Problemes a Tatooine (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

-Això no està funcionant -es va queixar Sebulba mentre el droide interrogador envoltava la Pala de nou.

La noia twi'lek seguia muda. Ella premia les dents, i les seves cues del cap se sacsejaven, però no volia mostrar cap senyal d'incomoditat. Tot i així hi havia una mirada embruixada en els seus ulls que suggeria que podia trencar-se.

-Digues-nos el que volem saber -va exigir Gardulla-, i el dolor s'aturarà. Qui us va ajudar a escapar?

-Ningú! -va dir la Pala per vintena vegada.

El droide interrogador li brunzí a les orelles. Pala es va estremir, però no va intentar escapar del soroll estrident.

-Potser hauries d’augmentar el volum -va suggerir la Pala-, Madame Vansitt pot cridar més fort que això.

Sebulba estava ultratjat.

Hi havia capturat als nens feia prop de tres hores, i el droide interrogador havia fracassat a trencar tant a Kitster com a Pala.

-Ella és tan dolenta com el noi -va grunyir ell-. Cap d'aquests nens parlarà. Saben que només han d'aguantar una mica més.

Gardulla va mirar a un crono de la paret. Les execucions estaven programades en només una hora. No tenia temps de torturar més als nens.

-Molt bé, llavors -va dir ella-. Deixem que s’emportin el seu secret a la tomba. Si volen protegir al seu amic, no importa.

-No importa? -va preguntar Sebulba, lívid.

-Ell és només un nen més -va dir Gardulla-. Què pot fer un nen?

Amb això, ella va fer un gest amb la mà. Els guàrdies van venir i van escortar als nens fins a un transport.

En uns moments estarien de camí a la Sorra de Mos Espa, per trobar els seus destins.

El transport reptava sobre el camí sorrenc cap a Mos Espa. Va travessar canons de roca vermella, on els Habitants de les Sorres un cop van conrear les seves carabasses Hubba en abundància, i prenien refugi de les ferotges tempestes del desert.

El transport va arribar saltant sobre els carrers irregulars de la ciutat. Els curiosos s'aturaven per mirar a través de les finestres de transpariacer.

Els sols estaven caient, portant l'últim vespre que Dorn veuria mai.

Dorn va mirar als droides curiosos, els seus ulls brillants. Els jawes s'amuntegaven als carrers. Criatures lliures -com els sequaços de la Gardulla o criminals de l'estació espacial- sacsejaven els seus punys i escridassaven als nens. Un rodià va tirar una bola de terra. Els companys esclaus miraven a través del vidre amb resignació, simpatia, o terror abjecte.

Dorn se sentia com si fos un monstre, una criatura gloriosament estranya de fora del món que hagués captat l'atenció de tot el món.

És culpa meva, va pensar ell. Podria haver salvat als meus amics. Tot el que havia de fer era allunyar-me d'ells, i cap d'ells hauria estat atrapat.

Pitjor que això, havia estat idea seva tractar de salvar els nens ghostlings en primer lloc. Hi havia temptat a l’Ànakin i a Kitster a venir amb ell.

Podria haver deixat estar les coses, va pensar ell. Podria haver deixat viure als ghostlings com a esclaus. Com a mínim haurien viscut.

Tot al seu voltant, els nens ghostlings s'asseien encadenats, sanglotant. Eren criatures belles i perfectes. Cada un tenia una estranya llum que brillava des del seu interior.

Algunes de les persones de Mos Espa, en veure els ghostlings dirigir-se cap a la seva mort, es van apartar i van reprimir els seus propis gemecs.

Dorn va desitjar poder fer-ho tot de nou. Va desitjar poder trobar alguna manera de desfer els seus fets i fer-ho tot bé.

Aviat va veure la sorra en la distància, les seves llums ja brillant en les últimes hores de la tarda. S'alçava sobre el desert als afores de Mos Espa. Multituds d'esclaus i gent lliure per igual feien fila a les seves portes.

La música sonava. Un comentarista va anunciar els esdeveniments de la nit.

Els esclaus entraven gratis. Alguns eren requerits pels seus amos per observar el que li passava a qualsevol esclau que s'atrevís a tractar d'escapar de Tatooine.

Però la gent lliure pagava per la seva pròpia entrada, una taxa mínima per satisfer la seva curiositat mòrbida. Gardulla s'asseguraria que la mort d’en Dorn i les morts dels seus amics fossin entretingudes, de manera que la multitud pagaria per veure més la propera vegada.

El transport va lliscar cap als ports d'amarratge, on els monstres perillosos normalment eren descarregats.

Monstres perillosos... és això el que creuen que som? Es va preguntar Dorn.

Dorn de cop i volta va entendre que ell era perillós. Era perillós perquè s'havia enfrontat al mal. Era perillós perquè s'havia atrevit a dir que no.

En una cantonada de la galàxia on els líders corruptes governaven només perquè els ciutadans decents no s'atrevien a resistir-se, això feia a Dorn el tipus de ser més perillós al voltant.

En uns minuts els guàrdies tenien la part posterior del transport oberta. Amb bats atordidors en mà, van ordenar sortir als nens.

Kitster liderava el camí, seguit de la Pala i els nens ghostlings. Dorn va sortir l'últim.

Van marxar cap a la seva cel·la, i Dorn es preguntava que havia planejat la Gardulla. Els donaria als nens ghostlings armes i els forçaria a lluitar els uns contra els altres? O tenia quelcom més diabòlic en ment?

Va passar una porta, i darrere va escoltar rugits. Sonava com un drac Krayt. Això semblava respondre a la seva pregunta.

Al final van arribar a una cel·la, i els altres van fer fila per entrar. Però Dorn es va aturar a la porta.

Allà hi havia un enorme guàrdia gamorreà. Tenia taques blaves a les galtes verdes, i bigotis descomunals que sobresortien del seu morro de porc. Els seus ulls vermells van fulminar a Dorn mentre l'empenyia dins de la cel·la.

Dorn va mirar-lo als ulls. El guàrdia corpulent li tenia por.

-Et desafio -va dir Dorn.

El guàrdia picà a Dorn amb el bat atordidor. El mateix cop li hauria tirat a terra, però el xoc elèctric va afegir una altra capa de dolor.

Dorn va col·lapsar al terra. El guàrdia va colpejar la porta.

Sigui com sigui, va pensar en Dorn, encara et desafio.

Ànakin podia escoltar els nens plorar, fins i tot sobre el clam dels anunciants en els altaveus fora a la sorra, fins i tot sobre la música en augment de l'orquestra.

Va seguir el so i aviat es va trobar sota una cel·la de contenció. Utilitzant el raigtrepant, havia tallat els claus que sostenien la reixeta al drenatge feia una hora. Ara va treure el cap. Ànakin va veure als nens ghostlings encadenats junts.

La cadena de ferro corria a través d'un anell a cada grilló de cada nen. Els tancaments de la cadena estaven a la mà d’en Dorn a la part posterior, i en la d’en Kitster al capdavant.

Ànakin va grimpar obrint-se pas amb el seu raigtrepant.

Havia de donar-se pressa. S'estava tornant fosc a fora, i els guàrdies vindrien en qualsevol moment. Hi havia esperat més temps. Necessitava temps per alliberar els ghostlings, temps per escapar, i més temps per arribar fins a la Jira i als seus amics contrabandistes fora en el desert.

Dorn, Kitster, i Pala van semblar molt contents de veure’l. Però no hi havia temps per perdre. El raig incandescent tallador de plasma del trepant ràpidament va perforar els tancaments.

Ànakin va instar a tothom cap a la canonada de drenatge, va reptar ell mateix, i va posar la reixeta de nou sobre la canonada.

Va escoltar una porta esgarrapant en obrir-se per sobre.

Un guàrdia va cridar:

-Feu sonar les alarmes!

Següent