Traïció a Cestus (IV)

Anterior

–4–

L'oceà estava tranquil, tres-cents quilòmetres més avall. Des d'aquella perspectiva privilegiada i pacífica, un mai suposaria que en les profunditats d'aquelles aigües hi havia valents soldats batent-se, lluitant, matant. Morint.

Dels costats de les naus de transport de tropes va brollar un corrent continu de càpsules unipersonals, marcant l'atmosfera amb el seu ardent descens. Dins dels transports, els corredors bullien amb interminables marees de soldats uniformats. L'activitat era frenètica en els passadissos, com vasos sanguinis plens a vessar de cèl·lules vives. Els soldats no portaven armadura de combat, sinó vestits de profunditat negres i flexibles. Corrien rítmicament, en perfecte ordre, aixecant genolls i alçant la barbeta, dirigint-se a la seva cita amb el perill, potser amb la mort. Cada un mesurava exactament 1,78 metres, tenia els cabells curts i castanys i penetrants ulls marrons. El seu color de pell era bru clar, amb variacions més fosques entre els que havien passat més temps al sol. Totes les cares eren idèntiques, amb celles poblades i nassos xatos sobre boques primes.

Soldats clon, tots i cada un d'ells.

Alguns no eren soldats corrents, encara que pocs haguessin estat capaços de distingir-los de la resta. Eren els Comandos Avançats de Reconeixement. Eren una petita fracció de tots els clons criats en els laboratoris de clonació de Kamino, i els més letals mai creats.

Contràriament a la creença popular, els soldats clon estàndard no eren simples guàrdies d'assalt descerebrats o carn de canó làser. Estaven entrenats en un ampli espectre de disciplines militars que anaven des del combat cara a cara fins tècniques mèdiques d’emergència, a més d'oscil·lar en rang de soldat ras a comandant, segons fos el seu rendiment en el camp de batalla. Teòricament, tots els soldats eren iguals, però l'experiència i les petites variacions en les condicions inicials de clonació feien que alguns fossin més iguals que altres.

Dins d'una d'aquestes naus, la Nexu, corria un home, la seva armadura posseïa el color blau del capità. El seu casc i el xip del seu coll el designaven com un A-98, conegut com Nate entre els seus. Tot i que en un altre moment i lloc havia guiat els seus germans al combat, ara només era un més de mil éssers idèntics que corrien al trot cap al seu destí.

El següent clon a la fila es va tancar en una càpsula cilíndrica de llançament, deixant a Nate la comprovació tècnica en els monitors externs. Nate va repassar la llista mentalment, una llista que se sabia millor que les arrugues de la seva mà dreta, i va donar el vistiplau a la càpsula amb un copet de la seva palma callosa a la paret del vehicle. Va veure els ulls del seu germà a través de la calor i de la mampara blindada. Els seus propis ulls, reflectits en els seus.

Amb un moviment brusc, els seus ulls van retrocedir, en enfonsar-se la càpsula a la paret per arribar fins a la cinta transportadora.

Es va girar, va assentir al següent soldat de la fila i es va ficar en un tub. L'home va comprovar les dades d’en Nate, tal com ell havia fet pel soldat que el precedia a la fila. Va escoltar el copet contra la paret de la càpsula. Un so reconfortant. Per moltes llumetes pampalluguejants que tingués, no hi havia res més tranquil·litzador que l’aprovació d'un altre soldat.

La càpsula, que s'havia emprat en nombrosos llançaments anteriors, feia pudor de suor, i no a la seva, encara que l'anterior ocupant era el seu bessó genètic. Nate va detectar restes de medicaments antivirals dissenyats per funcionar en un entorn alienígena. Va inhalar profundament, mantenint una part de la seva ment en pilot automàtic, mentre la resta del seu ésser repassava la llista de comprovacions del seu taüt de metall.

Aquesta olor. Dolça, aguda i orgànica. Triptofagea, va suposar. La triptofagea era un medicament emprat per prevenir les febres en almenys sis planetes que podia nomenar sense pensar-ho. Només un d'ells havia estat recentment escenari d'alguna acció bèl·lica, i va suposar que això significava que l'ocupant anterior havia estat el mes precedent a Cortao.

Era conscient, a un nivell més profund, que aquests pensaments eren una simple distracció davant el perill de la caiguda. El risc sempre era un factor a tenir en compte. La por era el company constant d'un soldat. No hi havia deshonor en això; els sentiments d'un home no importen. El que sí importava eren els seus actes. Ell era un dels pocs soldats CAR que hi havia a la galàxia, i en el que a ell es referia, no hi havia una vida millor.

La càpsula es va sacsejar quan va començar a baixar per la línia de transport. L'altaveu del seu casc va començar a ressonar.

–Aquí Control a Soldat A-Nou-Vuit. Temps estimat de llançament: un minut i vint-i-quatre segons.

–Un minut i vint-i-quatre segons –va repetir Nate, i va estrènyer el puny en una salutació invisible–. Al cent per cent –va dir. En l'argot dels CAR significava "perfecte".

Un minut vint. Uns vuitanta batecs, suficients perquè mil pensaments horribles foradessin com cucs una ment desprevinguda. Havia après centenars de formes de tractar amb ells, i cap era mes potent que el ritual personal de la meditació de la seva cohort. Es va submergir en els seus còmodes pensaments, invocant imatges mentals de colors i formes, tal com havia fet des de la infància, alegrant-se en la simplicitat i bellesa de cada patró geomètric. Es va escoltar el pols mentre el seu cor reaccionava, baixant a quaranta pulsacions per minut. Va recitar les dotze paraules gravades a foc en la seva ànima: "L'important no és amb qui lluita un home, sinó per què lluita."

Nate lluitava per l'honor del Gran Exèrcit de la República i, per a ell, aquesta obligació era una cosa bella.

Hi havia gent que creia que els clons no sabien apreciar la bellesa, però s'equivocaven. La bellesa era eficàcia i funcionalitat. La bellesa era tenir un propòsit i no tenir el superfí.

La majoria equiparava la bellesa amb la debilitat o la manca d'utilitat.

Els soldats sabien que no era així.

Bump. Una altra càpsula que queia. Nate es va inclinar cap a l'esquerra quan la càpsula es va decantar cap a la dreta, sotragant mentre s’acostava al final de la fila.

Bump.

–Cinquanta segons –van advertir des de control.

BUMP. La tremolor es va convertir en un so buit agut, que percebien més els ossos que les orelles. La càpsula es movia amb més suavitat, i A-98 es va prendre el seu temps per comprovar les dades. Hi va haver un aclaparador moment de silenci. Va aguantar la respiració, es va calmar els nervis, buscant al seu interior la part del seu ésser que necessitava allò, que vivia del moment que s'acostava.

Llavors va deixar de pensar, quan la seva càpsula va ser expulsada des del costat de la nau cap a l'oceà que tenia sota. L'acceleració el va aixafar contra les parets del vehicle.

Nate va tenir temps de comprovar els visors. Aquest model de càpsula era millor que l'anterior, que l'havia mantingut en la foscor la major part del trajecte. Aquesta tenia visors: un li mostrava la vista des del casc exterior de la càpsula, i l'altre rebia algun senyal procedent del Nexu, la qual cosa li proporcionava una perspectiva totalment diferent.

Des del punt de vista de la càpsula, el Nexu era una forma metàl·lica gegantina, angulosa i plana, eriçada d'armes i antenes, capaç de transportar vint mil soldats o megatones d'armes i provisions. L'eficàcia portada al límit.

Llavors va deixar de veure aquella imatge, i A-98 es va enfonsar en l’atmosfera de Vandor III.

La càpsula va tremolar mentre la fricció escalfava la seva pell a una temperatura de dos mil graus, una calor que li hauria fregit instantàniament de no ser per la pantalla de força termo-energètica que absorbia la calor per emmagatzemar-la en les bateries de la càpsula.

Nate va comprovar l'equip mentre es precipitava cap al fosc i arremolinat oceà. Els sensors li comunicaven temperatura, posició i acceleració. Els petits retropropulsors empraven l'energia emmagatzemada de la càpsula per mantenir-se en trajectòria.

Tot anava bé. De moment no tenia res més a fer. Només caure, lluitar i guanyar. O morir.

El seu estómac es va agitar amb sobtada vibració quan la càpsula va començar a desaccelerar. Els repulsors varen flamejar mentre els sensors li avisaven que havien arribat a la distància crítica sobre el furiós onatge.

Al cap de trenta segons, la càpsula va tornar a tentinejar, aquest cop en xocar amb la superfície de l'aigua. Els llums de la càpsula van passar de groc-taronja a vermell alerta quan alguns dels sistemes menors van començar a socarrimar-se. Ni una gota de suor: aquesta classe de fallades era d'esperar. El que hagués estat miraculós seria que tots els sistemes haguessin romàs intactes durant tot el descens.

Els sensors van revelar que la temperatura del nucli de la càpsula descendia ràpidament: se submergia cada vegada més. Nate va mossegar l’aparell bucal, provant-lo per comprovar que el fred corrent d'oxigen vital fluïa lliurement. En breus instants seria massa tard per fer ajustos. En breus instants, començaria el joc.

L’intercomunicador petà en interceptar una conversa:

–Hem perdut a un al quadrant 4, a un altre en el quadrant 2. Mantingueu-vos amb vida, nois!

–Em sembla un bon pla –va murmurar ell, més per a si mateix que per a qui pogués estar escoltant. I no ploraria si moria un moment després: la seva pròpia llum d'alerta va començar a parpellejar. La seva càpsula tenia una avaria. L'aigua gelada va començar a filtrar-se entre les fissures, cobrint-li de turmells a genolls.

–Alerta! –Va començar a exclamar el seu sistema d'emergència –. Ruptura de casc. Alerta! Ruptura de casc...

Gràcies per l'avís, va pensar, amb tot el costat dret completament xop. Bé, va reflexionar Nate amargament, era el que passava quan es concedien els contractes a l'oferta més baixa.

–Han entrat per tres unitats del flanc esquerre. Inicieu procediments d'emergència. Se sol·licita permís per acabar l'operació.

–Negatiu! –va dir el comandant, sense cap indici de pietat en la veu. Nate admirava i odiava a la vegada aquella qualitat–. Procedeixin fins a l'objectiu.

La primera veu ho va intentar de nou.

–Se sol·licita permís per iniciar operació de rescat.

–Negatiu, soldat! Les unitats designades oferiran foc de suport. Continuïn cap a l'objectiu.

–Al cent per cent –va respondre el soldat.

La claustrofòbia i els udols dels homes condemnats a morir haurien enfonsat a qualsevol, però Nate va acabar de repassar tots els controls d'emergència amb la precisió d'una màquina, prement botons i palanques mentre l'aigua continuava augmentant la pressió de l'aire, fins que va sentir que anava a explotar-li el cap.

La càpsula es va estremir i es va sacsejar, i un díode vermell situat davant seu va iniciar un compte enrere. L'aire xiuxiuejà a la boca quan es va trencar el casc exterior i l'aigua va engolir el seu món. La càpsula es va dividir al llarg de l'eix longitudinal: la part superior es va perdre en les profunditats, mentre la de sota es transformava en un trineu de flotació.

Centenars dels seus germans flotaven en formació al seu voltant. Ell només era un més a la multitud aparentment infinita d'homes maniobrant en les tenebres. Fins on arribava la vista, hi havia soldats nedant agafats als seus trineus, en formació geomètrica infinita.

Es va agafar amb força al trineu i el va redirigir, feliç de recuperar el control del seu destí. Va sentir que li envaïa una estranya satisfacció. Allò sí que era vida per a un home. Tenir el seu destí en les seves pròpies mans, envoltat dels seus germans, escopint al maleït ull de la mort, compadia als tímids éssers que mai havien experimentat aquesta sensació.

Cada trineu estava equipat amb una càmera al morro que transmetia imatges a través d'una xarxa de baixa freqüència, generant un holograma de la mida d'un puny que Nate podia girar per examinar-lo des de tots els angles.

Les formacions dels soldats tenien la precisió geomètrica dels flocs de neu o de les pedres precioses polides. No era difícil suposar que aquells complexos i bells patrons s'havien assajat per endavant, però aquesta hipòtesi era incorrecta. La formació era simplement l'inevitable resultat d'innombrables soldats responent a instruccions senzilles, implantades en ells durant les seves intenses i truncades infàncies.

Nate va deixar de fixar-se en les formacions per centrar-se en les seves pròpies tasques. La seva tasca es limitava a protegir a sis soldats: els que tenia a sobre, a sota, a la dreta, a l'esquerra, davant i darrere. I, per suposat, confiar que ells farien el mateix per ell. Si feia això, mantenia la distància adequada i els factors mediambientals eren els apropiats, les formacions clon assumien de manera natural la posició correcta per a l'atac i la defensa. Un cop en combat, altres instruccions del nucli produïen diferents efectes.

Es van moure travessant les tenebres, amb llums llampant en cada trineu individual, il·luminant les formes irregulars de les plantes i animals del fons de l'oceà. Tot era silenci, exceptuant l'estàtica ocasional de l'intercomunicador a les orelles i el ronc del motor del trineu. Tot anava al cent per cent i fora.

Nate es va concentrar en el que tenia entre mans, sense pensaments sobre el passat o el futur que li ennuvolessin la ment. Les seves mans s’agafaven amb força a les nanses, i picava de peus a l'aigua, tot i que el trineu tenia la seva pròpia propulsió. Li encantava la sensació que li produïen els impressionants recursos del seu cos. Un soldat necessitava resistència infinita, una esquena sòlida i músculs forts i potents a l'abdomen. Alguns cometien l'error de creure que la veritable força d'un soldat era a la part superior del cos. Era el que més cridava l'atenció als civils quan veien un soldat sense armadura: les fibroses espatlles i avantbraços, els dits gruixuts i toscs, sorprenentment dretans.

Però no, la diferència la marcaven les cames, capaços de suportar el doble del seu propi pes en una costa de trenta graus a pas ferm. I la seva esquena, capaç de carregar a un dels seus germans i portar-li a lloc segur sense esforç. No, un soldat no es preocupava per la seva aparença. El que li importava era el comportament davant el foc.

Va sentir una conversa per l'intercomunicador.

–Hem establert contacte, flanc dret. És una mena de serp submarina o tentacle...

Era el moment!

–Maniobres evasives! Triangular en sector quatre-dos-set!

Un holograma va començar a la llum en l'aigua, davant els seus ulls, mostrant on es trobava el sector. Bé. Encara no havia vist res que pogués prendre com a referència de posició. En el moment que veiés alguna cosa, la seva formació, el seu sistema de "mapa interior", es posaria en marxa, però de moment havia de confiar en la tecnologia.

Una cosa esperable, però així i tot pertorbadora, es va obrir pas en la seva tranquil·litat: el so del lament d'un soldat, un crit ofegat. I llavors:

–Hem perdut a un.

Nate va sentir la pressió de l'ona d'aigua abans que els seus ulls o els sensors revelessin una amenaça. Al seu voltant, els seus germans es dispersaven, fugien. Un carnós tentacle acabat en copa va acabar amb el soldat que tenia a dues files a l'esquerra, deixant enrere una columna de bombolles. Foscos núvols es van agitar a la mirada de mil ulls de les seves llanternes.

Per fi va poder veure al que s'enfrontaven, i es va maleir a si mateix: com se li podia haver passat per alt? Tot el sòl oceànic estava cobert de formacions que havia considerat de roca, però que ara resultaven ser una colònia gegant i indiferenciada de formes de vida hostils. Hi havia milers de milions, un escull que s'estenia en totes direccions al llarg de quilòmetres, una ciutat de boques salvatges i voraces. Ni tan sols els tentacles eren mers apèndixs, sinó que estaven compostos per milions de petits organismes que cooperaven d'alguna manera estranya per augmentar les seves possibilitats d'obtenir suport.

La seva ment va repassar milers de dades en uns segons. Selenoma, va concloure. Letal. Només es troba en un planeta, i per la galàxia que no és en aquest...

Una altra veu en la seva oïda:

–Quantes coses d'aquestes hi ha aquí?

–Només una absurdament enorme, prou com per matar-te si no calles i compleixes amb el teu treball. No ocupeu el canal. Flanc dret... Estrenyeu-vos. Vigileu les zones cegues dels altres.

No hi va haver més paraules, només acció. Els raigs d'energia guspirejaren en travessar l'aigua, alliberant enormes núvols de gas que amenaçaven de fer ombra la seva visió.

Un cop més, la seva comprensió i programació instintives van demostrar no tenir preu. Veient a un sol soldat, podia calcular la posició de la resta. Si podia entreveure el sòl de l'oceà, podia endevinar la mida, la forma i la posició de la resta de la formació i, per tant, determinar on, quan i a qui havia de disparar.

Quan un home era absorbit entre crits cap a les profunditats, no deixava un forat irreparable en la formació: els que l'envoltaven s'acostaven més i seguien lluitant. La criatura del sòl de l'oceà podia ser un horror auto-regenerador, una criatura colonial sense més enemic natural que morir-se de fam, però el Gran Exèrcit de la República estava a la seva altura. El GER viuria per sempre, i el tot infinit era més resistent que qualsevol part individual.

–Estic sol! Estic sol!

–Hem perdut a un altre! Vigileu els punts cecs i protegiu els vostres germans!

–Tentacle a les nou!

–El tinc cobert.

Res relatiu a un selenoma podia considerar-se rutinari, però Nate, tot i no haver-se enfrontat mai a un repte semblant, ja sabia com vèncer-ho. Una altra sofisticada conducta derivada d'instruccions senzilles. Tenia les armes làser calibrades per combat submarí. Nate va prémer el gallet en trets curts i controlats, anant de dreta a esquerra, de dalt a baix, evitant els tentacles que el buscaven. La seva cohort de germans i ell ballaven una melodia marcial, tallant trossos de tentacle fins que l'aigua es va convertir en una bromera bullent de trossos de selenoma.

Som el GER, va pensar amb salvatgisme, somrient en veure que un dels seus germans evitava un tentacle per un pèl. No tenies ni idea a qui t'enfrontaries, a què no, xupa-metralla, menja-algues...?

Un carnós tentacle el va agafar, i l'adrenalina es va disparar a les seves venes. Les dentades ventoses van colpejar el trineu. Els fars van parpellejar i es van apagar. El tentacle va mastegar el seu vestit de busseig, llançant-li mossegades mentre intentava estirar-lo cap a les gargamelles obertes del selenoma. La por va aplacar les seves ànsies de combat, i ell la va bloquejar instantàniament. Què havia dit Jango? Deixa enrere les pors, on han d'estar. I ara, fes saltar en mil trossos tot el que es posi en el teu camí. Ho faràs bé.

S'havia repetit aquestes paraules milers i milers de vegades, i mai les havia necessitat tant com en aquest moment.

El tentacle va prémer amb força suficient per trencar-li les costelles a un home corrent i fer-li farinetes la columna vertebral. Però els soldats no eren homes corrents. Nate va respirar fondo. L'aire inhalat va transformar el seu pit en duracer, capaç de resistir mentre ell pogués aguantar la respiració. Nate podia aguantar la respiració durant gairebé quatre minuts, com qualsevol soldat.

Però, és clar, quan es veiés obligat a exhalar l'aire, les seves costelles es trencarien i el selenoma destrossaria i devoraria en la foscor el seu cos malmès. Però ara no podia preocupar-se per això. Es va negar a pensar en la possibilitat de fracàs. En comptes d'això, va treure el rifle i va apuntar, disparant ràfegues curtes i controlades fins que el tentacle el va deixar anar.

L'aigua es va tornar negra.

–Retirada! –va cridar la veu en el seu auricular. No sabia si es tractava d'una ordre general o dirigida només als que estaven en la seva ona, però era igual. Va nedar cap amunt, travessant les turbulentes aigües. Al seu voltant flotaven trossos de selenoma i trossos d'altres coses que no tenia intenció d'inspeccionar de prop. Potser en els inevitables somnis que tindria després.

El fons de l'oceà va ascendir a la seva trobada. Faltaven metres perquè pogués fer peu, i Nate va nedar i després es va arrossegar fins a la superfície. Ara era el qui tirava del trineu, i no a l'inrevés.

Nate es va arrencar el filtre dels llavis i va panteixar mentre les ones trencaven al seu voltant. Encara no s'havia recuperat del tot. Va mirar a un i altre costat i va veure als seus germans exhausts, encara gronxant-se entre les ones, a centenars, arrossegant el seu equip darrere d'ells. Es va tombar cap per amunt, escopint aigua i contemplant el cel platejat amb fatiga paralitzadora.

Els núvols es van apartar. Un aerolliscador amb forma de disc va surar cap a la platja, eriçat d'armament. Nate va tancar els ulls i va serrar les dents. Sabia perfectament el que vindria a continuació.

–Vinga, seguiu avançant –els va cridar l'almirall Baraka–. L'exercici acabarà només quan jo ho digui.

La nau d’en Baraka va seguir recorrent la platja, repetint el mateix un cop i un altre. Dos soldats que estaven al costat d’en Nate van escopir aigua. Van mirar cap amunt i van negar amb el cap.

–Que seguim avançant? –va dir un, al·lucinat–. Ja m'agradaria veure la rapidesa amb què arrossegaria ell el seu cos d'haver hagut de vèncer a un selenoma.

–Jo donaria el ranxo d'una setmana per saber-ho –va murmurar Nate.

–Quants ens hem salvat? –va preguntar l'altre.

–Els suficients –va dir Nate, i es va posar dempeus, recollint les seves coses i posant-se a caminar per la platja–. Més que suficients.

–Seguiu avançant! –exclamava Baraka des de la seva posició a l’aerolliscador–. L’exercici no ha conclòs! Repeteixo, l'exercici no ha conclòs...

L'almirall Arikakon Baraka era un calamarià amfibi. Els calamarians tenien ulls sortits i membranes entre els dits, la pell color salmó i un caràcter tranquil que feia que els seus oponents els subestimessin. Però el clan guerrer dels calamarians no tenia rival, i Baraka comptava amb excel·lents homes entre les seves files. No estava especialment a favor dels clons, però estar dins dels enormes i protectors braços de la República tenia un preu. En certa manera, els clons tenien un avantatge: no hi havia necessitat de reclutar civils o rodamons. Li permetia tenir un exèrcit compost exclusivament de professionals.

Baraka donava suport de tot cor a la idea de tenir estrategs experimentats i professionals que complementessin l'entrenament teòric dels kaminoans. Després de tot, a l'hora de la veritat, els de Kamino eren clons, no guerrers. Baraka havia aconseguit cicatrius en centenars de batalles. Era necessari que s'extingís tot aquest coneixement només perquè el Canceller voldria més poder? Mai! La concentració i l'experiència eren bàsiques per a un soldat: "La marea retrocedeix, el remolí s'apaga, el krakana s'acovardeix. Aquest és el poder d'un individu concentrat." El filòsof calamarià Toklaer va escriure aquestes paraules mil anys abans, i seguien tenint la mateixa validesa.

Per això, éssers com l'almirall Baraka acudien a Vandor III, el segon planeta deshabitat del sistema estel·lar de Coruscant, un dels molts mons gairebé despoblats on es realitzaven operacions rutinàries d'entrenament de clons. Els soldats clon eren enviats per treballar colze a colze amb soldats nadius en centenars de sistemes diferents. No eren dolents soldats, i, de fet, admirava la seva capacitat per suportar el dolor i la seva insaciable gana per entrenar-se.

Destinat a ser soldat professional des del bressol, igual que el seu pare i el seu avi abans que ell, Baraka temia que el naixement de l’exèrcit clon suposés la fi d'una tradició que havia durat una dotzena de generacions.

El seu sergent i pilot eren dos soldats clon, dos humans d'amples esquenes i pell bruna. Sota els seus cascos tenien el mateix rostre aplatat que els que s'arrossegaven per la sorra sota ells.

–Els càlculs indiquen que hi haurà una mortalitat de l’u coma set per cent en aquestes maniobres –va dir el sergent.

–Excel·lent –va respondre l'almirall Baraka.

Els clons són més barats de regenerar que d'entrenar, va pensar. Fins i tot ell se sentia aclaparat per la fredor d'aquest raonament, però va ser incapaç de sentir el més mínim indici de culpabilitat. Per tota la platja, només es veien centenars, milers, de soldats sortint a batzegades entre les ones, deixant rastres humits, com crustacis malferits. Eren el somni fet realitat d'un oficial de comandament: un producte completament uniforme amb el qual poder planejar campanyes amb precisió matemàtica. Cap comandant en la història havia sabut exactament com reaccionarien les seves tropes. Fins ara.

Però, tot i així..., hi havia alguna cosa que incomodava a Baraka. Era la idea de quedar obsolet? O era quelcom més, quelcom més pertorbador encara que es resistia a ser etiquetat?

No va saber dir-ho. L'almirall Baraka tenia la vaga impressió que la manca de respecte per la dignitat i el preu dels clons feia que aquestes qualitats degeneressin en la seva persona, però no podia evitar-ho.

–Seguiu avançant! Seguiu avançant! –va cridar al micròfon–. Aquest exercici no ha conclòs. Repeteixo, no ha conclòs fins que l'objectiu hagi estat pres...

Va seguir volant, contemplant els cascos del seu pilot i el seu sergent, que es miraven entre si. Si no haguessin estat entrenats de manera tan exacta, probablement el desdeny que sentia per ells faria que li odiessin. Donada la pressió a la qual els sotmetia, uns soldats de tipus inferior li haurien cremat viu encantats.

Però, per descomptat, no els soldats clon.

Pel que feia a carn de canó làser, eren el millor.

Següent