Traïció a Cestus (XVI)

Anterior

–16–

El nom de l'insecte cestí era Fizzik, i es trobava en el seu moment més agressivament ambiciós, en el clímax del cicle de tres anys que travessava la seva espècie entre els gèneres masculí i femení. En l'estat en què es trobava, el flux d'hormones masculines era un intoxicant nerviós que el predisposava a córrer qualsevol risc per tal d'obtenir el medicament que equilibrava les seves hormones amb més suavitat. La planta capaç d'atenuar, o fins i tot accelerar, la transició es deia viptiel, i procedia d'un planeta anomenat Nal Hutta. Però era massa cara per a un grum d'hotel.

Per això, Fizzik va decidir vendre la seva ànima al seu germà llunyà, Trillot. Va arrossegar el seu brillant oval daurat entre la multitud fins arribar a un carreró concret, camuflat com un túnel de rentat secundari. Totes les parets estaven plenes d'anuncis d'exposicions i espectacles, i tant els plans com els hologràfics tenien per únic objectiu treure crèdits a butxaques desprevingudes.

Feia un any i mig que Fizzik no venia. Els pocs que l’haguessin pogut reconèixer haurien estat incapaços de fer-ho pel simple fet que l'última vegada que va acudir era femella.

Hi va haver un moment, centenars d'anys estàndard en el passat, en què el planeta va pertànyer als x'ting, que havien expulsat a les llunyanes muntanyes als seus únics rivals, els clans d'aranyes. Però l'aparició de la República ho va canviar tot. Enaltit en principi com un triomf per al rusc, els forasters no van trigar a fer-se amb el control de tot. Al marge del que pogués dir-se, les plagues de l'últim segle no havien estat ni més ni menys que un intent de genocidi: els ruscs van caure, i Cestus Cibernètica es va convertir en el governador de facto del planeta. Gairebé tots els x'ting supervivents van ser relegats a viure en forats com aquest tuguri insuportable. Alguns traïdors (com aquest abellot pocavergonya de Durism o Quill, l'actual líder del Consell del Rusc) havien venut al seu poble a canvi de poder, convertint-se en mascotes de les Cinc Famílies.

En la seva identitat femenina, Fizzik solia dedicar-se al treball domèstic per a les classes altes dels estrangers. Quan el cicle tornava a convertir-lo en mascle, la majoria dels seus caps consideraven les seves potents feromones motiu suficient per prescindir dels seus serveis. Per això es trobava allà, tornant a l'inframon, lluitant per sobreviure i a l'espera que la seva identitat femenina li facilités una ocupació millor. Moure’s entre tants estrats socials al llarg dels anys li havia proporcionat una àmplia xarxa de contactes, tan extensa que li havia permès obtenir una informació molt valuosa: els nouvinguts del Grand ChikatLik eren personatges de gran importància procedents de Coruscant. Tenia moltes possibilitats de vendre aquesta dada a un dels x'ting més poderosos de la capital, el que controlava els llaços que unien els criminals del planeta amb els organitzadors laborals i els veritables amos del Vell Cestus. I aquest era el seu germà, Trillot.

Al cap d'uns minuts va arribar a una porta pesada i metàl·lica de forma ovalada, situada en un passadís ocult entre ombres que naixia del bulliciós Bulevard Mineral. D'una banda, era important conèixer les paraules clau. De l'altra, tot el que arribés en aquesta porta i volgués entrar sense fons per gastar o alguna cosa per vendre es trobaria a l'extrem perillós d'una flamadaga.

Els guàrdies, un humanoide wroonian de pell blavosa i un pelut i gegantesc wookiee, van mirar a Fizzik sense canviar el gest.

–He de veure al meu germà –va dir Fizzik, i va afegir una paraula en clau que només coneixien els germans de rusc.

Els guàrdies van assentir indolents i van obrir la porta. Un va entrar davant d'ell i va mirar al seu voltant mentre avançaven pel fosc passadís.

Al llarg del corredor hi havia petites habitacions en les quals es recolzaven en penombra diverses formes de vida galàctiques, soles o acompanyades, mirant-lo amb grans ulls vidriosos abans de tornar a sumir-se en els pensaments o somnis en què estaven immerses.

–Per què vols veure a Trillot? –va preguntar el wroonian.

–Tinc informació. Només per a ell.

El guàrdia va grunyir.

–Què dius? Que vols menjar diamants?

Fizzik es va desesperar. Un diria que algú amb la riquesa i el poder de Trillot només contractaria al millor personal possible, però no solia ser el cas.

–Tu du-me amb ell.

–Que la seva mare què? –va dir el guàrdia, girant-se–. El seu rostre ja no era tan inexpressiu i, la veritat, resultava una mica inquietant.

Fizzik es va adonar del parany en què s'havia ficat. Les habitacions davant les quals passava vessaven d’ulls curiosos. Allò no era més que un xantatge. Es va ficar la mà a les butxaques i va treure un grapat de crèdits. Els últims. Bé, la vida era un joc. I si aquest li sortia bé, d'aquí a pocs minuts estaria guanyant. I, si no..., bé, els morts no necessiten diners.

Quant els crèdits van fregar la mà del pinxo, el wroonian va somriure d'orella a orella.

– Ah! –va dir...... Ja! Vols veure a Trillot! –Es va guardar els crèdits i va apartar una cortina.

Al principi, Fizzik només va veure una àmplia butaca, però va anar distingint al seu germà a mesura que els seus ulls s'acostumaven a la foscor.

Trillot era tres generacions més gran que Fizzik. Igual que aquest, era fill d'una noble matriarca vinguda a menys que els havia deixat com a única herència la nostàlgia per la riquesa i el poder dels vells temps. Però, al contrari que Fizzik, Trillot tenia talent i estava disposat a córrer riscos. Després d'un inici en fals treballant en comunicacions per Cestus Cibernètica, va trobar la seva vocació en les relacions laborals. Els períodes de tres anys que Trillot passava entre els gèneres masculí i femení solien fer baixar la guàrdia als seus rivals immigrants. Fizzik sabia que Trillot, igual que altres pocs x'ting, utilitzava un còctel de viptiel i altres herbes exòtiques per comprimir el període mensual que passava al final de cada cicle de gènere, i reduir-lo a penes unes hores d’atordida transformació. Així no quedava incapacitat, ni era fèrtil. Algú tan ambiciós com Trillot no volia haver d'ocupar-se de larvetes cridaneres.

Cinc anys després, Trillot va demostrar la seva vàlua a un sindicat local, i dos anys més tard va dimitir de Cestus Cibernètica per treballar directament per al cap suprem.

Una misteriosa cadena de tràgics accidents va aclarir l'ascens a Trillot. Bé, accidents que quedarien sense explicació sempre que ell seguís sense parlar.

Tot el que va venir després estava gairebé predeterminat. En veure com de despietat que era Trillot, i potser percebent l'inevitable del seu ascens, el cap suprem va fugir de Cestus, deixant el poder a les capaces mans d’en Trillot.

Va ser per massa poc, o massa tard. El cap suprem va patir un accident, gairebé com si algú hagués desitjat que mai tornés per reclamar el que una vegada va ser seu.

El poder d’en Trillot a ChikatLik havia romàs inamovible. De no haver estat previngut, podria haver-ho estat en el mes letàrgic de la transició entre gèneres que patia la majoria dels membres de la seva espècie. Va ser un altre motiu per emprar el còctel il·legal de viptiel que li permetia realitzar la seva transformació en una única i dolorosa nit. Trillot era agressiu per a tot.

A la zona intermèdia entre el treball i la gestió, entre el mercat blanc i el negre, entre les classes altes i baixes, entre els forasters i el Consell del Rusc X'ting, no hi havia ningú millor que Trillot per exercir de mediador, i tots ho sabien.

Com gairebé tots els mascles x'ting, mostrava una enganyosa aparença de fragilitat. Cadascun dels seus moviments estava tan acuradament calculat i meditat com una partida de dejarik entre mestres. Un front alt i cristal·lí sobre ulls facetats, i un cos ovalat i allargat li donaven un aspecte de gran intel·ligència i profunda amabilitat. Fizzik sabia que l'única impressió correcta era la primera.

Però el tòrax d’en Trillot era vermell i protuberant, clara senyal de feminitat. Un canvi tan ràpid devia ser agònic, i Fizzik es va preguntar quines herbes i drogues faria servir Trillot per controlar el dolor. I les que faria servir per aclarir la ment de l'efecte de les anteriors. I les que prendria després per protegir-se dels efectes tòxics de tantes dosis. I les que faria servir per...

Fizzik es marejava amb només pensar-ho.

Trillot va parlar amb el guàrdia en un idioma d'espetecs i sorolls diversos que sonava rar venint de la seva correcta boca. El guàrdia va respondre en la mateixa llengua indesxifrable, després, Trillot va girar el cap i es va girar per mirar al seu hoste.

–Ah, Fizzik –va dir. Fins i tot un androide d'execució hauria posat més afecte a donar-li la benvinguda–. Sembla ser que em portes informació. Vine per aquí. No, no. Per descomptat, si la informació és veraç, tindràs la teva recompensa.

–L’únic que desitjo és ser útil al meu germà gran –va dir Fizzik, baixant la mirada en senyal de respecte.

–Ja.

El cos d’en Trillot semblava moure’s només un segment cada vegada, de manera que sempre hi havia una part immòbil mentre altres es movien. Era un tant enervant. Fizzik mai havia tingut aquesta plasticitat, malgrat pertànyer a la seva mateixa espècie. Trillot caminava amb certa malaptesa, amb la balandrejant bossa d'ous alterant-li l'equilibri. Van recórrer un fosc passadís, folrat d'habitacions des de les que miraven els ulls de mitja dotzena d'espècies. Trillot semblava haver atret el pitjor de Cestus. Fizzik sabia que la majoria de forasters s'havia imposat als altres, de manera que amb prou feines quedava un tres per cent de població nativa del planeta.

El passeig va estar puntuat per les pronunciades reverències cap a Trillot que li professava la seva camarilla d'horribles guardaespatlles. Tot d'una, Trillot es va aturar i va ensumar l'aire. Per primera vegada, Fizzik va veure alguna cosa propera a l'expressivitat en aquest rostre daurat. D'haver hagut d’endevinar què era, hauria dit que el seu germà no estava content. La qual cosa no era bo.

–Ensumo a xyató –va dir Trillot. Va mirar el guardaespatlles–. Tu ho olores?

–No, senyor –va respondre el guàrdia en un dialecte bothan que Fizzik va comprendre. Es rumorejava que Trillot parlava més de cent idiomes, i Fizzik ho creia molt possible.

–Jo sí –es va acostar a un dels quartets. Un fi fil de fum s'obria pas des de l'interior, i Fizzik va apartar la cortina.

Dos chadra-fan s'arraulien en la foscor, inhalant el vapor que sortia d'un fumejant recipient. Trillot va tornar a inhalar, profundament. Va parlar amb ells en el seu idioma i es va girar.

–Guntar! –va exclamar.

Els guàrdies es van posar en marxa, i a Fizzik li va donar la impressió que Trillot s'havia oblidat completament d'ell. Van tornar al moment, arrossegant darrere seu una petita bola greixosa de pèl gris, un zeetsa. Trillot va mirar amb menyspreu a l'esfera que es postrà.

–Li has venut tu els bolets als meus hostes?

A la superfície de la pilota van aparèixer uns llavis.

–Sí –va balbucejar Guntar–. Per descomptat. Només el bo i millor...

–I per què s'ha tallat amb xyató?

El petit zeetsa era la viva imatge de la innocència indignada.

–Com? No sabia això, ho juro...

–De veritat? Llavors potser els teus sentits no siguin prou aguts. Hauries d’haver-ho ensumat. Haver-ho assaborit en barrejar-ho. M'estàs dient que els teus insignificants nas i llengua no estan a l’altura d'aquesta tasca?

Hi va haver un silenci, i Fizzik es va posar tens. Allò no podia tenir un final feliç.

–Su... suposo.

–Ja saps quant odio la incompetència –es va tornar cap als guàrdies–. Encarregueu-vos que li extirpin els òrgans ofensius.

La bola va cridar quan els guàrdies se'l van endur a ròssec. Trillot tornà a centrar-se en els chadra-fan. Els va parlar en la seva cantadora llengua. Ells li van respondre i ell va tancar les cortines. Es va dirigir als seus guàrdies.

–Que els hi donin del millor. Del meu dispensari personal.

–Sí, senyor.

Trillot va estirar les comissures dels llavis en el que podria considerar-se un somriure.

–Vine amb mi, Fizzik. Encara ens portarà uns minuts arribar al meu refugi. Suggereixo que els utilitzis per compondre el teu discurs. Perquè... –en algun lloc de la foscor es va sentir un crit que gelava la sang en les venes– ja saps com odio la incompetència.

Següent