Un mal pressentiment: El relat d’EV-9D9 (I)

Un mal pressentiment: El relat d’EV-9D9

per Judith i Garfield Reeves-Stevens

13.I

Com una gran bèstia donant tombs cap a la destrucció, la Ciutat dels Núvols es va estremir, va bascular, i va començar a caure.

Lando Calrissian va sentir els creixents udols dels ugnaughts i dels altres a prop seu que havien esperat d'ell seguretat i estabilitat, i el seu cor va caure al costat de la seva moribunda ciutat. El blàster va relliscar de la seva mà mentre Lando es llançava cap a un suport, com si una bona agafada pogués salvar-li del descens final a través dels núvols de Bespin. L'arma va relliscar al llarg de la coberta bruscament angulada, va copejar el protector de la vora, i després va rebotar per sobre del llavi corbat i va desaparèixer entre els impetuosos núvols carregats de tibanna que s'arremolinaven per sota. Les alarmes udolaven. La ciutat va bascular de nou, el metall va gemegar. Calrissian va sentir la seva agafada afeblir-se. Els núvols s'acostaven a ell mitjançant circells sinuosos. Va tancar els ulls per la força del vent canviant. I ell, també, va caure.

Lobot el va atrapar.

Calrissian va sentir un dolor sobtat i benvingut quan els dits millorats es van clavar en la seva espatlla sota la capa, sostenint-lo en el seu lloc tan fermament com si hagués estat soldat a la coberta. Es va donar la volta per veure els accessoris cranials d’en Lobot parpellejar mentre provaven tots els canals de comunicació en ús en aquell moment. La ciutat es va sacsejar de nou, però aquesta vegada l'angle de caiguda va disminuir. Les glopades de núvols van desaccelerar a mesura que l'udol del vent va disminuir.

—Sistemes de reserva connectats, senyor! —l'aguda veu era de la Sarl Random; les galtes de la seva cara, d'un blanc fantasmal, estaven esquitxades per taques vermelles de por, el seu uniforme, de talla incorrecta, estava arrugat i retorçat pel forcejament que acabava de passar, tacat de fluid hidràulic, i empestava a circuits cremats. Va ensopegar fins a Calrissian sota els ulls vigilants d’en Lobot. Sostenia una tauleta de seguretat a les seves mans tremoloses—. Ella ha d'haver plantat càrregues pels principals generadors repulsors.

Fins i tot ara, Calrissian encara no podia creure la naturalesa de la intel·ligència a la qual s'enfrontaven. Ja era bastant dolent que la presonera hagués eludit tots els mecanismes de seguretat de la Torre de Seguretat, però els generadors que mantenien aquesta instal·lació en suspensió se suposava que eren inviolables. Massa vides depenien d'ells.

—Volia destruir tota la ciutat?

Lobot decantà el cap cap a la Random. Ella va llegir les dades que ell va generar en la seva tauleta.

—No han estat atacats tots els generadors, senyor —la seva veu no podia ocultar el seu desconcert—. Una distracció?

Calrissian es va estrènyer fermament la capa al voltant de les espatlles. Una distracció que podia entendre. Desorientació. Com colpejar sorollosament sobre una pila de fitxes d'aposta per disfressar la passada magistral que portaria un resguard guanyador al cim de la coberta.

—Cap a on es dirigeix? —va preguntar Calrissian. La coberta sota ell estava gairebé en un angle normal ara, tamborinejant en la vora de la percepció amb el brunzit regular dels generadors i el canvi constant de les superfícies de control que mantenien la ciutat flotant en posició.

Però Sarl Random no tenia resposta per a ell. Només havia actuat com a cap de seguretat durant un sol torn... des que li havia portat l'evidència que va revelar què era en realitat la seva veritable cap de seguretat. En una altra colònia minera, això podria haver provocat que Sarl fos llançada sobre el protector de la vora. Però era massa inexperta per saber com de perillós que podria ser exposar la corrupció en una instal·lació tan petita que tenia llei per si mateixa. I ella havia portat el seu descobriment al mateix Baró Administrador Calrissian, que malgrat totes les històries que s'explicaven d'ell en una dotzena de mons, era un home per a qui la paraula «honor» encara significava alguna cosa.

Un panell de comunicacions va sonar i Lobot va prémer el codi que va alliberar la vareta altaveu. Automàticament la hi va lliurar a Calrissian.

—Aquí l'administrador. Endavant.

Un droide va informar.

—Control de tràfic, senyor. Una de les llançadores de transport s'ha engegat sense permís des de la plataforma Est.

Calrissian es va permetre un somriure d'alleujament. La presonera per fi havia comès un error.

—No pot anar molt lluny amb això —només era un vehicle de transferència orbital, estrictament intrasistema—. Que s’enlairin totes les Beines Bessones. La vull de tornada immediatament, encara funcionant, vull conèixer almenys els seus motius.

—Hauria de desintegrar-la en el cel —va respondre el droide. Després va afegir ràpidament—. Senyor.

Calrissian i Random van intercanviar una mirada de sorpresa. Els droides no parlaven d'aquesta manera.

—Qui ets? —va exigir Calrissian.

—12-4C-41. Senyor. Controlador de tràfic, segona classe.

Calrissian havia estat a punt de reprendre al presumptuós droide, però va dubtar en reconèixer el codi de prefix. Altres tres unitats 12, totes del mateix lot de fabricació, havien estat trobades en la badia de reciclatge, amb destinació a la caldera. Almenys, parts d'elles s'havien trobat allà, mostrant inquietants proves que havien estat desmuntades mentre encara estaven enceses. El que havia passat amb la resta d'aquestes unitats era una cosa que només l'antiga cap de seguretat sabia, per la qual cosa Calrissian tenia certa comprensió del que el droide havia d'estar sentint... si es podia dir que un droide sentia... El Baró Administrador de la Ciutat dels Núvols s'havia trobat amb suficients droides amb tals convincents anàlegs emocionals que sovint tenia raons per qüestionar la saviesa comuna. I els processadors utilitzats en les unitats 12, que els feien capaços de rastrejar les complexitats del tràfic aeri i espacial d'aquesta instal·lació, sens dubte eren prou elaborats com per permetre que sorgissin comportaments inesperats.

—Escolta'm, 41..., aquest no és moment per a la venjança. Emet les meves ordres directament a la patrulla o retira't del servei. Ho entens?

Va haver-hi una llarga pausa, el xiuxiueig d'estàtica sorgia del canal obert. Llavors, el droide va dir:

—Ordres emeses, senyor.

Lobot va assentir a Calrissian. Ell estava monitorant els canals de seguretat.

—Patrulles llançades —va confirmar Random, llegint de la seva tauleta.

Calrissian va ficar la vareta altaveu de tornada al panell de la paret.

—Això no prendrà molt de temps —li va dir a Random—. Aquest transport serà remolcat de tornada aquí abans...

No va acabar a causa que un tro que sacsejava els ossos va esquinçar l'aire de manera brutal. Calrissian, Lobot i Random es van tornar bruscament per mirar més enllà del protector de la vora, cap als núvols.

El Princesa Iopena va emergir de les ones de tibanna, el seu acabat gris mat ensangonat amb la llum robí de la primària ponent.

—No —va murmurar Calrissian. No era possible.

El Princesa Iopena era un cúter del Gremi Miner, amb bulboses unitats d’hipervelocitat modernes, asimètric, estarrufat d’escàners i sondes, dissenyat per al rude buit, no per a l'atmosfera. I no estava programat que partís fins demà, després que Calrissian hagués fet el seu pagament anual per evitar que el Gremi sindicalitzés als seus treballadors.

—Ella ha segrestat el cúter del Gremi...?

Els accessoris adjunts d’en Lobot van parpellejar bojament, llavors ell va apartar la mirada, incapaç de trobar els ulls de Calrissian. Això era exactament el que havia passat.

El robatori de la llançadora de transport havia estat una altra distracció. Ara les patrulles de seguretat estaven massa lluny per tornar a temps i evitar que el Princesa Iopena sortís de l'atmosfera i donés el salt a l’hiperespai. No era estrany que la presonera no hagués tractat de destruir tota la ciutat. Necessitava temps per fer la seva fugida. Però no gaire temps.

D'alguna manera, en el cicle d'una desena part de torn que havia transcorregut des que la primera alerta havia arribat de la Torre de Seguretat, la presonera se les hi havia manegat per invalidar autoritzacions en dues plataformes de vol, pilotar remotament una llançadora per allunyar la patrulla de seguretat, i prendre el control de la nau més fortament assegurada de la ciutat. Amb quina classe de ment estaven tractant?

Llavors ho va recordar: el tipus de ment que havia destruït un quart de la població de droides de la Ciutat dels Núvols sense caure sota la més mínima sospita, fins que una oficial de seguretat subalterna havia passat just sobre la prova... per accident.

Brillant no era la paraula per a la seva ment.

Tampoc era genial.

L'únic terme que li va venir a la ment a Calrissian va ser: torturada. Tampoc hi havia una altra paraula per descriure el que els havia succeït als droides, havien estat torturats.

Random es va posar al costat d’en Calrissian. Podia sentir-la tremolar al seu costat, encara que el creixent vent nocturn era càlid.

—Mai l'agafarem, veritat, senyor? —va dir.

Calrissian va posar el braç al voltant d'ella, per confortar-la, res més.

—No —va admetre—. Però vaig a posar el seu ID en totes les xarxes. Tothom sabrà d'ella.

—Creu que algú més ha intentat això abans?

Calrissian sabia que Random tenia raó. No hi havia dubte de per què la presonera havia escollit la Ciutat dels Núvols en primer lloc; una petita colònia minera, massa petita per atreure l'atenció imperial, molt lluny de les concorregudes hiperrutes per haver escoltat històries d'una força cruel i desconeguda que havia assotat cent mons abans. Però tal vegada aquí és on jauria l'eventual caiguda de la presonera. A poc a poc les possibilitats d'on podria operar sense ser reconeguda disminuirien. Amb el temps, no tindria cap lloc on amagar-se. Però això seria en el futur. Ara com ara, era una galàxia gran.

El cúter es decantà lentament per la vora de la ciutat, com si deliberadament provoqués a Calrissian, després va accelerar en un arc ascendent, cavalcant a través de bancs de núvols, deixant un deixant de vapor en la penombra com un doll de sang.

Calrissian es va tornar cap a la porta principal. Havia d’aplacar un consell del gremi, l'amenaça d'una vaga que evitar. La seva antiga cap de seguretat havia desaparegut i no hi havia forma de saber on tornaria a aparèixer. Encara que Calrissian estava segur que onsevulla que fora, si l'univers tenia un centre brillant, hauria de ser el món més allunyat d'ell, perquè només allà podria una cosa tan malvada i astuta com la droide EV-9D9 trobar una llar. I fos el que fos aquest món, Calrissian esperava que fora en alguna part a la qual ell mateix mai hagués d'anar.

Tenia un mal pressentiment sobre això.

Següent