Traïció a Cestus (II)

Anterior

–2–

El sòl cobert de sorra del T'chuk estava buit, excepte per una femella humanoide pàl·lida i prima. Portava bata blanca i els cabells negres molt curts. Grapejava un brillant aparell cromat amb forma de rellotge de sorra que va cridar l'atenció d'Obi-Wan. Semblava una obra d'art radical, un òrgan de casament mavinià o una fita de colònies juzzià; però, per descomptat, no una cosa prou perillosa com perquè els Jedi es preocupessin per això. Unes files de potetes punxegudes en la seva base semblaven seva única forma de desplaçar-se.

Que diantre podia ser allò?

La tècnica manipulava l'aparell, connectant a través de diversos cables a un monitor que portava lligat a la cintura. Igual es tractava d'un androide mèdic avançat.

Mentre ella li treia els cables al dispositiu, el públic s'inquietava cada vegada més. Es va girar i es va dirigir a l'audiència.

Em dic Lido Shan, i els dono les gràcies per la seva paciència –va dir ella, ignorant l'evident falta de la mateixa en el públic–. Crec que estem preparats per a la primera demostració –Shan va fer una petita reverència i va assenyalar amb la mà la brillant estructura–. Els presento a MJ-13. Per mostrar les seves habilitats, hem triat un androide destructor de la Confederació, capturat a Geonosis i reconstruït segons les especificacions del fabricant original.

L’MJ estava en posició de ferms, amb el seu acabat cristal·lí estèticament més agradable que la majoria dels androides. Era una joguina infantil, una peça de museu, un tema de conversa, potser un utensili electrònic fràgil i delicat. En canvi, l'androide destructor negre en forma de roda resultava bastant primitiu en comparació, apallissat i malparat, però, tot i així, tan amenaçador com un acklay ferit.

L'androide destructor va avançar rodant amb un xiuxiueig de compressió i descompressió hidràulica, deixant al seu pas solcs a la sorra. El model MJ es va ajupir, lluent, mostrant-se, en certa manera, estranyament desprotegit. Semblava gairebé tremolar quan s’agotzonava. La sensació de vulnerabilitat es veia augmentada per la diferència de mida; l’MJ era la meitat de gran que l'androide de combat.

Al principi, Obi-Wan es va preguntar si només anava a presenciar una altra demostració del poder i l'eficàcia destructora d'aquests androides. Li semblava innecessari; encara conservava cicatrius causades per aquelles maleïdes coses. No, era una idea absurda. Palpatine no li hauria fet venir des de Forscan amb una finalitat tan vana. Al cap d'un moment, l'androide destructor va estar a cinc metres de l’MJ, i totes les seves preguntes van obtenir resposta.

En qüestió de segons, l’MJ es va dividir en segments, adoptant la forma d'una espècie d'aranya. La seva postura recordava més a un herbívor espantat que a una d'aquestes astutes criatures que aparenten vulnerabilitat per atraure la seva presa.

L'androide destructor va escopir foc al seu adversari. La sorra onejà quan l’MJ va projectar no un únic camp de força, sinó una sèrie de discos energètics rotatius que van absorbir els trets sense dificultat. Això era una sorpresa: normalment, una màquina requeria menys sofisticació per rebutjar l'energia que per absorbir-la. Això implicava algun tipus de capacitat avançada o de tecnologia punta. L'androide d'atac va seguir disparant, incapaç de comprendre que el seu foc a discreció era ineficaç.

Com gairebé totes les màquines, era poderosa, però estúpida.

Obi-Wan va aclucar els ulls. Hi havia alguna cosa... Alguna cosa inusual. L’MJ va estendre uns tentacles des dels extrems i des de la seva part superior. D'ells sortien uns petits garfis, i tot va ser tan ràpid que l’androide destructor no va tenir la menor possibilitat d'escapar. I ara, Obi-Wan, i gairebé tots els presents, es van inclinar cap endavant per veure millor com l'androide de guerra lluitava desesperadament per alliberar-se de la presa del tentacle de l’MJ. Al principi, els petits ganxos eren gruixuts i flàccids, però es van anar tornant més i més prims davant la mirada d'Obi-Wan, embolicant al seu oponent amb fibres que s'afinaven fins a ser gairebé invisibles.

Els garfis, centenars de cables fins com la seda, es van introduir en la carcassa de l'androide. Finalment, l'androide va acabar per entendre el perill que corria i va començar a forcejar desesperadament, emetent sons d'angoixa plens d'una vida pertorbadora.

Els forcejaments de l'androide van cessar. Es va estremir i es va quedar vibrant al lloc fins que va intentar desfer-se per última vegada. La seva carcassa esquerdada va començar a treure fum. Llavors es va dividir en diverses parts, com si fos una fruita metàl·lica podrida. Cadascuna d'elles es va estavellar contra la sorra, ben calent i deixant anar un líquid verdós. Les peces van ressonar contra la pols, tremolant. Un segon després regnaven la calma i el silenci.

Per un moment, la multitud es va quedar en complet silenci. Obi-Wan entenia bé per què. La tàctica havia estat original; l'arma, letal; el resultat, indiscutible.

–Androide contra androide –va exclamar el bith amb cap de globus que tenia al costat–. Joc de nens. No és el tipus de coses per les quals ens convocaria el Canceller.

Sota ells, Lido Shan es mantenia impassible.

–Els prego indulgència, si us plau –va dir ella–. Només volíem establir un llistó, un punt de referència contra un oponent tan conegut com formidable. Aquest androide de combat classe 4 ha estat neutralitzat en menys de... quaranta-dos segons.

Darrere d'Obi-Wan, l'aparell de traducció d'un aqualish amfibi bombollejà una pregunta.

–Què passa amb els contrincants vius?

La tècnica va fer que sí, com si esperés aquesta pregunta.

–La nostra següent demostració inclou la participació d'un Comando Avançat de Reconeixement.

En aquest moment, un soldat clon, un comando amb l'uniforme de batalla complet i armat amb un rifle làser d'infanteria, va avançar des d'on es trobava amagat darrere d’un tendal. Els comandos clon eren soldats de combat especialitzats. Havien estat modificats a partir d'una plantilla de soldat de tropa bàsic perquè poguessin realitzar exercicis concrets d'entrenament. Un casc protector ocultava els seus trets, però la seva postura denotava agressivitat continguda. Un murmuri d'intranquil·litat es va estendre entre la multitud.

L'amfibi va quedar desconcertat.

–Jo... no voldria ser responsable d'una mort...

La tècnica va clavar una mirada compassiva a l’aqualish, com si hagués anticipat les seves preguntes.

–No es preocupi –els seus moviments eren mesurats i relaxats mentre manipulava els comandaments–. La màquina ha estat calibrada per a un assalt no letal.

Tot i que el pronunciament va tranquil·litzar a la majoria dels testimonis, Obi-Wan es va sentir encara més inquiet. Aquell androide, amb la seva bellesa etèria i la seva perillositat no convencional, tenia alguna cosa a veure amb la seva missió. Però el què?

–Quin és exactament l'objectiu del soldat d'assalt? –preguntà Obi-Wan.

Els llavis de la Lido Shan es corbaren cap amunt.

–Passar per sobre de l’MJ i capturar-me a mi.

L'audiència congregada la va mirar amb incredulitat, i amb quelcom més molest: expectació. Sabien que estaven a punt de presenciar una cosa memorable. Però què desitjaven més? Veure l'MJ vençut o deixar amb un pam de nas a aquella tècnica odiosa?

El soldat d'assalt va avançar cautelós fins a situar-se a uns vint metres de la criatura...

Obi-Wan va negar amb el cap. Com que "criatura"? De debò havia fet això? Havia pensat "criatura" en lloc de "androide"? Què li havia impulsat a fer-ho?

El soldat es va endur el làser a l'espatlla i va disparar un lluminós raig carmesí. Els discos giratoris d'absorció van tornar a aparèixer, absorbent els raigs amb un espetec líquid.

El fet que l'androide necessités una pantalla de força semblà tranquil·litzar al soldat d'assalt. Va fer un conat d'anar a la dreta i va donar una tombarella a l'esquerra, aixecant-se per disparar de nou, canviant un cop i un altre de posició mentre l'androide es mantenia en la seva acció defensiva.

Obi-Wan va obrir els sentits, convocant la Força. Gairebé podia sentir el pols accelerat de l'home, assaborir el seu nerviosisme, percebre com calculava les seves opcions mentre traçava la seva xarxa evasiva. Esquerra, dreta, esquerra... El següent moviment seria a la...

Esquerra de nou.

Mentre el gran Jedi mirava, l’MJ va escopir una xarxa de fils gruixuda com el seu dit petit, agafant al clon indefens en ple salt. Era com un thrantcill ferit, atrapat en la xarxa d'un mercader de musaranyes. Ho havia fet en un temps rècord. No. Era més que un rècord, havia estat perfecte. Una classe de programació podia fer possible semblant precisió? Obi-Wan hauria jurat que allò havia estat gairebé precognitiu, gairebé...

Però això era impossible.

El soldat lluitava per desfer-se de la xarxa mentre l’MJ l’arrossegava cap a ell, i va treure el làser per apuntar a la tècnica. Obi-Wan va centrar ràpidament la mirada en la tècnica; romania impassible. Una espurna taronja va recórrer els tentacles un instant abans que la càrrega impactés en ella. El soldat es va estremir amb una única sacsejada brusca i violenta, va clavar els talons a la sorra i va caure immòbil a terra. L’MJ va estirar mentre un tentacle l’incorporava prou com perquè una segona extremitat li disparés un raig de llum en els ulls tancats. L’MJ va tornar a dipositar a l'home a la sorra i es va quedar immòbil.

Els espectadors es van quedar sense alè per un instant. Llavors, l’MJ va recollir la xarxa, tornant-la a ficar en el seu cos. El soldat va grunyir i es va recolzar sobre un costat. Després es va posar de genolls, inestable però il·lès. Un altre soldat el va ajudar a retirar-se darrere del mur del tendal.

El públic va aplaudir, llevat d'Obi-Wan i un altre Jedi que es va obrir pas entre la multitud per posar-se al seu costat. Obi-Wan va sentir alleujament en veure la figura familiar, i que el nouvingut estava tan a favor de l’aplaudiment com ell.

Era dos centímetres més alt que Obi-Wan i tenia una pell de tons groguencs, així com els enganxosos tentacles sensors del crani i els ulls sense parpelles d'un nautolà. Es tractava de Kit Fisto, veterà de Geonosis i de cent moments clau de la història. No va somriure ni aplaudir davant les accions de l’MJ: cap Jedi podia considerar un entreteniment el patiment d'un altre ésser, per superficial o temporal que aquest fos. Era pura coincidència que el nautolà es trobés allà o també l’havien convocat?

Kit va contemplar les mans d'Obi-Wan, i va percebre tensió en elles.

–És que no t’agraden aquest tipus de demostracions? –li va preguntar.

La seva veu tenia un to sibilant fins i tot quan parlava de temes quotidians. La superfície dels ulls negres sense parpelles d’en Fisto estava arremolinada. Era fúria reprimida, però no era normal que pogués percebre-la un no-nautolà.

–He vist poca consideració pel benestar del soldat –va dir Obi-Wan.

Kit va riure sense ganes.

–Els abismes de la política i els privilegis fan que la guerra sembli algun entreteniment llunyà.

La criatura que tenien davant girà 180 graus el cap de globus, sense moure les espatlles.

–Vinga, senyor. Al cap i a la fi, només és un clon.

Només és un clon. De carn i ossos, sí, però procedents d'una proveta, només un mes del milió dos-cents mil que van néixer sense pare que els protegís ni mare que els plorés.

Tan sols un clon.

Obi-Wan no tenia ganes de discutir. Els soldats clon resultaven extremadament còmodes per als que no temien morir en combat, i els fills no haurien de prendre les difícils decisions d'un soldat. Aquell troglodita només havia expressat la seva opinió sincera.

–Excel·lent, excel·lent –va dir un altre testimoni, una criatura de pell colrada que lluïa un ciclopi raïm d’ulls al centre del cap–. Excel·lent. Ja comprenc com es va guanyar l’MJ la reputació que té en els baixos fons.

Tots dos van intercanviar una estranya mirada que va picar la curiositat d'Obi-Wan.

–Quina reputació és aquesta?

Tots dos es van girar cap a la sorra, fingint no haver sentit la seva pregunta. Però a Obi-Wan no se li enganyava tan fàcilment. Va sentir una esgarrifança d'alarma. Allò sí que ocultava més del que semblava.

El de la pell colrada va tornar a parlar.

–Vols preocupar-nos –va dir a Lido Shan–. Estem disposats a acceptar la potència d'un dispositiu com aquest. Però..., ehem..., per fortuna, avui tenim Jedi entre nosaltres. Seria incorrecte demanar-los una demostració?

Obi-Wan va veure com dotzenes d'ulls es posaven sobre ells, jutjant-los, murmurant. Va veure dits, tentacles i urpes furtives, i hagués jurat que alguns van intercanviar crèdits. Apostes sobre el resultat?

Kit Fisto es va apropar a ell sense mirar-lo.

–Tu què opines de tot això?

Obi-Wan va arronsar les espatlles.

–No tinc pressa per satisfer la seva curiositat.

–Jo tampoc –va dir Kit, i els seus tentacles van vibrar com si tinguessin vida pròpia. A continuació es va girar i es va dirigir a la tècnica–: Disculpi. MJ-13 és alguna cosa més que una simple denominació alfanumèrica?

Aquí estava la pregunta que el mateix Obi-Wan havia dubtat a fer.

Una lleu corrent de murmuris va recórrer l'auditori. La tècnica es va agitar inquieta.

–Oficialment, no... –va començar a dir.

–I extraoficialment? –li instà Obi-Wan.

La tècnica es va aclarir la gola, incòmoda.

–Entre contrabandistes i delinqüents –va dir–, hi ha gent que l'anomena el Matajedis.

–Encantador –va dir més per a si mateix que per a l'audiència, i per un moment massa sorprès per respondre. Matajedis? Què era aquesta obscenitat?

Al seu costat, Kit, amb la seva implacable màscara verd pàl·lida, es va allisar la túnica. Obi-Wan es va adonar que els tentacles del seu crani no paraven d'agitar-se mentre els seus ulls sense parpelles es clavaven en l'androide.

–Què fas? –va preguntar Obi-Wan, coneixent la inevitable resposta. De fet, estava gairebé segur que era el motiu pel qual havien convidat a Kit: el seu geni i el seu valor eren coneguts per tots.

–M'agradaria enfrontar-me amb aquesta cosa –va dir Kit amb calma letal a la seva veu. Després va alçar el volum i va llançar el repte–. Tècnica! Quan vulgui.

Els sensors del cap del nautolà van onejar en l'aire immòbil. L'androide li va contemplar sense reaccionar. Mirà una única vegada a Obi-Wan, Kit es va plantar a la sorra d'una tombarella, amb un aplom i una fluïdesa que seria l'enveja de qualsevol guàrdia de puntes de txinbret, aterrant sense el menor soroll.

Es va quedar a uns deu metres de l’MJ. Igual que abans, l'androide semblava inofensiu. El sabre làser del Mestre Fisto lluí a les mans, i la seva fulla maragda es va elevar des del mànec, socarrimant l'aire en florir.

L'androide va emetre un brunzit que va anar pujant en to i intensitat fins a posar la pell de gallina a Obi-Wan. Es va quedar immòbil, desplaçant només la superfície, segmentant-la un cop més en configuració d’aràcnid. Semblava estar ensumant l'aire. El seu lament insectil va variar, com si es mostrés temorós del seu nou oponent.

Va tornar a estendre els tentacles, però aquesta vegada els va agitar de manera viscosa i peculiar. Estranya en veritat. Malgrat que es mostrava flexible i alerta, intentaria fer servir la mateixa tàctica que amb el soldat? Potser l'androide no estigués tan avançat com s'havia temut al principi...

Kit va rebutjar el primer tentacle amb un cop de sabre làser, sense dificultat i amb menyspreu. Obi-Wan es va adonar que la seva atenció havia passat de l’MJ, per centrar-se en Kit, admirant la força de la seva presencia, la claredat de les seves postures en triar els punts de conflicte. Kit era partidari de l'estil de combat Forma I, un orgullós...

Un moment.

En la ment d'Obi-Wan van sonar sirenes d'alarma. Una cosa anava terriblement malament. La seva intel·ligència s'esforçava per mantenir-se a l'altura de la seva intuïció. La repetició de l’MJ de pautes anteriors li havia fet confiar-se. Els tentacles només són un engany. On era llavors el veritable atac?

Es va tirar cap endavant, examinant més acuradament a l'androide. Els peus. Tenia les espinoses extremitats clavades a la sorra. I s’estaven projectant cap a l'exterior, aguaitant sota la superfície hi havia més tentacles, camuflats amb un altre color per semblar sorra.

La cosa va atacar simultàniament en dos nivells, una estratègia que superava gairebé qualsevol guerrer vivent. I el més pertorbador era que estava confonent deliberadament a Kit, actuant en múltiples nivells de ritme i eficàcia, fent malabarismes amb les seves tàctiques, fent que es confiés cada vegada més.

Els tentacles de la sorra van aconseguir arribar a uns centímetres del seu objectiu abans que Kit els percebés. Els seus ulls enormes es van obrir encara més en veure esclatar la sorra. Una tija es va enredar entre els seus turmells, Intentant fer-lo caure d'esquena. Altres extremitats van acudir en ajuda de la primera.

Els espectadors es van quedar atònits en adonar-se que estaven a punt de veure l'impensable: un simple androide vencent a un poderós Jedi!

Però Kit estava lluny de ser vençut. Es va ajupir i va saltar cap endavant com si ell també hagués estat simulant. Girà sobre el seu eix vertical, com una mena d'acròbata de carnaval, i va aterrar directament sobre l’MJ. Es va adaptar al moviment de l’MJ, cavalcant-lo en lloc de lluitar amb ell, lliscant entre els tentacles amb un sentit del ritme més ràpid i precís que el pensament conscient.

L'androide no havia previst semblant assalt, malgrat les seves capacitats, i no va poder afrontar-ho a temps. Va deixar anar al Jedi i va retrocedir un pas, brandant tots els tentacles cap a Kit, el sabre làser trobava guspires. Les extremitats queien retallades a la sorra, i les més grans seguien bategant, com si fossin criatures amb vida pròpia en lloc de membres mutilats.

El nautolà es va tirar a terra, va fer una tombarella i va tornar a atacar, la cara tensa en un crit de combat.

L’MJ va lluitar amb intensitat maníaca, i Obi-Wan es va preguntar: Què intentarà fer? Els tentacles es llançaven una i altra vegada cap al cap de Kit. Per ventura Lido Shan no havia introduït en l'androide les ordres inhibidores adequades? Si és així, si la lluent monstruositat tenia alguna possibilitat de vèncer, acabaria tallant al nautolà. La mà d'Obi-Wan va lliscar cap al sabre làser, i va sentir que s'esvaïa la pesantor causada per trenta-sis esgotadores hores de viatge. Si sorgia la necessitat...

Però Kit ja estava a la distància d'un sabre làser. L'androide estava en desavantatge a tan curta distància. Ara Kit era el depredador, i l’MJ es veia reduït al paper de presa. Retrocedia, xiuxiuejant, sobre les seves esveltes potes daurades, brandant els tentacles, com si no pogués processar les dades amb rapidesa suficient per respondre a l’heterodox atac. El sabre maragda d’en Kit era aquí, allà, a tot arreu, impredictible, invencible. Els discos giratoris d'energia ja no absorbien els cops; només els rebutjaven, i les espurnes plovien en totes direccions.

Kit es va sumir en una vertiginosa successió de moviments prou complexos i ràpids com per desconcertar la mirada experimentada d'Obi-Wan. El sabre làser del Jedi nautolà es va introduir entre els escuts energètics, descendint per primera vegada sobre la carcassa de l’MJ. L'androide va deixar anar un crit agut de dolor. Les seves lluents potes es van estremir.

Es va ensorrar sobre la sorra. Es va agitar, lluitant per aixecar-se, i tot seguit va caure de costat, deixant anar fum i espurnes.

L'estadi es va sumir en el silenci mentre la multitud assimilava el que acabava de veure. Era evident que alguns dels presents no havien vist mai a un Jedi en tot el seu esplendor. Una cosa era sentir histories xiuxiuejades sobre els misteriosos habitants del Temple, i una altra molt diferent presenciar amb els teus propis ulls aquesta habilitat gairebé sobrenatural. Al cap de cent anys, alguns seguirien explicant als seus rebesnéts la història d'aquella demostració.

Però hi havia un altre aspecte de la qüestió que havia passat desapercebuda a gairebé tots, un estrany fenomen que s'havia manifestat primer amb el soldat, però que es va repetir de forma encara més pronunciada amb Kit Fisto: l’MJ havia "endevinat" les reaccions del nautolà.

Obi-Wan va sentir un regust amarg metàl·lic a la boca, una sensació que va reconèixer com el primer estadi de la por.

–Què és aquesta màquina? –preguntà–. He notat que els escuts absorbeixen, més que rebutjar.

La tècnica va assentir.

–I això què li suggereix, Mestre Jedi?

–Que no està pensat per a la batalla. Està dissenyat per a protegir el seu entorn fins i tot dels rebots.

–Excel·lent –va dir ella.

–I a jutjar per la seva aparença física, jo diria que és una espècie d'androide de seguretat personal.

Lido Shan va alçar les mans, demanant silenci.

–Amb això donem per acabada la demostració –va dir–. Alguns de vostès rebran un informe personal. El Canceller Suprem agraeix la seva presència aquí.

La multitud es va dispersar, i alguns es van parar per felicitar a Kit. Potser van pensar baixar per donar-li la mà o un copet a l'esquena, però cap d'aquests gestos semblava apropiat davant la tensió que es dibuixava en els ulls negres sense parpelles d’en Kit.

Obi-Wan va saltar des de les grades i va donar al nautolà la seva túnica. Kit la va agafar sense dir paraula, i van caminar junts cap a la sortida. Obi-Wan va mirar de nou cap a la sorra, on els androides de servei seguien aspirant oli i fluids. Què hauria fet ell, Obi-Wan, d'haver-se enfrontat a semblant desafiament? No albergava dubtes que hi hagués sortit victoriós, però al mateix temps es va adonar que l'enfocament impredictible i caòtic propi del nautolà li havia donat avantatge davant la màquina. Les respostes més moderades d'Obi-Wan podrien haver estat menys efectives.

Mentre sortien, van passar davant d'uns soldats, tots trets del mateix motlle, tots amb les mateixes esquenes amples, els rostres ocults, la mateixa elegància militar i la mateixa lluentor. Atenien al seu germà vençut amb sorprenent tendresa, i Obi-Wan es va preguntar si...

Els tentacles del nautolà es van alçar, i Kit es va girar, com si li hagués llegit la ment.

–Obi-Wan?

–Per un moment m'he preguntat si el coneixia d'abans.

–I?

–I m'he adonat de la bestiesa que és pensar això.

–Bestiesa? –va preguntar Kit.

–Sí. Perquè els conec a tots.

Molt cert. Però en veure com tenien cura a un dels seus, com si no hi hagués ningú al voltant, es va preguntar si ell o qualsevol al marge d'ells els coneixia de veritat.

Següent