Traïció a Cestus (XIII)

Anterior

–13–

En els tres-cents anys transcorreguts des del seu ingrés a la República, la població nativa de Cestus havia disminuït en un noranta per cent, mentre la població immigrant augmentava fins a una quantitat de diversos milions. Les seves necessitats eren tan diferents a les dels habitants originals, que, si no existís el comerç interestel·lar, la població es moriria de fam o es veuria forçada a emigrar o viure en la pobresa.

Centenars d'anys abans, Cestus va ser un planeta de sorres ambarines i turons de color marró rogenc, majoritàriament de roca, amb unes poques llacunes blaves i amb unes penyes i cingles que componien les serralades muntanyoses. El sòl era pobre i albergava unes mil varietats de plantes robustes, les seves àcides arrels lluitaven incansables per convertir la roca en nutrients que poguessin absorbir. El més notable de la flora eren unes vuit-centes varietats de bolets comestibles i medicinals, que mai havien estat exportats.

Per molt pobre que fos en el passat, una rigorosa filtració de l'aigua de Cestus i l’afegit de diversos nutrients permetia que el sòl del planeta produís unes dues dotzenes de plantes aptes per al consum. Després de quinze generacions de cultius, havien crescut enormes extensions verdes a la plana marró, algunes d'elles visibles fins i tot des de l'espai.

Des d'una òrbita elevada, hauria estat difícil veure les zones industrials que produïen l'armadura baktoide o els temuts bioandroides, o distingir algun motiu pel qual aquest planeta recòndit pogués considerar-se un punt d'equilibri crucial en un drama que tenia per escenari la galàxia. Però per molt que costés creure-ho, era una veritat aclaparadora.

El creuer de transport va realitzar un descens inicial a una zona de la plana de Dashta triada per la seva escassa activitat electromagnètica, indici que hi havia poca o cap població assentada als voltants. Els forasters volien evitar les mirades dels curiosos. Els esperava una feina que requeria intimitat.

Els soldats van estar una hora traient de la nau caixes i bosses plenes d'equip. Kit va insistir a portar el seu, i els soldats li van deixar fer encantats; el Jedi era més fort que dos d'ells junts. Obi-Wan s'havia passat la meitat del viatge treballant en l'arma que ara jeia enroscada al costat d’en Kit. Kit era conegut per la seva capacitat d’improvisació, i, al cap d'unes hores, manejava el fuet llum com si s'hagués criat fent-ho.

Obi-Wan es va tornar cap a Kit i li va oferir la mà.

–Bé –va dir–. Aquí és on ens hem de separar.

–Per ara –va dir Kit–. Muntarem el campament base en les coves que hi ha al sud d'aquí, i hauria d'estar operatiu en un dia. Després, estarem preparats per al que sigui.

–No ho dubto –va dir Obi-Wan–. Si ens comuniquem pels canals de manteniment dels droides astromecànics no alertarem els seus sistemes de seguretat. Camuflarem les nostres converses com modulacions de la freqüència de transport bàsica.

Kit fer que sí, però el seu somriure no es reflectia en la seva mirada.

–És bona idea. Que la Força t'acompanyi.

Poc quedava per fer a part de donar-se una encaixada de mans. Obi-Wan es va quedar allà aturat, mirant l'horitzó i els remolins de pols.

Mes enllà un núvol color òxid es desplaçava arran de terra, tranquil i preciós en la distància; una de les tempestes de sorra que feien tan difícil viure en la superfície de Cestus. Obi-Wan va comprendre perfectament per què s'havia escollit aquest planeta com a presó.

Els altres quatre soldats es van quedar amb Kit. Obi-Wan retornà a la nau, i la porta es va tancar darrere seu.

Es va asseure al lloc buit al costat de CT-X270, es va posar el cinturó, comprovà que Doolb Snoil s'havia posat bé el seu, i va assentir.

–Anem, X2 –va dir.

Kit va verificar els instruments de la seva motojet Aratech 74-Z amb hardware militar modificat, tan manejable com un falcopenat i capaç de superar els 550 quilòmetres per hora. Conduir aquell aparell li recordava a navegar tempestes, el seu esport favorit.

Les quatre hèlixs direccionals estaven ben ajustades i responien al tacte. Els motors retropropulsors feien remor com demicots i podien suportar sense problemes les pesades bosses subjectades als laterals. Tenia els quatre dipòsits de combustible plens i els indicadors funcionant. Bé, va alçar una mà, i els soldats clon van muntar en les seves motojets a l'uníson, com si portessin un mes practicant aquesta maniobra. Respirà profundament. La sang li bullí a les venes quan els seus dos cors es descompassaren lleugerament, preparant-lo per a l'acció. Era el moment pel qual vivia la calma abans de la tempesta. La prova era la tempesta en si, el repte de mantenir l'equilibri dins del seu remolí, com nedar per la superfície durant un dels huracans gegants de Glee Anselm o practicar la Forma I. Mai havia fracassat. Algun dia fracassaria, com li passava a qualsevol mortal. Però no avui, va somriure, orgullós. Avui no.

Va encendre la motojet. El ronc es va convertir en un rugit quan la màquina es va elevar.

Els cinc van navegar entre barrancs i rius en perfecta formació, travessant els matolls marrons.

Encara que gairebé totes les coses que deixaven enrere tot just eren una taca, les més llunyanes es veien amb claredat. Kit estava immers en la contemplació del paisatge, i va veure la llunyana línia d'una caravana que avançava per la roca. Les motojets volaven massa baix per ser albirades, només prou perquè els qui venien darrere d’ell quedessin engolits en la tempesta de partícules de pols, confonent així els escàners.

Van passar al costat d'una petita tribu x'ting nòmades, el poble insectil que antany dominava el planeta. Encara que conservaven una mica de poder polític, tot just sumaven unes desenes de milers. Els nòmades van alçar les armes escarlata i van assenyalar a les motojets quan van passar pel seu costat.

Tampoc era una cosa pel que preocupar-se. Es va convèncer que allò no era un presagi. Trobar-se amb cestins enmig d'una àrea tan desolada només era pura casualitat. Els nòmades nadius de Cestus tendien a no ser tecnològics, no empraven dispositius que emetessin radiacions en l'espectre electromagnètic. No era una cosa per la qual preocupar-se...

Kit se sentia atret per Cestus. En aquell paisatge podia percebre la lluita de la vida contra una naturalesa despietada. Li va recordar la superfície del seu planeta natal, una terra molt àrida, però que havia produït un poble de gran coratge. Aquest podria haver estat el lloc on va néixer, de no mancar de rugents oceans.

Nate viatjava a la motojet que anava darrere d'ell, recorrent el mateix paisatge, sumit en els seus propis pensaments. El capità dels CAR ho escodrinyava tot, buscant possibles emboscades, posicions on fer-se fort, punts d'albirament... Tot el que veia, tot el que pensava estava relacionat amb el seu deure. No hi havia lloc en la seva ment per a res més. Tampoc és que necessités alguna cosa més.

Quilòmetre a quilòmetre, van avançar cap al seu objectiu, les muntanyes Dashta, al distant Oest.

Següent