Esquadró Infern (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

Dahna, Kaev i Halia van tornar al cap d'unes hores amb un transport de contenidors plens fins a les vores de fruita que feia olor com el millor dia de l'estiu. Aquella mera aroma va fer que Iden, que havia arribat poc abans amb el Mentor, somrigués i que la boca se li fes aigua. Tots es van arremolinar al voltant i es van servir lliurement, pelant les fruites amb destresa i devorant els seus grillons picants i dolços.

—Com es diu això? —va preguntar Iden, netejant-se els llavis quan el suc li va caure per ells.

—Ni idea —va dir Sadori. Va treure una de les fruites grogues més grans i la hi va donar a Seyn, amb una reverència maldestra però encantadora. Ella va somriure, la va agafar i es rigué mentre la pelava.

—La diem fruita de Dahna perquè a ella li agrada molt i la fa feliç —va dir la seva mare. Iden es va sorprendre que la femella kage l'hagués sentit si més no, molt més que li contestés cordialment. Pel que sembla, la fruita de Dahna no solament tenia un gust meravellós, sinó que també treia el millor de la gent.

Llavors, sense previ avís, Dahna va agafar de la mà a Piikow i va tirar enjogassadament d'ell.

—Vinga —li va dir i el va conduir cap a la part davantera de la cova.

Iden estava molt confosa.

—Què fan? —li va preguntar al Mentor quan va arribar al costat d'ella. Com tots, el Mentor també somreia.

—Bé, estan ballant —va dir.

I no hi havia dubte que la twi’lek estava movent els peus sobre el terra, bellugant el seu gràcil cos al ritme d'una melodia muda. El seu lekku també dansava, ondant-se i girant sobre si mateixa. Seyn mirava amb molt interès, «analitzant les paraules de Dahna», va pensar Iden. Llavors Seyn es va sorprendre quan li van agafar la mà i Sadori la va portar fins al que ara havien de considerar la pista de ball.

Piikow s’ho estava passant en gran, clacant de riure i movent-se tant com li permetia el seu fràgil cos. Iden es va sentir desconcertada. La parella kage se somreia, una cosa que no havia vist fins llavors i també van sortir a ballar, agafats de les mans i balancejant-se a l’uníson.

—Això ja ho veig —va dir, irritada—. Però per què?

—Per què balla la gent? —va preguntar el Mentor i Iden es va adonar que li estava prenent el pèl.

Seguia enfadada.

—És una twi’lek —va respondre—. Sé prou sobre l'esclavitud per saber que les esclaves twi’lek són molt famoses entre... entre els qui tenen esclaus. Els seus amos les fan ballar per entreteniment. Per què anava a voler ballar Dahna?

—Pregunta-li-ho a ella! —va dir el Mentor. I va cridar—. Dahna! La nostra incorporació més recent vol saber per què segueixes tenint ganes de ballar, si t'obligaven a fer-ho quan eres esclava.

Iden esperava que tot allò es detingués d'una manera rara, si no clarament hostil. Però la dona de pell blava verdosa va tirar el cap cap a enrere i es rigué.

—Perquè puc, filla —va dir—. No perquè dec, sinó perquè vull. Perquè puc ballar o cantar o no fer-ho si no em ve de gust. Ballo perquè sóc feliç, aquí, amb la meva família. Ballo perquè sóc lliure.

Es va propagar un rugit d'aprovació.

—Això és el que estàs ajudant a generar, Iden —va prosseguir el Mentor.

—Ganes de festa? —va dir Iden, solament amb un punt de sarcasme. L'alegria senzilla de la Dahna en els seus moviments resultava contagiosa. Piikow, encara que seguia divertint-se, s'havia començat a cansar i Del havia acudit apressat i s'havia emportat amb cura al vell chadra-fan fins a una de les roques aplanades perquè es recuperés de l'esforç.

—No —va contestar el Mentor decidint prendre's la seva pregunta de debò—, estàs ajudant a portar llibertat a la galàxia. De manera que, algun dia, la gent podrà expressar-se lliurement a tot arreu i podrà divertir-se sense temor. Això és el que busquen els rebels en el fons. És el que tots volem.

Del la va mirar als ulls i li va dedicar un somriure afectuós. Sorpresa, Iden li va retornar un altre, més maldestre.

—Et fa sentir incòmoda —va comentar el Mentor.

«Sí, així és. Perquè el que veig aquí ara és completament oposat al que ha passat també aquí aquest matí. I em resulta molt dur adonar-me que aquests cors tan plens ara mateix puguin arribar a ser tan cruels.»

—És evident que és molt diferent a l'Imperi —va dir—. Em... em costa una mica habituar-me.

El matí següent, si pot usar-se aquesta expressió en un lloc que vivia en un crepuscle permanent, l'Esquadró Infern estava escampat, com de costum, quan van acudir en la seva cerca. Staven els estava esperant en la cova comuna. Gideon ja estava allà, assegut al costat d'ell i netejant un blàster. Va saludar amb el cap al seu «germà» i va ignorar als altres.

—Espero que estigueu preparats per al treball de debò —va dir Staven—. Perquè tinc per a tots.

«Per fi», va pensar Iden. Del, Seyn i ella mateixa van expressar ràpidament la seva bona predisposició. Gideon actuava com si allò no fos res nou i, probablement, no ho era. Aquest i Staven semblaven més units des del primer vol de prova de Gideon.

El líder Somiador els va indicar que s'asseguessin per explicar el pla.

—L'Imperi ha començat a extreure minerals en Affadar. I tots sabem què significa això.

Iden sabia alguna cosa sobre Affadar. Era un món subdesenvolupat, amb una població relativament reduïda d'humans i una espècie amfíbia indígena coneguda com a t’laeem. Els t’laeem eren intel·ligents però primitius. Les extraccions mineres no podien aportar-los cap benefici, però la població humana segurament gaudiria d'una nova prosperitat. I, per descomptat, l'Imperi accediria als recursos necessaris per continuar la guerra. L'Imperi solia trobar-se amb aquell tipus de disjuntives complexes.

—Per variar, el pitjor en aquesta situació no és l'Imperi —va dir Staven—, sinó el govern local de la província on s'instal·laran les mines, que ha decidit col·laborar amb ells. En concret, l’èfor Emoch Akagarti. S'ha beneficiat personalment d'aquesta aliança, a expenses no solament d'un món preciós i la probable extinció d'una espècie intel·ligent, sinó també de la salut de la seva pròpia gent, o això deien els rumors.

Staven va esbossar aquell somriure cruel i provocador seu.

—Ho visitarem d’aquí a tres dies. Usarem la nau de Segur-J que Azen tan amablement ens va portar quan va segrestar a Iden. Del, necessitem que Piikow i tu la poseu a punt, que sembli més imperial. També us donarem accés als nostres bancs de dades perquè ordiu la forma de sabotejar la seguretat de la residència de l’èfor —Iden es va obligar a no somriure. Un èfor no era un moff, però si Del era capaç d'infiltrar-se en el sistema informàtic de la residència d'un moff, segur que podria amb allò.

—No volem matar a aquest tipus si no és necessari. Volem arruïnar-lo, destruir-lo, mostrar-li a la seva gent quin tipus de feristela és. I crec que la manera de fer-ho serà aquesta.

Com més escoltava Iden, més li agradava el pla. Podia resoldre diversos dels problemes de l'Esquadró Infern de cop.

L'inconvenient era que havien d'accelerar la seva agenda per eliminar a Azen. I molt.

Del estava encantat amb poder treballar en la nau de Segur-J, tant per a la missió dels Somiadors com la de l'Esquadró Infern i la preparació de Seyn no podia haver estat més perfecta.

—Tens la llista?

—Sí —va dir Seyn i li va lliurar el datapad—. Està tot aquí. Tot el que he recordat: noms en clau, identitats alternatives, el text íntegre de les seves amonestacions, tot. Hauria de servir-te d'alguna cosa.

—Estic segur que servirà de molt, gràcies. Serà complicat, però crec que funcionarà. Usaré tot això com a paraules clau de les cerques i també intentaré trobar els seus propis registres.

—On està Piikow? —va preguntar ella mirant al voltant.

—No es troba molt bé. Em preocupa.

Ella es va tornar cap a Del, sorpresa.

—Et preocupa? És un Somiador, Del. És l'enemic.

—Sí —va dir Del—. I un tipus intel·ligent, divertit i imaginatiu que no mereixia el que els va passar a la seva família i a ell. El meu cap pot abastar ambdues coses.

—Assegura't que sigui solament en el teu cap, no en el cor —li va prevenir ella—. Bona sort.

Seyn estava tornant cap a la cova comuna per menjar alguna cosa, quan va sentir a Sadori cridant-la en veu baixa.

—Sadori! Hola! —va dir, quequejant una mica. L'havia enxampat desprevinguda i es va renyar a si mateixa. De totes maneres, Sadori era sigil·lós i àgil, es movia amb la gràcia d'un felí. La combinació de la seva pell naturalment grisa i la seva roba fosca li feien pràcticament invisible en aquella penombra, encara que els seus ulls roses brillaven intensament. Era tranquil, equànime i precís en tot... excepte quan ella caminava a prop.

Va arribar fins a ella. En Intel·ligència Naval la seva alçada havia estat completament irrellevant. Els seus companys eren col·legues amb els quals parlava solament de passada i estava la major part del temps a la seva cambra fosca, mirant pantalles de vídeo. El seu treball no solament era innocu emocionalment, tampoc implicava cap tipus d'activitat física. Però allà, en particular al costat de Sadori, era summament conscient del seu físic: amb prou feines li arribava fins a la meitat del pit i havia de donar gairebé dos passos per cadascun que donava ell.

Sadori va gargamellejar.

—Solament em preguntava si... si t'agradaria fer una passejada amb mi. La nit està bastant tranquil·la i m'agradaria ensenyar-te un lloc al que solc anar.

Seyn estava famolenca, però tot era tan vacil·lant amb Sadori que temia trencar-li el cor si rebutjava la seva invitació. I el seu equip no podia permetre's tancar cap porta en aquelles altures.

Ell va percebre els seus dubtes.

—No trigarem molt, tret que vulguis quedar-te una estona. Crec que t'agradarà, però podem tornar immediatament, si vols.

Encara que fos un guerrer des del bressol, Sadori transmetia tendresa. No tenia res a témer. A més, sabia com reduir a un atacant el doble de gran que ella. Seyn va somriure.

—Tinc una mica de gana, però per què no ens emportem una mica de menjar?

Sadori va posar cara d'alegria.

—Un pícnic? Sí, bona idea —va somriure i va afegir—. Ah, per cert, saps nedar?

Seyn li va mirar de reüll. Algú podia haver ensenyat a nedar a una esclava? Probablement sí.

—Sí —va dir—. Anem a nedar?

—Estarem al costat de l'aigua. Encara que solament si vols.

Ella lluïa un dels conjunts de la Dahna, una túnica sense mànigues que queia fins a mitja cuixa en la twi’lek i fins a mig panxell en ella i unes malles a les quals va haver de fer un doble doblec. Podia mullar-se si l'ocasió ho justificava.

—Ja veuré si em ve de gust quan hi arribem.

—Doncs preparem el pícnic i ens anem! —Sadori li va tendir la mà.

Seyn la hi va quedar mirant un moment. Del havia de bregar amb un chadra-fan parlador; Iden es veia obligada a suportar els discursos del líder dels Somiadors; Gideon, aquest cabró amb sort, havia de volar. «I jo haig de fingir tenir algun interès romàntic per un adolescent.»

Va somriure a Sadori en prendre la mà que li tendia. Van entrar en la cova, van ficar una mica de fruita, vegetals frescos i dos ous de prewa en un tros de tela i van tornar al crepuscle permanent. Ella va arquejar una cella en veure una moto speeder esperant-los.

—Has muntat alguna vegada en una d'aquestes? —va preguntar Sadori.

Quina seria la resposta adequada per a una esclava?

—No —va mentir.

—Se'm donen molt bé. Estaràs fora de perill, promès. Munta i agafa't fort.

Desitjant no penedir-se d'allò, Seyn va pujar a la moto darrere del corpulent i jove kage, li va envoltar la cintura amb les mans i va esperar.

Atent a la suposada falta d'experiència de Seyn, Sadori va arrencar lentament, sortejant un laberint d'arbres durant uns quinze minuts fins que van arribar a una zona coberta d'herba. Quan arribés la fase nocturna de Jeosyn, aquella herba moriria per tornar amb la «alba». Però, en aquell moment, era densa i exuberant, oferint un agradable contrast amb la zona rocosa on tenien el campament.

Sadori va detenir la moto i li va oferir les mans per ajudar-la a baixar. Ella li va deixar fer, mirant al voltant amb curiositat les habituals roques cobertes de liquen i la llum dels estels. L'herba era una novetat agradable, encara que tampoc era res especial. Va aixecar la vista cap a Sadori inquisitivament.

—No és aquí —va dir ell, assenyalant una espècie d'esborrall fosc en un pujol empinat—. Allà hi ha una gruta. És allà.

Seyn va fer un pas en aquella direcció, però Sadori va vacil·lar.

—Seyn —va dir—, confies en mi?

Ella es va posar tibant, però estava més intrigada que espantada.

—Per què ho preguntes?

—Et vull sorprendre —va dir en un to afectuós i entusiasta.

Ella va mirar cap a la gruta i li va respondre:

—Sí. Què vols que faci?

—Pren la meva mà i tanca els ulls —va dir—. M'asseguraré que no ensopeguis. T'ho prometo.

Seyn va tancar els ulls. Seguia tibant i sabia que Sadori ho notava, per això quan la va tocar el seu contacte va ser suau i respectuós. Li deia quan havia de detenir-se i li advertia quan hi havia una pedra o terreny irregular en el camí. Va complir la seva promesa i ella no va donar ni un sol ensopec.

Seyn va poder notar-ho quan va entrar en la cova. L'ambient era humit i fresc. Va sentir una espècie de xipolleig... l'aigua promesa per al possible bany. Feia olor de terra humida i vegetació florent, una aroma reconfortant. Sadori li va posar les mans sobre les espatlles, girant-la perquè mirés cap a una direcció determinada, i després el va sentir movent-se al voltant.

Es van sentir uns quants xipollejos i Sadori va dir:

—Val... obre els ulls.

Els va obrir... i va quedar bocabadada.

Uns magnífics cristalls de color anyil s'alçaven del terra de la cova, proporcionant la llum suficient per veure, però poc més. Sadori s'havia llevat la túnica i estava ficat en l'aigua fins a la cintura. Estava molt quiet, gairebé sense respirar. A les mans subjectava un gran bol tallat en un altre tipus de cristall, també violeta, però més clar, més magenta.

—Sadori, això és preciós —va dir Seyn, sincerament. Va notar que estava somrient.

—Ho és —va coincidir ell—, però no t'he portat per això.

Va aixecar una mà del bol de cristall amb una floritura i la va submergir en l'aigua.

I allà va aparèixer una llum blava que deixava un deixant després dels seus dits, com una flama líquida i blava.

No era alguna cosa única en la galàxia. El fenomen científic de la bioluminescència, l'emissió de llum per part d'un organisme viu, existia en molts mons. Però allà, en aquella freda i humida penombra, semblava eteri i místic.

Sadori es va animar en veure la reacció jovial de la Seyn.

—Pots quedar-te aquí, si vols —li va dir.

—Oh, no —va dir Seyn—. Ara mateix hi vaig —es va llevar les botes, però abans de ficar-se en l'estany, es va detenir i li va mirar—. Però tinc curiositat... per què m'has portat aquí?

Sadori es va quedar pensatiu.

—D’aquí a molt poc sortirem per a la nostra primera missió junts. Qualsevol cosa pot passar. Volia compartir aquest lloc amb tu abans que... bé, per si alguna cosa surt malament.

Seyn es va adonar que ni tan sols les forces especials com l'Esquadró Infern vivien tan al límit com els Somiadors.

Ells també posaven les seves vides en perill en cada missió, per descomptat, però no portaven bombes enganxades al cos. No era d'estranyar que els Somiadors ballessin, riguessin, beguessin i visquessin tant com podien.

Es va submergir en l'estany. Amb cada xipolleig dels seus peus, es produïa una reacció ondulant en resposta als moviments dels minúsculs organismes vius de l'aigua. El fons de l'estany s'anava aplanant ràpidament i va arribar fins a Sadori, que subjectava el bol.

Aquest va ficar el bol de cristall en l'aigua. Un sobtat fulgor blau el va envoltar i el va seguir mentre surava a la deriva, oscil·lant suaument. Sadori va recollir un pal tan llarg com la seva mà que hi havia dins del bol.

—Aquest bol prové del meu planeta natal, Quarzite. Va ser una de les poques coses que ens vam emportar en marxar-nos. Es diu que mentre hi hagi un kage viu, existiran bols com aquest. I que mentre els bols segueixin cantant, els kage seguiran existint.

Amb molta suavitat, va colpejar la vora del bol amb el pal.

Va sonar un to evocador, semblat al d'una campana. Un altre fulgor blau va aflorar en l'estany dissipant-se al mateix temps que el so.

—La vibració —va dir Seyn, sorpresa—. Sents les vibracions.

Els ulls rosats de Sadori brillaven com les diminutes criatures aquàtiques.

—És màgic, veritat?

No era màgia. Encara que al mateix temps sí ho era.

—Sí —va dir Seyn. I es va quedar allà, en l'aigua fresca, tremolant, però sense voler sortir ni pensar en el passat ni el futur, completament en el present, en aquell lloc, amb aquell noi bell, escoltant els evocadors tons d'aquell bol de cristall cantaire, mentre Sadori interpretava la música de les pedres antigues i les lluentes criatures blaves ballaven al seu so.

El Mentor l'animava durant les seves insistents sessions de pràctica en l'amfiteatre. Iden estava millorant, ho notava, però el Mentor intentava que fos sempre millor. «No cridis», li deia. «No és necessari.» O:

—No miris a tot arreu. Has de mirar fixament a l’hologravadora. No em diguis que no ho has fet abans.

Va sentir una punxada de dolor en evocar el missatge de la seva mare. Allò li va recordar que havia d'acabar amb aquella missió i tornar a casa per dir-li a la seva mare, cada vegada més feble, que la seva filla mai havia flaquejat en la seva lleialtat a l'Imperi. Hauria de fer alguns «discursos» en nom dels Somiadors, però desitjava ferventment que ningú la informés d'això. Ja li havia resultat bastant dur veure les imatges de la seva filla en el consell de guerra. Si veia allò...

—Per descomptat que ho he fet —va dir. No podia permetre's cap distracció del que tenia entre mans—. Però això és diferent.

—Estàs millorant. Sé que t'estic pressionant molt.

—No et disculpis —va dir Iden—. No vull millorar, vull sobresortir. Staven em va portar per a això i li vull demostrar la meva vàlua.

—Tu i jo tenim molt en comú i senzillament vaig suposar que t'ho prendries amb la mateixa naturalitat que jo. Sé que no estàs habituada a això, però no podem ni imaginar la utilitat que pot tenir per a la nostra causa. A més, així salvaràs vides. Sempre és millor raonar amb la gent que matar-la.

—Hi ha gent amb la qual no es pot raonar —va dir Iden. Va anar a asseure's al costat d'ell, en el terra. El Mentor semblava pensatiu, potser podia aprofitar-ho. Va recollir un pal proper i va començar a gargotejar línies a la terra compacta.

—I això m'apesara —va confessar—, encara que no puc negar-ho.

—Ets un partisà estrany —va dir ella.

—Ho sé. Staven i jo... estem en desacord en moltes coses, encara que coincidim en el principal, que l'Imperi ha de ser derrotat.

Grata. Segueix gratant. Sense apartar la vista de les línies que anaven naixent de la punta del pal, Iden va preguntar:

—Què vols dir amb què tenim molt en comú?

El Mentor es va quedar callat un instant i li va contestar:

—Provinc d'una família cèlebre —va dir—. En les Guerres Clon, em vaig sentir... confós. Buscava respostes, amb el fervor i la insensatesa d'un adolescent —va somriure lleugerament. Iden li va mirar. Encara podia veure a aquell nen dins seu, encara que els anys no haguessin estat amables amb el seu ànim, sí ho havien estat en el físic—. Vaig acabar amb els rebels equivocats i després amb els quals em semblaven més encertats.

—Saw i Steela —va dir Iden.

—Saw i Steela —li va confirmar ell—. Però vam perdre a Steela i Saw va iniciar el seu propi camí amb els partisans. La meva fillola se li va unir. Jo no. Llavors no. És com si al llarg de la meva vida hagués estat en tots els bàndols possibles. La Confederació, la República, l'Imperi, l'Aliança i després de tornada als partisans. Vaig tornar a treballar amb Saw durant un temps... no físicament, però manteníem el contacte. Després va venir Jedha i Saw ja no està. Em vaig sentir furiós i afligit i vaig desitjar veure el final d'aquesta guerra. I segueixo volent-ho.

—No aproves el nivell de violència dels partisans —va dir ella, afirmant-ho, no com una pregunta.

—No —va respondre—. Mai ho he fet, però aprovo la passió de Saw i Steela i no vull arrabassar-li el lloc a Staven. Solament m'agradaria que em fes cas.

En la ment de l’Iden s'estava formant una idea excitant. Aquella podia ser la manera de dur a terme la seva missió. Ja havia observat que alguns dels partisans feien el que feien perquè sentien que no tenien elecció. Uns altres semblaven nodrir-se de la violència, de les massacres i ho entenia. Mai s'havia sentit més viva que quan disparava a un rebel i el volava a trossos.

Tots els membres de l'Esquadró Infern eren soldats, havien participat en combats i havien matat.

«Alguns de formes més brutals que uns altres...»

I allà estava la resposta. Cada membre de l'equip ja s'estava concentrant en un o més partisans. Staven no liderava una banda unida. No costava veure qui era tan inamoviblement lleial i assedegat de sang com ell: Azen, els kage adults, Nadrine. I després estaven Piikow i Dahna, que complien la seva comesa pel seu sentit del deure, no per gust.

Es va detenir i va mirar el que hi havia gargotejat mecànicament en el terra: ninots de pals empunyant blàsters. Alguns arrufaven les celles, però uns altres somreien.

«Divideix i venceràs.»

Una estratègia de guerra antiquíssima, possiblement tant com la pròpia guerra.

Següent