Esquadró Infern (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

Quan van tornar, van trobar a Halia esperant-les. La guerrera kage amb prou feines va saludar amb el cap a Iden, però es va acostar a Seyn i li va posar una mà sobre l'espatlla amb tendresa.

—Sé que no deus tenir gana —li va dir—, però hem preparat alguna cosa. És el més semblat al plat preferit de Sadori que es podia aconseguir. Ens acompanyes?

—Gràcies —va respondre Seyn, amb veu ronca—. Serà un honor.

Iden les va veure marxar-se.

«Se suposava que això no anava a ser tan dur», va pensar. «Se suposava que havíem de trobar la informació i fotre el camp. I no crec que estiguem més a prop d'aconseguir-ho que quan vam arribar.»

El Mentor es va acostar a ella.

—La majoria de nosaltres ja hem vist morir en combat abans —va explicar—. Ja hem perdut a algú. Seyn no. Es recuperarà. És forta.

«Trobar la informació i fotre el camp.» Es va tornar cap al Mentor, assentint.

—Això espero.

—Els Vushan li han demanat que comparteixi amb ells el shun-rai... el sopar pòstum —va dir—. Per homenatjar als seus morts, els kage mengen el seu plat preferit i deixen un lloc lliure perquè el seu esperit els acompanyi.

—Hi ha gent els plats preferits dels quals seria incapaç de provar mai —va respondre ella, intentant alleugerir la conversa.

El Mentor es rigué tímidament.

—Tens raó —va admetre ell—. Una vegada vaig estar en un sopar en el qual si el que mossegaves no es retorçava és que no estava prou fresc.

—On va ser això? —va preguntar Iden.

El Mentor va agitar una mà desdenyós.

—Molt lluny d'aquí —va ser l'única cosa que va dir.

—Tot està lluny d'aquí.

Ell va tornar a riure's entre dents i va fer posat de tornar a la cova.

Ella li va agafar per una màniga.

—Mentor?

—Què passa, Iden?

—Puc... parlar amb tu?

La cara amable del Mentor es va arrufar per la preocupació.

—Per descomptat —va dir—. Anem a fer una passejada.

Van posar-se a caminar. Iden caminava en silenci, preguntant-se quan començar a parlar.

—Em vas dir que tu i jo tenim molt en comú —li va dir, finalment.

—Sí, encara que estic segur que també som molt diferents. La gent vol creure que els éssers als quals admira o li agraden són com ells i no és així.

—Tu m'admires? —allò la va sorprendre i es va detenir un moment per mirar-li fixament.

—Doncs sí —va respondre—. Mira't. Quants anys tens, vint-i-u? Vint-i-dos? I mira tot el que has aconseguit. Primera de la teva promoció, pilot de TIE, supervivent de l'Estrella de la Mort. I després d'això, tens el valor de qüestionar-te les teves conviccions, analitzar si realment se sostenen. Hi ha gent incapaç d'arribar tan lluny en l'autocrítica. Lamento no haver-me adonat que Azen o com es digués, era un agent imperial, però m'alegro que et portés fins a nosaltres, com a mínim.

Iden es va sentir bombardejada per emocions oposades. D'una banda, el Mentor, un complet desconegut per a ella fins feia molt poc veia els seus assoliments, encara que un d'ells fos fals, i els elogiava obertament. Com podia tenir millor opinió d'ella aquell estrany que el seu propi pare?

—Em vas parlar d'una fillola —es va trobar dient—. Tenies família?

La pena es va apoderar dels seus trets aquilins.

—No he tingut molta sort en l'amor —va respondre—. Millor dit, vaig tenir la sort de conèixer a moltes dones notables, però res durador. I sí, vaig tenir una família en el passat, una família imperial. Una dona a la qual estimava i la filla d'aquesta que, bé... cada vegada que somreia, per a mi era com si sortís el sol. Bé, ara ja saps que alguna cosa sé sobre el que significa abandonar als teus éssers estimats, donar-los l'esquena. Però ara —va assenyalar el campament— els Somiadors són la meva família. Som tot el que tenim. Així que haig de cuidar d'ells el millor que pugui.

—I compartir el que has après —va afegir Iden.

—Com tu. Com els kage, com Staven. Som una família i, malgrat les nostres diferències, seguim junts i remem tots en la mateixa direcció.

—Hi ha moments —va afirmar Staven, donant un glop llarg a l'ampolla— en què ficaria al Mentor en una nau i l’enviaria a caçar caranaks salvatges —li va passar l'ampolla a Gideon.

Aquest va beure. Aquella tarda havia vist marxar-se a Iden primer amb Seyn i després amb el Mentor. Seyn havia tornat i ara estava flanquejada per un guerrer kage a cada costat, com si l'haguessin adoptat. Semblava portar-ho bé. Del i el chadra-fan caminaven per aquí, fent les seves coses.

Iden li va mirar abans d'anar-se’n amb el Mentor i ell ho va interpretar com un senyal perquè seguís treballant-se a Staven. El que li anava com a anell al dit. La intensitat de l’Staven li resultava estimulant i li divertia passar l'estona amb ell tant com dirigir la conversa, com en aquell moment.

—Per què no ho fas? —li va preguntar, retornant-li l'ampolla al líder partisà.

—No puc, per desgràcia —grunyí Staven.

—No ets el líder?

—Dimonis, sí, sóc el líder. Per això m'he encarregat que no participi en cap missió. Podria ficar-nos en problemes.

Aquella era la tercera ampolla que compartien aquesta nit i encara que Gideon suportava bé el licor, començava a afectar-li. Afortunadament, a Staven li estava perjudicant més. Les seves paraules, una miqueta balbotejades, fluïen amb més llibertat de l'habitual.

—Com pot ficar-nos en problemes?

—Algú el pot reconèixer i llavors tot s'anirà a l'infern —es va queixar Staven lleument irritat, com si Gideon hagués de saber-ho ja.

Iden tenia raó. Havia d'admetre que solia tenir-la. El Mentor era, o havia estat, algú important. «Tot s'anirà a l'infern.» Què volia dir Staven amb allò?

—Bé, no sembla fer gran cosa per guanyar-se el pa —va afirmar Gideon, encongint-se d'espatlles—. Els altres fem tot el treball i afrontem tot el perill. Tres persones mortes, quatre comptant a Azen mentre ell està aquí assegut sermonejant a tothom.

—És un acord de compromís —va aclarir Staven, amb un sospir i va fer un altre glop llarg, abans de retornar-li l'ampolla —. Però si pogués desfer-me d'ell i la imperial, no ho dubtaria ni un segon.

Gideon va estar a punt d'ennuegar-se i va escopir en riure's.

—La imperial? —oh, aquella sí que era bona. Estava impacient per explicar-li-ho a Iden.

Staven va somriure.

—Iden —va dir—. No sé, Gid. És a dir... resulta que Azen era agent imperial. Ara ho sabem. Ella no va tenir res a veure amb el fiasco de la bomba. Però em pregunto si Azen actuava sol i no puc lliurar-me de la sensació que Iden no és de fiar.

Allò era una cosa del que l'Esquadró Infern en ple era dolorosament conscient. Gideon va respirar profund, intentant fer una altra subtil defensa del seu comandant. Però es va detenir. Iden volia posar una facció en contra de l'altra. Gideon no havia de defensar-la... ni a Dahna, ni a Piikow, ni a Del.

Havia d'atacar-los.

I això va fer.

—Sí —va convenir—. Sé a què et refereixes. A mi em sembla que podria delatar-nos en qualsevol moment.

—De debò? —va preguntar Staven.

—Sí —va dir Gideon—. On estan Del i Piikow? No se suposa que haurien d'estar reparant la llançadora?

Staven va arrufar les celles.

—Sí —va dir—. Haig de parlar amb ells quan tornin —va donar un altre xarrup, pensatiu.

«Nosaltres» contra «ells.»

«Sempre funciona», va pensar Gideon.

—Quant portes treballant en aquestes coses? —va preguntar Del. Estava amb Piikow en les coves, amb les estàtues. Sota l'atenta vigilància del chadra-fan, havien obert una altra estàtua, desmuntant-la peça a peça, mesurant-ho i gravant-ho tot amb escrupolós detall. Donades les estilitzades formes humanes tant de la closca exterior com dels components interns, Del se sentia com si estigués realitzant una autòpsia, més que desmuntant una màquina. Mentre parlava, va aixecar un cristall rodó. A la mà va notar que era càlid i bategava, com si realment fos el cor que probablement pretenien imitar.

—Uns sis mesos —va contestar Piikow—. No tinc molta mobilitat, ni puc carregar coses pesades, per això m'emociona que estiguis interessat i em donis un cop de mà. Fins ara, totes les recerques que he fet s'han basat exclusivament en l'escultura caiguda.

—Un experiment clarament limitat —va constatar Del. Ja havien detectat una diferència entre les dues. Els cristalls de l'interior de l'estàtua caiguda estaven més apagats que els que havien vist en la més nova i els d’aquesta última estaven molt més calentes.

Del va negar amb el cap.

—Haig de reconèixer que aquestes coses comencen a inquietar-me.

—En el bon sentit, veritat? —les orelles retallades de Piikow estaven inclinades cap endavant, expectants.

—Sí —va dir Del. I era cert—. Si acceptem que eren màquines i que aquests cristalls eren les seves cel·les de combustible... Per què contenen tantes? I per què tallar-los amb diferents formes? Cadascun tenia una funció específica?

Del estava assegut en el terra de pedra amb Piikow al costat. El chadra-fan acabava d'usar un martell i un cisell per obrir el cristall que corresponia al fetge; la seva teoria que estaven tallats per representar els òrgans era correcta. No hi havia res dins. Era cristall sòlid al que no li agradava que el trenquessin. El batec i la lluentor es van apagar.

Piikow va llançar un grunyit de desesperació.

—Bé, això ho ha destruït.

Del es rigué, assenyalant amb una eina cap a les fileres d'estàtues, que semblaven estendre's fins a l'infinit.

—Tenim unes quantes peces de recanvi.

—Vaja que sí! —va coincidir jovialment el seu company—. Si tinguéssim temps.

Del va aixecar la vista, arrufant el gest.

—Què vols dir? —Per ventura els partisans planejaven canviar de campament? Va notar que no ho desitjava.

Havia comprovat que l'humor del chadra-fan era voluble, i en aquell moment tenia les orelles ajupides.

—Vivim permanentment al límit. En qualsevol moment, qualsevol de nosaltres podria morir durant una missió. L'Imperi podria localitzar-nos. O... —va aixecar els seus grans ulls cap a Del—. No sé quant ens queda. És molt melodramàtic, ho sé, però així és. Encara que suposo que és igual per a tots, no?

Del va tornar a concentrar-se en el cristall que tenia a la mà.

—Sí, suposo que sí. Per a nosaltres més que per a la majoria. Hem d'aprofitar bé el temps que tenim.

—Crec que ara mateix ho estem aprofitant molt bé —va respondre Piikow, recuperant el seu habitual optimisme.

—I jo —va contestar Del, obligant-se a somriure. Mirà el «crani» que hi havia obert i el cristall en forma de cervell que albergava en el seu interior.

Cervell. Si podia convèncer a Iden o a l'Almirall Versio, que l'estrany i dansant cervell de Piikow era interessant, que podia resultar valuós per a l'Imperi... potser no el matessin. En aquell moment Piikow no s'estava tractant de la seva malaltia. L'Imperi disposava de recursos infinits... si decidia aprofitar-los.

—Anem a desentranyar aquest misteri —va exclamar Del amb fermesa—. Començarem esbrinant com dimonis li diem a aquestes estàtues el que volem que facin.

Piikow es va regirar jovialment i va aplaudir somrient d'orella a orella.

«Hi ha un treball que hem de fer», es va recordar Seyn una setmana després del desastre de la fàbrica. Iden passava la major part del temps en companyia del Mentor i els que semblaven més propers a aquest... Dahna, Del i Piikow. Gideon, per la seva banda, semblava camí d'usurpar-li el lloc de segon de comandament a Dahna. Staven i ell solien quedar-se bevent i parlant totes les nits. I Del no deixava de sortir per aquí amb el chadra-fan. Es portaven alguna cosa entre mans, però en les seves converses a quatre bandes, cada vegada menys freqüents, Del els va explicar que solament intentava treure-li tanta informació com pogués sobre els límits del coneixement i tecnologia dels partisans.

Des de la mort d’en Sadori, la seva família s'havia acostat a la línia dura de l’Staven, a la seva manera sagnant de veure les coses. Tenia lògica, estaven dolguts, volien venjança i s'havien criat en la violència.

Seyn es va trobar asseguda al costat d'ells, menjant amb ells i, una nit, Halia es va sincerar i li va parlar de la infància de Sadori. La família estava tan apesarada que Seyn es va sorprendre sincerament en sentir anècdotes divertides. Es va descobrir somrient i desitjant que Sadori estigués allà perquè els seus éssers estimats poguessin burlar-se afectuosament d'ell.

Seyn es va recordar a si mateixa que no era la núvia d’en Sadori, era membre d'un esquadró d'elit i tenia un deure que complir. Necessitava fugir d'aquella confusa malenconia, Sadori havia mort i ja no havia de seguir flirtejant ni fingint.

El que havia de fer era tornar a ser la persona que era abans d'aquella missió.

El que havia de fer era escoltar.

I això va fer. Finalment, Staven va tenir més treball per a ella. Li reconfortava recuperar els vells hàbits: concentrar-se en les falsificacions i escoltar furtivament les converses alienes.

«...he sentit que Staven està barallat amb el Mentor...», Halia parlant amb Ru en el seu idioma, amb preocupació. Seyn es va alegrar. Hask estava avivant el foc.

«...ens estem quedant sense fruita de Dahna, serà millor que vagi a buscar!», Piikow, burlant-se de Dahna per intentar calmar l'ambient. La twi’lek es rigué entre dents i en el mateix idioma li va contestar que era ell qui se l’estava acabant.

«...no confia en ella.» Aquest era Ru, contestant a la seva dona. «Ni jo tampoc.»

Seyn no va apartar la vista de la fruita de Dahna que s'estava menjant. Allò podia ser important. De qui no es fiava Ru?

«És la filla d'un imperial, però va desertar», estava dient Dahna. El seu domini de l'idioma kage era bast, però suficient per entendre'ls.

«Staven segueix creient que és una imperial», va contestar Ru. «Diu que vol veure-la morta.»

Allò no era bo, encara que no fos del tot inesperat. El seu pla «divideix-i-venceràs» corria el risc de derivar en veritable perill, encara que tots ho tenien assumit.

Piikow va dir delicadament:

—Hem perdut a tants. Tants. I aquí estic jo, tan vell i malalt, viu, mentre Nadrine, Kaev i Sadori han mort.

—Estimo als Vushan, però va ser un error criar a Sadori com ho van fer —va afirmar Dahna, en veu baixa—. Créixer envoltat d'això. Potser mai se li va ocórrer que pogués haver-hi una altra forma de complir amb la seva missió.

—Ru i Halia l’estimaven! Van fer el que creien adequat, igual que Sadori —va replicar Seyn, molesta perquè Dahna tenia tan mal concepte dels kage però sense alçar la veu, perquè els Vushan no la sentissin.

Se la van quedar mirant fixament i es va adonar, massa tard, que Dahna no estava parlant en bàsic. Piikow li havia parlat en el seu idioma i la twi’lek li havia contestat de la mateixa manera.

Igual que Seyn.

Dahna, molt feblement, li va dir:

—Seyn... parles l'idioma de Piikow? Vas dir que parlaves bàsic i huttès.

—Alguna cosa he après —va respondre Seyn.

—El chadra-fan no es «aprèn» així com així —va dir Ru, en idioma kage.

—Em... em vas mentir —va titubejar Dahna, en twi’leki.

Els kage es van quedar molt, molt quiets. Les seves cares eren dures i indesxifrables, com unes portes tancades. Els ulls negres de Piikow es van obrir com a plats i la va mirar, commocionat. Seyn es va mantenir impàvida, sense esborrar el seu lleu somriure, com avergonyida per haver-los molestat i una miqueta confosa pel que estava passant.

—Staven insisteix que Azen no treballava sol —grunyí Dahna. Després, en un to irritat i dolgut, va afegir—. Però mai sospitem que fossis tu.

«Solament és una suposició», va pensar Seyn. «Haurà de convèncer als altres.» Encara que s'aferrava a aquella idea, en el més profund del seu cor sabia que era en va. Una setmana abans, hauria bastat. Encara que Dahna hagués notat la seva reacció, no hauria pensat res sobre aquest tema. Ningú ho hauria fet, Seyn «l'esclava» era la nena bonica del campament. Però després que la missió de la fàbrica es torcés tan espantosament, tots estaven furiosos i buscaven un boc expiatori al que carregar-li les culpes.

Seyn havia estat l'última a veure amb vida a Sadori. Els kage pràcticament l'havien acceptat com a la seva futura nora i li queia bé fins i tot a Staven. Era Iden de qui desconfiaven, mai d'ella i va recordar a la twi’lek arriscant la seva vida i la de tot el seu equip, per salvar a una esclava fugitiva.

Igual que Sadori, Dahna l'apreciava i ara li havia trencat el cor.

—És solament... que se'm donen bé els idiomes —va afirmar—. Ja saps com va això. Quan ets esclava has d'aprendre a adaptar-te a tot ràpid.

Dahna va allargar una mà bruscament, la va agafar pel canell tan fort com unes manilles atordidores i la va aixecar.

—Staven! —va cridar Dahna i la seva veu va ressonar per tot el campament—. Staven!

Va anar cap a la zona comuna, arrossegant a la trontollant Seyn. Aquesta coneixia almenys tres maneres d'alliberar-se de la subjecció de la Dahna. Podia fugir cap a la foscor de la nit. Havia estudiat el terreny i coneixia diversos llocs en els quals podria amagar-se. Havia après també què podia menjar i què no per sobreviure.

Però sabia que no anava a fugir. Acabava de cagar-la, terriblement i havia de reparar-ho. Havia de plantar-se davant els Somiadors i convèncer-los que Dahna estava equivocada.

Va començar a plorar, espantada.

—Dahna, què passa? Què he fet? Em fas mal!

Piikow es va apressar a seguir el pas llarg i àgil de la twi’lek.

—Dahna, estàs segura? Has d'estar segura abans d'acusar-la d'això!

—Piikow, saps el que vaig trigar a aprendre a parlar el teu idioma. Deixa que et pregunti una cosa... per què va mentir sobre això? La gent solament menteix quan ha d’ocultar alguna cosa. Penso descobrir què oculta Seyn.

Quan Dahna va acabar de cobrir la distància que separava la cova dormitori de la principal, tots estaven ja allà reunits.

—Dahna, què ha passat? —li va preguntar Staven. Tenia a Gideon al costat.

Dahna, va mostrar les dents en un grunyit hostil i va tirar a Seyn amb força al costat de l'estufa, on estaven asseguts, xerrant, Iden, Del i el Mentor.

—Creies que Iden era la traïdora. Però jo crec que és ella.

—Un moment, què? —va dir el Mentor, mirant a Seyn, amb els seus ulls blaus molt oberts de perplexitat.

—Piikow i jo estàvem parlant en el seu idioma i ella no solament ens va entendre, sinó que ens va contestar. Sempre ha assegurat saber solament dos idiomes. Qui menteix sobre els idiomes que domina quan s'uneix a uns guerrillers?

—Qui pretén espiar-los —va dir Staven.

Seyn va veure diferents emocions passant fugaçment per les cares dels partisans... la confusió convertint-se primer en incredulitat i després en sospita. Però cap certesa. Encara no.

—Oh, Seyn! —la veu refilada i lleument virolada de Piikow estava carregada de dolor—. La segona explosió.

—Què? —va preguntar Halia bruscament.

—Tots vau assegurar haver sentit una segona explosió, poc després que esclatés la bomba d’en Sadori —mirant a Staven, Del i Iden, va afegir—. Era una fàbrica d'armes, per això tots vau suposar que va ser la munició explotant, però no ho va ser —va tornar els seus enormes ulls negres cap a Seyn—. Vas ser tu, veritat? Vas ser tu la que va ajustar el temporitzador. Vas afirmar haver donat instruccions al droide perquè ho ajustés a cinc minuts... però crec que no ho vas fer. Crec que la segona explosió va ser la nostra bomba... preparada per detonar amb retard —va empassar saliva—. Sadori... va morir inútilment.

Aquella gent no creia en segones oportunitats. Acabaven de ser traïts per un agent imperial, algú en qui creien poder confiar.

I ara... els tornava a succeir. Seyn no podia esperar cap tipus de compassió.

No va córrer el risc de mirar als ulls a cap membre del seu equip. Què podien fer? Si intentaven defensar-la, solament aixecarien sospites. Però, per la cua dels seus humitejats ulls, va veure l'horror en les seves cares.

Els seus amics estaven immòbils, sense dir res. No podien i Seyn no els culpava per això. No havien de suscitar cap sospita.

—Deixeu-me-la a mi —va demanar una veu gèlida. Era Halia. Ja havia desenfundat la seva vibrodaga, que espetegava en tons violetes foscos en la penombra. Tenia al seu marit al costat, de braços plegats enfront del seu ampli pit. Els ulls li cremaven d'ira, però no va tenir problema a cedir l'execució a la seva esposa.

—Espereu, hem d'arribar fins al fons d'aquest assumpte —va dir el Mentor—. Podria tractar-se d'un malentès.

—No et fiquis, Mentor —la veu de Ru carregava amb un matís de fred advertiment—. Tu no has perdut un fill.

—No. No vaig perdre un fill carnal, però una dona a la qual volia va ser assassinada davant els meus ulls per oposar-se a la injustícia. La meva fillola va morir servint a la causa partisana i he traït a la meva família, molt probablement per sempre, amb els actes que he comès també al servei de la causa partisana. Sé que esteu apesarats, Ru. Però no pensis que no sé el que és sofrir.

Es va tornar cap a Staven i va dir, ombrívol:

—No crec que ho hagis oblidat, Staven. Veritat?

—Ja saps que no —li va contestar Staven i va assenyalar amb un dit a Seyn—. Però si és una agent imperial, ha de morir.

—Si és una agent imperial. Si —va respondre el Mentor—. El món és un mocador però té la seva lògica. He arribat a acceptar que, en ocasions, hem de matar gent solament perquè s'interposa en el nostre camí. Si resulta que de debò és una traïdora, jo mateix la mataré. Però no hem d'enfrontar-nos uns contra uns altres!

Mirà a Staven i als altres, d'un en un, amb els braços oberts, com si volgués abastar-los a tots.

—Nosaltres, els Somiadors... som els únics que quedem, per la qual cosa sabem. I en l'últim mes hem perdut a tres dels nostres! No podem permetre'ns llescar-li el coll així, sense més!

—I què vols fer amb ella? —va preguntar Dahna. Seyn es va adonar que, malgrat tot, Dahna desitjava desesperadament que algú demostrés que s'equivocava. Seyn era incapaç de mirar a la twi’lek.

—Per començar, podríem revisar els bancs de dades del droide —va suggerir el Mentor.

No. Seyn no podia permetre-ho. No hi havia manera de saber què podrien trobar.

—No serà necessari —va dir—. Piikow té raó. Vaig retardar el temporitzador perquè no volia participar en l'assassinat de prop de quatre-cents estudiants.

—Ets una agent imperial? —va dir Staven en to gèlid.

—No —va contestar.

—Ja us ho he dit —va intervenir Halia—, deixeu-me-la. Li trauré la veritat, encara que hagi d'arrencar-li a tires aquesta bonica pell!

—Alto! —el to de l’Staven no va donar motiu a més debat. Ru va agafar a la seva dona pel braç, negant amb el cap. Staven va anar fins a Halia i li va arrabassar el ganivet. Ella es va quedar amb el seu marit, tots dos abraçats i ocultant les seves cares. El dolor que transmetien era palpable i a Seyn li va semblar més dolorós que el ganivet.

Ja hi havia massa coses que no podria esborrar del seu cap, encara que sortís viva d'allò. Si Staven deixava que l'interrogatori ho realitzés el Mentor, potser el podria convèncer que era massa tova i havia actuat impulsivament. El Mentor, Dahna i Piikow estaven buscant arguments per creure-la, ho sabia.

Els altres buscaven excuses per matar-la.

Staven es va quedar mirant el ganivet una bona estona, donant-li voltes al cap a un costat i un altre, contemplant el seu espetegant tall violeta com si contingués les respostes que buscava. Llavors va anar fins a Seyn, a la qual Dahna encara subjectava amb força pel canell. Li treia uns trenta centímetres llargs d'altura.

Es va acostar tant que Seyn va poder olorar la seva suor i sentir la calor del seu cos. «Endavant», va pensar. «Perd els estreps. Mata'm abans que pugui explicar-te res.»

«I fes-ho ràpid.»

 Següent