Objectiu en moviment (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

HABITANTS DE LA FOSCOR

Antrot va reaccionar amb horror quan li van dir que planejaven ascendir a través de la foscor, per sobre de l'estatge de Bon Yoth; Kidi li va assegurar al reparador que seria com pujar per una escala de mà i li va prometre que estaria just darrere d'ell.

—Si l'èxit de la missió depèn d'això, suposo que hauré de fer-ho —va manifestar Antrot, afligit.

—Pot ser que així sigui —va dir la Leia—. Gràcies, Antrot.

—Jo aniré primer —va indicar Lokmarcha—. Després la princesa, el reparador i, finalment, Kidi.

—No —va dir Leia—. Tu dirigeixes i jo aniré en la rereguarda. Tinc més experiència pel que fa a la supervivència i a les armes que Kidi o Antrot.

—Però vostè és... —va començar a dir Lokmarcha, després es va detenir i va assentir—. No, té raó. Jo, Antrot, Kidi i després vostè.

Lokmarcha va amarrar una llanterna a la boca del seu rifle amb un tros de cinta adhesiva, després es va tirar l'arma sobre l'espatlla; va apuntar amb la llum cap al buit, grunyí disconforme i després es va encongir d'espatlles.

—Si algú allà a dalt vol disparar-nos, tindrà un blanc perfecte —va observar—. Però, de qualsevol manera, seria difícil que fallessin en un espai tan reduït. Molt bé, som-hi.

El dressellià va pujar per la xemeneia i va desaparèixer. Antrot va trobar un casc amb llanterna en una de les seves tantes borses i se’l va col·locar abans de seguir-lo, amb la motxilla subjectada a l'esquena, en la qual portava el senyal. Kidi va entrar després i semblava tan desconsolada com el reparador.

—Bona sort —va dir Bon Yoth.

La Leia va assentir i es va endinsar en la xemeneia. L'espai tancat produïa molt ressò i podia veure la llanterna d’Antrot movent-se d'un costat a un altre, contornejant els llargs braços i cames de la Kidi.

La Leia va alçar els braços, buscant d'on subjectar-se, i es va impulsar cap a l'interior de la xemeneia fins que els seus peus van trobar un punt de suport. Aquí dins estava poc il·luminat, fred i prou estret com per descansar amb només recolzar la seva esquena contra un costat del conducte, pressionant els peus contra l'altre costat.

«Encara que és un llarg camí fins allà a dalt», va pensar.

Bon Yoth va tancar la sortida de fum, deixant-la en total foscor. Ella va mirar cap amunt i va veure a Kidi a uns quants metres sobre ella. Més amunt, en la xemeneia, va poder albirar el cos de l’Antrot, il·luminat pel casc amb llanterna, quan va girar-se cap avall per veure-les.

—Necessitarem una superfície estable per instal·lar el senyal —va cridar Leia a Lokmarcha i la seva veu va fer un gran ressò a través de la canonada—. També necessitarem verificar que les transmissions arribin a la superfície.

—Per què no instal·lem el senyal en el cim de la muntanya? —va preguntar Kidi.

—Perquè l'Imperi el trobaria immediatament —va respondre la Leia, escalant darrere d'ella—. Yoth va dir que hi havia un embull de túnels allà a dalt. Trobarem un lloc.

—Però i què passa si es va equivocar? —va preguntar Antrot, que respirava amb dificultat—. Què passa si el túnel es torna massa estret? Què passa si ens quedem atrapats?

—Llavors, baixarem i li dispararem per mentir-nos —va dir Lokmarcha.

—Aquesta no és una raó suficient per disparar-li a algú —va agregar Kidi.

—Podrien no tenir aquesta discussió en aquest moment? —va opinar la Leia—. Només seguiu avançant.

Ràpidament, va descobrir el desavantatge de ser l'última de la fila: cada tros de pols i terra que els altres deixaven anar després del seu pas li plovia a ella. Es ficava en el seu nas i en els seus ulls, forçant-la a detenir-se i a pestanyejar furiosament. A més, estava massa conscient del que hi havia sota ella; si arribava a caure, ho faria assotant-se contra els costats del túnel.

I el mateix succeiria si una de les tres persones per sobre queia, va pensar quan Antrot es va relliscar; encara que va aconseguir subjectar-se, però va aconseguir donar-li una puntada en el cap a Kidi. Leia va començar a respirar amb dificultat, els seus braços i cames li feien mal, i les puntes dels dits estaven adolorits per agafar-se amb tanta força de les parets del tub de fum i per ser trepitjades per Kidi.

«Tots estem cansats», es va dir a si mateixa. «Si tu et queixes, Kidi i Antrot es desanimaran, així que continua».

—Estem en una intersecció —va cridar Lokmarcha als altres.

Trenta metres més amunt, el tub es va dividir en dos túnels. La Leia va escalar darrere dels altres, fent un sospir d'alleujament. El túnel no era prou alt com perquè es posés dempeus, però li permetia descansar. Lokmarcha va somriure mentre Kidi i Antrot s'asseien, panteixant.

—Com de lluny arriben els túnels? —va preguntar la Leia, mentre mirava més enllà dels altres, a través de la penombra.

—Més lluny que la llum de la meva llanterna —va dir Lokmarcha, que va deixar que la llanterna subjectada a la seva arma il·luminés cap al llarg de les parets del passadís rocós—. És la típica canonada de lava.

—Shhh... —va expressar la Leia—. He escoltat alguna cosa.

Kidi va mirar al voltant temorosa, mentre que Antrot es forçava a mirar cap avall del túnel. Lokmarcha es va recolzar sobre un genoll i va apuntar la seva arma cap a la foscor.

—Va ser la seva imaginació —va dir el dressellià.

—No, jo també ho vaig escoltar —va indicar Kidi.

El so va ser molt feble, com una esgarrapada distant i seca.

«Com el d'unes urpes sobre la roca», va pensar la Leia, intentant trobar el lloc d'on provenia el so més enllà de la llum de la llanterna de Lokmarcha. Sabia que allò que estigués fent aquest soroll podia veure'ls perfectament bé.

—Tinc un mal pressentiment sobre això —va dir la Leia.

—Allò que està fent aquest soroll no té un rifle A-280 o no sap com usar-ho —va dir Lokmarcha, acariciant el seu blàster—. Seguim.

—Cap a on? —va preguntar Kidi.

—Vaig ensumar una mica mentre vostès pujaven. Ja no falta molt perquè la xemeneia de Yoth acabi, però hi ha una altra just per allà i aquesta va directe cap a la superfície.

—Com saps això? —va preguntar Kidi.

—Perquè aquí està bufant el vent —va dir Lokmarcha, amb el seu irritant encongiment d'espatlles—. I perquè puc veure la llum fins allà a dalt. És molt alt, però podem aconseguir-ho.

—Oh —va dir Kidi, avergonyida.

—Kidi, mira si pots rebre aquí alguna transmissió provinent de la superfície —va ordenar la Leia. Ja no escoltava aquell so com d'alguna cosa escapolint-se, però no li agradava estar sepultada en el cor d'una muntanya quan sabia que aquest alguna cosa que s'ocultava en la foscor podria estar arrossegant-se cap a ells.

El seu ànim va decaure quan Kidi no va poder obtenir cap senyal en el seu receptor nau-superfície, però Lokmarcha va suggerir que ho intentessin sota el conducte que va trobar. Es van arrossegar vint metres al llarg del túnel, mentre el soldat mantenia el rifle apuntat enfront d'ell. Mentre avançaven, la lleugera brisa es va intensificar a un ritme constant, fins que es va convertir en un corrent continu d'aire que xiulava en passar.

Kidi va ajustar un control del seu receptor i va aixecar els seus polzes cap a la Leia, com a senyal que ho havia assolit.

—Podem instal·lar el senyal aquí —va indicar.

—Fins i tot hi ha espai —va afegir la Leia, sentint-se alleujada. Potser no anava a ser tan dolent com temia.

Lokmarcha es va col·locar entre Kidi i Antrot i allò que estigués en la foscor, va balancejar la llum d'un costat a l'altre. Darrere d'ell, Antrot va estendre el trípode del senyal per mantenir-lo dret. Va obrir un panell que estava en un costat de l'esfera i va marcar el codi d'activació, després va girar-se cap a Kidi. Ella va teclejar una llarga sèrie de nombres i finalment va assentir.

—Ho tinc —va afirmar—, el senyal s'està transmetent, alternant-se entre els codis de l'Aliança Osk i Peth.

—Espera un moment —va dir Lokmarcha—, vas introduir aquests codis manualment?

Kidi va assentir.

—Em sé de memòria tots els codis d'encriptació.

—Com és possible? —va preguntar la Leia—. Cadascun d'ells té dotzenes de caràcters aleatoris.

Kidi va encongir les espatlles.

—No ho sé. Suposo que és perquè m'agraden els números.

—Això també implica un enorme risc —va agregar Lokmarcha.

Kidi semblava confosa.

—Per què?

—Perquè si l'Imperi et captura, podria obtenir tots aquests codis —va contestar el dressellià.

El rostre de la Kidi es va aombrar.

—Oh, mai ho havia pensat.

Lokmarcha va negar amb el cap, rondinant.

—Molt bé —va dir la Leia, intentant evitar una altra discussió abans que comencés—. Kidi tampoc pot obligar-se a oblidar-los. De qualsevol manera, bon treball.

Ella va mirar cap al conducte per sobre d'ells i va veure a la distància un cercle de llum blanca.

—El senyal se seguirà transmetent fins a la data de la reunió?

—Ja la vaig programar —remugà Antrot—. Això vol dir que funcionarà.

—Bé —va dir ella, mirant cap a la foscor—. Llavors, m'agradaria sortir d'aquí.

Després d'avançar uns cent metres, a la Leia li van tornar a doldre els dits. Per a aquest llavors, el problema no només es devia a les parets rocoses, sinó també a les baixes temperatures. La Leia podia veure el baf de la seva respiració i tenia entumits els dits de mans i peus. A dalt d'ella, Kidi apurava a Antrot perquè seguís, assegurant-li que no faltava molt. La Leia va anhelar que algú estigués sota ella animant-la amb unes quantes mentides piadoses i que escoltés allò que pogués estar pujant pel conducte darrere d'ella.

—Vigileu! —va cridar Lokmarcha des de dalt—. Per aquí la roca està plena de clots, encara que sí pot escalar-se i ja estem a uns dos-cents metres de la sortida.

La Leia es va detenir per un moment, sostenint-se sobre el fosc abisme únicament amb la força de les seves cames. Va ficar les mans sota les aixelles, intentant escalfar-les. Les seves orelles i nas palpitaven pel fred.

—Princesa? —la va cridar Kidi—. Es troba bé?

La Leia va mirar cap amunt i es va adonar que estava gairebé trenta metres sota la cereana.

—Estic bé — va respondre—. Ja hi vaig.

Va obligar a les seves adolorides extremitats a moure's, escalant fins que va arribar a l'àrea on es trobava la roca foradada que Lokmarcha va esmentar. Semblava com si les parets haguessin estat trepades i va pensar que l'aire era lleugerament més càlid allà a dalt. Potser era pel sol que aconseguia veure’s. O tal vegada només era la seva imaginació.

També feia una olor estranya, es tractava d'una lleugera olor de podrit. I no hi havia manera que això s’ho estigués imaginant.

«Vés més ràpid», va pensar, aprofitant els forats per tenir un millor agafador en la roca i així poder escalar amb major velocitat.

—Auch! —va exclamar. Havia d'haver-se tallat el dit a l'interior d'un dels clots. Era difícil saber-ho, a causa que estaven malmenats i entumits.

Va intentar veure el dit ferit, però estava massa fosc. Se’l va ficar a la seva boca i va percebre un fort sabor metàl·lic: sang.

Després, alguna cosa li va mossegar un dit de l'altra mà. La Leia la va retreure, però amb tanta força que va relliscar. Va estendre els braços quan va començar a caure i es va aferrar a la paret, amb un dels seus peus camejant desenfrenadament en la foscor i el cor bategant-li a tot córrer en el pit.

—Princesa? —Kidi li va cridar de nou.

—Hi ha alguna cosa viva aquí sota —va dir la Leia.

—Què? Antrot, il·lumina-la.

Amb la tènue llum que provenia de més amunt, la Leia es ca adonar d'unes malèvoles llumetes vermelles que resplendien en els forats de la pedra. Ara també podia veure-les sota ella, formant un anell al voltant del conducte. Després va escoltar un moviment, un minúscul xipolleig que feia que els borrissols del coll se li posessin de punta.

Va començar a escalar i els seus moviments es van tornar desesperats quan va veure com unes figures negres sortien de les parets. Podia sentir-les a les mans, després en els braços i després estaven a tot arreu, en el seu cabell i rostre: humides, fredes i relliscoses.

La Leia va cridar quan alguna cosa va mossegar la seva orella. Després una altra cosa va mossegar la seva mà. També va escoltar crits per sobre d'ella.

—Princesa! —va cridar Lokmarcha—. Vosaltres dos, facin-se a un costat!

—No disparis! —va aconseguir cridar la Leia—. Ens donaràs a algun de nosaltres!

Quan va cridar, una de les criatures misterioses es va ficar a la seva boca. Aterrida que pogués endinsar-se en la seva gola, la va mossegar, les seves dents es van enfonsar en una pell elàstica i freda. Feia un gust àcid i fastigós. Després, la va escopir, fent un esforç per no vomitar. El soroll de succió de l'eixam ressonava amb força en les seves oïdes.

L'estaven mossegant pertot arreu, per la qual cosa va agitar el cap violentament, intentant sacsejar-los-hi, però només va aconseguir colpejar-se el cap contra la roca.

—Princesa! —va cridar Lokmarcha—. Ja sortim! Vinga! Puc veure-la!

Ella va mirar cap amunt i va poder veure als altres, la silueta dels seus caps es podia veure contra el cercle de llum. El pànic la va impulsar per arribar fins a ells. Quan va estar a un metre d'arribar al cim, l'eixam va deixar de mossegar-la i s’escapolí, buscant refugi en les esquerdes i forats que revestien les parets.

La Leia va comprendre que li temien a la llum. Tal vegada eren criatures nocturnes que s'amagaven durant el dia.

Lokmarcha li va tendir el braç i va tirar d’ella per l'obertura. Ella es va recolzar en la roca freda, panteixant. Sota ella, una infinitat d'ulls parpellejaven en la foscor i les parets del túnel semblaven estar en constant moviment.

—Es troba bé? —li va preguntar Lokmarcha, mirant-la amb els seus ulls grocs molt oberts.

—Això crec —va contestar, desitjant que fos veritat. Es va asseure i va mirar al seu voltant, amb les mans va tocar les mossegades del seu rostre, netejant-se els petits punts de sang que quedaven d'on l'eixam es va alimentar. Els altres membres de l'equip també estaven plens de mossegades.

—Què eren aquestes coses? —va ploriquejar Kidi.

—No ho sé —va dir la Leia, escopint el que quedava en la seva boca d'aquell terrible sabor—. Però si alguns turistes visiten Basteel, jo els recomanaria saltar-se l'ascens per les xemeneies.

El conducte desembocava en un serral entre muntanyes irregulars pintades d'un intens color taronja per la llum del sol. Estava gelant; feia tant fred que l'aire era difícil de respirar i el cruel vent penetrava la seva roba.

—Kidi, digues a Nien que vingui a per nosaltres —va demanar la Leia—. No aguantarem molt en aquestes condicions.

La cereana va assentir i va treure el seu comlink. Després va cridar a Nien.

No va haver-hi resposta.

—Més li val no estar perdent el temps en el bar —va dir Lokmarcha, qui tremolava.

—Ell no faria alguna cosa així —va agregar la Leia—. Segueix intentant-ho, Kidi.

—Mirin! —va cridar Antrot després que Kidi va dur a terme altres quatre intents poc reeixits de contactar amb Nien.

La Leia va dirigir la mirada cap a on assenyalava l’abednedo i va veure tres punts en el cel. Estaven molt lluny, però va poder jurar que semblaven...

—Amaguin-se! —va exclamar—. Al terra!

Tots van córrer cap al modest refugi que els hi proporcionava una roca que s'havia desprès de la muntanya anys enrere. Un moment després, el so dels caces TIE va retrunyir per sobre d'ells, els seus panells parpellejaven amb el sol.

—Si ens capturen, princesa, no senti pànic, tinc un pla B —li va dir en veu baixa Lokmarcha—. Un que ningú mai descobrirà.

—No tinc pànic —va agregar ella—. Però és bo saber-ho, major.

—Creuen que els imperials van atrapar a Nien? —va preguntar Kidi.

—Espero que no —va contestar la Leia. Estava tremolant, les dents li petaven sense control. I es va adonar que el sol ja començava a ocultar-se en l'horitzó.

Lokmarcha també es va adonar.

—No podem quedar-nos aquí —va sentenciar, ombrívol —. Haurem de descendir.

—I travessar per on estan aquestes coses? —va preguntar Kidi, el seu rostre es va tornar pàl·lid de la por—. No. Ni pensar-ho. Prefereixo morir congelada aquí.

—Aquestes criatures estan esperant al fet que el sol s'amagui —va advertir Lokmarcha—. Quan la nit caigui, sortiran per alimentar-se.

Kidi va agitar el cap, els seus ulls clavats en el conducte pel qual havien sortit.

—Kidi, relaxa't —va ordenar la Leia—. La por no ajuda en res. Hem de seguir intentant contactar amb Nien. Ara, algun de vosaltres porta amb si equip de supervivència? Alguna cosa que pugui ajudar-nos?

Lokmarcha va negar amb el cap.

—Vaig pensar que només estaríem aquí fora uns quants minuts.

—Kidi? Antrot?

El reparador va arrufar el nas i, després, el seu rostre se li va il·luminar.

—Tinc una fulla de material aïllant en la meva motxilla —va recordar—. És per a sistemes elèctrics, per evitar que la calor entri, però també funcionarà per evitar que surti. Funciona prevenint la radiació tèrmica.

—En aquest moment no necessito saber com funciona —va indicar la Leia.

Antrot va extreure una prima fulla d'aparença metàl·lica d'una de les seves butxaques, aparentment infinites. Desdoblegada mesurava al voltant de dos metres quadrats.

—Dóna-la-hi a la princesa —va dir Lokmarcha.

—No siguis ridícul —va exclamar ella, amb les dents petant-li—. La compartirem.

—No és prou gran pels quatre —va indicar Antrot.

—Llavors, canviarem de posició per torns —va dir la Leia—. Vint minuts alhora. Au vinga, acostin-se. Necessitarem la nostra calor corporal per mantenir-nos calents.

La Leia va estendre els braços, acostant a Kidi i a Antrot, embolicant-los amb la fulla aïllant i després va inclinar el cap cap a Lokmarcha. Ell es va ajupir però va deixar una distància prudent; clarament es resistia a acostar-s’hi més.

—No és el Gran Ball de Coruscant, Lok —va dir la Leia, divertida malgrat la situació desesperada que enfrontaven—. Acosti's, major. És una ordre.

Els quatre es van mantenir apinyats mentre el vent els colpejava. «Si no fes tant fred», va pensar la Leia, «potser hauria apreciat la vista». Les muntanyes eren increïblement altes, els seus cims irregulars apunyalaven el cel i els colors eren gloriosos.

Els quatre intercanviaven posicions cada vint minuts, alternant-se per suportar l'espai exposat que la fulla no cobria. Al principi, la Leia mirava nerviosament la posta de sol, intentant calcular quant temps faltava perquè desaparegués i amagava el cap quan els caces TIE passaven per sobre d'ells. Però aviat, es va sentir tan entumida i exhausta que va deixar de preocupar-se per aquells perills. Es va preguntar si Han s'hauria sentit així quan la carbonita líquida es va congelar entorn d'ell, obligant-lo a hibernar. Es va preguntar si en aquest estat encara podia somiar.

I si podia, somiaria amb ella?

La Leia no podia recordar si ja era moment de demanar-li a Kidi que intentés contactar amb Nien una vegada més o si era moment d'intercanviar llocs. El seu cervell saltava d'un record aleatori a un altre... Coses que havien passat molt temps enrere, en Alderaan, Coruscant, Bespin i altres planetes. Planetes càlids i plens de vida i soroll.

Soroll.

La Leia es va obligar a alçar el cap. El sol era a punt d'ocultar-se per complet i a l'altre costat de la feble resplendor, els primers estels començaven a aparèixer. El vent sonava com el lament d'una banshee, incessant i planyívola.

I una veu s'escoltava en els auriculars de la Kidi.

—Kidi! —va cridar la Leia, agitant frenèticament a la tècnica cereana. Antrot, que estava a l'altre costat de la Leia, la va abraçar amb més força i va deixar anar un gemec. Lokmarcha va alçar el cap, la seva mirada groga estava apagada.

Després d'un moment, els ulls de la Kidi es van obrir de cop. Mirà a la Leia de mala gana, sense entendre el que estava passant. I després també va escoltar la veu i va recordar el que significava.

—Nien! —va cridar al micròfon dels auriculars—. Nien! Et transmetré la nostra ubicació.

Per sobre d'ells, un brillant estel es movia.

Era el Mellcrawler.

Anaven a sobreviure.

 Següent