Traïció a Cestus (XV)

Anterior

–15–

Kit Fisto, Nate i els seus tres germans van arribar de forma discreta a la regió de les muntanyes Dashta que els havia indicat el seu contacte, Sheeka Tull, i van procedir a realitzar una exploració preliminar. Tull els havia assenyalat una cova oculta sota un sortint de roca que donava a un ampli amfiteatre de pedra que podia emprar com a zona d’aterratge d'emergència; tot i que, per motius de seguretat, la zona de presa de terra estava situada a diversos centenars de metres de l'entrada de la cova.

A simple vista, la cova semblava ideal, però Kit va entrar amb cautela, amb els tentacles estremint-se. Només entrar es va trobar amb el cadàver deteriorat d'algun mamífer de quatre potes que devia ser la meitat de gran que un lliscant. No tenia ferides aparents..., s'havia limitat a entrar a la caverna per morir? Va apartar a un costat el cadàver i va donar un altre pas. No es veia res viu. D'allà partien túnels laterals en totes direccions. Els ocells de la cova i alguns rèptils membranosos es van escapolir a les altures. En els racons s’acumulaven la molsa i una vella capa de pols, però no va trobar res alarmant.

–Potser hi hagi alguna cosa aquí –va dir Nate, entrant després d'ell.

–Potser hauríem de buscar una altra caverna –va dir CT-12/74. El seu sobrenom era C4.

–No fins a contactar amb Tull –va dir Kit.

Allà, a l'abric d'una abrupta vall gairebé desproveïda de tota vegetació, van dedicar les primeres hores a muntar el campament base i els barracons, acoblant peces de casetes modulars. Estaven tan concentrats en la seva tasca que tot just es van adonar de l'arribada de la primera aranya de les cavernes.

Kit es va maleir a si mateix per no haver reconegut els indicis de teles en el cos dissecat, però quan la primera monstruositat octòpode va saltar des de les ombres per atacar a Enta, el nautolà es va moure a l'instant. L'aranya va udolar quan el sabre làser li va tallar una pota, i el soldat la va esquivar, encertant-la amb tres trets abans que la criatura toqués terra.

Tot just van tenir temps per felicitar-se. De la foscor van brollar sis aranyes de les cavernes de la mateixa mida.

Kit va ordenar als soldats que es posessin en formació, i quan els atacants octòpodes van sortir, ja tenien preparats els làsers a l’espatlla. Senzillament, en algun lloc de les coves devia haver un niu, i elles es limitaven a respondre a la intrusió al seu territori. No era temps de lamentacions. Era el moment d'actuar.

Una cascada de seda d'aranya de les cavernes va sortir disparada cap al soldat que estava en diagonal amb Kit, Nate. El soldat es va tirar a terra i va rodar, aixecant-se, ja en posició de tir, i disparant cap a les roques situades sobre l'aranya. Les pedres van ploure sobre la desgraciada criatura mentre Nate tornava a rodar i corria cap a una de les motojets.

Fugir? Això seria absurd. A la curta i espectacular història del GER, cap soldat havia eludit el seu deure, fugit d'una batalla o desobeït l'ordre d'un superior. Però...

Una gran aranya peluda de vuit potes xiuxiuejà i saltà just darrere d'ell. Kit girà sobre si mateix, fent cantar al sabre làser. L'aranya va botar, traient-se del mig, i va aterrar amagada. Va tornar a saltar, escopint verí. Kit es va posar a una banda, tallant una de les àcides masses verdoses amb el sabre làser, i el fluid va esclatar en un vapor abrasador. Les roques que tenia al davant es van agitar, i un eixam d'aranyes joves, que arribaven a Kit pel genoll, van sortir d'allà amb brillants ulls de fam i degotant verí pels ullals.

Va percebre moviment de cua d'ull i es va girar per veure una gegantina femella vermella, la meitat de gran que un bantha, amagada en les ombres, contemplant-lo, fixant en ell els seus brillants ulls. Com un general dirigint a les tropes.

Això era una cosa que Kit comprenia bé. Des que van començar les Guerres Clon, Kit també era un general amb tropes al seu càrrec. Vinga!, va grunyir ell en silenci, amb l'iris dels ulls cada vegada més gran. Va separar els peus per mantenir millor l'equilibri, i va esperar.

La motojet d’en Nate es va encendre a l'instant. Es va elevar del sòl de la cova, controlada per les seves mans expertes, i va volar en cercle per ella, alterant les ombres, girant per les cantonades i traient aranyes a la faç. Elles li escopien seda i verí, i cada vegada que ho feien, oferien un blanc millor als germans d’en Nate. Els incandescents raigs làser i l'udol del sabre làser d’en Kit Fisto van omplir la caverna mentre les aranyes contraatacaven, projectant estranyes ombres distorsionades a la paret de la cova. Les criatures aracnoides saltaven, botaven, s'arrossegaven. Escopien un verí que traspassava les armadures i un fil enganxós que amenaçava amb lligar braços i cames. Però no van aconseguir trencar el Quadre Geonosis, una tàctica que maximitzava tant el foc d'atac com el de defensa.

El soldat es desplaçava entre les aranyes, aprofitant la maniobrabilitat de la motojet per confondre-les. Les seves octòpodes adversàries eren més ràpides a terra, però semblaven desconcertades per aquesta tàctica voladora. El general Fisto va llançar una xiulada tan aguda i estrident que a Nate li van xiular les orelles a vint metres de distància. Els altres soldats van córrer als seus vehicles i, un moment després, la caverna es va omplir de motojets, estrepitoses i destructores.

Nate va riure en veu alta, gaudint del moment. Era com tornar a lluitar amb el selenoma: No sabies al que t'enfrontaves, oi?

El seu riure es va apagar en veure que un altre grup d'aràcnids emergia de la caverna superior. Però què diantre...? Devien haver trobat el viver més gran de totes les muntanyes. Allò era el pitjor, el que els soldats anomenaven un "deu per cent", però ja era massa tard per maleir al destí. Poc podien fer ja sinó lluitar.

Almenys sis aranyes grans i dotzenes de les petites van morir pels trets, els espasades de sabre làser i els despreniments de roca, abans de retirar-se xisclant a les cavernes. La més gran, l'enorme femella de pèl vermell, protegia a les altres mentre fugien.

Els soldats van iniciar la persecució, però el general va aixecar una mà.

–No! –va exclamar–. Hem vençut. Deixeu que se’n vagin les cries.

La femella va mirar fixament al general. Per sorpresa de tots, va baixar el cap com a senyal d'obediència, va retrocedir cap a les tenebres i va desaparèixer.

Els soldats van aterrar les motojets, escodrinyant la foscor per assegurar-se que no s'equivocaven abans d’enfundar els làsers.

–Activeu immediatament els sensors de perímetre –va dir el general Fisto.

–Ens quedem, senyor? –va preguntar Nate.

El somriure de resposta del general Fisto no era precisament encoratjador.

–És de suposar que totes les coves estaran infestades. Almenys sabem que aquesta ha estat buidada.

–A més –va murmurar Enta a Nate quan el general Fisto es va allunyar–. Hem lluitat per ella. És nostra.

Mentre els altres s'instal·laven a la cova, Kit Fisto es va endur la unitat de comunicació a un quilòmetre de distància, a una zona completament deshabitada des de la qual no es veia el seu nou campament. Un cop allà, va encendre l'emissor i es va asseure a esperar.

El va apagar al cap de cinc segons. Va esperar cinc minuts i després va emetre cinc segons. Després va utilitzar el monitor automàtic perquè continués la seqüència: cinc minuts apagat, cinc segons emetent.

Al cap d'una hora va escoltar un so de resposta en la sèrie codificada acordada. Va apagar el monitor i va esperar.

El sol s'apropava a l'horitzó occidental quan una desmanegada nau de càrrega va aparèixer pel Sud. Es va acostar traçant un cercle lent abans de descendir a terra, cremant els matolls del sòl en fer-ho. Aquella ineficàcia termal delatava a un model antic, amb les reparacions justes.

La porta d'accés es va obrir, i una rampa va baixar d'ella. Kit escoltà una xiuladeta, i llavors va aparèixer una femella humana.

Kit tenia poca informació per avaluar la bellesa humana, però, a jutjar pels seus moviments i els seus gestos, aquella femella estava en excel·lent condició física, la seva impecable pell negra i la llustrosa cabellera suggerien un sistema immunològic saludable, i semblava bastant concentrada i alerta. Bé. Necessitarien aquestes qualitats per a realitzar amb èxit els seus plans.

La dona va contemplar a Kit amb gest exasperat.

–Un nautolà. L'oceà li queda una mica lluny, no?

El Jedi no li va veure la gràcia.

–Estic esperant –va dir ell.

Ella va posar els ulls en blanc.

–I a sobre sense sentit de l'humor. D’acord: "Alderaan té tres llunes."

–"Diguem quatre menys dos" –va respondre Kit sense dubtar-ho.

Ella va fer que sí com si hagués confirmat alguna cosa més que la seva identitat.

–Em dic Sheeka Tull. Em van dir que vindríeu.

–Què et van dir exactament?

Ella va remoure el peu, traçant una línia al terra i aixecant un petitíssim nuvolet de pols fina.

–Em van dir que si us ajudava s'oblidarien certes coses del meu passat. És això cert? –el va mirar amb ulls reptadors. Ell va assentir i ella va semblar alleujada–. Bé. Què necessiteu?

–Un contacte fiable. Hi havia aranyes de les cavernes.

Ella va negar amb el cap.

–Hi ha aranyes per tota la zona, però no vaig veure cap quan vaig visitar la cova. Em sap greu.

Kit va creuar la seva mirada amb la d'ella, en un duel de voluntats. Deia la veritat? Ella era el seu contacte, cedit pels estrategs de més confiança del Canceller. La confiança era la seva única opció.

–Molt bé. He de parlar amb els anarquistes coneguts com Vent del Desert–va dir ell.

–Els hi van donar una pallissa l'any passat –va dir Sheeka Tull–. Què vols d'ells?

–No tens per què saber-ho –va respondre ell.

–No –els seus ulls es van empetitir–. És just el que necessito saber. No podré ajudar-te si no m'ho dius. No m'atreviria.

Kit la va mirar. D’haver-la conegut d'abans, hauria pogut saber si li deia la veritat o si faronejava. Era una habilitat útil, però, un cop més, la precisió ho era tot. Havia de prendre una decisió de combat i, ho mirés com ho mirés, era una decisió difícil.

–Necessitem crear una força funcional capaç de realitzar operacions de sabotatge i espionatge, en cas que s'hagi d’enderrocar el Govern.

Ell sabia que les seves paraules la deixarien de pedra, però ella va saber ocultar-ho bé.

–Bé. Gràcies per ser sincer.

–Pots portar-nos fins a Vent del Desert?

–No, però sí fins a la gent que els coneix.

–Per mi, d'acord.

–I un cop acabis aquí no hauràs sentit parlar mai de mi –reposà, aixecant-se i amb els petits punys en gerres.

–Em sembla bé.

Ella va assentir i va dibuixar amb el peu un petit cercle a terra.

–D'acord, llavors –va dir ella–. És hora que et presenti a Spindragon.

Següent