Problemes a Tatooine (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Kitster era a terra al costat d’en Dorn a la porta del jardí de plaer. Els canells estaven tan inflats que els ferros se sentien com si s'estiguessin enfonsant, estrenyent més amb cada minut que passava.

Va seguir pensant en escapar. Hi havia passat la major part de la seva vida pensant en escapar, però aquesta vegada estava fins i tot més desesperat. Observava als guàrdies, esperant que li donessin l'esquena.

Si puc escapar, es va preguntar ell, cap a on vaig?

Fins al moment, ningú l’havia reconegut. Mantenia la seva cara majorment coberta per la túnica de jawa marró vermellosa. Però Gardulla la Hutt era la propietària de Kitster. Abans o després, algú a la fortalesa el reconeixeria.

Llavors no hi hauria escapatòria. Un cop sabessin el seu nom, tot el que havien de fer era prémer el botó del seu transmissor i...

Les pròpies manilles li van donar a Kitster una idea. Estaven ennegrides amb greix.

La cara d’en Kitster era fosca. En rascar una mica del greix negre dels ferros i fregar-se’l a cara i mans, va aconseguir tornar-se encara més fosc. No es va posar tan negre com un sakiyà, però estava a prop.

No hi havia manera de disfressar a Dorn. La seva pell i les seves llargues celles li marcaven com un bothan. Els amos esclaus ja sabien el seu nom.

Kitster jeia a l'herba. Grans arbres s'alçaven a prop, amb ceps i molsa penjant d'ells.

Algú havia tornat a encendre la cataracta, de manera que queia des de les roques al turó, però era només un soroll suau.

Aviat, Djas Puhr i alguns altres guàrdies van portar a la Pala i als nens ghostlings. Estaven encadenats junts pels peus de manera que cap pogués córrer.

Pala caminava davant amb el cap cot. Les cues bessones del cap penjaven flàccides per la seva esquena. La Princesa Arawynne la seguia, respirant amb força. Els altres nens les seguien en silenci. No semblaven tenir massa por. Això era bo. No sabien el que Sebulba planejava per a ells.

Djas Puhr els va fer aturar-se, llavors va posar un grilló al peu d’en Kitster i li va encadenar a la Pala, de manera que ell estigués al capdavant.

Kitster va sentir el seu estómac estrènyer de terror. Ara que estava ancorat als altres, escapar semblava fins i tot menys probable.

Quan Djas Puhr va acabar, va encadenar a Dorn a l'últim nen de la fila.

Gardulla la Hutt va entrar al jardí. Es va moure en el seu enorme cos a través de la porta i va mirar als nens ancorats junts.

-Ah, quina llàstima -va dir Gardulla-. Quin malbaratament de bons esclaus!

En això els ulls dels nens ghostlings es van obrir. Alguns d'ells van començar a tirar de les seves cadenes, cadascun volent córrer en una direcció diferent. Altres simplement ploraven.

-Oh, Gran –Pregà la Pala. Gardulla va girar els seus enormes ulls daurats cap a la jove noia twi'lek-. Si us plau, deixi anar als ghostlings. No va ser la seva idea escapar-se. Va ser meva. Jo sóc a la qual cal culpar aquí!

Gardulla va somriure àmpliament.

-És molt noble de la teva part, oferir-te en sacrifici per ells. Però tots vosaltres vau escapar. Vau bombardejar la meva fortalesa, vau volar els meus droides, em vau cremar amb el tub d'escapament d'una Beina de carreres, i vau llençar un fastigós líquid netejador per la meva boca. Realment he de fer un exemple de tots vosaltres, no ho creus? Si no ho faig, la gent dirà que m'estic tornant tova.

-Si us plau -va repetir la Pala-. Només són nens. Deixi'ls viure com els seus esclaus, i els tindrà un bon temps.

Gardulla va riure davant la idea.

-Em temptes. Són preciosos -va dir ella-. Et diré què, faré un tracte. Un dels teus amics ha escapat. Digues-me el seu nom, i et donaré les vides de dos nens ghostlings a canvi.

Pala va retrocedir. Ella va mirar amb terror.

Kitster es va preguntar: De veritat lliuraria la vida de l'Ànakin a canvi de dos nens que amb prou feines coneixia?

Ella no va dir res.

-Com pensava -va dir la Gardulla.

Gardulla va lliscar més a prop, i va examinar a Dorn.

-Jabba tenia molt grans esperances en tu.

Ella va estendre el braç fins al coll d’en Dorn i va tocar el diminut distorsionador del senyal que Ànakin havia fet per a ell. Semblava com un vell collaret simple que pogués portar un esclau. Ella el va alçar deixant-lo penjar a la llum.

-Enginyós -va dir la Gardulla-. Una autèntica obra d'art.

Ella es va acostar a Kitster. Es va quedar amb les seves mans unides, mirant a terra. La caputxa de la túnica cobria la seva cara.

-Mira’m -va ordenar Gardulla.

Kitster va alçar la mirada i va contenir el seu alè. Gardulla tenia munts d'esclaus, milers d'ells. El reconeixeria? Ella va fer una mirada a la seva fosca, fosca cara. Cap ombra de reconeixement es va mostrar en els seus ulls.

-Què hi ha de tu, petit? La vida és tan preciosa no creus? I si t’ofereixo a tu la vida, a canvi de la del teu amic?

Ell sabia que estava mentint. Ella mai mantenia tals tractes.

-Quina mena d'amic seria, si fes això?

-Un amic llest -va dir la Gardulla-. Un amic amb vida.

Kitster va escoltar un soroll polsant. Ho va reconèixer immediatament. Era el so d'un droide interrogador.

Va mirar a la porta del jardí i va veure el droide, com un globus rodó, lliscant a través. El seu ull vermell electrònic va escanejar al grup. Els nens darrere d’en Kitster van començar a sanglotar i a retrocedir. Van lluitar contra les seves cadenes.

-Bé, ja que estàs el primer de la fila -va dir Gardulla a Kitster-, tindràs la primera oportunitat per parlar.

El droide va escombrar cap endavant sobre el seu motor elevador repulsor. Kitster es va preparar per al seu primer interrogatori.

Següent