Esquadró Infern (XXV)

Anterior

CAPÍTOL 25

Tots els instints li cridaven a Iden que defensés a Seyn, la seva subordinada, la seva companya, la seva amiga. Eren quatre contra sis i Piikow no era un rival fort. Podien eliminar als partisans i salvar a Seyn. Potser, amb els Somiadors morts, l'Esquadró Infern trobaria les dades que els havien manat a buscar entre les seves pertinences.

Potser.

Però haurien fracassat en totes les facetes de la missió. Iden coneixia al seu pare i, a diferència del succeït a Tellik IV, no estaria disposat a donar-los cap oportunitat més. Allà acabava tot. Tot pel que havia treballat l'havia portat fins a aquell moment.

Seyn havia posat la missió en greu perill. L'havia cagat, s'havia deixat descobrir. I si la interrogava algú que no fos el Mentor, sabia que «interrogatori» seria solament una manera amable de dir «tortura». Seyn s'esfondraria. Qualsevol ho faria. Iden, com els altres, acabava de presenciar com un home amb el doble d'anys que ella, un agent imperial experimentat, s'havia esfondrat en l'interrogatori dels Somiadors. Seyn, nova en tot allò, més del que Iden havia pensat, resistiria tot el que pogués. Però acabarien destruint-la i descobrint-ho tot. I llavors matarien a la resta de l'Esquadró Infern.

No. No podia permetre que li passés allò al seu equip. Ni a Del, ni a Hask...

Ni a Seyn.

Tot això va passar volant pel seu cap en menys d'un segon.

Staven es va tornar cap a ella i li va llançar el ganivet. La seva atenció va tornar bruscament al present i va atrapar l'arma espetegant per l'empunyadura.

—Jo opino que hem de matar dos ocells d'un tir —va dir Staven—. Portes sota sospita des que vas arribar, Versio. Buidem una mica l'ambient. Vegem com interrogues tu a la noia. No hauria de costar-te molt, ja t'hem ensenyat com es fa.

Ara tota l'atenció estava concentrada en ella. S'adonava que la vibrodaga que empunyava era l'única arma que tenia en aquells moments un membre de l'Esquadró Infern. Encara que podrien desfer-se dels altres amb les mans... formava part del seu entrenament.

Però la resta dels Somiadors havia desenfundat les seves armes. Iden i els seus podrien eliminar a un parell abans que els matessin. Però acabarien abatuts, sens dubte.

Va subjectar amb més força l'arma i va mirar directament a Seyn. «Llegeix-ho en els meus ulls», li va suplicar en silenci i va mirar als partisans i el seu equip. Aquests van assentir de manera gairebé imperceptible.

Seyn era membre de l'Esquadró Infern. Era un d'ells i anaven tots a l'una.

Si atacaven tots al mateix moment, tindrien més possibilitats.

Iden es va encongir d'espatlles i es va preparar per girar-se cap a Seyn. Però quan començava a fer-ho, va veure un esborrall de moviment i va sentir un terrible crit d'ira.

Els Somiadors se li havien avançat.

«No!» Iden es va tornar, llançant estocades amb el lluent ganivet blau i travessant a...

Seyn.

Aquesta tenia els seus foscos ulls molt oberts i la boca formant una «O». Per un instant que es va allargar eternament, les dues es van quedar mirant. Seyn va moure la boca, murmurant una única paraula que ningú va poder sentir.

«Sí.»

Llavors, balbotejant, va dir en una veu desafiadora que anava perdent força ràpidament:

—Per l'Imperi! —per a espant de l’Iden, Seyn es va enfonsar encara més el ganivet, va llançar un crit ofegat, tota la tensió va abandonar lentament el seu esvelt cos i es va enfonsar al terra.

«Seyn...»

Va extreure el ganivet de la seva carn amb un soroll humit. Sobtadament enfuriada, no sabia contra què o qui, va cridar:

—Traïdora mentidera! —va desviar la vista del cadàver de la Seyn i es va trobar mirant directament a Staven—. Ho sento —li va dir—. No esperava que m'ataqués.

Les paraules van fluir amb facilitat i rapidesa fins als seus llavis i una part d'ella es meravellà per això.

Staven la va buscar amb la mirada, amb els seus llavis arrufats en una fina línia. Obria i tancava els punys, com si volgués agafar-la i sacsar-la, però reprimint-se.

—Dóna-li el ganivet a Halia i vine amb mi —va dir girant sobre si mateix i encaminant-se cap a la foscor. Iden va obeir i li va retornar l'arma a la seva propietària. La cara de Halia va ser freda i dura com la pedra. Iden va sentir que la travessava amb la mirada.

—Staven... —va cridar el Mentor a la seva esquena.

Staven es va detenir, va mirar a l'altre home major que ell, i va aixecar una mà a manera d'advertiment.

—Aquesta és la meva gent. Jo decideixo.

El Mentor no podia fer res. Els Somiadors consideraven a Staven el seu líder. Iden no dubtava que el misteriós diplomàtic sabia lluitar bé, estava en forma, l'únic indici de la seva edat eren els cabells blancs de les seves temples i les fines arrugues de la seva cara. Però Staven tenia raó. El Mentor la va mirar i va intentar dedicar-li un somriure tranquil·litzador, encara que sense èxit.

Els seus tampoc podien fer res. Es va donar la volta i va seguir a Staven.

Aquest no va dir res mentre caminaven, però ella hauria preferit que ho fes. Sense distraccions, podia sentir les seves emocions amenaçant amb aclaparar-la. Encara podia veure la cara de la Seyn, l'espantosa ferida en la seva carn.

Creia haver pres la decisió correcta per al seu equip, però Seyn no pensava el mateix.

Quan estaven tan lluny que l'entrada de la cova no era més que un petit esborrall ataronjat, Staven es va detenir i es va tornar cap a ella. Els separava un metre de distància.

Fins llavors, Staven havia portat el blàster enfundat en el maluc. Ara estava a les seves mans. Es va preguntar si estaria ajustat a la manera atordidora. Creia que no.

—Convenç-me.

—Què?

Ell es va encongir d'espatlles.

—Convenç-me que no et mati aquí mateix. Porto anys com a partisà i de sobte no tinc un sinó dos agents imperials en el meu grup. Oh, disculpa... dos agents i una presumpta desertora imperial. Es necessita molta imaginació per creure que no estan relacionats. No et sembla?

Iden seguia en silenci.

—Bé —Staven es va encongir d'espatlles com si mantinguessin una xerrada normal—. Comença. És la teva oportunitat. Convenç-me.

De sobte es va sentir completament buida. Estava cansada, molt cansada. Cansada de fingir, cansada de caminar temptejant, cansada que la marginessin i sospitessin d'ella. Estava cansada de tants esforços vans.

—Per què anava a treballar amb ells? Seyn ens va enganyar a tots. I Azen... em va raptar, em va emmanillar i em va registrar quan estava inconscient!

«Les millors mentides són aquelles que contenen un polsim de veritat.»

—O això ens vau explicar —va dir Staven—. No sé si tot allò va ser real. Pensa en les molèsties que es va prendre l'Imperi perquè Seyn arribés fins aquí... amb les ferides i el collaret. Fan falta molts preparatius per a això. L'única cosa que havies de fer era mentir una mica. I els dos sabem que als imperials se'ls dóna molt bé mentir. No m'he cregut ni per un moment la teva història sobre que Alderaan hagués suposat una bolcada en el teu gèlid cor imperial. Kaev em va dir que sí s’ho havia cregut i mira del que li va servir.

—No vaig tenir res a veure amb les morts de Kaev i Nadrine! —de sobte, per alguna estúpida raó, era terriblement important que Staven cregués en alguna cosa que sí era cert. Llavors va afegir, en veu baixa—. No puc dir-te res que faci que em creguis —mentre parlava es va adonar que era la pura veritat.

«Seyn, ho sento molt. Has donat la teva vida per mantenir viva aquesta missió i ni tan sols se m'ocorre què dir-li.»

—Convenç-me! —li va cridar Staven amb aspror. La mà que subjectava el blàster estava tremolant. Podia arrabassar-li-ho i...

Fracassar. De nou. Com des del principi.

«Som Versio. Els Versio no fracassen.»

De sobte va sentir un gran dolor en el pit, com si li hagués donat una coça una de les grans bèsties que emigraven a la recerca del vesprejar de Jeosyn. Va llançar un crit ofegat.

—El meu pare —va dir, pesadament. Estava tremolant, com assotada per un fort vent i en comptes d'arrabassar-li l'arma a Staven es va envoltar el cos amb els braços, com quan era nena i la seva mare l'abraçava.

Ara la seva mare també la considerava un fracàs.

Iden ploriquejà feblement.

—Què passa amb ell? Què passa amb el teu pare, Iden?

No li havia posat la mà damunt, però la colpejava amb les seves paraules. En la seva ment va sorgir una imatge del seu pare. Tan avar, en res semblat a la tendresa o l'aprovació. Sempre pressionant-la perquè aconseguís l'èxit, per sobresortir, per ser la millor dels millors.

I ho era. Era la millor dels millors.

Però allò mai seria suficient, res ho seria per a Garrick Versio.

«Les millors mentides contenen un polsim de veritat.»

Iden es va posar de genolls, fregant-se’ls amb la dura roca i tremolant de cap a peus.

—L’odio —va murmurar.

Un silenci, llarg, espantós i carregat de mals auguris, es va instal·lar entre els dos: la filla de l'almirall i el líder dels rebels.

—L’odio —va repetir i ho va tornar a repetir, una vegada i una altra. Va aixecar la cara cap a Staven, que l'estava apuntant amb el canó del blàster en el cap—. Tu no saps com era. No pots saber-ho. Res era prou bo, res. I volia fer-li mal, així que ho vaig fer.

«No has traït solament a l'Imperi i a l'Emperador. Has traït al teu pare. M'has traït a mi».

—Em vaig manifestar en contra del seu estimat Imperi. Vaig demostrar les meves simpaties pels rebels. Vaig deshonrar el bon nom de la meva família, del que tan condemnadament orgullós estava. I em vaig unir als partisans... els més sanguinaris, cruels i carregats d'odi de tots els rebels —se li van omplir els ulls de llàgrimes, però les va reprimir. Era una Versio i els Versio no ploraven—. Tens raó, Staven. Tant em fa la vostra causa. Si m'importa és perquè a ell li importa. Per això estic aquí.

Staven estava tan quiet com si l’haguessin plantat en el terra. Tenia els ulls oberts com a plats i respirava acceleradament mentre l'escoltava.

Pensant de pressa, Iden es va posar dempeus. Va agafar el canó del blàster i va tirar d'ell per col·locar-se’l directament sobre el front. Els seus ulls brillaven quan els va clavar en els d’Staven.

—Vols matar-me? Fes-ho. Però si no ho fas, més et val no tornar a dubtar de mi mai. Queda clar?

Un somriure va apuntar lentament en els llavis d'ell. Va desviar el blàster i va aixecar les mans mentre s'encongia d'espatlles, com dient-li «el que tu diguis».

—Queda clar —va dir. Va recular un pas mirant-la amb una expressió estranya.

Iden no s'atrevia a creure-s’ho.

—Per què? I ara per què?

—El Mentor creu que les rebel·lions es construeixen sobre l'esperança, però jo no estic d'acord. Les rebel·lions es construeixen sobre l'odi, Iden Versio. I ara sé que tens els budells plens d'aquest foc. Vinga, tornem amb els altres. Pot ser que alguns s'alegrin de veure't encara amb vida.

El seu equip, allò que quedava d'ell, es va alegrar.

Mentre Staven i ella estaven fora, els altres partisans s'havien emportat el cadàver de la Seyn. No va preguntar res; ja ho faria amb algú del seu equip més tard. Es va obligar a riure i bromejar, a sumar-se a la ira i les paraules poc amables que van dedicar a Seyn, la traïdora. Seyn, qui segons tots havia matat a Sadori, un noi que solament havia comès l'error d'enamorar-se de la noia equivocada.

Durant les terribles hores que van passar fins que els seus companys i ella es van poder marxar per parlar pels seus comunicadors, va haver-hi una cosa que va anar passant-li per la ment a cada batec que donava el seu cor adolorit: allò que havia temut i desitjat evitar a qualsevol preu, allò que li havia provocat malsons que la despertaven entre suors i tremolant, havia succeït.

Havia fracassat i dues persones havien pagat per això.

Volia veure al seu equip, mirar-los als ulls, llegir en els seus cossos els missatges que no revelaven les seves paraules, però havia d'acontentar-se amb el comunicador.

—Què ha passat amb el cos de la Seyn? —va ser el primer que va preguntar.

—Vam anar... el van portar... l’hem portat... —Del va respirar profund—. On sempre. Els kage van anar davant, en lliscant. Piikow, Dahna i jo més enrere.

Va sentir un nus en l'estómac, com si l'hi retorcés una mà invisible, però necessitava saber-ho.

—La... van enterrar?

—No —aquest va ser Gideon, amb un to ombrívol que contrastava amb la seva habitual jovialitat—. La van arrossegar fins allà i la van llançar...

—Prou, Hask —li va etzibar Iden, en un to dur i aspre—. Encara no podem fer el dol. Hi ha una missió que completar. Seyn va donar la seva vida per assegurar-se que poguéssim complir-la. Per salvar-nos. I nosaltres...

Va agafar amb tanta força el comunicador que els artells se li van posar blancs. Va respirar profund.

—Li vaig fallar, he fallat a tot l'equip.

—Iden, no et cul... —va començar a dir Del, però Iden li va tallar.

—No culpo a ningú. Solament assumeixo la meva responsabilitat, cap a ella i cap a vosaltres. Hauríem d'haver-nos coordinat millor. Hauríem d'haver cuidat els uns dels altres. No vam estar allà quan ens necessitava. Estàvem perseguint les nostres pròpies finalitats, centrats en les nostres respectives tasques, quan hauríem d'haver tancat files al voltant seu perquè no la cagués. I jo ho vaig permetre. L’errada va ser meva.

Era terrible, alliberador, fred i cruel. Ho assumia tot.

—No tornarà a succeir. Som un equip i actuarem com a tal, trobarem la font de la informació dels partisans i els posarem fi com a amenaça per a l'Imperi. S’han acabat les llargues partides. Anem a actuar i ho farem de forma decidida, ràpida, i perfectament coordinada.

»Per fi s'acosta el final.

 Següent