Problemes a Tatooine (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Ànakin va córrer cap a la ferrovelleria. Afortunadament, Watto estava fora en un negoci inesperat, d'última hora, i no s'havia emportat el seu speeder. Era una cosa vella atrotinada, però Ànakin s'havia assegurat que no hi hagués un speeder més ràpid a tot Tatooine.

El va portar a través dels carrers foscos, girant per la part posterior de l’Empori de Menjar Galàctic de Mos Espa.

Els jawes i scurriers estaven buscant entre les escombraries darrere del mercat. Difícilment van prestar cap atenció mentre Pala, Kitster, Arawynne, i els nens ghostlings corrien fora de les ombres i saltaven a la part posterior de l’speeder.

Ànakin va llançar unes velles mantes brutes sobre ells, unes que normalment feien servir per mantenir el sol lluny de la ferralla d’en Watto.

Li va donar als propulsors.

Just mentre accelerava pel carreró, la porta del darrere del mercat es va obrir. Un parell de caçadors d'esclaus hi eren: ferotges rodians amb blàsters pesats.

Van deixar anar una salva de foc de blàster. Un llamp va travessar la carcassa de la part posterior de l’speeder mentre Ànakin girava la cantonada.

Ànakin es va adonar ombrívolament que Watto probablement mai repararia d'un altre forat al seu speeder. Va sortir disparat a través dels carrers de Mos Espa, va anar al desert obert, i va prémer l'accelerador.

L’speeder brunzí, sonant sobre la sorra.

Rebotava amb cada pujada i baixada de les dunes. Els estels aquesta nit brillaven ferotgement brillants.

Va passar per les sorres del desert amb la seva llum apagada. L’speeder va cridar passant un parell d'Exploradors Tusken que muntaven un únic bantha.

Aviat es va acostar a la Roca Bantha, una enorme pedra vermella que sobresortia del sòl en els canons. En la foscor, la roca semblava més un bantha gegant que mai.

Ànakin va mirar amunt, buscant entre les estrelles llums de naus. En la distància, va veure els llums d'aterratge parpellejant d'enormes vaixells de càrrega i altres naus que s'enfonsaven cap a l’espaiport de Mos Espa.

Però no va veure cap nau a prop. Cap nau aterrant, res enlairant. Suposava que era un bon senyal. Potser els contrabandistes estaven esperant-los.

O potser mai van venir en primer lloc.

Va encendre els llums de l’speeder. Van passar per la foscor com un llamp en una tempesta de sorra d'estiu.

Davant d'ell va veure a una dona gran al costat d'un munt de roques. Jira es va aixecar i va fer un gest amb la mà.

Pala va sortir de sota de la lona i va mirar al voltant. Jira estava asseguda sola a la pila de roques. Pala no podia veure cap senyal de la nau d'un contrabandista.

-Estan aquí encara? -va preguntar la Pala.

Jira va sacsejar el cap.

-Només vénen quan els assenyalo que estem preparats. I tenim un problema: no vaig poder aconseguir diners suficients.

El cor de la Pala es va enfonsar. Hi havia passat per tots els problemes per alliberar els nens ghostlings. Hi havia estat capturada i gairebé assassinada. Però per què?

Dorn s'havia anat, un dels seus millors amics, juntament amb un nen ghostling.

-Jo tinc una mica de diners! -va cridar l’Ànakin. Pala no podia imaginar que Annie tingués ni de prop suficient. Però de sobte ell va estendre el braç cap a la seva túnica i butxaques i va començar a treure monedes d'una dotzena de mons.

-Annie -va preguntar Jira-, d'on has tret això?

-Eh, diguem que el vaig trobar a les canonades.

Jira va agafar un grapat de monedes i les va mirar de prop.

-Serà suficient? -va preguntar Pala.

-Els contrabandistes no són particulars -va dir Jira-. Sí, estarà bé. Hi ha més que suficient.

Les paraules no podien expressar com de sorpresa que estava Pala per la visió dels diners de l’Ànakin, o com d’alleujada que se sentia. Ella va córrer cap a ell i li va donar una abraçada. Ara seria lliure... si els contrabandistes apareixien.

Els altres nens reptaren fora de sota les mantes i es van quedar a les càlides sorres del desert. Els ghostlings encara brillaven amb la seva pròpia llum especial. Fins i tot enfangats i bruts, eren bonics. Però Kitster semblava miserable. Es va quedar corbat, preocupat per Dorn.

Jira va anar a la roca i va alçar un petit bastó de llum. El va alçar alt per sobre del seu cap i el va encendre, llavors el va balancejar en un lent cercle. El va apagar, per un segon, llavors va repetir el moviment dues vegades més.

Quan va acabar, els propulsors d'una nau espacial es van tornar visibles, alts sobre la Roca Bantha. Flames blaves van esclatar dels seus ports d'escapament, i la nau es va alçar des d'un poti-poti de roques, on havia estat amagada de l'ull nu.

Per un moment va solcar l'aire, buscant per tot el món com un estel fugaç. Llavors va virar de tornada cap a ells, un vaixell de càrrega corellià malmès enfonsant-se per aterrar.

Només quan la nau va tocar terra i l'escotilla es va obrir Pala va començar a adonar-se que anava a aconseguir sortir d'aquesta amb vida.

Pala va abraçar a l’Ànakin de nou i es va posar a plorar d'alleujament i tristesa... alleujament que anés a viure, tristesa perquè sabia que mai tornaria a veure a l’Ànakin.

Un enorme home va córrer des de l'escotilla del vaixell de càrrega i es va quedar a la rampa de desembarcament, un home amb cabells llargs i foscos que fluïa sobre les seves espatlles. Els llums de càrrega vermells a l'escotilla exercien una lluentor esgarrifosa sobre ell. Portava un parell de blàsters pesats... un lligat a cada cama.

Va mirar a Jira i als nens. Ell va sacsejar el seu cap meravellat.

-Teniu els diners?

Pala havia esperat que la seva veu fos dura, ja que tenia l'aspecte d'un criminal dur. Però en el seu lloc era suau, gairebé amable.

-Sí -va dir Jira. Ella va agafar una bossa de monedes, els estalvis de cada esclau de Mos Espa, i la hi va donar. El contrabandista no va mirar la borsa. Merament la va sospesar pensatiu.

-N’hi haurà prou -va dir ell. Va comptar als nens-. Puc estrènyer a tots a bord... amb prou feines.

Següent