CAPÍTOL 12
Kitster
i Ànakin es van mirar l'un a l'altre sorpresos. Cap d'ells havia planejat
abandonar Tatooine. Hauria estat massa esperar, però ara el contrabandista els hi
estava oferint emportar-se'ls.
-Ei -va dir
l’Ànakin ràpidament-. Jo no hi vaig.
-No hi vas?
-va preguntar el contrabandista.
-La meva
mare està aquí -va dir l’Ànakin-. No puc abandonar-la.
-Estàs segur?
-va preguntar el contrabandista-. Oportunitats com aquesta no succeeixen més
que un cop a la vida.
Ànakin va
aclucar els ulls cap al contrabandista. Per un moment semblava com si escoltés
una veu distant.
-Sí ho
fan -va dir ell finalment-. Espero.
Ell
semblava ferm en la seva decisió. Realment creia que algun dia seria lliure.
Però Kitster sabia que una oportunitat com aquesta mai tornaria per cap d'ells.
Kitster
va anar cap al seu millor amic i se’l va quedar mirant per un moment.
-Uau!
-va dir ell, encara massa atordit com per no poder creure en la seva sort-.
Suposo que això és un adéu.
-Sí -va dir
l’Ànakin. Ànakin li va fer una abraçada, i Kitster el va prémer amb força. Va
sentir a l’Ànakin tractar de guardar tot el dolor dins.
No se
sentia bé per a Kitster, anar-se'n així. Dorn s'havia anat, i Kitster estaria
ocupant el seu lloc. En fer-ho, deixaria a l’Ànakin més sol que mai.
-Tots els
teus amics s'hauran anat -va dir en Kitster.
-Encara tindré
a Wald i Amee -va dir l’Ànakin. Això era cert, però no era el mateix. Ànakin
jugava amb els nens més joves, però pràcticament s'havia criat amb Pala,
Kitster, i Dorn. No eren ja només amics. Eren germans i germanes.
-Sí, sempre
tindràs amics -va dir Kitster. Pala i els ghostlings estaven dient-li adéu a la
Jira. La dona gran va sanglotar d'alleujament en veure'ls marxar, i Kitster li
va fer una abraçada també.
Jira va
desordenar el pèl d’en Kitster i va dir:
-M'alegro
que sigueu lliures, fins i tot encara que us trobi a faltar.
Ell va
pensar en tots els bons moments que havia passat amb ella, i va dir:
-M'alegro
de ser lliure, fins i tot encara que et trobi a faltar.
Ànakin
va advertir al contrabandista:
-Senyor,
els meus amics tenen transmissors en ells, i rastrejadors d'esclaus.
-No et
preocupis -va dir el contrabandista-. Sé com tractar amb això.
Kitster
es va girar i va trontollar cap a la nau espacial. Pala i els nens ghostlings
van anar cap a dins.
Mentre
s'acostaven, ell va mirar al gran contrabandista sota els llums de càrrega
vermelles. Hi havia alguna cosa familiar en ell, quelcom estrany. Era com si
Kitster l’hagués conegut en un somni.
Kitster
es va acostar, sense creure en els seus ulls. El contrabandista era més gran
del que ell recordava, i s'havia tallat la seva barba i s'havia deixat els
cabells llargs. Però Kitster va reconèixer la cara i la profunda veu suau.
No va
ser fins que Kitster va arribar a l'escotilla que va tenir una sensació estranya
de qui era l'home. Va reconèixer la cicatriu blanca serrada que anava des de
l'articulació del polze fins a la meitat del seu pit.
Ell
encara duia un braçalet daurat, com el grilló d'un esclau.
Kitster
es va aturar a la rampa, va estendre el braç cap amunt i va tocar el braçalet
daurat.
La gola
d’en Kitster es va encongir, i les llàgrimes van inundar els seus ulls. No
podia parlar.
-T'agrada
el braçalet? -va preguntar el seu pare-. El guardo com a record. Jo vaig ser un
esclau una vegada, també.
Kitster
estava a punt de parlar, per dir les primeres paraules que li diria al seu pare
des que va ser segrestat pels esclavistes feia tots aquells anys, quan de sobte
el seu pare va retrocedir, va alçar un blàster, i el va empènyer cap a
l'escotilla.
Un speeder
estava arribant, llançat ràpidament pel desert, amb les seves llums apagades.
-Fica’t
dins -va cridar el seu pare-. És un parany!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada