CAPÍTOL 13
L’speeder
es va acostar cridant sortint de la foscor i de la nit, detenint-se just al
costat de l'escotilla.
El
contrabandista va mantenir el blàster pesat a la mà dreta i va apuntar al
conductor. Gairebé massa tard, Kitster va reconèixer el que estava passant. Va
saltar des de l’escotilla i va colpejar el blàster just mentre el seu pare
disparava.
Els
trets van passar de llarg, fent forats a terra.
Des de l’speeder
enfosquit, la veu animada d’en Dorn cridava.
-Ei, alto
el foc!
Va
saltar fora de l'speeder, va anar al seient del darrere i va treure al nen
ghostling. El petit noi, de no més de tres anys, va mirar al voltant amb els
ulls ben oberts. Hi havia recobrat la consciència.
-Sento
arribo tard -va dir en Dorn-, però havia de perdre aquests caçadors d'esclaus.
-Dorn!
-va cridar l’Ànakin d'alegria. Ell i Jira van córrer cap a Dorn, el van abraçar,
i el van portar a la nau del contrabandista.
Rakir
Banai els va detenir quan estaven a punt d'entrar.
-No tinc
lloc per a tots vosaltres -va dir ell-. Estic sobrecarregat ja.
-És qüestió
de diners? -va preguntar Jira-. Tenim una mica més.
-No és
qüestió de diners -va dir el pare d’en Kitster-. Els sistemes de suport vital
simplement no poden suportar-ho. Algú ha de quedar-se enrere.
La
mirada de pànic a la cara d’en Dorn era esfereïdora. Tothom a Mos Espa sabia
que havia ajudat a alliberar els nens ghostlings. No duraria ni una setmana.
El nen
en els seus braços va començar a plorar, tement que es quedaria enrere.
Atordit, Dorn va baixar al noi a la rampa d'abordatge, i el va deixar córrer
dins.
Kitster
sabia el que havia de fer.
Havia de
deixar que Dorn ocupés el seu lloc.
Ningú
havia reconegut a Kitster quan havia estat atrapat. Les probabilitats eren
bones de què ningú li estigués buscant.
-Vés -va
dir Kitster a Dorn-. Pren el meu seient.
-Gràcies
–va dir Dorn. Va abraçar a Kitster agraït i va córrer cap a la nau.
Kitster
va alçar la mirada cap a l'home que pensava que era el seu pare. Rakir Banai va
abaixar la mirada cap a ell, va posar una mà a la seva espatlla.
-Ets un
noi valent. Arribaràs lluny.
Durant
només un segon, Kitster va estar temptat de revelar l'únic secret que havia
guardat tota la vida. Estava temptat de preguntar, "El meu nom és Kitster...
saps qui sóc?"
Però
sabia que si deia aquelles paraules, el seu pare no deixaria Tatooine sense
ell. Si deia aquestes paraules el seu pare deixaria a Dorn o Pala o a un dels nens
ghostlings aquí en lloc seu.
-Gràcies,
senyor -va dir Kitster al seu pare-. Espero veure’l de nou algun dia.
Va
caminar per la rampa, de tornada cap a l’Ànakin i Tatooine i a una vida
d'esclavisme i incertesa. Va mantenir el seu secret en el seu cor.
Per a Kitster,
no era una cosa difícil. Hi havia viscut així massa temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada