Capítol 35
Tuden
Sal va carregar al desactivat I-5 en el seu aerocotxe i va indicar una
destinació al xofer androide. El vehicle es va elevar allunyant-se de l’espaiport,
entrant netament en les rutes de trànsit aeri.
Ho
sentia per Lorn. El seu amic no li havia explicat molt sobre la situació en què
es trobava, però el poc que havia dit i l'aspecte de l'individu al que
perseguia li deien que les seves possibilitats de supervivència eren poques.
Una llàstima. Sempre havia pensat que Lorn tenia potencial, encara que sempre
acabés per no estar a l'altura del mateix. Un brivall sempre sap reconèixer a
un altre.
Però el
més probable és que fos a morir en aquesta demencial empresa en què s'havia
embarcat. Una pena, però no era cosa seva. El que més li preocupava era
l'androide.
El sakiyà
mai havia entès que el corellià tractés a I-5 com a un igual, arribant fins i
tot a dir-li’n "soci". Els androides eren màquines, molt llestes, sí,
i en alguns casos fins i tot capaços d'imitar el comportament humà de forma
esgarrifosa. Però això era tot el que feien: imitar. Legalment eren propietats.
Encara que s'havia acostumat a això durant l'any que feia que tractava amb Lorn
i I-5, mai havia aconseguit superar el lleuger desgrat que li produïa veure'ls
interactuar com si fossin iguals.
Bé,
doncs això s'havia acabat. Ja feia temps que li havia posat l'ull en aquest
androide; tan sols les modificacions del seu armament el convertien en una
màquina molt valuosa. Els seus tractes ocasionals amb el Sol Negre feien bona
la idea de tenir un guardaespatlles, i estava segur que I-5 seria un de molt
bo. Un cop li hagués esborrat la memòria, és clar.
No li
preocupava molt el que pogués pensar Lorn al respecte. Després de tot, no
esperava tornar a veure’l amb vida. I, en aquest cas, el robatori i
reprogramació d'un androide no estava tipificat com a delicte greu. La major
repercussió legal que podria arribar a tenir seria una multa, que ni de lluny
li costaria tant com un androide nou amb les modificacions especials d'I-5.
El mirés
com ho mirés, era un bon negoci fins i tot pensant en la vella nau que acabava
de regalar.
La
teulada del Temple va brillar al sol de la tarda quan l’aerocotxe va passar
sobre ell, abans de perdre’s entre les incomptables naus que omplien el cel de
Coruscant.
* * *
L’Infiltrador va atracar en un dels molls
de l'estació espacial, i Maul va escoltar els esmorteïts sons metàl·lics de
l'escotilla exterior en connectar-se amb l'interior de l'estació. Va desactivar
els sistemes de gravetat artificial i de suport vital, i es va dirigir surant
cap a l'escotilla d'aire a través del fosc interior de la nau.
El punt
d'accés a l'estació estava en un dels mòduls externs de servei. Darth Sidious
li va prometre que allà no hi hauria ni humans ni androides que poguessin
destorbar-lo en els seus desplaçaments, i en sortir va veure que era així. Es
trobava en el que semblava un passadís de servei baix i estret, amb parets i
sostre folrats de canonades, conductes i cables. En aquesta part de l'estació
no hi havia gravetat artificial, sens dubte per qüestions pressupostàries. No
importava, ja s'havia mogut abans en entorns de gravetat zero. Es va allunyar
de l'escotilla i va surar passadís avall, fent servir els accidents de la paret
per impulsar-se.
Tenia
molt clares les indicacions d’en Darth Sidious; havia de recórrer aquest
passatge fins a arribar al mòdul pròpiament dit, i després pujar per un tub
vertical fins a un dels principals mòduls d'habitacions. Es reuniria amb Maul a
una hora predeterminada, menys de quinze minuts després. Llavors Maul li
lliuraria el vidre.
I la
seva missió s'hauria completat.
* * *
Lorn va
deixar que el pilot automàtic s'ocupés de l'atracament; no era tan bon pilot. No era bo en res, va pensar amargament, excepte en ficar en problemes als que estimo.
Encara tenia la pistola làser que li havia tret al raptor, però només llavors
es va recordar que el seu cartutx energètic tenia potència per a pocs trets.
Encara que, donada la situació, d'una manera o altre, no tindria més temps que
per fer aquests pocs trets.
Va
entrar al conducte de servei quan es va encendre la llum verda. Feia ja temps
que no experimentava la gravetat zero. Quan s’ho podia permetre, solia exercitar-se
en sales d'exercici amb instal·lacions sense gravetat. Li agradaven els
exercicis, la sensació de poder volar, encara que només fos en els estrets
confins de la sala, alleugerint-lo així d'algunes de les càrregues de la seva
existència.
No obstant
això, no es feia il·lusions que la seva familiaritat amb l'absència de pes
pogués significar algun avantatge sobre el Sith. No albergava cap dubte que el
seu contrincant sabria moure’s amb habilitat letal i consumada en tot tipus
d'entorns. Molta sort necessitaria per poder portar els seus plans a bon terme.
Un cop
al passadís, es va moure lentament i amb precaució. No hi havia senyals del seu
enemic, i no semblava que hi hagués cap lloc en el qual amagar-se. Tot i així,
no pensava arriscar-se. En aquest moment, no s'hauria sorprès si el Sith
apareixia de sobte davant seu, com sortit del no-res.
No tenia
ni idea del que faria un cop el trobés; no havia tingut temps de traçar cap
pla. Si el nòdul del taozin li permetia acostar-s'hi prou com per poder-li disparar,
no tindria escrúpols de fer-ho per l'esquena, sempre que no es desmaiés pel
terror un cop el tingués a tir.
Va arribar
al final del passadís. D'allà sortia un tub de pujada. Abans de seguir-lo, va treure
la pistola làser i va comprovar la càrrega d'energia.
El que
va descobrir no era molt bo. L'arma no tenia energia suficient per un tret a
màxima potència, o tres trets atordidors de baixa potència. Després de meditar-lo
un moment, la va graduar en baixa potència, dient que era preferible tenir tres
possibilitats de deixar fora de combat al Sith a una sola de matar-lo. Sempre i
quan el tret atordidor li bloquegés. En aquestes altures no estava molt
convençut que hi hagués alguna cosa que pogués danyar la seva Nèmesi.
Es va
ficar en el tub. Conduïa a una càmera més gran i millor il·luminada, d'uns deu
metres per deu, i bastant buida a excepció d'algunes caixes d'equip ancorades a
les parets.
A
l'altre extrem de la cambra es trobava el Sith.
Donava
l'esquena a Lorn mentre introduïa una clau en un panell de la paret, per obrir
una escotilla del mur del fons.
Lorn es
va alçar en silenci del tub i va agafar la pistola amb les dues mans. Va
recolzar els peus a la vora del tub; en aquesta gravetat zero hi hauria cert
retrocés.
El nòdul
de taozin semblava estar fent la seva feina: el Sith no semblava ser conscient
de tenir a Lorn a deu metres de distància, apuntant-li entre els omòplats. Li
tremolaven les mans, però no tant com per no encertar a un blanc tan gran com
l'esquena del seu enemic, i més amb tres trets a la seva disposició. Un cop
enderrocat el Sith, pensava matar-lo amb el seu sabre làser i agafar després el
vidre d'informació.
El Sith
va prémer un botó de la paret. Una llum verda es va il·luminar, i l'escotilla
va començar a obrir-se.
Ja. Havia de disparar ja. Lorn va respirar
fondo, obrint la boca perquè el Sith no li sentís prendre aire. El va exhalar
de la mateixa manera, va tornar a prendre’l, el va mantenir en els pulmons.
I va
prémer el gallet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada