Capítol 15
El twi'lek havia
arribat al final d'un carrer llarg, tortuós i estret. Es va detenir enfront
d'un gran edifici amb un sostre arrodonit amb grans espines en ell. L'edifici
tenia la forma del cap d'un drac Krayt gegantesc. La boca oberta del drac era
la porta. A l'interior, Boba podia veure una multitud bulliciosa d'alienígenes,
éssers humans i androides. Entre les dents del drac Krayt, una brillant
consigna hologràfica amb brillants lletres de verd i or en llengua huttesa.
El twi'lek es va
acostar al senyal hologràfic. Sense dubtar-ho, es va introduir dins.
Boba el va veure
entrar. El cor li bategava amb força. Havia vist un munt de gent, molts d'ells
alienígenes, i un munt d’androides des que estava a la Ciutat Subterrània. Però
hi havia una cosa que no havia vist.
No havia vist encara a
cap nen. No havia vist a una sola persona de la seva edat.
L'últim que volia fer
era cridar l'atenció sobre si mateix. El silenci i el sigil eren les millors
armes d'un caçador de recompenses.
Però no hi havia
manera que pogués colar-se a través de la boca del drac krayt i entrar en el
palau de joc passant desapercebut. Un grup de fornits guàrdies estaven just en
l'entrada –porcs gamorreans– vigilant-la. Boba, va veure com el twi'lek es
dirigia directament cap a ells. Els gamorreans es van inclinar davant seu en
passar, però d'altra banda no li van fer més cas. No obstant això, quan dos
wookiees es van acostar moments després, els guàrdies gamorreans els van escorcollar
abans de deixar-los entrar a l'interior.
Com podria colar-se
Boba?
Boba va mirar darrere
d'ell, al carrer. Podia veure a altres dos grups de persones que es dirigien
cap al palau de joc Hutt. Si es quedava on estava, el veurien. En el millor dels
casos li dirien que se n'anés. En el pitjor...
No podia permetre's el
luxe de pensar en això ara. A pocs metres, podia veure un munt d'enderrocs.
Ràpidament, abans que els grups que s'aproximaven poguessin veure’l, Boba va
córrer i es va ajupir al seu costat.
El primer grup
s'acostava. Ara Boba ja els podia veure clarament: mitja dotzena de petits
drapaires jawa. Tots portaven els vestits encaputxats distintius dels jawes.
Tots parlaven entre si en l'algaravia habitual dels jawes. En passar, els seus
ulls brillaven des de dins de les seves caputxes, com llanternes diminutes.
–Ei, –es va dir Boba a
si mateix–. Tinc una altra idea, una bona idea.
Es va tornar i
ràpidament va començar a buscar entre els enderrocs. Maons, vidres trencats,
trossos de cuir. Unes restes foses del que una vegada havia estat un làser.
Llançacoets. Restes de granades fetes explotar. I una cosa que s'assemblava
alarmantment a una mà humana.
El palau del joc Hutt
era un lloc popular. Però probablement no era una bona idea quedar-se allà
durant molt temps.
De sobte, Boba va
trobar el que estava buscant. Es va mossegar els llavis per no plorar en veu
alta de triomf. Era tan sols un drap, un llarg tros de tela de color groc
grisenc, brut i ple de forats.
Però no era prou bo
per a ell. Boba va mirar cap a enrere per assegurar-se que ningú li havia vist
ja. Els jawes s'acostaven a l'entrada en aquest moment. Un d'ells semblava
estar parlant amb els guàrdies gamorreans. Ràpidament, Boba es va posar la tela
sobre el cap. Feia mala olor –empestava, més aviat– però va estrènyer les dents
i va tractar de col·locar-la de la forma més adequada.
Va col·locar part
d'ella damunt del seu rostre. Va tirar cap a endavant, fins que es va cobrir la
cara com si fos una caputxa. La tela va caure just per sota dels genolls. Es va
llevar el cinturó de la seva túnica i se’l va lligar al voltant de la cintura.
Era una mica més alt que els jawes, així que va doblegar els genolls. Era
difícil caminar així, però una vegada endins, tal vegada ningú s'adonaria si es
redreçava.
Mirà al voltant de la
pila d'enderrocs. Un altre grup es trobava prop del palau de jocs d'atzar.
Estaven massa lluny per veure'ls amb claredat, però eren alts, i vagament
humanoides.
I hi havia un munt
d'ells.
Serà millor que entri dins, ràpid.
Boba va mirar cap al
palau de jocs d'atzar. Els guàrdies gamorreans van assentir amb el cap i van
introduir a l'interior als jawes. Boba va esperar fins que l'últim jawa
desapareixia en la boca del drac krayt. Després, va respirar profund i es va
dirigir cap a l'entrada.
Però quan va arribar
allà es va detenir. Un dels guàrdies gamorreans li va mirar, grunyint-li una
pregunta. Va alçar una llança, i la va agitar amenaçadorament.
El seu soci el va
mirar amb els seus petits ulls porcins, escèptic.
Boba va doblegar els
genolls una mica més. Va tirar dels plecs de tela al voltant del seu cap,
resant perquè no es veiés el seu rostre. Va assenyalar cap a l'entrada,
gesticulant per expressar que volia entrar.
Just llavors, un
guàrdia li va donar un cop de colze a l'altre, grunyint i va assenyalar darrere
de Boba.
–Aarrrgh! –Grunyí
l'altre guàrdia. Va fer petar els ullals i es va quedar enutjat en mirar cap a
on l'altre li havia indicat.
Boba volia tornar-se i
mirar darrere d'ell, però no s'atrevia. Es va posar dempeus, preguntant-se si
hauria d'inventar-se alguna cosa per entrar.
Sense previ avís, un
dels guàrdies gamorreans va passar la seva llança per sobre del cap d’en Boba.
I li va fer un gest perquè entrés.
Boba va assentir amb
vehemència. Va recol·locar els plecs de la seva capa, va ajupir el cap i
després es va dirigir tan ràpid com va poder a través de la boca del drac
krayt, cap a l'interior del territori controlat pels hutts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada