La venjança dels Sith (XVII)

Anterior

= Tercera Part =

Apocalipsi

La foscor és generosa, i és pacient, i sempre guanya.

Sempre guanya perquè està a tot arreu.

Està en la fusta que crema en la teva xemeneia, i en la tetera que tens al foc; està sota la teva cadira i sota la teva taula, i sota els llençols del teu llit. Quan camines al migdia, la foscor t'acompanya pegada a la planta dels teus peus.

La llum més brillant projecta l'ombra més fosca.

= 17 =

El Rostre de la Foscor

Les disc-làmpades apagades era fantasmals anells grisos surant en la penombra. El resplendent paisatge enjoiat de Coruscant formava un halo al voltant de la tallant ombra de la cadira. Aquest era el despatx del Canceller.

Dins de l'ombra de la cadira s'asseia una altra ombra, més profunda, més fosca, informe i impenetrable. D'una negror abissal tan profunda que absorbia llum de l'habitació que l'envoltava.

I de la ciutat. I del planeta.

I de la galàxia.

L'ombra esperava. Li havia dit al noi que esperaria. Estava impacient per mantenir la seva paraula.

Per variar.

La nit assetjava el Temple Jedi.

En la plataforma d'aterratge del seu terrat, una feble llum groga es vessava formant un rectangle estret a través de l’escotilla d'una llançadora, reflectint-se cap amunt en el rostre de tres Mestres Jedi.

‒Em sentiria millor si Yoda estigués aquí. ‒Aquest Mestre era un nautolà alt i ample d'espatlles, de lluents tentacles capil·lars subjectes per anells de cuir repujat‒. O Kenobi. A Ord Cestus, Obi-Wan i jo...

‒Yoda està retingut a Kashyyyk, i no podem contactar amb Kenobi a Utapau. El Senyor Fosc s'ha descobert i no podem titubejar. No pensis en possibilitats, Mestre Fisto; aquest haver ha recaigut en nosaltres. Nosaltres serem suficient. ‒Aquest Mestre era un iktotchi més baix i esvelt que el primer. Dues llargues banyes es corbaven cap avall des del seu front, detenint-se sota la barbeta. Un li havia estat amputat mesos abans, després de trencar-se’l en combat. El bacta havia accelerat el seu creixement, i l'antany mutilada banya era ara igual a l'altra‒. Nosaltres serem prou. Hem de ser-ho.

‒Pau ‒va dir el tercer Mestre, un zabrak. Agen Kolar havia polit els vestigis roms de les seves espines cranials i relluïen com la suor. Va fer un gest cap a la porta del Temple, que girava en obrir-se‒. Ja ve Windu.

Els núvols van arribar amb el crepuscle, i ara queia un feble plugim. El Mestre es va acostar caminant, amb el cap ajupit i les mans encaixades en les mànigues.

‒La Mestra Ti i el Mestre de la Porta, Jurokk, dirigiran la defensa del Temple ‒va dir quan va arribar al costat dels altres‒. Estem desconnectant tots els senyalitzadors de navegació i els senyals lluminosos, hem armat als padawan majors i s'han tancat amb codis totes les comportes blindades ‒va passejar la mirada pels Mestres‒. És hora d'anar-hi.

‒I Skywalker? ‒El Mestre zabrak va inclinar el cap com si sentís una distant pertorbació en la Força‒. Què passa amb l’Escollit?

‒L’he enviat a la Càmera del Consell fins al nostre retorn.

Mace Windu va dedicar una mirada greu a la Torre del Consell, pestanyejant contra la creixent pluja. Va treure les mans de les mànigues. Una d'elles sostenia el sabre làser.

‒Ja ha complert amb el seu deure, Mestres. Ara nosaltres hem de complir amb el nostre.

Va caminar entre ells fins a entrar en la llançadora.

Els altres tres Mestres van compartir un silenci significatiu. Després, Agen Kolar va assentir per a si mateix i va entrar. Saesee Tin es va acariciar la recuperada banya i li va seguir.

‒Seguiria sentint-me millor si Yoda estigués aquí... ‒va murmurar Kit Fisto, entrant al seu torn.

Quan l’escotilla es va tancar després d'ell, el Temple Jedi va pertànyer per complet a la nit.

En la Càmera del Consell Jedi, Ànakin Skywalker lluitava tot sol contra el drac.

I estava perdent.

Donava voltes per la Càmera traçant arcs cecs, ensopegant entre les cadires. No podia sentir els corrents de la Força al seu voltant. No podia sentir el ressò dels Mestres Jedi en aquests vells seients.

Mai havia somiat que pogués haver-hi tant dolor en l'univers. Podria haver suportat el dolor físic fins i tot sense les seves habilitats mentals Jedi; sempre ho havia aguantat bé. Als quatre anys podia encaixar sense emetre un gemec la pitjor pallissa que pogués propinar-li Watto. Però res li havia preparat per a això.

Volia obrir-se el pit amb les mans nues i arrencar-se el cor.

‒Què he fet? ‒la pregunta va començar sent un gemec, però havia augmentat fins a convertir-se en un udol que ja no podia contenir dins de les dents‒. Què he fet?

Coneixia la resposta: complir amb el seu deure.

I ara no aconseguia imaginar per què.

Quan jo mori, els meus coneixements moriran amb mi...

Mirés on mirés, només veia el rostre de la dona a la qual estimava més enllà de tot amor, la dona per la qual canalitzava a través del seu cos tot l'amor que havia existit alguna vegada en la galàxia. En l'univers.

No li importava el que ella hagués fet. No li importaven les conspiracions, els conclaus o els pactes secrets. La traïció no significava ara res per a ell. Ella era tot el que alguna vegada havia estat estimat per algú, i l'estava veient morir.

D'alguna manera, la seva agonia es va convertir en una mà invisible que es perllongava en la Força; una mà que la va trobar, llunyana i sola en la foscor del seu apartament; una mà que sentia la sedosa suavitat de la seva pell i els fins rínxols del seu cabell; una mà que es va dissoldre en un camp d'energia pura, de sentiment pur que va arribar fins a dins d'ella...

I ara la va sentir, la va sentir de debò en la Força, com si ella fos alguna classe de Jedi, però era molt més que això. Va sentir un llaç amb ella, una connexió més profunda i íntima del que ell havia sentit mai amb algú, inclòs Obi-Wan. Per un preciós instant, ell va ser ella..., va ser el bategar del seu cor i el moviment dels seus llavis, i va ser les seves càlides paraules, com si ella murmurés una oració als estels...

T’estimo, Ànakin. Sóc teva, en la vida i en la mort, i sempre serem un, vagis on vagis, facis el que facis. No dubtis mai de mi, amor meu. Sóc teva.

...i la seva puresa, la seva passió i la veritat del seu amor van fluir fins a ell i a través d'ell, i cada àtom del seu ser cridava en la Força: "com puc deixar-la morir?".

La Força no tenia cap resposta per a ell.

El drac, en canvi, sí la tenia.

Totes les coses moren, Ànakin Skywalker. Fins i tot les estrelles es consumeixen.

I per molt que s'esforcés a recordar, cap paraula sàvia de Yoda, cap ensenyament d’Obi-Wan, ni un sol retall de saviesa Jedi va acudir a ell per fer callar al drac.

Però hi havia una resposta; l'havia sentit la nit anterior.

Tenint semblant coneixement, mantenir la vida en algú ja viu seria una qüestió menor, no et sembla?

Ànakin es va detenir. El seu sofriment es va evaporar.

Palpatine tenia raó.

Era molt simple.

L'única cosa que havia de fer era decidir el que volia.

El fosquejar de Coruscant es propagava per tota la galàxia.

La foscor en la Força no destorbava l'ombra que hi havia en el despatx del Canceller, perquè era la foscor. I allà on habita la foscor, l'ombra podia percebre el que ocorria en altres ombres del món.

En la nit, l'ombra va sentir l'angoixa del noi, i era bona. Va sentir l’esquerpa determinació de quatre Mestres Jedi acostant-se des de l'aire.

Això també era bo.

Quan una llançadora Jedi es va posar en la plataforma d'aterratge de fora, l'ombra va enviar la seva ment a una nit molt més fosca, continguda en una de les obres escultòriques que adornaven el despatx: una espiral abstracta de neurànium sòlid, tan pesada que el sòl del despatx s'havia reforçat especialment per suportar el seu pes, tan densa que una espècie més sensible podria, a molt curta distància, arribar a percebre la petita alteració en el teixit de l'espai-temps que provocava la seva força gravitacional.

El neurànium de més d'un mil·límetre de grossor és immune als sensors. Els escanejos de seguretat estàndard pels quals passava tot l'equip i el mobiliari que entra a l'Edifici Administratiu del Senat no havien revelat res. Però si a algú se li hagués ocorregut emprar un detector gravimètric avançat, igual hauria descobert que una petitíssima secció de l'escultura tenia una massa lleugerament menor a la qual havia de tenir, ja que el manifest que l'acompanyava quan es va portar de Naboo, entre els efectes personals del llavors ambaixador, especificava clarament que era una peça de neurànium sòlid forjat.

El manifest mentia. L'escultura no era totalment sòlida, i no tota ella era de neurànium.

Dins d'una llarga i fina cavitat tubular, al voltant de la qual s'havia forjat l'escultura, hi havia un aparell que portava dècades esperant en una foscor absoluta, en una foscor més que fosca.

Esperant que la nit caigués sobre la República.

L'ombra va sentir que els Mestres Jedi caminaven pel vast buit ple de ressons dels salons exteriors. Pràcticament podia sentir la cadència dels talons de les seves botes en el marbre alderaanià.

La foscor a l'interior de l'escultura murmurava la forma, el tacte i cadascuna de les ressonàncies íntimes de l'aparell que bressolava. L'ombra va encendre l'aparell amb un gest de la seva voluntat.

El neurànium es va escalfar.

Un petit punt rodó, més petit que el cercle que podia formar un nen humà amb el polze i l'índex, va prendre el color de la sang vella. Després el de la sang fresca.

Després el del foc deslligat.

Per fi, una llança d'energia escarlata es va alliberar, pintant el despatx amb el color dels estels a través del fum de planetes cremant.

La llança d'energia es va allargar, arrossegant amb si la foscor de l’aparell. Després, la fulla escarlata es va encongir i l'aparell va lliscar de tornada al seu interior, en la suau foscor d'una màniga.

Quan els crits de la Força van dispersar als Túniques Roges que vigilaven davant les portes del despatx, l'ombra va fer un gest i les disc-làmpades es van encendre. Una altra empenta en la Força va obrir de cop la porta del despatx privat. Quan els Jedi van entrar, un últim gest de la voluntat de l'ombra va encendre un aparell gravador ocult en l'escriptori.

Només d'àudio.

‒Vaja, Mestre Windu ‒va dir l'ombra‒. Quina agradable sorpresa.

========

Shaak Ti li va sentir venir abans de poder veure’l. Les cavitats dels alts i corbats montrals que tenia a cada costat del cap, sensibles als infra i ultrasons, li atorgaven un sentit anàleg al tacte. La textura dels seus passos en acostar-se era aspra com la tela d'un sac vell. Quan ell va girar la cantonada en direcció a la porta de la plataforma d'aterratge, la seva respiració tenia el tacte d'un munt de grava i els seus batecs eren punxeguts com les banyes en el cap d'un zabrak.

Tampoc tenia bon aspecte. Estava mortalment pàl·lid, fins i tot per a un humà, i tenia els ulls enrogits.

‒Ànakin ‒va dir ella amb calidesa. Pot ser que necessités una paraula amistosa. Dubtava que hagués rebut moltes d’en Mace Windu‒. Gràcies pel que has fet. L'Orde Jedi està en deute amb tu, a més de tota la galàxia.

‒Shaak Ti. Surt del mig.

Per molt agitat que semblés, no hi havia res insegur en la seva veu; era més profunda del que recordava, més madura, i estava tenyida d'un to autoritari que mai li havia sentit.

I no va ser aliena al fet que ell s'havia negat a dir-la Mestra. Ella va allargar una mà, oferint energies relaxants a través de la Força.

‒El Temple està tancat, Ànakin. La porta està tancada amb codi.

‒I tu t'interposes en el meu camí a la plataforma.

Ella es va apartar, permetent-li l'accés. No tenia motius per retenir-lo aquí contra la seva voluntat. Ell va teclejar ansiós el codi.

‒Si Palpatine pren represàlies ‒va dir ella, raonable‒, no hauries d'estar aquí per defensar-nos?

‒Sóc l’Escollit. El meu lloc està allà ‒la seva respiració es va prendre més aspra, i ell va semblar emmalaltir encara més‒. Haig d'estar allà. Aquesta és la profecia, no? Haig d'estar allà...

‒Per què, Ànakin? Aquests Mestres són el millor de l'Orde. Què pots fer tu?

La porta es va lliscar, obrint-se.

‒Sóc l’Escollit ‒va repetir‒. La profecia no pot canviar-se. Faré...

La va mirar amb ulls moribunds, i un espasme de dolor insuportable va passar pel seu rostre. Shaak Ti va allargar la mà cap al jove Jedi, pensant que ell hauria d'estar en la infermeria, i no dirigint-se cap al que podia ser una batalla salvatge, però ell es va apartar de la seva mà.

‒Faré el que se suposa que haig de fer ‒va dir, i va córrer cap a la nit i la pluja.

========

[A continuació s'inclou la transcripció d'un enregistrament en àudio presentada davant el Senat Galàctic la tarda del Primer Dia de l'Imperi. Les identitats dels qui parlen han estat verificades i confirmades mitjançant una anàlisi de veu.]

PALPATINE: Vaja, Mestre Windu. Quina agradable sorpresa.

MACE WINDU: No és una sorpresa, Canceller. I no serà agradable per a ningú.

PALPATINE: Perdó? Hola, Mestre Fisto. Se li saluda, Mestre Kolar. Espero que es trobin bé. Mestre Tiin, veig que li ha tornat a créixer la banya; m'alegro. Què porta a quatre Mestres Jedi al meu despatx en aquestes hores?

MACE WINDU: Sabem qui és vostè. El que és. Hem vingut per posar-ho sota custòdia.

PALPATINE: Perdó, com diu? El que sóc? L'última vegada que vaig mirar era el Canceller Suprem de la República que vostès han jurat servir. Espero interpretar malament el que vol dir amb "posar-me sota custòdia", Mestre Windu. Això sona a traïció.

MACE WINDU: Està vostè arrestat.

PALPATINE: Si us plau, Mestre Windu, no pot vostè parlar de debò. Amb quins càrrecs?

MACE WINDU: És vostè un Senyor Sith!

PALPATINE: De debò? I en el cas que ho sigui, això no és cap delicte. Les meves opinions filosòfiques són un assumpte personal. De fet, l'última vegada que vaig llegir la Constitució, aquesta especificava que tenim lleis molt estrictes contra aquest tipus de qüestions. Així que, torno a preguntar-li: quin és el meu suposat crim? Com espera poder justificar aquest amotinament davant el Senat? O també pretén arrestar al Senat?

MACE WINDU: No hem vingut a discutir amb vostè.

PALPATINE: No, han vingut a empresonar-me sense un judici. Sense la menor pretensió de legalitat. Així que aquest és el pla: els Jedi volen apoderar-se de la República.

MACE WINDU: Acompanyi'ns. Ara.

PALPATINE: No penso fer res semblant. Si pretenen assassinar-me, poden fer-ho aquí mateix.

MACE WINDU: No intenti resistir-se.

[Sons que s'han identificat mitjançant ressonància de freqüències com la ignició de diversos sabres làser.]

PALPATINE: Resistir-me? Com podria resistir-me jo? Això serà un assassinat, traïdors Jedi! Com puc ser jo una amenaça per a vosaltres? Mestre Tiin, vostè és telèpata. Què estic pensant ara?

[Sons de baralla.]

KIT FISTO: Saesee...

AGEN KOLAR: [Confús; possiblement "No em fa mal".]

[Sons de baralla.]

PALPATINE: Socors! Socors! Seguretat...! Que vingui algú! Ajuda! Assassinat! Traïció!

[Fi de l'enregistrament.]

========

Una font d'energia ametista va brollar del puny de Mace Windu.

‒No intenti resistir-se.

La cançó de la seva fulla va tenir ressò en el foc verd de les mans de Kit Fisto, Agen Kolar i Saesee Tiin. Kolar i Tiin es van acostar a Palpatine, bloquejant-li el pas cap a la porta. Les ombres traspuaren color, entreteixint-se i congregant-se en les parets del despatx, lliscant-se per les cadires, propagant-se pel sòl.

‒Resistir-me? Com podria resistir-me jo? ‒Palpatine, encara assegut davant el seu escriptori, va agitar impotent un puny buit, perfecta imatge d'un ancià espantat i cansat‒. Això serà un assassinat, traïdors Jedi! Com puc ser jo una amenaça per a vosaltres?

Es va tornar amb desesperació cap a Saesee Tiin.

‒Mestre Tiin, vostè és telèpata. Què estic pensant ara?

Tiin va arrufar el gest i decantà el cap. Va baixar la fulla. Una taca de foscor vermella va saltar de darrere de l'escriptori.

El cap de Saesee Tiin va rebotar en tocar el sòl.

El fum s'enroscava en alçar-se del seu coll i dels monyons de les banyes, tallades just sota la barbeta.

‒Saesee! ‒va exclamar Kit Fisto.

El cos sense cap, encara a peu dret, es va retorçar quan van cedir els seus genolls, i un feble sospir va escapar de la seva tràquea en desplomar-se.

‒No em... ‒va dir Agen Kolar trontollant-se.

La seva fulla maragda es va encongir fins a desaparèixer, i el mànec va caure dels seus dits fluixos. Un petit i net forat enmig del seu front desprenia fum, mostrant una llum procedent del seu clatell.

‒... fa... mal...

Va caure cap endavant, de cara, i va jeure immòbil.

Palpatine es va parar davant el llindar, però no va obrir la porta. De la seva mà dreta es va estendre una fulla del color del foc.

La porta es barrà a les seves esquenes.

‒Socors! Socors! ‒va cridar com un home que tem desesperadament per la seva vida‒. Seguretat...! Que vingui algú! Ajuda! Assassinat! Traïció!

I llavors va somriure.

Es va portar un dit als llavis, i, sorprenentment, guinyà un ull.

En el següent segon, durant el qual Mace Windu i Kit Fisto només van poder inclinar els sabres làser fins a la posició d'en guàrdia, Palpatine va passar ràpidament sobre els cossos, va tornar al seu escriptori, va invertir la fulla i la va enfonsar en el seu escriptori amb un cop ràpid i quirúrgicament precís.

‒Acabem ja amb això.

El sabre làser es va obrir pas per la part davantera de la taula, i ell es tornà, alçant la seva arma. Semblava estudiar-la com qui estudia el rostre d'un amic al que fa molt temps que es creu mort. El poder es va acumular al seu al voltant fins que la Força resplendí de foscor.

‒Si tan sols sabéssiu ‒va dir en veu baixa; potser parlant als Mestres Jedi, potser a si mateix o potser a la fulla escarlata ara aixecada en una salutació burleta‒ quant temps he esperat per això...

========

El lliscant d’Ànakin udolava entre la pluja, esquivant fragosos rajos que brollaven de les torres cap als núvols, escurçant a través de les pistes de tràfic, xisclant en passar entre els gratacels tan de pressa que la seva ona de xoc esquerdava les finestres en passar.

No comprenia per què no sortia la gent del mig. No comprenia com podia seguir immers en els seus assumptes trivials el trilió d'éssers que embussaven la Ciutat Galàctica, com si l'univers no hagués canviat. Com podien comparar-se amb ell i creure que la seva existència tenia alguna importància?

Com podien pensar que encara importaven alguna cosa?

Les seves vides cegues ja no tenien significat. La de cap d'ells. Perquè davant d'ell, en el vast faralló que era el lateral de l'Edifici Administratiu del Senat, una finestra escopia llampecs a la pluja, com ressons de la tempesta elèctrica de fora. Però aquests llampecs eren del color de l'entrexocar de sabres làser.

Aspes verdes, esclats porpra...

I flamarades escarlata.

Arribava massa tard.

El foc verd es va esvair i es va apagar. Ara, el llampec només era porpra i vermell.

Els repulsors udolaren quan Ànakin va posar el lliscant de costat, lliscant-se entre la turbulència del vent per frenar amb un tentineig davant la finestra del despatx privat de Palpatine. Un raig va aconseguir donar a la torre del República Cinc-cents, a només un quilòmetre de distància, i el seu espetec blanc va il·luminar les finestres, encegant-lo. Pestanyejà furiós, colpejant-se els ulls amb frustració.

La lluentor incolora de dins dels seus ulls es va apagar a poc a poc, permetent-li enfocar un conjunt de cossos en el sòl del despatx privat de Palpatine.

Cossos amb túniques Jedi.

Sobre l'escriptori de Palpatine estava el cap de Kit Fisto, mirant cap amunt i amb els tentacles del seu cuir cabellut dispersos sobre l’ebonita. Els seus ulls sense parpelles miraven cecs al sostre. Ànakin el recordava en el circ de Geonosis, obrint-se pas sense esforç enmig d'una onada rere d'una altra de droides de combat, amb un somriure divertit en els llavis, com si aquella horrorosa batalla no fos més que la broma d'un amic. El cap tallat conservava aquest mateix somriure.

Potser pensés que la mort també era divertida.

La fulla d’Ànakin va cantar blavosa en tallar la finestra, i el jove Jedi va entrar per l'obertura. Va rodar i es va posar dempeus entre un grup de cadàvers. Després va córrer per una porta trencada fins a un petit passadís privat, i va creuar un llindar que lluïa i centellejava amb la dispersió de l'energia.

Ànakin va relliscar i es va detenir.

Dins del despatx públic del Canceller Suprem de la República Galàctica, l'últim Mestre Jedi lluitava sol, sabre contra sabre, contra una ombra vivent.

Sumit en el vaapad, Mace Windu lluitava per la seva vida.

Més que per la seva vida. Cada gir de la seva fulla i cada espetec llampeguejant era un cop en defensa de la democràcia, de la justícia i la pau, dels drets dels éssers corrents a viure la seva vida a la seva manera.

Lluitava per la República que estimava.

El vaapad, setena forma del combat amb sabre làser, pren el seu nom d'un depredador notablement perillós nadiu de les llunes de Sarapin. El vaapad ataca a la seva presa amb fuetades dels seus tentacles encegadorament ràpids. La majoria tenen almenys set, i no és rar que arribin a tenir fins a dotze. El més gran que s'ha arribat a caçar va arribar a tenir vint-i-tres. Mai se sap quants tentacles té un vaapad fins que mor; es mouen massa de pressa per poder comptar-los. Gairebé massa ràpids per ser vistos.

I així es movia la fulla d’en Mace.

El vaapad és tan agressiu i poderós com el seu nom indica, però és un poder que s'obté amb gran risc, doncs la immersió en el vaapad obre les comportes que contenen la foscor interior de cadascun. El Jedi que utilitza el vaapad ha de permetre's gaudir de la lluita, ha de lliurar-se a l'emoció de la batalla, a l'excitació de la victòria. El vaapad és un camí que passa per la penombra del Costat Fosc.

Mace Windu va crear aquest estil, i és el seu únic Mestre viu.

Aquesta és la prova definitiva del vaapad.

Ànakin va parpellejar i va tornar a fregar-se els ulls. Pot ser que encara estigués una mica encegat pels esclats, ja que el Mestre korun semblava aparèixer i desaparèixer, mig devorat per una boirina negra progressivament espessa en la qual lluitava una barra de foc d'un metre de llarg. Mace feia retrocedir la foscor amb pas ferm i incessant. La seva fulla, aquesta distintiva brillantor ametista que havia estat l'última visió de tants éssers malvats en tota la galàxia, creava una boirina pròpia, una esfera aplatada de foc porpra en l'interior de la qual semblava haver-hi dotzenes d'espases tallant en totes direccions alhora.

L'ombra contra la qual lluitava..., aquest esborrall de velocitat..., podia ser Palpatine?

Les seves fulles van brillar i centellejaren, entrexocant-se amb esclats de foc, teixint xarxes d'energia letal en intercanvis tan ràpids que Ànakin no podia veure'ls...

Però podia sentir-los en la Força.

La mateixa Força s'agitava, esclatava i s'estavellava al seu voltant, bullint amb poder i esquitxant de resolució letal a la velocitat de la llum. I s'estava enfosquint.

Ànakin podia sentir com la Força s'alimentava de l'exaltació assassina de l'ombra. Podia sentir com la fúria esquitxava en la Força com si algun abscés verinós hagués florit en el cor de tots dos adversaris.

Aquí no hi havia contenció Jedi alguna.

Mace Windu estava desencadenat.

Mace estava sumit en el més profund del seu ésser, submergit en el vaapad, empassat per ell, deixant d'existir com ser independent.

El vaapad és un canal per a la foscor, i aquesta foscor fluïa en tots dos sentits. Acceptava la furiosa velocitat del Senyor Sith, atraient la ràbia i el poder de l'ombra fins al seu centre més intern...

I l'expulsava fora.

Retornava la fúria a la seva font com un sabre làser redirigeix un tret làser.

Va haver-hi un temps en què Mace Windu va témer el poder de la foscor, un temps en què va témer la foscor del seu interior. Però les Guerres Clon li havien donat el do de la comprensió. En un món anomenat Haruun Kal es va enfrontar a la seva pròpia foscor, i va aprendre que no s’ha de témer el poder de la foscor.

Havia après que el que dóna poder a la foscor és la por. No estava espantat. La foscor no tenia poder sobre ell. Però...

Tampoc ell tenia poder sobre ella.

El vaapad li convertia en un canal obert, en la meitat d'un bucle superconductor que acabava completant l'ombra, i els dos es convertiren en una onada de batalla que es va expandir fins a omplir cada centímetre cúbic del despatx del Canceller. No hi havia retall de catifa ni tros de cadira que no pogués quedar desintegrat en qualsevol moment, convertit en flamarades vermelles o porpres. Les pantalles dels llums es convertien en breus escuts tallats en trossos que giraven en l'aire; els sofàs es convertien en terreny que havia de grimpar-se per buscar avantatge, o saltar-se en retirada. Però només hi havia un cicle de poder, un bucle interminable en el qual cap dels bàndols rebia una ferida, en el qual no cabia ni la possibilitat de la fatiga.

Eren taules.

Que podrien haver-se perllongat eternament si el vaapad hagués estat l'únic do d’en Mace.

Ara, la lluita no requeria esforç per a ell. Deixava que el seu cos s'ocupés d'ella sense que la seva ment intervingués. Mentre la seva fulla girava i espetegava, mentre els seus peus lliscaven, el seu pes es desplaçava i les seves espatlles es movien pel seu compte en precises corbes, la seva ment lliscava al llarg del circuit de poder fosc, remuntant-se fins a la seva il·limitada font.

Buscant punts de ruptura.

Va trobar un conjunt de línies de fractura en el futur de l'ombra, va triar la major d'elles i la va seguir fins a l'aquí i l'ara...

I, sorprenentment, li va portar fins a un home parat davant la porta foradada durant la lluita. Mace no necessitava mirar, la seva presència en la Força li resultava familiar, i tan reconfortant com la llum del sol trencant a través d'un núvol de tempesta.

L’Escollit estava aquí.

Mace es va desenganxar de la fulla de l'ombra, va saltar cap a la finestra i va tallar el transpariacer de la mateixa amb una sola floritura.

Aquesta distracció momentània li va costar cara: una fosca empenta en la Força va estar a punt de llançar-lo per l'obertura que acabava d'obrir. Només una desesperada empenta pròpia en la Força va alterar l'embat prou com per fer-li caure contra un muntant de la finestra, en comptes de capbussar-se al llarg de mig quilòmetre d'aire, més enllà de la cornisa. Es va posar dempeus d'un salt, i la Força li va buidar la ment. I una altra vegada tornà a sumir-se en el vaapad.

Podia sentir acostar-se el final de la batalla, com també ho sentia la taca de Sith al qual s'enfrontava. En la Força, l'ombra s'havia convertit en un púlsar de por. Amb facilitat, gairebé sense esforç, va convertir la por de l'ombra en una arma, desviant el combat perquè els dos acabessin movent-se fins a la cornisa de la finestra.

Fins al vent. Fins als llampecs. Fins a la cornisa relliscosa per la pluja, a mig quilòmetre del sòl.

Fins on la por de l'ombra li va fer titubejar. Fins on la por de l'ombra convertia part de la seva velocitat en un agafador en la Força al permacret relliscós.

Fins on Mace pogués moure la seva fulla en un arc precís i tallar per la meitat el sabre làser de l'ombra.

Un tros va girar de tornada pel forat de la finestra. L'altre va caure d'uns dits que es van obrir, va rebotar en la cornisa i es va enfonsar en la pluja, cap als distants carrerons de baix.

Ara, l'ombra només era Palpatine: vell i arrugat, amb l'escàs cabell cuidat i emblanquit pels anys i amb el rostre marcat per l'esgotament.

‒Malgrat tot el seu poder, no és cap Jedi. Vostè només és, senyor ‒va dir Mace amb fermesa, mirant més enllà de la seva fulla‒, un home arrestat.

‒Ho veus, Ànakin? Ho veus? ‒la veu d’en Palpatine va tornar a tenir la trencada cadència d'un vell espantat‒. No et vaig avisar contra els Jedi i la traïció que planejaven?

‒Guardi's les seves paraules enganyoses, senyor. Aquí no hi ha cap polític. Els Sith mai recuperaran el control de la República. S’ha acabat. Ha perdut ‒Mace va redreçar la seva arma‒. Ha perdut pel mateix motiu pel qual sempre perden els Sith: derrotat per la seva pròpia por.

Palpatine va alçar el cap.

Els seus ulls fumejaven d'odi.

‒Idiota ‒va dir.

Va alçar els braços, i la túnica del seu càrrec va onejar, obrint-se com les ales de raptor. Les seves mans semblaven arpes.

‒Idiota! ‒la seva veu era un tro‒. Creus que la por que senties és meva?

Rajos brollaven dels núvols en les altures, i de les mans de Palpatine, i Mace no va tenir temps de comprendre el que volia dir Palpatine, només va poder tornar a sumir-se en el vaapad i inclinà la seva fulla per capturar els fragosos arcs de pur i enlluernador odi que es precipitaven cap a ell.

Perquè el vaapad és quelcom més que un estil de lluita; és un estat mental, un canal per a la foscor. El poder va passar fins a ell i va tornar a sortir sense tocar-lo.

I el circuit es va tancar, retornant el raig a la seva font.

Palpatine va trontollar, proferint un rugit, però l’espetegant energia que brollava de les seves mans només es va intensificar.

Alimentava el poder amb el seu dolor.

‒Ànakin! ‒va cridar Mace. La seva veu sonava distant, borrosa, com procedent del fons d'un pou‒. Ànakin, ajuda'm! És la teva oportunitat!

Mace va sentir que Ànakin saltava fins a la cornisa des del sòl del despatx, i va notar que s'acostava per darrere d'ell...

I Palpatine no tenia por.

Mace podia sentir-ho; no estava preocupat.

‒Mata al traïdor ‒va dir el Canceller, alçant la veu per sobre de l'udol de la retorçada energia que unia les seves mans amb la fulla d’en Mace‒. Això mai va ser un arrest. És un assassinat!

I llavors, per fi, Mace ho va comprendre. Ja ho tenia. La clau de la victòria final. El punt de ruptura de Palpatine. El punt de ruptura absolut dels Sith.

El punt de ruptura del mateix Costat Fosc.

Palpatine confia en Ànakin Skywalker.. va pensar Mace, sorprès.

Ànakin estava ja darrere d’en Mace. Palpatine seguia sense fer un sol gest per defensar-se de l’Skywalker. En comptes d'això, va augmentar els llampecs que brollaven de les seves mans, doblegant la font de la fulla d’en Mace en direcció a la cara del Mestre korun.

Els ulls de Palpatine relluïen de poder, projectant una lluentor groga que evaporava la pluja que els embolicava.

‒És un traïdor, Ànakin. Mata’l.

‒Ets l’Escollit, Ànakin ‒va dir Mace amb veu feble per la tensió. Això anava més enllà del vaapad; ja no li quedaven forces per lluitar contra el seu propi sabre làser‒. Acaba amb ell. És el teu destí.

Skywalker va repetir la paraula com un feble ressò.

‒Destí...

‒Ajuda'm! No puc aguantar més! ‒la lluentor groga dels ulls de Palpatine es va propagar cap a la seva carn. La seva pell va fluir com l'oli, com si el múscul de sota s'estigués cremant, com si fins i tot els ossos del seu crani s'estiguessin estovant, doblegant i inflant, deformats per la calor i la pressió del seu odi elèctric‒. M'està matant, Ànakin...! Si us plau, Anaaaahhh...!

La fulla d’en Mace es va doblegar fins a col·locar-se tan prop de la seva cara que l'ozó li ofegava.

‒Ànakin, és massa fort per a mi...

‒Aaaah... ‒el rugit de Palpatine, com un gemec de desesperació, es va sentir per sobre de la incessant descàrrega d'elèctrica.

Els rajos es van consumir sols, deixant enrere la nit, la pluja i a un ancià caigut de genolls en una cornisa relliscosa.

‒No... puc. Em rendeixo. Sóc..., sóc massa feble. Massa vell i massa feble. No em matis, Mestre Jedi. Si us plau. Em rendeixo.

La victòria va inundar l'adolorit cos d’en Mace, que va alçar la fulla.

‒Malaltia Sith...

‒Espera ‒va dir Skywalker, agafant amb una energia nascuda de la desesperació el braç amb el qual Mace sostenia el sabre làser‒. No el matis... No pots matar-lo, Mestre...

‒Sí puc ‒va dir Mace, seriós i segur‒. Haig de fer-ho.

‒Vas venir a arrestar-lo. Ha de ser jutjat...

‒Un judici seria una broma. Controla els tribunals. Controla el Senat...

‒També penses matar-los a tots ells? Com ell va dir que faries?

Mace va alliberar el braç.

‒És massa perillós perquè segueixi amb vida. Si haguessis pogut agafar viu a Dooku, ho hauries fet?

El rostre de l’Skywalker es va buidar d'emoció.

‒Allò va ser diferent...

Mace es va tornar cap al vençut i gemegant Senyor Sith.

‒Podràs explicar-me la diferència quan estigui mort.

Va alçar el sabre làser.

‒El necessito viu! ‒va cridar Skywalker‒. Necessito que salvi la Padmé!

Mace va pensar absent, Per què?, i va baixar el sabre làser cap al caigut Canceller.

Abans que pogués assestar el cop, un sobtat arc de plasma blau li va tallar el canell, i la seva mà va caure lluny d'ell, encara empunyant el sabre làser. Palpatine va tornar a posar-se dempeus amb un rugit, i els rajos van brollar de les mans del Senyor Sith. I el poder del seu odi va copejar de ple a Mace, que no tenia fulla amb la qual desviar-ho.

Havia estat tan concentrat en el punt de ruptura de Palpatine que no se li havia ocorregut buscar el de l’Ànakin.

Un llampec negre va desintegrar el seu univers.

I va caure eternament.

Ànakin es va agenollar sota la pluja.

Mirava una mà. Una mà de pell marró. La mà empunyava un sabre làser i tenia un oval de teixit socarrimat allà on havia d'estar unida a un braç.

‒Què he fet?

Era aquesta la seva veu? Devia ser-ho, perquè la pregunta era seva.

‒Què he fet?

Una altra mà, càlida i humana, es va posar suaument en la seva espatlla.

‒Estàs seguint el teu destí, Ànakin ‒va dir una veu suau i familiar‒. Els Jedi són traïdors. Has salvat a la República de la seva vilesa. T'adones, veritat?

‒Tenies raó ‒es va sentir dir Ànakin‒. Per què no ho vaig saber veure?

‒No podies. Et van embolicar en l'engany, noi. I com temien el teu poder, mai van confiar en tu.

Ànakin mirava la mà, però ja no la veia.

‒Obi-Wan... Obi-Wan confia en mi...

‒No prou per explicar-te els seus plans.

La traïció va reverberar en la seva memòria.

... no és un encàrrec del que hagi d'haver-hi constància...

Aquesta mà, càlida i humana, va donar a la seva espatlla una estreta càlida i humana.

‒Jo no temo el teu poder, Ànakin, l’accepto. Ets el més gran dels Jedi. Pots ser el més gran dels Sith. Crec en això, Ànakin. Jo crec en tu. Jo confio en tu. Confio. En tu.

Ànakin va passejar la mirada des de la mà morta en la cornisa a la viva en la seva espatlla, després la va alçar fins a la cara de l'home parat al seu costat. I el que va veure li va ofegar com si un puny invisible li aixafés la gola. La mà de la seva espatlla era humana.

El rostre... no ho era.

Els ulls eren d'un color groc i animal, i brillaven com els de un depredador aguaitant fora del cercle d'una foguera. L'os al voltant d'aquests ulls s'havia inflat, fos i relliscat com duracer vessat per un decantador de fusió, i la carn que l’embuatava s'havia baratat en un color gris cadavèric i era aspra com el sintoplàstic podrit.

Atordit per l'horror, atordit per la repugnància, Ànakin no podia apartar la mirada d'aquesta criatura, d'aquesta ombra.

En mirar al rostre de la foscor, va veure el seu futur.

‒Ara passa endins ‒va dir la foscor.

Al cap d'un moment, va entrar.

Ànakin estava parat dins del despatx. Immòbil.

Palpatine va examinar en un ampli mirall de paret el dany sofert pel seu rostre. Ànakin no va saber dir si posava expressió de repugnància, o si només era la nova forma dels seus trets. Palpatine va alçar una mà cap a l'horror informe que ara veia en el mirall i es va limitar a encongir-se d'espatlles.

‒D'aquesta manera, la màscara es converteix en l'home ‒va sospirar amb un toc de malenconiosa resignació‒. Crec que trobaré a faltar la cara de Palpatine; però el rostre de Sidious servirà als nostres propòsits. Sí, servirà.

Va fer un gest, i es va obrir un compartiment ocult en el sostre del despatx, damunt del seu escriptori. Una voluminosa túnica de pesat encaix en negre sobre negre va descendir surant cap a ell. Ànakin va sentir el corrent en la Força que va portar la túnica fins a la mà de Palpatine.

Es va recordar a si mateix manipulant amb la Força una fruita shuura, assegut a l'altre costat de la Padmé, en el retir al costat del llac de Naboo. Recordava haver-li dit el que hauria grunyit Obi-Wan en veure-li usar la Força de forma tan trivial.

Palpatine va semblar sentir-li el pensament i, mentre la túnica s’aposentava en les seves espatlles, li va dirigir una mirada groga.

‒Has d'aprendre a desfer-te dels miserables lligams que els Jedi van intentar imposar al teu poder. És l'hora, Ànakin. Necessito que em ajudis a restaurar l'ordre en la galàxia.

Ànakin no va respondre.

‒Uneix-te a mi ‒va dir Sidious‒. Compromet-te amb els Sith. Converteix-te en el meu aprenent.

Ànakin va notar un pessigolleig que va començar en el seu clatell i es va propagar per tot el seu cos, en una ona de xoc a càmera lenta.

‒No..., no puc.

‒Clar que pots.

Ànakin va negar amb el cap i va descobrir que la resta del seu ésser amenaçava amb posar-se a tremolar.

‒Jo..., jo vaig venir a salvar-li la vida, senyor. No a trair als meus amics...

‒Quins amics? ‒esbufegà Sidious.

Ànakin no va saber què respondre.

‒I creus que aquesta tasca ha conclòs ja, noi? ‒Sidious es va asseure en una cantonada de la taula, creuant les mans en la seva falda, com feia sempre que oferia consell paternal a Ànakin. La màscara contrafeta que era el seu rostre va transformar la familiaritat del gest en una cosa horrible‒. Creus que matant a un traïdor s'acaba amb la traïció? Creus que els Jedi es detindran abans que jo mori?

Ànakin es va mirar les mans. L'esquerra li tremolava. La va ocultar, portant-la a l'esquena.

‒És ells o jo, Ànakin. Però potser hagi de deixar-t'ho més clar: és ells o la Padmé.

Ànakin va formar un puny amb la seva mà dreta, la seva mà enguantada en negre i feta de duracer i servomotors.

‒És que... no em resulta... fàcil. He estat... He estat un Jedi tant temps...

Sidious li va somriure.

‒Hi ha un lloc en el teu interior, noi, un lloc tan net com el gel en el cim d'una muntanya, fred i remot. Troba aquest lloc i mira en el teu interior. Respira aquest aire net i gelat mentre contemples la teva culpa i la teva vergonya. No les rebutgis; observa-les. Pren el teu horror a les teves mans i mira’l. Examina’l com si fos algun fenomen. Ensuma’l. Assaboreix-lo. Coneix-lo com només tu el pots conèixer, doncs és teu, i és preciós.

Mentre l'ombra que tenia al seu costat li parlava, les seves paraules es tornaren veritables. I Ànakin va poder examinar i manipular les seves emocions des d'una distància remota i congelada que al mateix temps era més extravagant i ardentment íntima del que havia somiat mai. Les va disseccionar. Va tornar a muntar-les i a desmuntar-les. Seguia sentint-les, ja que cremaven fins i tot amb més força que abans, però ja no tenien poder per ennuvolar la seva ment.

‒Ho has trobat, noi. Puc sentir-te allà. En aquesta freda distancia, aquest cim en el teu interior, que és la primera clau per aconseguir el poder dels Sith.

Ànakin va obrir els ulls i va clavar la mirada en els grotescs trets de Darth Sidious.

Ni tan sols pestanyejà.

Mentre mirava aquesta màscara de corrupció, la repugnància que sentia era real, i era poderosa, i era...

Interessant.

Ànakin va alçar la mà de duracer i servomotors i la va obrir. Mirà al seu palmell com si en ella estigués la por que li havia turmentat tota la vida, i no fos més gran que la peça de shuura que una vegada va robar del plat de la Padmé.

En el cim muntanyenc del seu interior, va sospesar la vida de la Padmé contra l'Orde Jedi.

No hi havia dubte.

‒Sí ‒va dir.

‒Sí a què, noi.

‒Sí, vull el seu coneixement.

‒Bé. Bé!

‒Vull el seu poder. Vull el poder per vèncer a la mort.

‒Aquest poder només el va obtenir el meu Mestre, però el trobarem entre els dos. La Força és gran en tu, noi. Pots fer el que vulguis.

‒Els Jedi et van trair. Els Jedi ens van trair als dos.

‒És com dius. Estàs llest?

‒Ho estic ‒va dir, i ho deia de debò‒. Em lliuro a vostè. Em comprometo a seguir el camí dels Sith. Prengui'm com el seu aprenent. Ensenyi'm. Guiï'm. Sigui el meu Mestre.

Sidious es va alçar la caputxa de la túnica i la hi va tirar sobre el cap per aombrar la ruïna del seu rostre.

‒Agenolla't davant meu, Ànakin Skywalker.

Ànakin va posar un genoll en el sòl i va inclinar el cap.

‒És la teva voluntat unir per sempre el teu destí al de l'Orde dels Senyors Sith?

‒Sí ‒va dir sense titubejos.

Darth Sidious va posar una pàl·lida mà en el front de l’Ànakin.

‒Llavors, està fet. Ara ets un amb l'Orde dels Senyors Foscos dels Sith. A partir d'aquest dia, la veritat del teu ésser, aprenent meu, serà, ara i per sempre, Darth...

Una pausa; una interrogació en la Força...

Una resposta, fosca com l'abisme entre galàxies...

Va sentir a Sidious dir-ho. El seu nou nom.

‒Vader.

Dues síl·labes que l’anomenaven a ell.

Vader, es va dir. Vader.

‒Gràcies, Mestre.

‒Tots els Jedi, inclòs el teu amic Obi-Wan Kenobi, són enemics de la República. Comprens això, veritat?

‒Sí, Mestre.

‒Els Jedi són persistents. Si no és destruït fins a l'últim d'ells hi haurà una guerra civil sense fi. La teva primera tasca serà esterilitzar el Temple Jedi. Fes el que ha de fer-se, Lord Vader.

‒Sempre ho he fet, Mestre.

‒No titubegis. No mostris pietat. No deixis a ningú viu. Només llavors seràs prou fort en el Costat Fosc com per salvar la Padmé.

‒I els altres Jedi?

‒Deixa-me'ls a mi. Quan acabis en el Temple, la teva segona tasca seran els líders separatistes, en el seu "búnquer secret" de Mustafar. Quan els hagis matat a tots, els Sith tornaran a regnar en la galàxia, i hi haurà pau. Per sempre. Aixeca't, Darth Vader.

El Senyor Sith que una vegada va ser un Jedi anomenat Ànakin Skywalker es va aixecar, alçant-se en tota la seva altura, però no mirava al seu nou Mestre, ni a la ciutat planetària que hi havia més enllà, ni a la galàxia que aviat governarien. En comptes d'això va mirar en el seu interior, va alliberar el forn del seu cor i va fer un pas endavant per mirar amb nous ulls el fred temor del drac de l'estel mort que li havia turmentat tota la vida.

Sóc Darth Vader, va dir en el seu interior.

El drac va tornar a intentar parlar-li de fracassos, de feblesa i de mort inevitable, però el Senyor Sith el va agafar amb una mà, rebregant la seva veu. El drac va reaccionar intentant aixecar-se, ajupir-se i atacar, però el Senyor Sith li va agafar amb l'altra mà i va trencar el seu poder amb un únic gest displicent.

Sóc Darth Vader, va repetir mentre calcigava el cadàver del drac, reduint-lo a pols amb el seu taló mental, mentre mirava com la pols i les cendres del drac es dispersaven davant la descàrrega del forn del seu cor, i tu...

Tu no ets res.

Per fi s'havia convertit en allò que tots li cridaven. L'Heroi Sense Por.

========

Jurokk, el Mestre de la Porta, va córrer pel vestíbul buit. El fragorós ressò de les seves trepitjades feia que sonés com un escamot sencer. Les portes principals del Temple s'obrien lentament cap a dins, en resposta al codi teclejat en el tancament extern.

El Mestre de la Porta li havia vist en el monitor.

Ànakin Skywalker.

Sol.

Les enormes portes van cruixir en obrir-se, i quan van estar prou obertes per deixar passar al Mestre de la Porta, es va colar per l'obertura.

Ànakin estava parat en la nit de l'exterior, amb les espatlles caigudes i el cap ajuìt contra la pluja.

‒Ànakin! ‒va panteixar, corrent fins al jove‒. Ànakin, què ha passat? On estan els Mestres?

Ànakin li va mirar com si no estigués segur de qui era el Mestre de la Porta.

‒On està la Shaak Ti?

‒En les càmeres de meditació. Sentim en la Força que hi havia passat alguna cosa, una cosa espantosa. Està sumida en meditació, buscant en la Força, intentant sentir el que succeeix...

Les seves paraules es van apagar. Ànakin no semblava escoltar.

‒Ha passat alguna cosa, veritat?

Jurokk va mirar ara més enllà d'ell. La nit fora del Temple estava plena de clons. Batallons sencers. Brigades.

Milers d'ells.

‒Ànakin ‒va dir a poc a poc‒, què passa? Ha succeït alguna cosa. Una cosa horrible. Com és de greu...?

L'últim que va sentir Jurokk va ser l'emissor d'un sabre làser contra la carn tova sota la seva mandíbula. L'últim que va sentir, mentre el plasma blau s'obria pas ascendint a través del seu cap i sobresortint en el cim del seu crani, consumint la seva vida, va ser la malenconiosa resposta d’Ànakin Skywalker:

‒No tens ni idea...

Següent