respiratoris. La paraula "tolmeatek" significava "impracticable" en x'ting. L'accés a les muntanyes de menor grandària també era escabrós, amb escarpades pendents i tempestes que convertien tota la regió en una zona massa perillosa com per endinsar-se en ella de manera despreocupada.

Però era idònia per a activitats clandestines. A l'ombra del poderós Tolmeatek hi havia una altra pista d'aterratge, també s'oculta a primera vista.

Una delegació composta per tres x'ting va alçar la mirada cap a les estrelles fins que una d'elles va començar a canviar de posició. Aquell petit punt de llum va semblar expandir-se de cop i volta a una velocitat impossible.

El comitè de benvinguda va romandre immòbil en el seu lloc. Dos d'ells portaven uns hàbits marrons, i l'altre un vestit adquirit feia poc temps, tallat a l'estil colon per ajustar-se a les formes x'ting. Una estreta rampa de descens va sorgir de la lluent nau. Una humanoide va aparèixer a la porta. Portava una túnica que arribava fins a terra, i la seva silueta era l'única clarament apreciable, però el que van poder veure els va deixar sense alè.

La cabina darrere d'ella estava a les fosques. L’humanoide mostrava un perfil ben definit i portava el crani rapat, tan simètric i gran que suggeria un intel·lecte formidable. La seva pàl·lida pell era tan lluminosa i immaculada que gairebé semblava translúcida. Tenia sis dagues tatuades a cada costat del cap, apuntant a les orelles. Semblava brillar una mica, com si tingués una resplendor interior. Sens dubte era una il·lusió òptica.

Mentre baixava de la nau, van poder veure que els seus ulls eren d'un blau sense matisos, mancats d'expressió. Va examinar breument a Fizzik sense formular comentari o judici, estava tan per sota del seu interès que amb prou feines va arribar a classificar-lo, ni com a amenaça ni com aliat. Ella es mostrà tan inexpressiva que ell podria haver estat un droide astromecànic.

Fizzik tenia por d'aquella dona, i va trobar el sentiment estranyament plaent.

Va fer un pas endavant, preparat per manifestar la seva assajada benvinguda.

–Senyora...

La dona va decantar una mica el cap, mirant-lo com si es tractés d'una estranya forma de vida inferior. Aquesta estranya sensació en el seu interior, la por, es va acréixer. Fizzik va callar.

Ella va avançar dos passos més i es va tocar el cinturó. La sorra es va regirar al voltant de la nau, en un cercle gegant d'un radi de vint metres. Fizzik havia vist abans una filera de petites vespes de les sorres arrossegant-se per les dunes, transportant amb tossuderia les seves càrregues cap al niu. Les criatures que van creuar la vora del cercle van començar a cremar. Les que van quedar banda i banda d'ell, no van patir cap dany.

Ella va parlar per primera vegada.

–Si la teva gent s'apropa a la meva nau, necessitaràs reemplaçar-la.

–Sí, senyora.

–Molt bé –va dir ella en to burleta–. Introdueix-me davant Trillot.

Fizzik va obrir la part de darrere d'un petit recorre-túnels de morro xato perquè ella entrés, cosa que va fer sense articular paraula. Els seus moviments eren fluids, com si fos més felina que humana. Una depredadora salvatgement bella.

El recorre-túnels va surar i després va girar, dirigint-se cap a una de les entrades properes. El petit transport estava pensat per maniobrar amb rapidesa en el laberint de túnels sota la superfície de Cestus.

Feia eons que aquells túnels van ser construïts pels tècnics de les arnes, però els mapes electrònics no s'havien traçat fins feia relativament poc temps, potser unes poques dècades estàndard. El transport anava equipat amb l'últim en sistemes d'escanejat i saltava d'un túnel a un altre com un thrinx en una planxa.

Fizzik va seure al seient davanter, al costat del pilot, però es va permetre el luxe de mirar la part posterior per veure si la seva convidada se sentia incòmoda davant les nombroses ocasions en què van estar a punt de xocar, fent ziga-zagues pel laberint.

Ella semblava impertorbable, la seva penetrant mirada blava era divertida, i quan van estar a punt d'estampar-se contra una paret, les comissures dels seus llavis pàl·lids es corbaren. Ella observava acuradament les parets de les cavernes, fixant-se en tot. La passatgera es va girar i el va mirar, i la curiositat va il·luminar per fi la seva cara.

–Així que les Cinc Famílies temen reunir-se amb mi obertament.

–Es considera arriscat. Però aviat estarà amb ells.

Ella va riure amb menyspreu.

–Què és tot això? –va preguntar, assenyalant a les parets. Ell va pensar que aquella veu tenia quelcom musical i metàl·lic.

–El planeta està ple de túnels i mines. Són la millor manera de viatjar sense ser detectat.

Ella va riure, encara que a ell se li va escapar el motiu de la seva diversió. Ella es va girar per mirar-lo.

–Tu qui ets?

–Fizzik, germà de Trillot, que espera la teva arribada.

En veure que ella no es presentava al seu torn, ell es va encongir una mica. La va mirar, i els ulls d'ella es van tornar més profunds i foscos.

–Potser hauria de deixar-la descansar –va dir ell–, perquè hi haurà tingut un viatge llarg i pesat, –la passatgera va tancar els ulls i, per molt abruptes que fossin els girs, les corbes i els salts del transport per evitar una col·lisió, no va tornar a obrir-los fins a arribar al seu destí.

Ella va obrir els ulls de cop, quan el vehicle es va aturar amb un soroll sord, i Asajj Ventress es va mostrar tan alerta com un gotal en plena cacera. Aquesta becaina li havia refrescat, deixant-la com a nova. Si és que una criatura així necessitava refrescar-se i renovar-se.

Havien arribat a una cova sota el cor de la ciutat. Els esperaven cinc dels homes de més confiança d’en Trillot. Si en sortir de la seva nau havia adoptat una actitud de reina o princesa fosca, aquí va optar per obrir-se la túnica i adoptar un aire que a Fizzik li va semblar de líder militar. El seu cos dins el cenyit vestit negre era llis com el d'una serp, i els pits i els malucs eren l'única cosa femenina d'un físic musculat i androgin.

Per descomptat, Trillot havia informat prèviament a Fizzik sobre la comandant Ventress. Havia sentit rumors, però ni tan sols el seu germà estava segur de quins creure. Alguns deien que era una Jedi que havia abandonat el vell Orde, emportant-se amb ella les seves armes; altres que era acòlita d'algun fosc grup, superior fins i tot als temuts Cavallers Jedi.

El cercle del comitè de benvinguda es va obrir, i van pujar a una plataforma turbopropulsada amb capacitat per a quatre persones. Fizzik es va fixar en què els ajudants no es van dignar pujar a bord, com si volguessin mantenir-se a distància segura. Els dos viatjaven junts.

Ella feia olor de fruita àcida.

La foscor els va embolicar i els va alliberar de nou quan van arribar al pis superior.

En entrar al quarter general d’en Trillot, les criatures valentes i fredes que els esperaven van semblar apartar-se com aigües poc profundes. Ningú s'atrevia a tocar-la, ningú volia acostar-s'hi. Una mena de silenci va baixar sobre tot el pis mentre ell l'escortava fins a la reunió.

Trillot s'asseia davant el seu escriptori quan ella va entrar al despatx. Estava inflat perquè les seves hormones de transformació estaven en ple rendiment, accelerades per les herbes extraterrestres. No parava de retorçar-se, no podia quedar-se quiet, com si no acabés de trobar una postura còmoda.

Curiosament, Ventress es va mostrar certament respectuosa. Va extreure diversos objectes d'un paquet tan ben ocult en el seu cos que se'ls havia passat a tots per alt, i els va col·locar amb cura sobre la taula davant Trillot.

Els facetats ulls vermells del gàngster van anar d'un objecte a un altre. Després va esperar. Hi va haver una lleugera corrent d'aire, i Fizzik va percebre una lleugera aroma de mesc. Sabia que Trillot traspuava aquesta substància per las glàndules del coll quan passava pel canvi, però aquesta olor s'intensificava quan estava nerviós. En tots els anys que feia que coneixia el seu germà, Fizzik només ho havia percebut en dues ocasions anteriors.

La dona va assentir greument. La borsa es va estremir. Una cosa negra i vermella va treure el cap per l'obertura, exhibint la llengua bífida com si provés l'aire alienígena.

–Regals –va dir Ventress. Per ventura va poder percebre un lleuger to burleta en la seva veu? –. De sal, aigua i carn.

Trillot es va quedar mirant sense saber molt bé què fer. Els àpats rituals eren freqüents, un art molt desenvolupat en la política de rusc dels x'ting. Però Trillot no pertanyia a la reialesa, ni tan sols era un noble. Com podia saber de què anava allò? Fora o no una burla, no es va atrevir a respondre de forma descortès. La seva mirada va tornar a centrar-se en Ventress abans de clavar-la una altra vegada a la taula. El cap vermell i negre era el cap d'una serp a ratlles que va començar a sortir lentament de la borsa. No... No era una serp. Les seves petites potetes molsudetes lluitaven per escapar del seu captiveri. Es movia a ròssec, com si estigués drogada.

Trillot va mirar al seu androide de protocol, i després a la rastrera criatura... no, criatures, perquè acabava d'aparèixer una altra.

L'androide de protocol es va inclinar i li va dir en veu baixa:

–Crec que se suposa que ha d’ingerir les serps del vent. I condimentades, senyor.

Sí, definitivament hi havia un petit somriure a la cara de Ventress, però no va saber endevinar si era autèntica o artificial.

Trillot la va mirar un moment, i Fizzik es va preguntar què faria el seu cap.

De nou, una inesperada mostra de sentiments. Aquella dona era més intrigant a cada minut que passava.

Amb un gest prou ràpid com per enganyar a la vista, la mà d'en Trillot va avançar, va agafar una de les serps del vent pel clatell i va colpejar el cos de la criatura contra la taula. Ho va tornar a fer, encara més ràpidament, repetint la maniobra amb la segona.

–Digues a Janu que vingui –va dir ell. Un androide es va escapolir de l’habitació, i, un moment després, una enorme criatura marró, amb la barbeta inflada i una cresta òssia dividint-li el crani, va entrar balancejant-se, arrossegant per terra els seus enormes plecs dèrmics.

–Sí, senyor?

–Aigua, sal i dues suculentes serps del vent. Quina recepta pots preparar?

Janu va decantar el cap pensatiu, com calculant. Va agafar els cossos inerts i els va olorar, acostant-les al seu nas xato i humit. Llavors, de sobte, els seus llavis es corbaren en un somriure.

–Ja hHo tinc! Pastís de Glymph. Les serps de vent procedeixen de Ploo II, i els glínfids són famosos pels seus guisats. Vaig a necessitar fongs fantazi...

–No –va dir Trillot amb la veu una mica trencada. Fizzik va aclucar els ulls. El canvi de veu era símptoma inequívoc, delator que el seu germà estava encaminat cap al seu estat femení. Molt aviat, els seus ulls passarien de ser vermell rogenc a verd maragda–. Necessito estar en plenes facultats aquesta nit.

En dir-ho, va mirar a Ventress, que estava immòbil, agotzonada i amb l'esquena totalment recta, com petrificada. Fizzik va tornar a sorprendre’s de veure el seu germà parlant dels seus hàbits o pràctiques privades amb un estrany. És més, mai li havia sentit parlar dels seus costums. Va sentir que una fascinació gairebé perversa bullia al seu interior.

–D'acord –va dir Janu–. Llavors faré servir alga bantha.

–Això serà suficient –va assenyalar la safata, i l'enorme Janu la va agafar i se la va emportar.

–Gràcies pels regals –va dir Trillot–. T'asseguro que els gaudiré al màxim.

Ventress va inclinar el cap amb una modèstia palpablement falsa.

–Un petit obsequi del Comte Dooku –va dir ella–. Una delicatessen. No et preocupis, els yanthans que extreuen els sacs de verí poques vegades s'equivoquen –va somriure–. I quan ho fan... Bé, es diu que és una bona mort.

Fizzik no estava segur de voler saber la definició que donava una criatura com Ventress a "bo". Era difícil discernir si parlava seriosament o si només es divertia d'allò més bé, turmentant al seu amfitrió.

En ambdós casos, el resultat era fascinant.

–Has tingut un bon viatge? –va preguntar Trillot.

L'expressió d'ella no canvià.

–Això és irrellevant. Vull saber per què no he estat rebuda per les Famílies. O, almenys, per què no se m'ha portat immediatament a la seva presència.

–Tenim una visita inesperada –va dir Trillot, intentant aplacar els seus ànims–. Es va considerar que era preferible una mica de discreció addicional, mentre no estiguem totalment segurs de les seves intencions.

Ella el va mirar i, encara que no va articular paraula, Fizzik va sentir com si pogués llegir els seus pensaments. Miserables covards.

Fizzik havia estat observant als enormes guardaespatlles d’en Trillot mentre aquest tractava amb la dona. A part d'ells, hi havia uns dotze joves mascles x'ting en plena forma al voltant del niu d’en Trillot; matons intentant enriquir-se fàcilment, enganxant-se a algú fort a qui seguir. No eren necessàriament malvats, però estaven perduts en somnis de glòries passades. No hi havia manera d'endevinar com reaccionarien. Potser exhibissin el típic comportament de rusc i fessin el que tothom. Els més deslleials podrien veure una oportunitat de prosperar i congraciar-se amb un nivell jeràrquic superior. Però també hi havia una altra reacció, i Fizzik va poder veure-la als ulls velats d'un dels guardaespatlles de menor grandària, un membre del clan assassí dels x'ting. Es deia Remlout.

–Disculpi –va dir Remlout, parlant molt alt i amb la veu aflautada que posava quan parlava bàsic–. He sentit dir alguna cosa sobre vostè.

Ella es va aixecar i el va mirar. Les comissures dels seus llavis es van tornar a corbar, com si ja sabés el que anava a dir i ho estigués esperant.

–Amb tots els meus respectes –va dir ell en to burleta, he entès que mai ha rebutjat un repte. És això cert?

Ella el va mirar a les espatlles, les mans i els ulls.

–Has estat a Xagobah –va dir ella–. Per aprendre Tal-un?

–Sí –va dir Remlout, confós. Eren pocs els x'ting que s’aventuraven a sortir del planeta.

Asajj Ventress va somriure.

–Tens el coll blanc, la cremada del seu sol blau s'ha mitigat. Portes molt temps lluny dels teus mestres.

Ell va assentir, bocabadat per la sorpresa.

–El Comte Dooku em va dir que si volia progressar en les arts, era vital que acceptés tot els reptes –ella va decantar el cap amb gest cansat, en direcció a Trillot.

Va somriure encara més i es va tornar cap a Trillot.

–T'importa?

Trillot mirà a Ventress i a Remlout consecutivament, diverses vegades. Fizzik sabia el que estava pensant el seu germà. A Trillot no li agradava aquella dona, però estava obligat a complir els seus desitjos per diferents raons. Fizzik havia estat testimoni de les habilitats d’en Remlout, però no estava segur que fossin suficients per derrotar la Ventress, i no volia perdre a un guardaespatlles. D'altra banda...

El desafiament estava en l'aire.

Trillot es va recolzar al respatller en un esforç per fer que el seu sac d'ous no li incomodés tant. El senyor dels matons, a punt de ser "senyora", va ajuntar les puntes dels dits.

–Si tots dos participants ho desitgen, no em correspon dir que no.

Ventress va assentir i es va tornar cap a Remlout, girant com si se repengés en rodaments. Tenia els dits encongits com urpes.

Trillot va afegir:

–Però, si us plau, comandant Ventress. Costa molt trobar bons guardaespatlles.

–No vaig a matar-lo –va prometre ella–. Quan vulguis –va dir al seu oponent.

Remlout es va inclinar. Les seves atrofiades ales van batre l'aire en senyal d'alerta, i va obrir els braços primaris i secundaris. Les criatures que estaven allà per servir a Trillot es van enganxar a la paret.

Ara els dos es trobaven en un espai buidat. Remlout va començar a caminar al voltant de Ventress.

Remlout va fer una tombarella i va avançar fent el pi sobre les mans primàries, seguint amb els peus a Ventress com si fossin detectors. Les seves mans primàries eren tan amples i fortes com uns peus, i Fizzik sàvia que Remlout podia aguantar així durant hores.

Fizzik ja havia vist això abans: Remlout reptant formalment a un visitant amb un codi similar d'ètica en el combat, o que aparentment hagués ofès a l'amo Trillot. El fet que hagués pronunciat el seu desafiament tan ràpid no era destacable de per si, però Fizzik sospitava que hi havia alguna cosa més darrere d'allò. Havia vist oponents intentant trencar la defensa d’en Remlout i que només trobaven una violència tan brutal que els peus castigadors d’en Remlout podrien haver estat mans.

La majoria s'acovardia amb només veure-ho.

Però Ventress era una altra història. Avançava i retrocedia, i el seu cos onejava com si fos una mena de bosc submarí. Era estrany; es tractava clarament d'una femella, però es movia com un x'ting mascle.

Remlout va llançar el seu atac. Esquerra, dreta, esquerra; tres cops de peu en una combinació sorprenent de tres cops. Ventress no va moure les cames en cap moment, però va aconseguir esquivar la triple amenaça. Fizzik va tornar a veure l'escena en la seva ment. Ventress s'havia mogut de forma elàstica, amb una flexió de columna tan extrema que tot just es va desplaçar un centímetre, o menys, fent-se a una banda i apartant-se de la trajectòria de cada cop de peu com si tingués tot el temps del món.

Però havia passat alguna cosa mes, una mica eclipsat pel ràpid moviment de braços i cames. Fizzik no ho va poder veure, però de sobte Remlout era a terra, retorçant-se, amb la cara morada, tombat de costat i portant-se les mans a la cuirassa.

L'assassí va tenir espasmes, i els músculs de la seva esquena es van tensar de nou. La seva cara no parava d’inflar-se, deformada pel dolor, i va udolar com si estigués patint els espasmes musculars més monstruosos i debilitants de la història. Tot el seu cos es va arquejar, i els músculs contrets d’en Remlout van esquinçar la seva pròpia cuirassa amb una sèrie d'espetecs. Es va quedar inconscient, bavejant, gairebé sense moure’s i amb el cap descrivint maldestres cercles.

Va aparèixer un androide metge que va realitzar una ràpida anàlisi i es va afanyar a informar a Trillot.

Trillot va fixar els ulls en Ventress, amb mirada ombrívola. Fizzik sabia que el seu cap volia reprendre-la, recordar-li el que havia promès, però no es va atrevir.

Potser Ventress va llegir la ment d’en Trillot.

–No és mort –va dir ella amb tota la seguretat.

–Així és –va respondre Trillot–. I et dono les gràcies per això.

Ella es va inclinar graciosament mentre diversos empleats d’en Trillot recollien al desgraciat d’en Remlout i el treien d'allà. Prorrompia en crits amb cada moviment. No posaven tota la cura que devien, i Fizzik va suposar que a Remlout li estava passant factura el seu passat de perdonavides.

Es va adonar, sense que hi hagués més paraules, que el llenguatge corporal de totes les criatures de la sala era de cop i volta més respectuós i alerta. A Ventress no li hagués anat millor ni escrivint ella mateixa el guió d'aquella escena. Es va sacsejar la pols imaginària de la immaculada túnica i es va col·locar de nou davant de Trillot. Fizzik va comptar el pols de la dona, clarament visible i serè en la seva gola. Un múscul situat al costat d'un dels tatuatges s'estremia a un ritme tranquil.

Trillot semblava haver oblidat ja que havia passat, aparentment desitjós de canviar de tema el més aviat millor.

–Hi ha una cosa més –va dir ell.

–Ah, sí? –Ventress es va quedar immòbil. Era com si la violenta actuació d'uns minuts abans no hagués passat. Però en nom de la galàxia, què li havia fet al pobre Remlout? I s'atreviria ell, Fizzik, a preguntar-ho?

–Sí –Va dir Trillot–. Vegem. Pel que fa al Jedi que està en negociacions amb la nostra bona regent...

Això va aconseguir captar l'atenció de l'estrangera.

–Com es diu?

–Obi-Wan Kenobi.

En aquest moment, per primera vegada des de la seva arribada, alguna cosa atreia l'atenció de Ventress.

–Obi-Wan–, els seus ulls blaus flamejaren. De nou, Fizzik va haver d’imprimir allò que li costaria la vida preguntar–. En aquest el conec. Ha de morir.

–Si us plau –li va pregar Trillot–. Hi ha diversos assumptes en marxa. Potser no hi ha temps...

Ventress va clavar una freda mirada de menyspreu en el seu amfitrió.

–Ha demanat algú el teu consell? Crec que no –va tancar els ulls, i en la seva quietud semblava estar a l'ull de l'huracà. Va tornar a obrir-los–. No crec en les coincidències. Obi-Wan i jo som aquí pel mateix. –Es va humitejar els llavis amb la punta de la llengua. Crec que hauré de matar-lo.

La mirada d’insecte d’en Trillot es va creuar amb la seva, i Trillot es va rendir, apartant els ulls.

–Jo la vaig fer venir pensant que, amb els Jedi a la capital, havíem de prendre precaucions especials abans de la reunió...

Ventress va decantar el cap i la seva veu va sonar sibil·lina.

–No. Obi-Wan intentarà guanyar-se a les Famílies. Potser ja hagi infiltrat un espia entre ells. No. Qui sap que sóc aquí?

–Les Famílies saben que el Comte Dooku enviarà un representant –va dir Trillot–. No saben ni qui ni quan.

–Esplèndid. Que segueixi així. Primer mataré a Kenobi. I després entaularé negociacions amb les vostres precioses Cinc Famílies.

Malgrat com d’animada que s'havia sentit al principi, ara estava tranquil·la, gairebé com un espai negatiu, obtenint calor i llum de la sala en què es trobava. Aquella dona era perillosa com un escurçó de les sorres. No havia vist mai res de semblant.

–Sí, és clar.

Quina altra cosa podia dir?

Fizzik va pensar que compliria fins al final el seu contracte, però, quan acabés..., es va preguntar si hi hauria la possibilitat que la tal Ventress necessités un ajudant.

Següent