Traïció a Cestus (VII)

Anterior

–7–

A-98 es va despertar deu hores després, un cop completat el seu cicle de recuperació. Nate va fer un cop d'ull a la pantalla de sostre de la seva càpsula de son, que li va recordar que havia d'acudir a un dels centres d’operacions per conèixer les seves ordres.

Va passar trenta segons fent un ràpid repàs mental del seu estat físic. Va invertir un altre mig minut en el seu ritual mental matutí, que completava el pas del somni profund a la vigília completa. En cas d’emergència, tant ell com qualsevol altre soldat podien realitzar aquest pas en segons, però ell gaudia amb les transicions més tranquil·les.

Quan va acabar el seu auto-examen, va apartar la manta i va col·locar els peus a terra. Després de visitar el bany i rentar-se cara i dents als lavabos comuns, va ficar les seves poques pertinences en un farcell. Segons el Codi, un soldat CAR havia d'estar preparat per anar a qualsevol lloc, i fer qualsevol cosa davant un senyal del Jedi al comandament o del Canceller Suprem. El cent per cent de la imatge que Nate tenia de si mateix estava destinada a ser la del soldat perfecte.

No existia una altra opció, un altre tipus d'existència. A-98 estava preparat. Portava al sac uns pocs records d'accions militars prèvies, el seu equip i menjar i aigua per a tres dies.

Nate havia crescut a Kamino, és clar, sent un d'una legió de mil soldats clon creats simultàniament. Una dotzena van ser destinats als Comandos Avançats de Reconeixement. Van entrenar junts, van aprendre junts i van passar junts les seves primeres missions. La meitat havien estat escollits per ser entrenats per Jango Fett en persona, i van tornar amb els seus germans ferits, però plens de mortífer coneixement. S’animava als grups de CAR a desenvolupar les seves pròpies tradicions i identitat, la qual cosa era útil a l'hora de competir amb altres cohorts. Encara que van començar junts, la seva cohort inicial va acabar disgregant-se amb el temps, perquè gairebé tots els soldats CAR treballaven en solitari.

Es va sorprendre buscant una identificació en els soldats que es creuava, alguna osca al casc o al coll que indiqués data i lloc de la seva decantació. Un germà de cohort podia ser útil a l'hora de rememorar certes cerimònies i perills compartits, i sempre era bo tenir companyia extra. La família dins de la família, un toc de la llar en un món llunyà i hostil.

Va recordar amb afecte les carreres d'entrenament de vint quilòmetres amb la seva cohort, i va intentar no recordar-se de tots els germans que havia vist morir en les dues grans campanyes i les dotze accions menors en les que havia participat. En la majoria dels casos, l'estratègia dels CAR era una barreja d'atacs llampec i ús d'una força aclaparadora, amb combinacions aclaparadores de bombardeig aeri i brutal combat terrestre.

Però, per molt satisfactòries que fossin aquelles victòries, desitjava dur a terme accions més personals i subtils. Sentia que hi havia aspectes de si mateix que no havien estat explorats. No temia a la mort, però sí a la possibilitat que la seva vida acabés sense haver explorat els límits de les seves possibilitats. Això, a la seva manera d'entendre, seria una llàstima.

Nate es va tirar el farcell a l'espatlla i es va dirigir al centre d’operacions, preguntant-se què li oferiria la conversa del dia.

Deu minuts després va ser conduït a un petit despatx amagat sota un polvorí i un transport que portava d’anada  i tornada als treballadors de la ciutat.

El seu oficial al comandament, una comandant calamariana anomenada Apted Squelsh, s'encorbava sobre uns papers quan Nate va entrar, i, per un moment, va semblar no adonar-se que tenia companyia. Després va alçar la mirada.

–A-98?

–Sí, senyora.

–Segui, si us plau.

Nate així ho va fer, en una cadira de respatller dur de fusta corelliana envetada. Va passar l'ungla del dit gros pels profunds solcs del reposa-braços mentre la comandant acabava de llegir la pantalla. Després, la dona es va creuar de braços per dirigir-se a ell.

–El seu rendiment en l'exercici d'ahir va ser admirable –va començar ella–. La seva unitat va tenir una reducció del cinquanta per cent tant en les baixes reals com en les virtuals, sense pèrdua de velocitat o eficàcia. És el tipus de coses que ens agrada.

–Gràcies, senyora.

–Tinc una nova missió per a vostè –va dir la comandant Squelsh, parpellejant amb els seus grans ulls foscos–. Està vostè preparat?

No és una pregunta de veritat, només part del ritu d'una conversa.

–Al cent per cent, senyora -la resposta ritual.

–Molt bé. Acompanyarà i assistirà a dos Jedi durant la seva visita a un planeta anomenat Ord Cestus. El coneix?

–No, senyora, però em posaré en marxa immediatament. Amb quin suport comptaré?

–Quatre homes –va dir ella.

Per fi! Accions com aquesta eren la porta a l'ascens que buscava tot soldat CAR que realment es preés.

–Senyora?

–Sí?

–És respecte a l'almirall Baraka –es va detenir–. Està l'almirall al corrent de les estadístiques de baixes?

–És clar –els ulls de l’Squelsh no revelaven cap expressió, i premia amb força els gruixuts llavis.

–I va dir res que potser vostè vulgui compartir amb nosaltres?

La comandant va callar durant un moment intens.

–Va dir: "Bona feina" –va respondre.

Nate va mantenir una expressió impassible, sense voler mostrar les seves emocions davant d'una oficial de comandament.

–Gràcies, senyora.

–És tot.

Bona feina. Havien deixat carn, sang i germans per tota la platja i les despietades profunditats, i l'únic que obtenien era un "bon treball".

Típic.

Nate va sortir i va agafar la passarel·la fins a la holobiblioteca per dedicar unes hores a estudiar el planeta al que anava. Si, li donarien una carpeta d'informació abans de marxar, però a ell li semblava profitós investigar pel seu compte. Les carpetes d'informació solien ser força específiques per a cada missió, estaven preparades per investigadors que mai havien hagut d'arrossegar armament pesat turó amunt.

Nate estava tan immers en la seva investigació que no es va ni adonar de l'arribada d'un soldat que va començar a llegir per sobre de la seva espatlla.

–Mmmm –va dir l'altre soldat–. Sóc Quàtor. El mes passat vaig passar prop d'aquest sector.

Allò va despertar el seu interès.

–Jo sóc Nate, coneixes un planeta anomenat Ord Cestus?

–He sentit parlar d'ell, Nate –Quàtor va pelar un palet antiestrès i li va fer una mossegada–. És on es fabriquen androides, no? No és allà on van fabricar els MTT[1]?

Transports multitropes. Gairebé imparables, el seu blindatge i els dobles canons làser havien causat autèntics estralls a Naboo.

–Això sembla –va dir ell–. Alguna cosa més?

–Ho sé per la demo d'ahir. Van fabricar el mode MJ contra el qual va lluitar Set-Tres-Dos.

Un soldat enfrontant-se a un androide? No era sorprenent, però la conversa suggeria que es tractava d'un exercici, no un combat real.

–No sabia res. Què va passar?

Quàtor va arronsar les espatlles.

–El va capturar. Els MJs són un model especial de seguretat. Només va durar vint segons, i segueix en la infermeria.

Ara tenia tota la seva atenció posada en el tema.

–Hi ha enregistraments?

–És clar –va dir Quàtor–. Si vols te’ls demano.

Va començar a acariciar els vidres al taulell que tenia davant, i unes holoimatges van brollar vaporoses d'ells.

–Gràcies. És un planeta interessant. Fa generacions, Cestus era una presó.

–De debò?

–Al cent per cent. Els descendents d'aquests presoners es van assentar allà i es van fer miners o grangers. Van ser explotats pels descendents dels guàrdies de la presó, que eren amos de l'empresa.

Quàtor va tornar a encongir-se d'espatlles.

–Sempre és la mateixa història. Ah, aquí està...

Les imatges havien estat gravades a l'estadi T'Chuk, tot just quaranta hores abans. Va veure al soldat realitzant moviments evasius estàndard, i fins i tot unes poques maniobres admirablement enganyoses. Però res d'això va funcionar. El seu germà va caure, derrotat, en uns miserables segons.

Inquietant.

–Si t'enfrontes amb aquesta cosa, més et valdrà guardar les distàncies.

El van veure de nou.

–És ràpid –va dir Nate–. Com un Jedi?

–És més ràpid –va dir Quàtor–. Però la velocitat no ho és tot. Mira això...

Va prémer altres botons. Van aparèixer les imatges d'un Jedi amb tentacles al cap.

–És de Glee Anselm –va dir Nate–. No es veuen molts nautolans. Un Jedi, no?

–Qui, si no, utilitzaria una d'aquestes arcaiques vares lluminoses?

Tots dos es van petar de riure. Els Jedi eren increïbles en combat, però la seva adhesió a creences il·lògiques i pseudoespirituals era una cosa que Nate no podia comprendre. Per què anava un home a fiar-se d'alguna cosa que no fos una bona vista, unes espatlles sòlides i una pistola làser carregada? Va examinar de nou la imatge del nautolà.

–Així que un Jedi va baixar del Temple i es va tirar a la sorra. I?

–Comprova-ho tu mateix.

Nate va iniciar la reproducció, i junts van veure no només com el Jedi aguantava el tipus davant l’MJ, sinó que acabava obligant el robot a retrocedir. Nate va respirar fondo mentre el Jedi donava el seu merescut a l’androide. D'alguna manera, les seves tàctiques no eren molt diferents a les utilitzades pel soldat, però els resultats eren molt superiors.

–Li ha donat bé.

–Mmmmmm –cloquejà Quàtor amb admiració–. Has vist quina precisió?

–Ja. No havia vist mai reflexos semblants. Tens raó: la màquina era més ràpida, però això ha estat igualat.

–Jedi –Quàtor va riure. Era difícil dir si el riure era amarg o d’admiració. Potser una mica de totes dues coses–. Així que va veure caure a un soldat i no va poder evitar baixar i muntar l'espectacle.

Nate va saber llegir entre línies: era probable que fins i tot el mateix Jedi hagués programat l'androide. Com podia una màquina moure’s tan ràpid i tot i així perdre? Llevat que hagués rebut ordres de perdre...

Ximpleries. Tots dos sabien que un Jedi no faria una cosa així. Ho havia pensat mogut per la intranquil·litat latent que sentia, una tècnica defensiva per ocultar el lleuger sentiment d'inferioritat que sentien els soldats estant davant d'un habitant del Temple.

–Van vèncer a Jango –van dir tots dos alhora.

Aquestes tres paraules eren gairebé com una lletania. Podien dir qualsevol cosa sobre els Jedi, que eren rars, egocèntrics o estranyament esotèrics, però havien derrotat a un soldat clon en un estadi de Geonosis, i això significava que es mereixien respecte.

–Et desitjo bona caça –li va dir Quàtor.

–Bona caça –va respondre Nate. Va fer una pausa–. Ja t'han donat la teva següent missió?

–No –va dir Quàtor–. Vaig amb tu?

–Si vols.

–Al cent per cent. Signo l'entrada i la sortida, i recullo les meves coses.

–Rebràs les ordres en una hora.

Una encaixada de mans i Quàtor va marxar.

Quan el seu germà va marxar, Nate va obrir una finestra a la pantalla. "Informe de situació". Una breu pausa, i les dades mèdiques van començar a dibuixar-se. Va assentir tranquil. CT-36/732, anomenat Enta, no havia estat ferit per l’MJ. El seu sistema nerviós s'havia sobrecarregat momentàniament i havia patit taquicàrdia per unes hores. Res alarmant, però, òbviament, li havien posat en observació amb un androide metge.

Enta aviat estaria en plena forma per lluitar, i seria un perfecte membre per al seu equip: l'únic soldat que s'havien enfrontat a l’MJ.

–Petició especial perquè CT-36/732 s’uneixi a l'Operació Cestus.

Es va sentir un xiulet i va rebre un missatge de "Petició aprovada". Després, la pantalla es va tancar.

Es va quedar hores estudiant, intentant obtenir el tipus d’informació aleatòria que mai s'oferia en les reunions d'informació tàctica. Mai se sabia quina dada podia salvar-te la vida quan els teus monitors començaven a parpellejar. En aquest moment, Nate estaria mort, fet gelatina a la batalla de Geonosis, de no haver estudiat els cicles de recàrrega de les bateries, gràcies a la qual cosa es va adonar que un androide giratori entrava en mode recàrrega. El xiulet del monitor gairebé no es va sentir, però ell va decidir arriscar-se, va sortir al descobert i el va fer saltar en mil trossos, salvant a cinc dels seus companys.

Aquesta petita maniobra li va proporcionar una setmana d'àpats gratuïts a la cantina de la base, i el camí lliure per a l'ascens a capità.

Va dictar notes al seu arxiu personal perquè es transferissin a la nau de transport que els portaria a Cestus. Va seguir així durant hores, mantenint una fèrria concentració.

Les vides dels seus germans i, el que era més important, l'honor del GER, eren coses que havia de protegir. I, a més, aquest era el seu joc, el joc per al qual havia nascut i per al que l'havien ensinistrat. El que cap estrany podia entendre era que, d'alguna manera, això era divertit.

Següent

---

[1] MTT, Multi-Troop Transport en anglès.(N. del T.)