Somni Rebel (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

Ocupació de Borleias, dies 4 i 5

Per primera vegada en anys, en Luke va haver d'enfrontar-se a un antagonista amb una naturalesa que feia que li defallís el seu valor i la seva resolució: la burocràcia.

Les reunions eren una de les armes més ferotges dels seus oponents. Podia passar-se una hora, dues, tres, discutint tàctiques de combat espacial contra els yuuzhan vong amb el coronel Celchu i tots els seus consellers militars, i després havia d'afrontar una altra reunió igualment llarga, tediosa i esgotadora amb els científics per estudiar la raó per la qual els yuuzhan vong i les seves criatures eren invisibles a la Força. En Luke va aprendre a alleujar la seva frustració prenent les regnes de les reunions i dirigint-les juntament amb altres activitats: exercici, inventaris de subministraments, sessions d'entrenament per als estudiants Jedi a bord del Ventura Errant...

I, malgrat tot, els plans progressaven, mentre el Cercle Intern organitzava l'estructura d'una Resistència que pogués romandre oculta als yuuzhan vong i esbudellar-los quan arribés el moment.

Similar a l'estructura clandestina Jedi que la Leia i en Han van organitzar, la Resistència era més àmplia en naturalesa i major en nombre. El Cercle Intern enviaria a un o dos membres de confiança a cada món possible. Aquests membres organitzarien cèl·lules de resistència, i cada cèl·lula crearia al seu torn més cèl·lules. Així, cap membre d'una cèl·lula coneixeria les identitats de més de dos membres de la Resistència que no fossin de la seva pròpia cèl·lula, la millor manera de contenir el dany si una cèl·lula fos descoberta. Cada cèl·lula intentaria establir una base que els yuuzhan vong no poguessin trobar, un lloc on guardar vehicles, armes, eines, droides, tot el que la Resistència necessitaria quan arribés el moment d'afrontar els invasors.

L'existència del Cercle Intern era coneguda en tota la flota d'en Wedge i el seu sobrenom era Els Interns, però creien que només eren els seus consellers militars. Les seves veritables intencions romanien secretes.

En Luke va oferir tots els coneixements i les tàctiques al seu abast, que van resultar ser més grans del que ell mateix creia.

En els anys passats des que es convertís en Mestre Jedi -i els anys en què va ser l'únic Mestre Jedi de tota la galàxia- havia buscat incansablement tot coneixement dels Jedi anterior a l'ascens de l'Emperador Palpatine al poder. Palpatine i Darth Vader, el seu servent i mà dreta, el propi pare d'en Luke, van intentar destruir sistemàticament als Jedi i eradicar tot record de la seva existència. En Luke va voler recuperar aquests records i el coneixement reunit pels Jedi. Va buscar tot rastre possible dels seus antecessors, fragments aquí i rumors allà, i va aprendre a recórrer aquells senders fins al fons. La majoria no el va conduir enlloc, ja que els Jedi que havien aconseguit desaparèixer o esvair temporalment, van ser finalment trobats pels sicaris d'en Palpatine i aniquilats.

Però, buscant com van sobreviure els Jedi a les persecucions i purgues inicials de l'Emperador -com havien passat a la clandestinitat, esborrat les seves identitats oficials, ocultat els poders derivats de la Força, passat de contraban els seus sabres làser i eludit als seus inquisidors- en Luke va acumular, encara sense adonar-se'n, un gran coneixement d'aquestes tècniques a nivell teòric. Ara, en les reunions i les sessions d'enregistrament, abocava tota aquesta informació i l'afegia a l'arxiu d'Intel·ligència de la Mara, convertint-se en part d'un manual per a les cèl·lules de la Resistència, tal com els seus aliats i ell havien fet en establir el moviment clandestí Jedi per tota la galàxia.

A poc a poc, en comprendre tot el bé que podia aportar a la causa de la Resistència, en Luke es va resignar i fins i tot va arribar a sentir-se còmode amb aquelles reunions. A més, mantenien la seva ment allunyada de les preocupacions i el dolor que podia sentir creixent dins d'ell.

Feia més de vint anys, quan l'oncle Owen i la tia Beru van morir molt lluny d'allà, al insignificant Tatooine, en Luke es va trobar sol; envoltat de nous amics, però sense família. Després, amb el temps, va aconseguir reunir una nova entorn a ell, encara que el seu pare quedés exclòs; l'Ànakin Skywalker va morir mesos després de revelar la seva veritable identitat. Però en la Leia en Luke va trobar a la seva veritable germana; i després, el seu amic Han Solo es va convertir en el seu cunyat. Després van arribar els fills d'aquests, Jacen, Jaina i Ànakin Solo. Més tard, la relació d'en Luke amb la Mara va evolucionar d'un odi assassí per part de la dona a un amor mutu; amor i un vincle expressat a través de la Força, que diluïa els límits que separaven els seus respectius pensaments i esperances, i que van culminar en el seu matrimoni. Per fi va arribar en Ben, nascut feia pocs mesos, i la família d'en Luke va augmentar a vuit membres. Tots ells consideraven Coruscant com la seva llar.

Ara, aquesta «llar» era un camp de batalla conquerit. La seva família, reunida amb tant sacrifici i esforç al llarg de tants anys, es va disseminar. El jove Ànakin Solo era mort, i totes les esperances que en Luke invertís en ell van morir amb el noi. En Jacen seguia desaparegut, i la majoria estava convençuda que també havia mort. La Jaina no havia anat a Borleias, es trobava embarcada en una missió personal de venjança, i aquestes missions solien acabar en desastre, en el Costat Fosc de la Força o en la mort... o en les tres. En Han es recuperava d'una ferida en una base secreta Jedi, i la Leia l'acompanyava. Els únics que en Luke tenia al seu costat en el dia a dia eren la Mara i en Ben, i els tres vivien envoltats d'enemics.

Cada vegada que en Luke es topava amb aquella realitat, l'apartava suaument dels seus pensaments conscients i meditava, concentrant-se en el seu propòsit, en la seva tasca, en aquells als quals estimava. Però aquestes tècniques Jedi només ajornaven les seves preocupacions un quant temps; les preocupacions subsistien, esperaven pacientment per exigir atenció i corroir la seva confiança. Eren els yuuzhan vong de la seva pròpia ment.

* * *

En Luke estava envoltat de fullatge i per un moment va pensar que es trobava de patrulla per les selves de Borleias, però un segon després va comprendre que l'aire era encara més humit que el d'aquest planeta, i que les plantes i els arbres que el circumdaven no pertanyien a Borleias. Aquests eren més foscos, més grans; les seves branques gotejaven, mentre opaques piscines d'aigua ocultaven els furtius moviments dels seus habitants.

Dagobah. Era el món on va entrenar amb Yoda feia tota una vida.

Així que era un somni. Va sacsejar el cap. No, en els seus somnis no solia estar tan lúcid. Era una visió llavors, una visió a través de la Força.

Va girar sobre si mateix i va enfrontar l'obertura de la cova. Allà hi havia confrontat una visió d'en Darth Vader, de si mateix amb el distintiu uniforme d'en Vader. Ara no hi havia cap Yoda que li advertís en contra d'empunyar armes en aquell lloc maligne, i en Luke va sentir tristesa perquè aquesta visió no li proporcionés tan sols el plaer momentani de veure al seu vell Mestre en un context on la seva presència semblava apropiada.

En Luke va descobrir que vestia de negre i un sabre làser li penjava de la cintura. Se'l va treure, el va deixar sobre la branca d'un arbre i va entrar a la cova.

A dins, només va trobar foscor i silenci. Però sabia que allà, a prop d'ell, hi havia alguna cosa, una obscuritat més profunda. No podia veure-la ni escoltar-la, però sí sentir-la amb la Força. Va caminar cap a ella i va sentir que es movia a un costat per intentar envoltar-lo.

Tot d'una, el va fregar. Va ser un contacte que el va emmalaltir, que va despertar els grans odis de la seva vida -cap a Darth Vader, cap a l'Emperador, cap a ell mateix quan va descobrir que havia baixat massa lluny pel camí del Costat fosc-, però en Luke va seguir endavant.

Va emergir a una llum més brillant que la que veiés un moment abans, a l'exterior. Ara estava envoltat d'edificis, construccions tan altes que el cel tot just era visible com una estella de llum, superfícies de durciment, lliscants destrossats i gegantins blocs de ruïnes irreconeixedores, tot cobert per una espècie d'alga verda i unes herbes ondulants d'un color verd més pàl·lid. Als seus peus, un cos humà estava cobert del mateix material.

La foscor que perseguia es trobava més lluny, en una estreta obertura entre els gratacels, encara invisible a l'ull nu, encara nauseabundament tangible en la Força.

La foscor va girar com un tornado, va augmentar de mida, va fregar contra els edificis de l'altre costat i, quan les va tocar, les algues i l'herba van canviar, produint de sobte fruits enormes, contrafets, tan negres i oliosos com oli usat. Totes les superfícies visibles van quedar cobertes pels fruits i, mentre ell els mirava, van començar a caure de les tiges. Van xocar contra el terra i van lluitar per desenvolupar peus, allunyant-se en totes direccions amb la poca traça de nadons.

I cada un d'ells es va omplir de sofriment, es va omplir del Costat fosc, anhelant la ruïna.

Un va obrir la seva boca i va llançar un lament penetrant. Després, un altre el va imitar. I un altre més. I un quart. Tot d'una, l'aire es va omplir amb els seus laments.

Una mà va aferrar l'espatlla d'en Luke i ell va obrir els ulls. La Mara l'estava sacsejant amb el rostre blanc com el paper. L'aire encara era ple de laments però eren els d'en Ben; la Mara el sostenia lluny d'en Luke, com protegint-se d'ell.

-Què era? -va preguntar ella.

-Una visió -En Luke va controlar la seva respiració i va descobrir que part de la seva visió persistia, que l'energia fosca i la seva malícia encara l'embolicaven. En Ben, tan sensible a la Força com només pot ser-ho el fill de dos eminents Jedi, plorava en protesta.

-La Maldat regna a Coruscant. La tremenda maldat del Costat Fosc.

Ocupació de Borleias, dia 5

L'holograma mostrava una vista familiar: els edificis d'una part de Coruscant il·luminats per la llum del dia. Els enormes blocs i els jaspiats núvols ataronjats del cel eren típics del planeta, encara que les vistes planetàries podien ser innombrables i cap dels presents identificava quina part concreta de Coruscant estaven contemplant.

No obstant això, tot era diferent. Els gratacels més distants semblaven ser una ombra uniforme de verd, i la raó es feia evident en els quals es trobaven en primer pla: tots estaven coberts per un material que semblava una alga verda. De les algues emergien herbes, branques d'arbre i fongs amb barrets en forma de paraigües. Vistos de prop, els seus colors variaven; només la distància feia que semblessin d'un sol color.

En Luke va trobar l'holograma desassossegant. Les algues i l'herba eren idèntiques a les de la seva visió.

A l'enfosquida sala de conferències, un home es va interposar davant l'holoprojecció. Sota la llum que llançava aquesta projecció, el seu rostre era lluminós, amb el verd de les algues prestant color a una pell pàl·lida, un pèl blanc, un bigoti i una barba, i donant-li un aspecte no humà. L'edat havia esmolat els seus trets, però no fins al punt de semblar demacrat. Les seves robes eren negres i el cobrien per complet, a excepció del cap i les mans, deixant als espectadors amb la impressió que aquelles parts del cos flotaven lliurement a la sala.

Però no era una imatge esgarrifosa. Molts dels presents havien vist aquesta cara durant anys. Wolam Tser era un historiador polític, els holodocumentals mostraven totes les fases del desenvolupament de la Nova República, des que va ser l'Aliança Rebel pobrament fundada, i caòticament desorganitzada.

-He volgut aturar aquí la imatge un moment -va dir en Wolam, amb el seu familiar accent de classe alta als assistents a la projecció-. Així podran veure el que està passant a la superfície de Coruscant. Ha començat una mena de canvi planetari.

»Aquests creixements cobreixen bona part de la superfície i s'estenen amb una rapidesa increïble. Un dia abans de la gravació, tot el que veuen en aquesta imatge era durciment. El material verd més fosc, aquesta espècie de brutícia apegalosa, segrega àcids que ataquen la composició química del durciment. Els fongs, segons sospito, estan relacionats amb els fongs explosius de Yavin IV; quan els colpeges, esclaten. Els vegetals més robustos tenen arrels que penetren profundament en les superfícies sobre les que s'arrelen. Per abreujar, estan destruint ràpidament les superfícies construïdes de Coruscant... i, és clar, aquestes superfícies ocupen gairebé cada centímetre quadrat del planeta. L'aire, encara que aquesta imatge no ho suggereix, s'està tornant cada vegada més nociu, i l'escassa població restant s'ha refugiat en els nivells més baixos de la ciutat, apinyant-se al voltant dels condicionadors d'aire que els hi proporcionen l'atmosfera adequada.

-Què hi ha de les incursions yuuzhan vong? -va preguntar en Luke.

En Wolam mirà en la seva direcció, ajustant els ulls en un esforç inútil per penetrar les ombres.

-Aquesta és sens dubte la veu del Mestre Skywalker, oi?

-Sí.

-De fet, els yuuzhan vong estan realitzant incursions en aquests nivells baixos. Alguns semblen tenir un objectiu, com la destrucció dels condicionadors d'aire, mentre que altres semblen ser simples expedicions de caça, res més. Però el més temible no són aquests atacs; el pitjor arriba quan els yuuzhan vong marxen d'una zona. L'evacuen fins a una distància de molts quilòmetres, i llavors passa això -En Wolam va extreure un petit aparell i va pressionar un dels botons.

La imatge congelada va cobrar sobtadament vida, encara que res va succeir excepte el moviment de les plantes terraformadores a causa de l'acció del vent i un breu llampegueig en un dels núvols.

Llavors, alguna cosa va canviar. Part d'aquest núvol es va fer més brillant i una cosa va sorgir d'ell, un puntet flamejant que deixava un rastre fosc i que queia en angle cap a la superfície del planeta.

El punt va desaparèixer darrere dels edificis més distants. Durant un moment, no va passar res més que la dispersió en l'atmosfera del fum que havia anat deixant aquell punt.

Tot d'una, una flamarada de llum va excedir la capacitat de l'holocàmera per gravar. La imatge va cremar per la brillantor, i després va tornar.

Els edificis seguien dempeus, tant els que es trobaven en primer pla com els més distants, però hi havia alguna cosa darrere d'ells: una alta columna de fum que s'elevava cap a dalt, recordant de certa manera la forma dels fongs.

I alguna cosa més avançava cap a l'holocàmera: una ona de xoc. Prop de la columna de fum, els edificis van tremolar i van desaparèixer. L'onada de destrucció, un nítid i distintiu semicercle, va avançar recorrent quilòmetres de distància més de pressa del que podria fer-ho una caça estel·lar, eradicant tota estructura que es creuava en el seu camí. Quan l'onada es va acostar a l'holocàmera, en Luke va poder sentir com el públic llançava un sospir i es tirava enrere, com si d'aquesta manera pogués posar distància entre ells i l'onada.

La visió de Coruscant va tremolar i es va fondre en negre.

Algú va encendre els llums i la sala va tornar a ser una sala de reunió en comptes d'una visió de mort.

En Wolam, a la capçalera de la taula, a l'esquerra d'en Wedge, era l'únic que estava dret.

-Això gairebé li va costar la vida a Tam, el meu operador d'holocàmera -va assenyalar a un home situat al fons de la sala, prou jove i voluminós com per semblar incòmode en una cadira normal, en Tam va estar inconscient dos dies abans de trobar la forma de reunir-se amb mi, i malalt durant dies per haver respirat tant aire tòxic. Encara pateix els efectes.

-Quina classe d'arma van usar per aconseguir aquest resultat? -va preguntar en Wedge.

En Wolam li va dedicar un somriure amarg.

-Les nostres. Aquesta era una plataforma de defensa golana. Fa pocs dies, defensava Coruscant contra els yuuzhan vong. Després, després de ser destruïda, va ser arrencada de la seva òrbita per llançar-la sobre la superfície del planeta. No puc estimar... -es va aturar, i el seu rostre no va donar cap pista del motiu del seu dubte, però en Luke va sentir una sobtada flamarada de dolor procedent de l'home-. No puc estimar quants éssers van morir per culpa de l'explosió. Milions, desenes de milions, centenars de milions... La zona d'impacte estava a un parell de centenars de quilòmetres al sud-oest del palau imperial. Estan enderrocant les estacions espacials i els satèl·lits un darrere l'altre. I, atès que només uns milions de ciutadans de Coruscant han aconseguit escapar del planeta, la immensa majoria està en perill mortal. A curt termini, a causa de la caiguda dels satèl·lits; i a llarg, pels canvis planetaris.

-Agraïm la informació que ens ha portat -va dir en Wedge-. Ja hem lliurat les filmacions al nostre equip de científics especialitzats en tècniques yuuzhan vong -consultà el datapad que tenia davant ell-. Els danys que va patir la seva llançadora es van produir durant la seva sortida de Coruscant?

En Wolam fer que sí amb el cap:

-Una de les raons per les que vaig trigar diversos dies a sortir, va ser que vam decidir formar un comboi per sortir en massa. La idea era que, com les naus equivalents als nostres caces, com vulgui que es diguin, ens perseguirien inevitablement, un grup compacte tindria més possibilitats de sobreviure -va semblar disculpar-se -. La meva nau va ser una de les poques que ho va aconseguir.

-Ara mateix l'estan reparant. La seva llançadora estarà a punt d'aquí a un dia o dos i podrà partir amb el proper lot de refugiats. Naturalment, els nostres caces estel·lars protegiran el comboi.

En Wolam va passejar la seva mirada per tots els presents. En Luke va veure que la seva atenció se centrava el més breu dels moments en algunes de les cares, inclosa la seva. Llavors, va tornar a centrar la seva atenció en Wedge.

-Si fos possible m'agradaria quedar-me. Sóc un historiador, i aquí és on s'està fent història. No volem abusar dels seus recursos, així que podem allotjar-nos en la meva pròpia llançadora.

-Està bé -En Wedge es va posar en dret-. Ara, tornem a la feina. Lamento les males notícies d'avui, però hem de mantenir-nos informats.

* * *

Durant l'abandonament de la sala, en Tam va acceptar les felicitacions de molts dels presents per aportar una informació valuosa i per sobreviure. Ell es va limitar a respondre amb breus inclinacions de cap, incòmode entre tantes persones -entre tantes persones famoses- i va marxar tan ràpidament com va poder. La seva grandària, perquè era prou alt com per fregar el marc de la porta, i el seu volum, que faria somriure de satisfacció a l'amo d'un equip de bolacops, actuaven en contra seva: les seves cames van ensopegar amb diverses cadires i va empènyer inadvertidament a diverses persones més petites mentre trontollava en direcció a la porta. Va aconseguir sortir al vestíbul on, almenys, el tràfic de personal anava en la seva mateixa direcció, i moments després va arribar a l'exterior, aspirant agraït l'aire humit i calorós de Borleias.

-No t'agraden molt les multituds, oi? -La que parlava, una dona, jove, va arribar fins a ell mentre es recuperava.

Li va fer un cop d'ull i el seu estómac va tornar a rebel·lar-se. Tenia raó, no li agradaven les multituds, i les dones atractives tampoc ajudaven gaire. Feien que el cor se li desboqués i les paraules se li ennueguessin. Aquesta era prima i portava la seva cascada de rínxols rossos lligada enrere, en una cua de cavall. Els seus ulls eren d'un blau molt viu i els seus trets il·luminaven qualsevol habitació en què entrés.

En Tam va trigar un segon a recordar el que havia dit. Va aconseguir esbossar un somriure que, va esperar, fora agradable.

-És cert. Sóc un operador d'holocàmera, no un noi de ciutat. Com vaig deixar que en Wolam em persuadís per tornar a Coruscant amb ell, encara em té confús.

-Sospito que és bastant persuasiu.

-Ho és -En Tam va pensar furiosament, intentant recordar el que la gent normal feia en aquest tipus de situacions, i va acabar estenent-li la mà-. Tam Elgrin.

-Danni Quee -va respondre ella, prement-la.

-Conec aquest nom, és gairebé famós -va fer una ganyota de disculpa-. Això... crec que he ficat la pota.

Pel seu somriure semblava més divertida que ofesa.

-Perdona, Tam, però voldria fer-te una pregunta. Tens gravacions que en Wolam Tser no ens hagi mostrat? Qualsevol cosa referent als yuuzhan vong?

-Jo... -Va sentir que el mal de cap atacava de nou, però el va ignorar. No li havien dit que no compartís els seus enregistraments. En Wolam Tser podria sentir-se molest, però en aquests temps de guerra, quan era vital compartir tota mena d'informació sobre l'enemic, probablement no li importaria-. Sí, tinc alguns enregistraments d'una partida de caça yuuzhan vong en els nivells mitjans de Coruscant Estava amb un grup de persones, però vaig haver de deixar de gravar i fugir. Jo anava dels primers i els yuuzhan vong van caure sobre els més endarrerits, per això vaig aconseguir escapar -Es va encongir d'espatlles, abans de treure's de l'espatlla la bossa que sempre portava amb ell, en la qual guardava la seva holocàmera principal, l'auxiliar en miniatura, els enregistraments i les cintes buides. Va trobar la cinta que estava buscant i la hi va lliurar a la noia-. És aquesta. M'agradaria recuperar-la.

-Faré una còpia i te la tornaré de seguida. Potser avui mateix.

-Gràcies.

-Encantada de conèixer-te -Li va dedicar un somriure i es va dirigir cap a un dels edificis.

-Igualment -Capaç per fi que el seu cor bategués a un ritme normal, es va allunyar d'allà.

El mig quilòmetre més pròxim a l'edifici, la zona cremada que abans era selva, estava atestada de naus i vehicles de totes classes; estaven construint dues enormes zones d'aterratge abocant durciment i aixecant parets prefabricades de metall. Al seu voltant pul·lulaven llançadores i caces estel·lars, lliscants i aerolliscadors, transports i un enorme vaixell de càrrega amb greus danys a la proa.

En Tam va treure la seva holocàmera i es va prendre uns moments per a gravar l'escena. Algun dia, si la Nova República sobrevivia, la gent voldria saber com s'havien desenvolupat els esdeveniments.

El mal de cap va augmentar tan sobtadament, que li va donar la impressió que li haguessin clavat un punyal. Va deixar escapar un crit ofegat, es va agafar el cap amb les dues mans i es va esforçar per mantenir l'equilibri.

Sabia a què es devia aquell dolor: no estava obeint. Les seves instruccions eren clares. Va deixar caure l'holocàmera dins de la seva bossa.

Va caminar trontollant entre les naus fins a arribar a la seva. La d'en Wolam, en realitat.

La seva funció era la d'una llançadora, però no el seu disseny. Hi havia començat la seva carrera com un bombarder Skipray construït per la companyia Sienar, un desmanegat artiller imperial per a quatre tripulants, amb una proa que semblava un excèntric pinyó d'arbre de lleves, amb la part més prima apuntant cap endavant i ampliada amb un parell d'ales fixes fent angle cap avall. La dita proa estava unida a una popa que era poc més que un eix gran. Les aletes estabilitzadores anaven muntades en aquest eix, aletes que podien girar fins a quedar horitzontals per a l'aterratge o l'enlairament verticals i per estabilitzar un vol atmosfèric.

Com a nau de guerra anava molt ben armada. Però feia anys, des que en Wolam Tser la robés per escapar amb enregistraments de la construcció de certes bases imperials que l'Imperi volia confiscar, que havia estat modificada. Van llevar-li els tubs de torpedes de protons i els de míssils d'impacte, en benefici de més espai per a carregament i cabines. La torreta superior dels canons làser es va substituir per una petita cúpula de transpariacer que oferís una vista de les estrelles. Els controls es van simplificar, aconseguint que n'hi hagués prou una tripulació de dues persones en lloc de quatre.

Darrere de la cabina de control, l'espai on abans s'emmagatzemaven els míssils estava ara ocupat per dues petites cabines, una per a Wolam i una altra per a l'operador d'holocàmera.

En Tam va oferir un somriure fals i una salutació als mecànics que soldaven plaques de metall sobre els forats de les ales, reparant el dany rebut quan una de les naus que viatjava amb ells explotés, encertada pel foc d'un coralita. Va pujar per l'ala de babord fins a l'escotilla principal i va entrar precipitadament.

Només podia mantenir a ratlla el mal de cap si es donava pressa.

No es va aturar a la cabina de comandament sinó que es va dirigir a popa pel passadís, arribant en dos passos davant la porta de la seva atestada cabina. Va entrar en tromba «de pressa, de pressa» i va segellar la porta darrere seu.

Va aixecar el matalàs de la seva llitera per revelar el compartiment situat sota ella. A dins hi havia una roca gran, gairebé esfèrica... Un record de Corèllia, li havia dit a Wolam.

Va mentir, és clar. Havia de fer-ho.

Va deixar la pedra, molt més lleugera del que semblava, sobre la seva llitera i va colpejar suaument la seva superfície tres vegades. Un moment després va tornar a colpejar-la dues vegades.

La pedra es va fendir al llarg d'una invisible costura central. Es va obrir com un bivalve marí, però, en lloc de revelar un interior carnós i potser una perla, únicament va mostrar una amorfa massa d'un material viscós.

El seu estómac va protestar davant la idea de tornar-la a tocar, però en Tam ho va fer fins a trobar la lleugera protuberància. La va acariciar, sentint com aquella cosa viva reaccionava al seu contacte. Va retirar la mà i se la va fregar contra els pantalons, encara que no tenia cap residu en els dits.

Moments després, el material es va expandir i va adoptar la forma d'un cap humà. En Tam no creia que fos el cap d'una femella yuuzhan vong; el front era massa alt i pronunciat, i els trets no semblaven irregulars per les mutilacions.

El víllip el va mirar amb la cara del seu controlador.

-Informa -Li va ordenar, amb una veu sense accent.

En Tam va notar que el seu mal de cap s'esvaïa fins a gairebé desaparèixer, però el nus de l'estómac i la confusió de les seves emocions li van impedir que gaudís de l'alleugeriment que hauria sentit en altres circumstàncies.

-Estem a Borleias -va començar.

Ocupació de Borleias, dia 6, abans de l'alba

Va sentir un cop sec a la porta. En Wedge va obrir els ulls momentàniament desconcertat, sense saber on es trobava ni el que havia d'estar fent.

Seguia a la seva oficina, a la cadira, s'havia tornat a dormir allà. No se'l podia permetre. Cada segon que perdia podia morir més gent.

Es va fregar els ulls i es va girar cap a la porta.

-Endavant.

La porta va lliscar a un costat i va desaparèixer a la paret, però no hi havia ningú al passadís més enllà del llindar. Un segon després, un visitant va treure el cap per una banda de l'obertura.

L'home era d'estatura mitjana i calb. En Wedge sabia que afaitat, no prematurament calb. El bigoti i la perilla, ben retallats i negres, li donaven una aparença sinistra, però el seu somriure, combinat amb un humor retorçat, dispersaven tota sensació de temor. Era atractiu com només podien ser-ho els famosos, els homes de negocis de més èxit i els delinqüents.

En Wedge es va aixecar per rebre'l.

-Rostre! Tenia por que t'haguéssim perdut a Coruscant. Entra.

En Garik Rostre Loran, líder del grup d'Intel·ligència conegut com els Espectres, va moure el seu cap.

-Després. Ara només he vingut a lliurar un paquet.

-Quin paquet?

Ella va sorgir de darrere d'en Rostre, entrant al despatx a la carrera. Era alta, de la mateixa alçada d'en Wedge, i prima, amb una cabellera d'un ros fosc, ara atractivament vinçada de gris.

De jove havia estat d'una bellesa extraordinària; ara, per a ell, les lleus arrugues produïdes pel riure i les preocupacions, accentuaven la seva bellesa en lloc de menyscabar-la.

Tot d'una, en Wedge estava a l'altre costat de l'escriptori -no sabia si havia corregut o saltat- i l'estrenyia entre els seus braços.

-Iella...!

Es va produir més soroll que el de dues veus cridant «Pare!». En Wedge va deixar anar la seva dona, es va ajupir i va abraçar les seves dues filles de cabell castany i ulls blaus, aparegudes màgicament al costat de la Iella; es va posar dret amb una a cada braç, la Syal en l'esquerre i la Myri en el dret.

Uns dies abans, quan les va agafar en braços a la seva residència de Coruscant, es va queixar que estaven creixent molt i ja pesaven massa per a ell. Ara, amb els bracets al voltant del seu coll, tot just sentia el seu pes.

Feia un moment només tenia una missió. Ara tornava a tenir un futur, un futur que podia abraçar, i veure, i olorar, i sentir. En Wedge va buscar a Rostre amb la mirada, però aquest havia desaparegut mentre l'atenció se centrava en una altra part, i la porta s'estava tancant.

* * *

Jeien en la foscor de la cambra d'en Wedge. La llum de la lluna penetrava a través del transpariacer turquesa, llançant ombres de blau al llit, les parets i la seva pròpia pell.

-No és el mateix mentre estàs veient com la teva llar es mor -va dir la Iella amb veu pensativa. Va contemplar fixament el sostre tenyit de blau com si mirés a la llunyania, més enllà d'ell, a Coruscant-. No és com si descendissin sobre Corèllia. Veure com les plataformes orbitals cauen sobre la ciutat, saber que milions de persones estan morint amb cada impacte, pensar que els pocs que aconsegueixen escapar a l'espai en naus privades abandonant les seves llars són els afortunats... Coruscant està morint, Wedge, no sé si podria descriure un cataclisme així.

-No ho has de fer -va suggerir ell-. Sé el que és haver de deixar-ho tot enrere, haver de dir-te a tu mateix: No puc trobar-los, no puc ajudar-los, no puc protegir els meus éssers estimats i mantenir-los amb vida.

Ella li va tornar un somriure.

-No confiaves en què aconseguíssim sortir vius de Coruscant?

-Sí. Però aquesta confiança no evitava que la preocupació em devorés per dins.

La Iella el va besar i va recolzar el cap a la seva espatlla.

-Què farem ara?

-Bé, acabes de ser ascendida a Cap d'Intel·ligència d'aquesta operació, el que alliberarà a la Mara perquè faci patir els vong amb el seu inimitable estil. Necessitaré que facis circular rumors entre el nostre personal per veure si arriba fins als yuuzhan vong, i així esbrinar si hi ha algun traïdor entre nosaltres. Vull descobrir-los com més aviat millor i utilitzar-los per als nostres propis plans... o eliminar-los com a amenaça.

-Aquí o en algun altre assentament?

-Aquí, -i li va explicar la reunió amb el Consell.

La Iella va romandre molt temps callada, pensant en el que havia dit.

-Wedge, estàs fent el que mai et va agradar fer: lluitar en una guerra de dos fronts, els yuuzhan vong per una banda i el Consell per l'altra.

-El Consell no sap que estem en guerra amb ell -va somriure en Wedge.

-Ells saben que estan en guerra amb nosaltres, encara que no saben que nosaltres ho sabem. Però ho esbrinaran abans del que t'imagines. Fins i tot sense en Borsk per liderar-los, són un munt de polítics molt llestos. Això significa que els espies yuuzhan vong no són els únics dels quals has de preocupar-te. Una de les meves tasques serà filtrar la informació gota a gota i veure com responen els nostres suposats aliats... així podrem utilitzar-los per als nostres propis fins o eliminar-los com a amenaça.

-Sabia que em vaig casar amb tu per alguna raó.

-Almenys dues raons.

-No em facis pessigolles.

 Següent