Esquadró Infern (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Seyn estava impacient quan va tornar a la cova principal. Era una sensació nova per a ella. Des de la seva graduació en l'Acadèmia, fins i tot abans, havia estat capaç de concentrar-se profundament durant llargs períodes de temps. Encara que havia sentit a alguns dels seus companys queixar-se pel poc que els agradava «viure a mitja llum» permanentment, a ella aquell aspecte de la missió tant li feia. Havia passat la major part de la seva vida en cofurnes, sola amb la reconfortant lluentor de les pantalles d'ordinador.

Allà el seu paper era passiu: era una traductora, una observadora. Però ara estava actuant i fent coses molt diferents de les quals esperava.

Un dels protagonistes d'aquelles coses l'estava esperant, amb els seus forts trets pansits per la preocupació. Sadori havia percebut la seva reacció a l'assassinat del soldat d'assalt i havien parlat una mica sobre l'assumpte, però seguia inquiet pels seus sentiments. Resultava commovedor i estrany, per la qual cosa Seyn estava confosa.

Si ella era més menuda i semblava més jove del que corresponia a la seva edat, en el cas de Sadori succeïa tot el contrari. Ben format i amb bon port, semblava més gran que Kaev, que li treia quatre anys. Els kage, en general, eren considerats inusualment atractius pels humans i gairebé-humans, i Sadori era un gran exemple de la seva espècie. Com era possible que aquell jove amable, tan feroç quan combatia i tan dolç quan no ho feia, pogués acceptar amb tanta facilitat el nivell de violència que els Somiadors propugnaven?

—Et trobes bé, Seyn? —va preguntar, sol·lícit.

—Sí —va dir ella—. He tingut temps per pensar —per recordar-se què feia allà i trobar un nou objectiu en què concentrar-se—. De vegades cal prendre decisions difícils. Tu també ho vas haver d'aprendre?

—El meu poble neix en condicions de privació —va dir—. Vaig aprendre a combatre gairebé abans que a parlar —l'habilitat en el combat dels guerrers kage, segons explicaven, solia suscitar comparacions amb els Jedi. Eren físicament poderosos i fenomenalment àgils—. Portem combatent com un... bé, des de sempre.

—La teva família segueix anant junta de missió? —va preguntar Seyn. Mentre escoltava la resposta, que podia ser-li útil, va escoltar altres converses en diferents llengües.

«...canviat el codi de seguretat de...»

—Ho fèiem, fins que Saw va morir. Ara, si vaig de missió, un dels meus pares ve amb mi i l'altre es queda aquí.

Ella li va mirar de reüll.

—No ho entenc. Per què ja no combateu junts?

Ell semblava avergonyit.

—És una ximpleria —va dir.

«...un lloc excel·lent per llançar-ho i marxar-nos...», li estava dient en veu baixa Ru, el pare de Sadori, a Azen.

—Si et van entrenar tan jove, està clar que saps cuidar de tu mateix.

—No és això. Des de Jedha, les coses... —va titubejar—. Estem molt decidits. Tots els Somiadors, no solament la meva família. Ja ho has vist, tots portem bombes en el cos i estem preparats per detonar-les. Però sóc el seu únic fill i si alguna cosa surt malament volen que hi hagi algú amb mi per protegir-me i algú aquí. Així sempre quedarà un amb qui podré tornar.

Alguna cosa dins de la Seyn es va estovar inesperadament. Li semblava una juxtaposició tan estranya, aquella xerrada distesa sobre bombes enganxades al cos i pares que no volien deixar orfe al seu estimat i únic fill, encara que amb els seus actes deixessin orfes a uns altres. Impulsivament, va allargar una mà i li va tocar el braç a Sadori.

—No t'avergonyeixis d'això —li va dir—. T’estimen. Saben que el que fem és perillós i volen minimitzar els riscos que corres. Estic segura que no és perquè no et respecten com a guerrer.

La cara de Sadori, normalment tan controlada, es va il·luminar amb alegre sorpresa, després va col·locar una de les grans i fortes mans sobre la menuda de Seyn.

—Crec que per fi entenc per què se senten així. M'alegro que vinguis a una missió amb mi, encara que també desitjaria que no ho fessis —li va dir Sadori—. T'ho volia demanar, però em semblava que no havia de generar-te esperances, per si Staven deia que no. Creia que seria una bona oportunitat per a tu.

—Estàs assabentat dels detalls de la missió?

Sadori va negar amb el cap.

—Staven encara no ens els ha explicat. Li agrada portar les coses en secret —Seyn ja ho havia notat—. Si no vols pots negar-te.

—Això és important —va dir Seyn—. Vull participar.

Gideon estava xerrant sobre volar. Staven reia, mentre envoltava amb un braç a Nadrine, que s'arraulia contra ell amb un somriure de satisfacció.

—És important —va coincidir Sadori—. Des de Jedha, com va dir Staven, tot és més urgent. M'alegro d'estar en una unitat amb dues persones que van conèixer personalment a Saw. Crec que saben el que fan i que els nostres actes serveixen d'alguna cosa. Hem de colpejar sense donar ni un pas enrere, sense importar-nos la missió ni l'objectiu. La meva família lluita per una cosa encara més important que el nostre planeta. Lluitem per un futur en el qual no sigui necessari lluitar —va dir Sadori, amb dolçor. La mirava intensament i la mà amb què subjectava la seva era càlida.

«...si ens expliqués una mica més...», estava dient Ru.

—Per fi arribeu —la veu de l’Azen es dirigia a Iden i el Mentor, que devia acabar d'arribar. Sadori va sospirar, li va estrènyer la mà a Seyn i la va deixar anar quan tots dos es van tornar cap als nouvinguts—. On us havíeu ficat? Més assajos?

—Tants com faci falta —va dir Iden abans que el Mentor pogués contestar.

—T'ajudaré sempre que pugui —li va prometre el Mentor a Iden.

—Què em dius d'ara? —va suggerir Iden.

—M'agrada la teva forma de pensar! —va exclamar el Mentor—. Vinga!

Seyn els va mirar marxar-se.

—També has de tornar al treball? —li va preguntar Sadori.

«Sí», va pensar Seyn. «Haig de tornar.» Sabia que Del necessitava informació sobre Azen per fer una bona cerca al banc de dades de la nau.

Però tenia una altra tasca pendent. Es va tornar cap a Sadori i va agafar la seva mà, gran i forta, a la seva, entrellaçant els seus dits amb els d’ell.

—Prefereixo quedar-me aquí, parlant amb tu —va dir—. El Mentor sembla una persona tan agradable. Des de quan el coneixes?

Piikow havia estat descansant, per la qual cosa Del havia tingut el temps que necessitava per actualitzar el comunicador de l’Iden i comentar amb ella el que havia descobert Seyn. Després de la conversa, Del va aprofitar que tenia al seu droide però no al seu guardaespatlles i va anar a la cova en què guardaven el vell caça estel·lar de Segur-J, amb el qual havia arribat Iden.

La seva primera idea va ser accedir a la computadora, però Iden li havia contestat que, per desgràcia, no podia ajudar-li en això. Durant el seu «arrest domiciliari» a Vardos, no li havien permès accedir a l'ordinador de la nau per res que no fossin rutines de vol. Solament tenia accés el seu copilot, el més recent dels quals havia estat Azen Novaren, també conegut amb altres àlies.

Així que Del havia de confiar en el droide.

Va mantenir un ull posat en l'entrada de la cova mentre aquest brunzia i emetia xiuletades en intentar sortejar tots els protocols de seguretat. Seyn s'havia ofert a fer-li una llista amb tot el que sabia sobre Azen, així que aviat tindria una sèrie de paraules clau per investigar.

Tots estaven esforçant-se molt en aquella tasca sobtadament urgent, però Del no acabava de ser conscient de com es quedaria de sol si les coses no sortien segons el que havien planejat. La composició mineral de la roca del planeta, que ajudava a ocultar les naus i la tecnologia dels Somiadors, també impossibilitava tot contacte que no fora d'àmbit local o es fes amb un equip de comunicacions instal·lat a l'aire lliure. A l'Esquadró Infern li resultaria completament impossible contactar amb l'almirall en el cas que els descobrissin. La seva esperança era que d'aquí a una mica almenys un membre de l'equip fos considerat prou fiable per permetre-li volar sol.

Solament llavors, fos qui fos, podria enviar un missatge a l'exterior.

Si la missió sortia bé, aquell moment podia arribar més ràpid que tard, però estava clar que no seria ara. Solament podia esperar que tinguessin sort. Si no, seria qüestió de temps que un agent imperial entrenat, doble o no, els descobrís.

Amb prou feines s'havia posat a la feina quan Piikow es va comunicar amb ell:

—Torna a la cova —va dir—. Vull ensenyar-te una cosa.

Frustrat, Del va preguntar:

—Segur? Puc seguir treballant sol si vols descansar una mica més.

—Segur —va contestar Piikow—. Ja tindré temps de sobres per dormir quan hagi mort, així que vine aquí!

Intrigat, Del va obeir. Piikow tenia una mirada entremaliada i complaguda en el seu rostre de ratapinyada quan va ficar precipitadament a Del en un speeder que havia adaptat, per descomptat, a la seva escassa alçada.

—Staven m'ho va donar a canvi de la promesa que deixaria d'intentar, eh, adaptar els altres sense permís —va dir totalment de debò.

—Té una pinta fantàstica —va afirmar Del educadament. En realitat, tenia un aspecte una mica absurd. Piikow havia buidat per complet l'interior. Havia redissenyat tota la consola amb tots els botons i el volant adaptats a la grandària dels ditets del chadra-fan i la seva menor envergadura. També eren molt més bonics que els botons comuns i relluïen com pedres precioses. El seu seient estava dissenyat per a la seva alçada i estava luxosament embuatat, també l’arnés de seguretat era tan ornamental com eficaç. L'efecte general era que el petit conductor pelut anava ben subjectat i embolicat en una manta, gairebé com un bebè. Hauria tingut gràcia de no ser per com de complagut i content que se’l veia amb els resultats.

Del no sabia què havia fet el seu amic en el motor, però quan va pujar i Piikow va desenganxar, ho va fer de forma espatarrantment suau i ràpida.

—On anem? —va preguntar mentre l’speeder avançava.

—Sabies —va dir Piikow responent amb una altra pregunta— que a Jeosyn abans vivia una espècie intel·ligent?

—No —va reconèixer Del.

—Com no em permeten anar a cap missió, el temps que passo aquí ho dedico a conèixer aquest món. Els seus llargs capvespres i albes, els dies i les nits encara més llargues... tot va haver d'evolucionar per adaptar-se a ells. Com la fauna, per exemple. Gairebé tot el que no té arrels, emigra o hiberna. I com les albes i els capvespres són tan llargs, hi ha gran varietat d'espècies que viuen solament durant aquests intervals! És fascinant!

Del no era un científic, però l'entusiasme de Piikow resultava contagiós. Era interessant. Es va posar còmode per escoltar-lo.

—I la flora! —clacà Piikow—. És increïble! Extreu l'energia del sol o l'activitat volcànica. Hi ha tantes coses per descobrir, tantes vies per desenvolupar el pensament creatiu. Per exemple, ja saps que un dels motius que estiguem tan fora de perill aquí és la combinació única de minerals de la superfície del planeta, que impedeix que ningú pugui localitzar-nos amb escàners. No et sembla útil? Imagina el que podríem fer amb això si disposéssim dels recursos per entendre bé aquesta combinació de minerals.

Del s’adonava que Piikow havia fet malbé el seu temps treballant en una fàbrica. Si algú en l'Imperi li hagués ofert una plaça d'investigador... encara que aquella línia de pensament era fosca i vana. El que estava fet, fet estava.

Va reconduir a Piikow cap a l'assumpte original:

—Parla'm d'aquests éssers intel·ligents —va dir.

—Oh, d’acord... bo, no puc.

Del pestanyejà.

—Què?

—Bé, no puc perquè no tenim ni idea de què els va succeir. He llegit alguna cosa sobre expedicions arqueològiques que van quedar extremadament frustrades. La més recent es va realitzar fa més d'un segle. Totes van acabar marxant perquè aquí no hi havia res que explorar. Aquella espècie no va deixar rastre: cap edificació, escasses eines, ni escriptura ni art recognoscibles com a tals, i res de tecnologia. Excepte una cosa.

—Què?

Piikow, que fins llavors havia mantingut la vista diligentment al capdavant i les mans sobre el diminut volant, va mirar ara de reüll a Del.

—Allà és on anem.

Del va arrufar les celles.

—Dóna'm una pista.

El chadra-fan, clarament divertit per la reacció d’en Del, va sacsejar el cap de llargues orelles.

—No. Ja ho veuràs!

Resignat, Del es va reclinar en el seu seient i va tancar els ulls. I el següent que va saber és que Piikow li estava donant copets amb els seus dits rodanxons i esquinçadors mentre li deia:

—Ja hem arribat! Desperta!

Pel que sembla havien arribat a una altra cova. Piikow va desmuntar del lliscant, va treure el seu bastó i una llanterna i va anar cap a l'àmplia entrada. Del va baixar les seves llargues cames i el va atrapar ràpidament.

—Vaig descobrir el que sóc a punt de mostrar-te per accident fa uns anys —va dir Piikow tímidament—. Quan vaig arribar m'havia construït un lliscant petit i em dedicava a explorar pel meu compte. No era el més assenyat tenint en compte que em vaig estavellar i vaig travessar una capa de roca extraordinàriament fina fins al segon nivell de coves subterrànies! Per sort, vaig poder sortir d'allà... i a més vaig descobrir una cosa meravellosa. Vinga!

Es va endinsar en la cova, Del li va seguir i es va detenir al cap de poc.

—Són imaginacions meves o aquí hi ha més llum?

—La hi ha! És a dir, no, no són imaginacions teves. La llum prové del forat que vaig fer en estavellar-me.

Van seguir avançant i la llum va anar augmentant... una freda il·luminació anyil. Del va poder veure el forat en el terra de pedra i una escala de mà apuntant d'ell. Al costat del forat hi havia un llum, diverses eines i un tros de corda.

Piikow va anar fins a l'escala de mà i va llançar la seva llanterna pel forat. Va començar a baixar amb cura, detenint-se solament per fer-li gestos que li seguís.

—Vinga, vinga!

Del no necessitava que li fiquessin presses. Després de detenir-se a comprovar si l'escala de mà aguantaria el seu pes, li va seguir encantat. Com si la foscor s'hagués fet visible, la lluentor anyil li va embolicar a mesura que descendia. Quan els seus peus per fi van tocar terra ferma, es va donar la volta.

I va fer un pas enrere, bocabadat.

Eren enormes, de pedra i estaven quietes. S'estenien fins a on aconseguia la seva vista. Tenien caps, braços i cames, i una bella i escruixidora llum morada brillava en el que havien de ser les conques dels seus ulls.

—Estàtues —va murmurar—. Són precioses.

—I una mica inquietants —va dir Piikow—. Haig de confessar que em vaig portar un esglai de mort quan les vaig veure per primera vegada.

Del no anava a reconèixer haver sentit el mateix. Si les obres que tenia davant s'havien tallat a imatge i semblança dels seus misteriosos i llargament extints creadors, aquells éssers eren gairebé-humans, encara que les seves cares, excepte per aquelles radiants i esborronadores cavitats oculars, eren completament anodines. Els caps no tenien pèl, ni forma realista... eren esferes perfectes sobre cossos sorprenentment detallats. Les figures tenien peülles per peus i mans amb dos polzes oposats. Anaven escassament vestits, amb plecs artísticament tallats i calçons que cobrien unes figures aparentment andrògines. Aquell era l'aspecte que tenien? Del ho dubtava. O eren éssers completament imaginaris esculpits per antics artesans?

—Per què hi ha tantes? —va preguntar Del—. I per què estan totes enterrades aquí sota?

—Ah, si ho sabéssim —el chadra-fan va sospirar—. Pot ser que algun dia ho sapiguem. Una cosa sí tinc clara.

Piikow li va agafar per la mà i el va portar fins a l'interior de la cova. Una de les estàtues estava tirada en el terra i Piikow l'havia cobert amb una manta. Era una imatge curiosa, com si al chadra-fan li hagués preocupat que l'estàtua pogués constipar-se.

—Aquesta va caure per algun motiu. Mira! —el chadra-fan va retirar la manta amb una floritura.

L'esfera tallada que servia com a cap de l'estàtua estava esquerdada i deixava veure uns cristalls violetes a l'interior. Estava clar que els antics habitants de Jeosyn usaven els cristalls per imitar ulls brillants. Però no hi havia solament dos dins del crani buit. Hi havia tres... dos petits i un altre molt més gran.

Del va mirar el cos i el cap. Piikow havia portat eines fins allà, hi havia obert més l'estàtua i ara Del va poder veure que no estava tallada, com pensava, a partir d'un bloc compacte de pedra.

Era tan buida com el seu cap. I a l'interior del tors de ceràmica, col·locats en tots els llocs en què podries esperar trobar els òrgans d'un ésser viu, hi havia cristalls de diferents formes i grandàries, també acuradament tallats. Tímidament, va allargar la mà i va tocar un dels cristalls.

Estava polit fins a una suavitat perfecta i era càlid.

Sorprès, va mirar a un animadíssim Piikow.

—Ho veus, no? Aquestes figures... no eren obres d'art ni d'arquitectura —va dir el chadra-fan en un murmuri fascinat—. Eren màquines.

Del es va asseure a la gatzoneta, aclaparat per la sorpresa.

—Però per a què crear-les i deixar-les aquí sota? De què servien?

—Potser —va dir Piikow—, si aconseguíssim fer funcionar alguna... potser podria explicar-nos-ho.

Del va tornar a mirar aquell... droide? Va suposar que tècnicament ho era: un droide fet de pedra i cristall en comptes de metall, plastoide i cables.

—I tens... tens temps per dedicar-te a això?

—Molt rarament —va contestar el petit manetes, sospirant—. Saps molt bé que som pocs els que sabem reparar les coses quan s’espatllen. Sobretot perquè la major part del que tenim ja està avariat d'una manera o una altra. Em tenen treballant sense descans. Sempre hi ha alguna cosa que em manté ocupat.

Va desviar la mirada del droide per clavar els ulls en Del.

—Però, si trobés a un altre tècnic talentós capaç d'accelerar aquestes reparacions de rutina treballant conjuntament amb mi... potser entre els dos poguéssim guanyar una mica de temps lliure per poder treballar en aquests amics de pedra d'aquí sota.

Del estava destrossat. Havia anat allà amb una missió: recuperar la informació perduda que havia permès la resurrecció dels Somiadors. I ara tenia una altra: investigar a Azen. Havia d'intimar amb tants membres de la cèl·lula com li fos possible, per sentir o veure qualsevol cosa que pogués ser-los útil.

Però mai s'hauria imaginat que acabaria topant-se amb alguna cosa així. Molts habitants de la galàxia havien emprat durant mil·lennis l'energia dels cristalls com a combustible. I l'Estrella de la Mort, per descomptat, havia estat tan extraordinàriament letal perquè extreia la seva energia dels cristalls kyber. Però aquells cristalls semblaven estar... solament allà. Sabia que no podria mantenir-se al marge d'allò.

Potser hi havia alguna manera de fer ambdues coses. Piikow era un tipus loquaç. Si era capaç de dirigir l'atenció del chadra-fan adequadament, sense voler-ho Piikow podia revelar-li informació que no devia. I Del tindria temps de sobres per treballar amb el seu esquadró i baixar allà de tant en tant.

L'Esquadró Infern sempre era el principal, però això podia venir després en l'ordre de prioritats.

Va prendre una decisió.

—Potser sí —va dir. I va somriure a Piikow.

 Següent