–8–
Només quedaven
dues hores.
Nate i
sis dels seus germans estaven embrancats en una cerimònia d'enlairament sota el
firmament estrellat de Vandor III, en un recinte limitat per un mur de maons i
apartat de la galeria de barracons. Cada vegada que un soldat sortia en missió,
el seu regiment li desitjava bona sort, a més d'acomiadar-se d'ell. Dins el
context de la vida d'un soldat, això era una mica més pràctic que pessimista.
Si
tornava, li felicitarien per un treball ben fet.
Si no
tornava, bé... el que havia de dir-se, s'havia dit ja.
–L’orgull
d'un soldat és servir i buscar una bona mort –va dir Glorii Profus, el seu
mentor kaminoà.
L'elegant
Profus, de pell platejada, era una barreja entre psiquiatra i conseller
espiritual. Tot i que els clons mai es deixaven dominar per les seves pors,
seria un error pensar que mai les experimentaven. Les emocions eren tan
valuoses com els làsers i les bombes; i la mort, part inevitable de la guerra.
Cap soldat podia escapar d'aquesta desagradable realitat, per molt talent o
força que tingués. I en tots els planetes, al llarg de la història, els soldats
sempre s'havien fet la mateixa pregunta: "I si moro?" I, per a un
soldat, la resposta més reconfortant era: "Vas a morir. Però el GER viurà
per sempre."
El
kaminoà va arquejar gràcilment el llarg coll platejat i va alçar la copa ple de
vi tallian, el millor del quadrant. La seva veu era refinada i
tranquil·litzadora.
–Naixeu
de l'aigua. En el foc moriu. Els vostres cossos són la llavor de les estrelles –va
dir, recitant les paraules rituals que havien encoratjat a milions de clons que
van marxar cap a la mort, i que encara tranquil·litzarien a milers de milions
més.
Van
alçar les copes a l'uníson.
–Som la
llavor de les estrelles! –van dir tots a una.
I van
beure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada