La princesa ostatge (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Ànakin jeia dormint en una sala de convidats a la fortalesa de la Reina de les Calaveres. El seu somni va començar com sempre ho feia, a la seva cabana al planeta de sorra de Tatooine. En el somni, jeia sobre el seu antic llit, alçant la mirada a les esquerdes que serpentejaven pel sostre.

La cabana estava localitzada en el Districte d'Esclaus a la vora de Mos Espa, i la seva antiga llar era igual de com la recordava en el seu últim dia allà. Fins i tot feia la mateixa olor, amb l'aroma d’oli i equip llardós del seu lloc de treball barrejant-se amb les herbes deshidratades i verdures que penjaven d'un cordill a la cuina. Una boirina inevitable de pols omplia la seva habitació, però el llençol del seu llit se sentia net.

En el seu somni, empenyia el llençol i fregava els dits contra les parets de tova que envoltaven l'alcova del seu llit. Sentint la fredor de les parets, es preguntava sobre l'hora. La llum del sol fort reptava per la seva habitació a través d'una estreta finestra laminada i tallava un buit per l'aire polsegós fins a la catifa de patrons intricats estesa sobre el sòl de terra. L'exposició continuada a la llum ja havia drenat la major part del color de la catifa. Ànakin va decidir que l'hora no importava.

La forma esquelètica de C-3PO va caminar sobre les seves primes cames a l'habitació.

–Bon dia, Amo Ànakin, –va dir el droide.

Encara jaient al llit, Ànakin va forçar un somriure. Se sentia malament per C-3PO. Sabia que al droide no li agradava caminar amb les seves parts exposades.

C-3PO va preguntar:

–Confio en què ha dormit bé?

–Sí, gràcies, –va dir Ànakin, després es va aclarir la gola. Hi havia quelcom estrany en la seva veu. Sonava més profunda. Mentre rodava fora del llit, es va adonar que les seves cames se sentien pesades, i els seus peus nus van colpejar el sòl abans del que s'esperava. Tot i els voltants familiars, alguna cosa era diferent. Ànakin havia crescut; ja no era el noi que havia estat feia nou anys. Tenia divuit anys.

I era un Jedi.

Les seves robes estaven col·locades netament al costat del seu llit. Es va posar la túnica, va ficar els peus a les botes de cuir i es va aixecar. Mirant a C-3PO, va veure que ara era més alt que el droide. Havia d'haver semblat sorprès o confós perquè C-3PO va preguntar:

–Tot va bé, senyor?

–Això crec, –va dir Ànakin–. Només tinc la gola una mica seca. –Ell va caminar passant al droide, abandonant la seva habitació i entrant a la cuina. En el taulell, el vapor s'alçava de la tapa d'una paella de mongetes polta.

Ànakin havia pensat que volia beure aigua, però es va adonar que estava buscant una altra cosa. Una cosa que havia oblidat. No, no alguna cosa. Algú. Es va girar per veure a C-3PO a l'entrada del seu dormitori, i va preguntar:

–On és la mama?

–Mama? –Va dir C-3PO. Va inclinar el cap a un costat i d'alguna manera va aconseguir adoptar una expressió confosa–. La mare? –Va repetir ell. Semblava que no estava familiaritzat amb la paraula. Es va gratar un cable darrere del seu fotoreceptor esquerre, després va exclamar–: Oh, es refereix a la seva mare!

–Sí, això és, –va dir Ànakin–. Saps on és?

–Bé, esperaria que estigui en la ferralleria de Watto. Em temo que ha estat fent un munt de treball allà, des que vostè se'n va anar corrent.

Ànakin es va doblegar del dolor.

–Però jo no me'n vaig anar corrent, –va dir ell–. Vaig marxar. Per convertir-me en un Jedi.

–Oh, és clar que sí: senyor, –va dir C-3PO, la seva veu plena de bon ànim–. Mai vaig voler suggerir que va abandonar cap responsabilitat que pogués haver tingut aquí, quan només era un nen. Després de tot, estem molt orgullosos de vostè i els seus èxits. No és que en realitat sapiguem el que ha aconseguit en els últims nou anys, ja que mai vam rebre cap missatge de vostè, però tinc la distintiva impressió que la seva mare encara es preocupa molt per vostè. I ella té una imaginació molt vívida, així que fàcilment va suposar que havia d'estar...

El droide estava encara parlant mentre Ànakin corria fora de la cabana cap a la resplendor abrusadora dels sols bessons de Tatooine. Encara que semblava ser a la tarda, quan la ciutat de Mos Espa hauria d'haver estat abarrotada de venedors ambulants i vianants, no hi havia senyals de vida. Ànakin va sentir una sensació de pànic. Va córrer tan ràpid com va poder a través dels carrers buits fins que va arribar fora de l'alta estructura, en forma de campana, que era la ferralleria d’en Watto.

Com la seva pròpia cabana, la ferralleria semblava estar exactament com Ànakin la recordava. Tot i així quan ell es va ajupir mitjançant el portal de l'entrada a la botiga i va entrar a l'abarrotat interior, va trobar que Watto havia afegit alguna cosa nova: davant d'un lloc de treball, hi havia una gàbia baixa amb gruixudes barres de metall. Una figura bruta, vestida amb parracs bruts, estava arraulida dins de la gàbia.

Era Shmi Skywalker. La mare d'Ànakin.

Ella va alçar la mirada cap a ell amb por als ulls.

–Qui ets? –Va preguntar ella. La seva veu sonava vella i cansada.

–Sóc jo, mama, –va dir Ànakin, caient de genolls davant la gàbia–. Ànakin. Annie. He crescut ara. He vingut a rescatar-te.

–Ànakin? –Va dir Shmi incrèdula. Ella lentament va sacsejar el cap–. Però no pot ser. No pots ser aquí. T'has anat.

–Et trauré, mama, –va dir Ànakin mentre agafava les barres. Va mirar al voltant. No hi havia senyal d’en Watto.

–Ets tu, –va dir Shmi–. Realment ets tu.

Ànakin va agafar les barres amb tota la seva força, però no cedien. Llavors va recordar que era un Jedi. Podia fer qualsevol cosa! Va estendre la mà al seu cinturó, esperant trobar el seu sabre làser, però els seus dits van colpejar el seu costat. El seu sabre làser no hi era. Va tractar de recordar si l’havia ancorat al seu cinturó abans d'abandonar la seva cabana, o si més no si l’havia portat amb ell a Tatooine. Va tractar de recordar quan i on l’havia vist per última vegada. Se sentia confós.

Com havia arribat de tornada a Tatooine? No podia recordar-ho.

Desesperat, va mirar al prestatge d'eines d’en Watto i va veure un tallador-soldador i una palanca d'energia. Els va agafar, però no podia aixecar-los. Ho va intentar de nou, destrossant-les, però les eines no cedien. Semblava que haguessin estat soldades al prestatge.

Ànakin va col·lapsar al costat de la gàbia, el seu cap xocant contra les barres.

–Ho juro, et trauré! –Ploriquejà ell.

Shmi va estendre les mans entre les barres i va empènyer els seus dits tacats d'oli a través del pèl ros del seu fill.

–Oh, Annie, –va dir ella–. No ploris. Si us plau, no ploris. Estic bé. De veritat, estic bé.

–Mama, mira't! Watto et va deixar en una gàbia! –Va dir Ànakin, ultratjat.

–No, no va ser ell, Annie, –va dir Shmi tristament–. Watto no em va deixar. Tu ho vas fer.

Tot d'una, Shmi, la ferralleria, i tot Tatooine van ser escombrats de la visió d'Ànakin, i ell estava atrapat en la foscor. Li embolicava com un vel fred i negre que el separava de tota la galàxia. Incapaç de veure, la seva única consciència era el constant pujar i baixar de la seva pròpia respiració.

Quelcom anava malament. La respiració sonava mecànica i forçada, com si estigués sent a través d'algun tipus de respirador. Ànakin es preguntava si la respiració era la seva, o si s'havia confós sobre l'origen del so. Potser, va pensar ell, no estic sol en aquest lloc fosc.

Va contenir la respiració i va escoltar el buit. El so de la respiració mecanitzada es va aturar. I llavors Ànakin va sentir la seva gola contreure’s.

La foscor es va enroscar encara més al seu voltant, obrint-se pas a través de la seva pell, agafant els seus pulmons i venes i músculs i ossos fins que ell va saber que estava a punt de consumir-lo. Llavors el somni acabava com sempre ho feia, amb Ànakin tractant de cridar però tement que ningú, ni tan sols ell, escoltés mai el seu crit.

I llavors es va despertar.

***

Quan els ulls d'Ànakin es van obrir, es va trobar a si mateix en la seva fosca habitació en la fortalesa de la Reina de les Calaveres. Sentint el seu cor bategant, va agafar alè profundament i va tractar de relaxar-se. Volia aclarir la seva ment i llevar-se el record del somni infernal.

Un cop a la porta gairebé va fer que saltés.

Ànakin va balancejar les cames fora del lateral del llit i es va asseure recte.

–Entri.

La porta va lliscar cap enrere per revelar la silueta retallada de la Bultar Swan. Els seus ulls marrons van assimilar a Ànakin, adonant-se de les petites perles de suor en el seu front.

–Un creuer de la República està arribant a hores d'ara, portant reforços Jedi a petició d'Obi-Wan, –va dir Bultar–. Obi-Wan està esperant-nos al camp d'aterratge.

–Reforços? –Va dir Ànakin amb sorpresa. Alçant-se dret, va preguntar–. Per què? Una altra emergència?

Bultar va considerar explicar-li a Ànakin sobre el duel programat entre la Reina de les Calaveres i la Princesa Calvària, després va decidir no fer-ho. Si Obi-Wan volia compartir els detalls amb el seu Padawan, seria la seva elecció. Ella va respondre:

–Obi-Wan va trucar demanant reforços abans que ell i jo aterréssim a Nallàstia. Té un pressentiment que el sistema Fondor segueix sota amenaça.

–Un pressentiment? –Va dir Ànakin amb incredulitat–. Ell va trucar demanant reforços sense cap evidència sòlida?

En un to sever, Bultar va respondre:

–Si qüestiones els mètodes del teu Mestre, podries confrontar-lo directament.

–Si us plau, disculpi’m, –va dir Ànakin apressadament–. No pretenia ser irrespectuós. Vaig parlar sense pensar. –Captant el seu reflex descurat en un mirall que penjava sobre un tronc de fusta, va estendre el braç cap amunt i va usar la seva màniga per netejar-se la suor del front. Conscient que Bultar li estava mirant, va dir–. Si em permet preguntar-li... Quan somia, alguna vegada té visions del seu món natal o la seva família?

Bultar va sacsejar el cap.

–Vaig ser criada en el Temple Jedi. La meva llar sempre ha estat amb els Jedi.

–Llavors pot dir-me, què és el que somia?

Escollint les seves paraules acuradament, Bultar va dir:

–Jo no sóc la teva Mestra, i no estic segura que la meva resposta t’ajudés. Si estàs tenint problemes per dormir, hauries de parlar amb Obi-Wan.

–Ja ho he fet, –va dir Ànakin–. I he seguit les seves instruccions per meditar abans de dormir. Tot i així, de vegades tinc visions pertorbadores. Només demano el seu punt de vista perquè no desitjo fallar-li a Obi-Wan.

Bultar es va quedar en silenci.

–Si us plau, –va dir Ànakin.

Bultar va sospirar.

–Quan dormo, i també quan medito, normalment visualitzo espais ben oberts i camps de color.

Les celles d'Ànakin es van alçar lleugerament.

–Ha dit «normalment». Alguna vegada entra la foscor?

Bultar va assentir.

–A vegades veig el que semblen ser núvols foscos, però mai duren molt. Puc controlar-los. Imagino vents que s’emporten els núvols, o els transformen en suaus pluges. Trobo que aquests pensaments tenen un efecte calmant.

–Ja veig, –va dir Ànakin–. També pot controlar els seus malsons?

Els ulls de la Bultar es van encongir. Ànakin va percebre que li estava estudiant de la manera que estudiaria un puzle especialment difícil o potser una criatura perillosa. Llavors calmadament, com a un nen, li va respondre:

–Els Jedi no tenen malsons.

Ànakin va semblar considerar-ho, després va dir:

–Per descomptat.

–Esperaré al passadís mentre et rentes, –va dir Bultar. Ella es va girar, i la porta es va tancar lliscant, deixant a Ànakin sol a la fosca habitació.

Ànakin va mirar de nou al mirall i va mirar amb intensitat el seu reflex. Va fer una ganyota.

–Els Jedi no tenen malsons, –va murmurar per a si mateix.

–Els Jedi... no... tenen... malsons.

Desitjava que fos cert.

Següent