Laberint d'enganys (V)

Anterior

Capítol 5

Boba es va quedar mirant l'ombra que era l'Esclau I, esperant en la badia d’atracada. Ja no podia veure ni a Aurra ni als guàrdies.

Però li agradava mirar la nau –la seva nau–, el casc mandalorià que li havia deixat el seu pare seguia encara a bord, on Boba l’havia guardat a resguard d’Aurra Sing. Desitjava haver-se portat el casc amb ell. Li havia salvat la vida quan se l’havia posat a Raxus Prime.

I, amb el casc posat, podia ser confós com un adult. Això podia ser útil, de vegades.

Però altres vegades, com en aquest moment, també era útil ser un nen. Ningú esperava que un nen fos tan intel·ligent com l'era Boba, o que fos tan autosuficient. Ningú esperava que un nen sabés que Dooku i Tyranus eren la mateixa persona.

I ningú s'esperava que un nen estigués traçant un pla que no inclogués a un dels seus pares o al seu tutor. Especialment si aquest tutor era com Aurra Sing, que únicament l’estava utilitzant, i que es desfaria d'ell al moment que no el necessités més. No tenia cap dubte sobre aquest tema que ho faria.

Boba sabia que tenia molt poc temps abans que Aurra tornés de la nau. Quan tornés, hauria d'acompanyar-la a un dels nivells inferiors per obtenir la fortuna del seu pare. Boba sabia que no podia confiar en ella. Si tingués l'oportunitat, ella la hi jugaria.

Ella no tenia cap dret sobre els diners, va pensar Boba amb ràbia. El meu pare tenia la intenció de deixar-me la fortuna a mi! No a cap altre caçador de recompenses, especialment si aquesta caçadora de recompenses era Aurra Sing!

Però sense Aurra Sing no tenia forma de saber on trobar la fortuna del seu pare. Estava en algun lloc d’Aargau, però, en quina part? L'empleada havia dit que estaria en un dels tres primers nivells, però cada nivell era enorme. Sense diners, era com si Boba hagués tornat a Raxus Prime.

Va sospirar amb força. Després, recordant on estava, es va tornar preocupat mirant a l'avorrida assistenta del Clan Bancari.

Boba esperava que l'estigués vigilant. No és això el que feien els adults? Vigilar-te tot el temps perquè no puguis moure't ni pensar pel teu propi compte. Boba ho odiava, tant com el seu pare havia odiat qualsevol tipus de supervisió, tant si aquesta venia de l'Associació de Caçadors de recompenses com de qualsevol un altre.

No obstant això, l'assistenta semblava haver-se oblidat de Boba Fett. Es va posar dempeus darrere de l'escriptori, d'esquena a ell. Estava parlant per un comunicador i mirava la pantalla de l'ordinador. Boba havia començat a allunyar-se de nou, quan una cosa que brillava damunt de la taula va cridar la seva atenció.

La targeta de dades! Aurra Sing la hi havia oblidat!

Encara estava damunt de la taula, brillant suaument sota la llum vermella.

–Alça! –Boba es va murmurar a si mateix excitat.

Si pogués aconseguir-la, podria ser capaç d'utilitzar-la per localitzar la fortuna del seu pare!

Boba va mirar al seu al voltant furtivament. A l'altre costat de la plaça, els androides de seguretat es mantenien prop de les portes d'un banc. En l'altre costat de la plaça, un grup de guàrdies uniformats, passaven el temps parlant entre ells. Diverses persones amb roba que els identificaven com a membres del Clan Bancari anaven caminant cap a on estaven.

En un minut estarien allà. L'assistenta al seu torn es tornaria per donar-los la benvinguda.

Llavors Boba perdria la seva oportunitat! Ràpidament va creuar la taula. Va allargar la mà fins a la targeta de dades. Llavors, ràpid com el raig la va agafar.

Ha estat fàcil! Va pensar Boba. Mirà cap a la taula. La treballadora seguia d'esquenes a ell, però mentre l’observava, va començar a girar-se.

Boba va ajupir ràpidament el cap.

No corris, va pensar, a pesar que tots els nervis del seu cos li demanaven a crits que corregués.

No miris cap a enrere, a pesar que cada segon s'imaginava que l'assistenta com s'adonava de tot i es posava a cridar perquè es detingués. Va començar a allunyar-se, tan ràpid i tan silenciosament com va poder. Va creuar la plaça, amb el cap ajupit encara, la seva mà suosa aferrada a la targeta de dades. Es va dirigir cap al turboascensor que descendia als nivells inferiors.

No miris enrere, es repetia a si mateix. No miris enrere!

Però més que res, del que s'estava morint per fer era mirar cap a enrere, i veure si Aurra Sing estava tornant de l'Esclau I.

En qualsevol moment tornaria.

Es va obligar a si mateix a seguir endavant. Era una de les coses més dures que mai havia fet. L'instint d’en Boba, l’obligava sempre a estar en tensió, a estar preparat per a l'acció, per córrer, lluitar, per burlar a qualsevol que tractés de detenir-lo. Però en aquest moment, només el silenci i el sigil li salvarien.

I la capacitat per camuflar-se i no cridar l'atenció sobre si mateix.

Boba es va quedar mirant el sòl sota ell, brillant d’un gèlid color vermellós, estava net com tot Aargau. Uns vint metres per davant d'ell estava la paret, i les fileres d'enormes turboascensors. Què és el que li havia dit l'assistenta encarregada sobre ells? Boba intentava recordar-ho.

A tots els visitants que visiten Aargau per primera vegada, se'ls permet visitar els nivells de l'un al tres. Que és on s'emmagatzemen els metalls preciosos i des d'on podran accedir als seus comptes bancaris. Els seus crèdits estaran en un d'aquests nivells.

Boba va agafar amb força la targeta brillant que havia agafat de la taula. Si li donava accés als crèdits del seu pare, podria obtenir-los per si mateix, i deixar a Aurra Sing fora de la transacció per complet!

Aquest pensament li va fer recuperar l'esperança a Boba. Llavors, de sobte, va sentir el soroll d'uns passos acostant-se.

–Ei, –va cridar algú–. Tu!

A Boba li va donar una bolcada al cor. La seva esperança es va esvair. S'havia oblidat d'una de les primeres regles dels caçadors de recompenses, no ser visible.

Havia deixat que el veiessin.

–Tu! –la veu familiar li va arribar de nou. –T'he dit, alto!

El cor d’en Boba copejava amb força dins del pit. Mirà cap endavant, cap a on veien els turboascensors. Tan sols estaven a uns pocs metres. Hi havia un munt de portes, però una d'elles havia d'obrir-se en breu. Si corria, tal vegada ho aconseguís, o tal vegada el capturés aquell que anava darrere d'ell.

Boba no va mirar enrere. La seva mà va agafar la targeta brillant, la clau per trobar el que li pertanyia. El seu cor bategava amb força en el seu pit. A uns passos per davant d'ell podia sentir el grinyol de turboascensors pujant. Va reduir la seva velocitat quan es van acostar al nivell de seguretat.

–Ei!

La veu li va arribar de nou, just darrere d'ell! Corre! va pensar Boba.

Va sortir corrent els últims metres. Immediatament davant d'ell, una línia de llums verdes parpellejaven per sobre d'una altra porta de turboascensor.

–Acostant-se al nivell de Seguretat U, –va anunciar una veu mecànica. –Si us plau, mantinguin-se apartats de les portes.

Boba saltà cap a endavant. Enfront d'ell, les llums verdes es van tornar vermelles. Algú li va tocar l'espatlla. Boba mirava fixament cap endavant, amb el cor bategant a tota velocitat. Les portes del turboascensor es van obrir.

–Nivell de Seguretat U! –Repetia la veu mecànica. –Si us plau, deixin sortir als passatgers.

Desenes de persones van sortir precipitadament del turboascensor. Boba es va llançar entre ells, fins que va aconseguir introduir-se dins. Li costava respirar. Però estava sol en el turboascensor!

–Tu! –Va cridar la mateixa estranya i familiar veu.

Boba es va girar.

–Abandonant el nivell de Seguretat del Nivell U, –va dir un anunci mecànic.

Les portes van començar a tancar-se. Li quedaven tan sols uns centímetres perquè acabessin de tancar-se

Boba es va quedar sense alè. Estava fora de perill!

Amb un crit, una petita figura es va llançar a través de la bretxa. Les portes del turboascensor van xiular per tancar-se. Ràpidament, Boba va ficar la targeta brillant en la seva butxaca. Després, d'esquena contra la paret es va enfrontar al seu perseguidor.

Estava atrapat!

Següent