Objectiu en moviment (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

LES ILLES DE SESID

Des de l'espai, Sesid era una esfera de color blau brillant, adornada amb remolins blancs i esquitxada de taques negres i verdes.

—És un planeta aquàtic —els va explicar Nien des del seient del pilot, mentre el Mellcrawler descendia—. Aquí les corporacions imperials duen a terme recerques farmacèutiques i hi ha casernes que protegeixen aquestes instal·lacions. Però la majoria de les illes reben bé als turistes, i les autoritats locals desitgen mantenir-los feliços i gastant els seus crèdits. Això significa que, sempre que estiguem lluny de les plantes farmacèutiques, podrem evitar qualsevol tipus d'atenció imperial. Els soldats d'assalt no tendeixen a espatllar les vacances familiars.

—I la resistència? —va preguntar Kidi, girant-se cap a la Leia—. Amb qui es reunirà a Sesid?

—L'única cosa que sé és que el seu nom és Aurelant —va dir la Leia—. És una cosa així com un líder local de la resistència. Se suposa que em reuniré amb ell en una illa volcànica, lleugerament a l'est de l'arxipèlag principal. Afortunadament hem identificat que el cim d'aquí és el lloc ideal per instal·lar el nostre següent senyal.

—En un volcà actiu? —va preguntar Antrot, aixecant la vista d'allò que estava fent—. Puc aconseguir qualsevol cosa, Princesa Leia, però la roca fosa està a una temperatura que supera el rang segur d'operació d'aquests senyals.

La Leia es va recordar a si mateixa ser pacient amb l'extravagant reparador.

—No llançarem el senyal cap a la boca del volcà, Antrot —va assegurar ella—. La instal·larem en un dels pendents. I no et preocupis, la informació del terreny indica que aquesta pujada serà molt més senzilla que la de Basteel.

—Però el volcà es troba actiu?

—Només llança fumaroles i ocasionalment retruny —va dir Nien, badallant—. No ha fet erupció des de fa, mmm... cinc o sis anys.

Nien Nunb havia estat en centenars de planetes, però Sesid no era un d'ells, així que va haver de sol·licitar al Control de Tràfic que li repetís la indicació de com aterrar el Mellcrawler en una fulla gegantina que surava sobre les aigües color turquesa properes a una illa anomenada Thrinaka.

—La plataforma és capaç de rebre a un vaixell de càrrega de grandària mitjana, amic; ni tan sols es mourà amb una nau tan petita com la seva —li va dir a Nien el tècnic que es trobava de servei—. Relaxin-se i gaudeixin d'un bell dia.

Nien es rigué.

—Mai vaig imaginar aterrar en un lliri gegant. Cada vegada que penso que la galàxia no podria ser més estranya, quelcom nou em sorprèn.

Kidi semblava preocupada, però el Mellcrawler va aterrar sense inconvenients, balancejant-se lleugerament en recolzar-se en l'enorme i esponjosa fulla. La rampa va descendir i l'aire humit es va colar en el iot. Leia pestanyejà a causa del brillant dia que hi havia fora i no va poder resistir-se a estendre els braços i gaudir els càlids rajos del sol tant com li va ser possible.

—Prefereixo aquest lloc a Basteel —va opinar Lokmarcha.

—Jo també —va indicar Nien—. Crec que aniré amb vosaltres fins a la ciutat.

—Et refereixes a la primera cantina, no? —va preguntar Kidi.

—La seva missió és escalar volcans actius. La meva és recopilar informació i provar alguna beguda tropical, o dues. De qualsevol manera, el deure em crida.

Les venes fibroses de la fulla gegantina formaven passadissos naturals que els cinc van recórrer fins arribar a un moll. Els ocells voleiaven en el cel i, en l'aigua poc profunda, la Leia va observar bancs de peixos movent-se com si fossin un mateix, com pacífiques flotes espacials en miniatura.

—Tot això és encantador —va dir Kidi—. Però com arribarem a la illa on posarem el senyal? No podríem haver aterrat allà?

—Sempre vols fer-ho de la manera més fàcil —va dir Nien amb un somriure—. Control de Tràfic ens hagués reconegut i hagués alertat immediatament a l'Imperi. A més, així podràs fer una passejada en barca.

Tots van abandonar el moll i van caminar cap a una enorme rambla de fusta blanca decorada amb espirals verdes i estatges. Nens de centenars d'espècies corrien al voltant, perseguits pels seus pares, i droides de múltiples braços venien de tot, des de dolços fins a tubs de protector solar.

—Què són aquests? —va preguntar Kidi, assenyalant un grup de cilindres alts i negres que estaven de l'altre costat del camí—. S'assemblen molt a les càpsules de salvament.

—I exactament això són —va assenyalar Nien—. Tots els assentaments d'aquí els tenen. En cas que hi hagi una gran erupció o un esdeveniment sísmic, és més fàcil evacuar a la gent llançant-la a l'espai que recollint-la en terra. Però hi ha severes multes en cas d'usar-les quan no existeixi una emergència, per descomptat.

La Leia es va adonar que el sullustà les observava, amb una mà sota la barbeta.

—Què passa?

—La seva roba. No podran llogar una nau usant això.

—Què té de dolent la nostra roba? —va voler saber Kidi.

—No semblen turistes —va respondre Nien—. La qual cosa està bé, perquè acabem d'arribar, però hem de fer alguna cosa abans que la gent comenci a fer-se preguntes.

La Leia va sospesar el risc que fossin descoberts i la necessitat que tenien de mantenir a l'Imperi seguint-los els passos, i va concloure, a contracor, que Nien tenia raó.

—Ningú em va dir que empaqués roba per a la platja —va objectar Lokmarcha.

El pilot sullustà esclatà a riallades.

—Afortunadament, major, no existeix una ciutat de platja en la galàxia sense algú disposat a vendre-li el que sigui que hagi oblidat portar. Així que anem a vestir-lo apropiadament.

—Ningú dirà res a ningú sobre això, mai —va insistir Lokmarcha—. Parlo de debò.

Kidi va intentar semblar seriosa, però aviat va començar a riure's.

El soldat dressellià ara portava lents polaritzades, shorts morats i una samarreta que promocionava a un quartet local de smazzo. Les seves armes i equip van ser guardats en una bossa de lona. Es veia tan ridícul com furiós.

D'altra banda, va deixar de cridar l'atenció entre la multitud de turistes que caminaven per les rambles de Thrinaka.

—Cap de nosaltres aprovaria una inspecció militar, major —va assenyalar la Leia. Ella vestia una brusa florejada que li feria la vista, per sobre d'uns pantalons curts i una tovallola color rosa brillant, embolicada al voltant de la seva cintura; després d'haver rebutjat, indignada, el murri suggeriment de Nien d'usar un vestit de bany marró de dues peces adornat amb una trena daurada. La brusa tropical de Kidi era encara més estrident; i el pobre Antrot semblava com si hagués perdut una aposta, ensopegant-se pertot arreu amb els ulls amagats darrere d'uns lents de sol massa grans i una gorra mal acomodada sobre el cap que tenia el logotip d'un lloguer de pesca local.

—Crec que es veuen molt bé —va assenyalar Nien—. Hauríem de detenir-nos perquè li enviï un holograma a la Mon Mothma...

—No! —van dir a l’uníson diversos membres de la tripulació.

Però la Leia es va sentir alleujada que ningú reparés en ells quan van pagar una exorbitant quantitat de crèdits per llogar una barca propulsora amb un poderós motor. Nien es va acomiadar des de la riba, mentre ells s'endinsaven en l'aigua poc profunda fins a on estava amarrat la seva barca, envoltats de turistes que intercanviaven les prediccions del temps.

—La galàxia està en guerra i ells estan preocupats per la pluja de la tarda —va rondinar Lokmarcha, qui tenia l'aigua fins a la cintura i la seva bossa de lona sobre el cap.

—M'alegro per ells —va dir Kidi—. És a dir, no és això pel que lluitem? Per fer que la galàxia sigui un lloc on la gent tingui la llibertat de preocupar-se per coses trivials?

—Així és —va dir la Leia—. A més, l'aigua se sent bé.

—No m'agraden els espais oberts —va agregar Antrot—. Tinc agorafòbia.

—Sant cel —va dir Kidi—. Per fi sento que tinc una mica d'espai. Tot i que una nau espacial és gran, sol sentir-se estreta, especialment quan ets cereana.

Quan van abordar, Lokmarcha va enrotllar l'ancora i van travessar la llacuna fins al mar obert; la barca sobrevolava la superfície de l'aigua. El vent els copejava, però a diferència del de Basteel, aquest era càlid, impregnat de l'olor de la sal i de la vida, la qual cosa va fer que la Leia somrigués.

Gairebé va sentir tristesa quan va observar l'illa cònica que s'aixecava enfront d'ells. Una prima columna de fum sortia del seu cim camús.

—El nostre punt de reunió ha de ser just en aquesta caleta —va indicar Lokmarcha, disminuint la velocitat i dirigint la proa de la barca cap a la platja.

—Un atracada perfecta, Lok —va dir la Leia—. Nien estaria orgullós.

Lokmarcha li va oferir una petita reverència, i la barca va sortir a terra esquitxant aigua. La sorra negra estava plena de petites petxines blanques; gairebé semblava com si el cel nocturn i la riba marítima haguessin intercanviat llocs. Més enllà de la platja, el terra s'elevava ininterrompudament a través de la selva verda cap als empinats vessants del con volcànic.

Una vegada que van arribar a la platja, Lokmarcha va tornar a posar-se seriós.

—No m'agrada enviar a aquests dos sols a instal·lar el senyal; no sabem quin tipus de depredadors habiten aquí —li va confessar a Leia en veu baixa—. Però no puc deixar-la sola en la seva trobada amb el líder de la resistència.

—Hauràs d'escollir —va indicar-li —. Però tingues en compte que jo puc cuidar-me amb un blàster, i ells difícilment sabrien quina és la boca i quina la culata.

—Cert. Però la meva missió és protegir-la a vostè, no a ells.

Aquella era una simple exposició de fets, però tot i així va provocar que la Leia estrenyés els punys. Estava cansada que la gent s'oferís a morir per ella, perquè, amb freqüència, havien de complir la seva paraula.

—Tinc un comlink, i tu no aniràs molt lluny, Lok —va dir-li —. Si ocorre alguna cosa que no pugui manejar, buscaré refugi en la selva.

El soldat remogué amb els peus disconforme la sorra negra.

—Seria millor si ho convertís en una ordre, major? —va preguntar.

—En realitat, sí ho seria.

La Leia va somriure.

—Llavors, és molt fàcil: Lok, t'ordeno protegir a Kidi i a Antrot, i no preocupar-te tant per mi.

Ella els va veure creuar la negra sorra amb l'equip i desaparèixer en endinsar-se en la selva verda. Les ones trencaven suaument a la platja i els ocells trinaven per sobre d'ella. Era estrany trobar-se en un lloc tan bell en una època tan difícil.

Però també era reconfortant. La naturalesa floria encara en una galàxia en guerra, creant vida i bellesa en milers de milions de planetes... Una bellesa que ni tan sols l'Imperi podia erradicar. La Leia es va asseure a la platja, contemplant les aus i intentant veure quantes espècies podia identificar.

Feia calor i no hi havia senyals de nau alguna ni de res que indiqués que el seu contacte estava a prop. La Leia va decidir aprofitar uns minuts per recolzar-se i descansar. Va moure el cap d'un costat a l'altre, fregant-lo contra la sorra negra per formar un còmode solc i va observar la infinitat del cel blau.

Al cap d'un instant, es va quedar dormida.

 Següent