Traïció a Cestus (V)

Anterior

–5–

Una vegada conclòs el dia de maniobres, Nate es va recolzar agraït al terra del transport que el portava a ell i als cinquanta dels seus germans de tornada als barracons. Vandor III era l'exercici d'entrenament més intens que havia suportat. Segons els rumors, la taxa de mortalitat s'havia acostat a un màxim del dos per cent. Però ell no lamentava aquesta estadística. Nate comprenia perfectament el vell axioma: "Com més suïs a l'entrenament, menys sagnaràs en el combat."

Tant ell com els altres estaven ferits i malmesos. Alguns seguien tremolant pels efectes secundaris de la pujada d’adrenalina. Altres mastegaven palets antiestrès. Hi havia un o dos asseguts amb les cames creuades i els ulls tancats. Alguns dormien, i uns pocs xerraven en veu baixa, repassant els esdeveniments del dia.

Per a l'espectador casual, tots eren iguals, però els clons notaven les diferències: les cicatrius, el bronzejat, els matisos en el llenguatge corporal a causa de diferents entrenaments, les variacions en les entonacions vocàliques degudes a diferents estacions de servei, canvis en l'olor per les dietes. Tant era que tots haguessin començat les seves vides en ventres artificials idèntics. Els seus condicionaments i experiències eren diferents d'un milió de petites maneres, i això generava diferències tant en el rendiment com en la personalitat.

Va treure el cap per un dels finestrals laterals, que donava a una de les ciutats dels afores de la capital de Vandor III. Era una petita localitat industrial, alguna classe de planta petrolífera, envoltada per kilòmetres quadrats de terreny àrid i desèrtic. Era aquí on s'havien construït els barracons, una ciutat temporal edificada exclusivament per allotjar i entrenar a cinquanta mil soldats.

Els barracons eren mòduls dissenyats per ser muntats i retirats ràpidament, i ell portava instal·lat allà una setmana, esperant que li arribés el torn d'acudir als entrenaments.

Els soldats clon que ja havien patit el tràngol no els deien ni paraula sobre els rigors que els esperaven. Ell havia vist les ferides de ventosa que tenien, però els soldats que havien sobreviscut al selenoma guardaven silenci quan s'acostava un soldat sense la banda indicativa de Vandor III. Qualsevol advertiment previ degradaria sense remei l'experiència. Per a algú aliè, un advertiment hauria estat un gest d'amabilitat, però els soldats sabien que el coneixement previ disminuïa la serietat i l'estrès emocional de l'exercici i, per tant, reduïen futures possibilitats de supervivència.

El transport els va deixar davant d'un enorme edifici gris prefabricat que albergava aproximadament a uns tres mil dels cinquanta mil soldats de la ciutat.

Nate va treure a ròssec les seves coses de la nau i va travessar els passadissos flotant en un núvol de cansament, saludant amb el cap en gest còmplice als soldats que portaven la banda, soldats que l'aplaudien, victorejaven o saludaven en reconeixement del que acabava de passar. Abans ells sabien, i ell no. Ara sí sabia. Això era tot.

Va agafar un turboascensor fins al tercer pis, comptant les files de lliteres fins a arribar a la seva. Nate va deixar caure les coses a terra, al costat del seu llit, es va treure la roba i va caminar pesadament cap a la dutxa.

Es va contemplar en les polides superfícies en passar. No tenia la vanitat dels homes corrents, però era molt conscient de la màquina que era el seu cos, i sempre estava alerta al menor senyal que alguna cosa no anava bé, estava fora de lloc, compromès o danyat. Sempre era conscient que la més mínima imperfecció podria afectar negativament el seu rendiment, posant en perill una missió o la vida d'un dels seus germans.

El cos d’en Nate era una fusió perfecta de músculs i tendons, equilibrat des de qualsevol punt de vista, amb una musculatura òptima, una estabilitat d'articulacions perfecta i una capacitat pulmonar que avergonyiria a un campió de txinbret. La seva pell lluïa ferides i cremades recentment adquirides, ferides noves que havien de curar-se, però això era inevitable.

A-98 va entrar a l'estació de lavabo, dirigint-se als taulells de la fumejant sala de dutxa. Es va recolzar contra el raig d'aigua, panteixant en notar el contacte sobre les noves ferides. Després de sortir de l'oceà a la platja plena de sang, havien estat sis hores lluitant per escalar un turó per rescatar una bandera protegida per armes paralitzants, lluitant contra androides de combat capturats o simulats. Un dia sencer de tortura gloriosa i esgotadora.

A un dels seus germans li va caure el sabó, i Nate el va agafar al vol. Llavors, per a diversió dels que l'envoltaven, es va passar la pastilla d'una mà a una altra, com un artista de circ.

Allò va disparar una breu explosió de ximpleria i impressionant malabarisme, perquè els soldats van començar a passar-se els uns als altres les pastilles de sabó gairebé sense mirar, com si estiguessin units per un sistema nerviós únic i gegantí.

Van seguir així uns divertidíssims minuts, però es van anar apagant pel cansament compartit. S’ensabonaren, fent ganyotes de dolor en sentir l'escuma astringent en els seus talls i ferides. Així era la vida, i Nate no podia imaginar-se-la d’altra manera. Els mestres clonadors de Kamino s'havien assegurat que els soldats no fossin la típica infanteria ordinària. Els soldats corrents de la galàxia podien passar de la total ignorància a tenir habilitats bàsiques en un entrenament de sis a dotze setmanes. Els soldats clon estàndard passaven de ser nens a soldats plenament entrenats en uns nou anys, però en onades de desenes de milers. Els Comandos Clon eren una casta especialitzada, entrenada per a operacions especials, reclutament de tropes indígenes i instrucció. Els Comandos Avançats de Reconeixement estaven a un nivell per sobre d'això.

Un cop acabades les seves ablucions, Nate va sortir de la dutxa i va tornar a la seva llitera. Els soldats eren molt estalviadors en matèria d'espai: dormien en naus quan no hi havia espai per a casernes individuals. Eren al mateix temps una multitud i una singularitat, milers d’unitats humanes idèntiques clonades a partir d'un paradigma ideal de combat físic i mental, d’un caça-recompenses anomenat Jango Fett.

Les seves vides eren senzilles. Entrenaven, menjaven, viatjaven, lluitaven i descansaven. De tant en tant se'ls concedien breus períodes de descans, destinats a interactuar amb éssers corrents, però el seu entrenament els havia preparat per a l'experiència més senzilla i directa imaginable. Eren soldats. No coneixien una altra cosa. No somiaven res més.

Nate va trobar la càpsula de la seva llitera, va donar un cop de peu a les seves coses per ficar-les a la ranura situada sota el llit i es va desplomar sobre ella, tapant la seva nuesa amb la manta termal. Va aconseguir automàticament els disset graus Celsius, la temperatura corporal perfecta per estar còmode i poder curar-se, un dels pocs luxes de la vida del soldat.

Gairebé al moment, la fatiga aclaparadora el va arrossegar a la foscor. Altres homes s'haurien quedat completament adormits o donarien voltes al llit, repassant problemes trivials, però Nate es va limitar a tancar els ulls i entrar en mode de descans, precipitant-se ràpidament cap al seu moment de son. Es dormiria quant ho desitgés; altra part valuosa del seu entrenament. Un soldat no donava voltes al llit. Mai sabia quan tornaria a tenir l'oportunitat de dormir. Quan era necessari, Nate era capaç de dormir desfilant.

Però abans d'entrar en aquest estat, el soldat havia estat entrenat per emprar aquest fi llindar de consciència, aquest lloc entre la vigília i la son, per organitzar informació. El seu subconscient va repassar els esdeveniments del dia, tots: la seva entrada al Nexu, la reunió prèvia a la missió, el salt i la batalla amb el selenoma, la lluita per arribar a la platja i la posterior presa del turó.

La informació recuperada fluïa en patrons mentals preseleccionats per al seu emmagatzematge, contribuint a les possibilitats generales de supervivència, i el que era més important, la consecució amb èxit de la missió.

Va romandre així uns cinquanta minuts, mentre es feia més insistent l'estirada del cansament del dia. Podia apartar aquella fatiga durant períodes insòlits, però no va veure raó per fer-ho en aquest moment. Ho havia fet bé, i es mereixia el descans. De tota manera, els seus somnis seguirien avaluant i organitzant, encara que fos de manera simbòlica.

Amb això en tenia prou.

A-98 es va deixar vèncer per la son, permetent que el seu cos es curés. Després de tot, demà seria un altre dia.

Més li valia estar preparat per a ell.

Següent