Capítol 18
Semblava que queia per
sempre en aquella foscor tan opressiva. En realitat, van ser tan sols uns
segons.
–Ai. –Amb un soroll
sord, va copejar el sòl. Per un moment es va quedar allà recuperant l'alè. S’ho
va quedar mirant. A tal vegada tres metres per sobre d'ell, només podia veure
un quadrat negre delimitat per quatre primes i feblement brillants línies.
La trapa.
S'hauria adonat Aurra?
Boba no anava a esperar a veure-ho. Amb molta cura, es va posar dempeus,
parpellejant perquè els seus ulls s'acostumessin a la foscor. Des de dalt li
arribaven els sons esmorteïts del palau dels jocs dels Hutts. Mentre els seus
ulls es van acostumar a la foscor, es va trobar que podia veure una mica. La
tènue llum que travessava al voltant de la trapa li mostrava que estava en un
túnel. Que s'estenia davant i darrere d'ell. Es va tornar i va mirar a través
de la foscor.
Quin camí havia de
seguir?
Per sobre d'ell va
sentir el soroll de trepitjades.
Aurra.
Boba va decidir seguir
cap a endavant... amb rapidesa. Tan ràpid i tan acuradament com s'atrevia, va
anar avançant amb les mans davant d'ell. En aquest moment es va estremir quan
alguna cosa humida i enganxosa li va tocar la cara i les mans.
Teles d'aranya, almenys, esperava que no fossin res més que
teles d'aranya. De vegades, li va semblar sentir alguna cosa relliscant sota
els seus peus, un so sec i aspre com de moltes cames petites. I després de
diversos minuts d'anar a les palpentes en la foscor, va sentir una cosa més.
Veus.
Procedien d'algun lloc
per davant d'ell. Boba es va adonar que el túnel semblava estar cada vegada més
il·luminat. En lloc d'estar tot negre, ara estava envoltat d'un color gris
fosc, com el fum. I ara que podia veure, es va trobar que hi havia altres
túnels que es ramifiquen des d'on estava. Tots s'estenien enfront d'ell enmig
d'una negror total. Des d’alguns d'ells arribaven els febles ressons de
moviments precipitats i xiscles.
Boba es va estremir.
Si hagués pres un d'aquests camins per error, podria haver-se quedat vagant per
ells per sempre. No volia pensar en el que podria haver-li passat en ells.
Darrere d'ell ja no escoltava els passos d'algú seguint-lo. No hi havia cap
senyal que Aurra Sing hagués vingut en la seva persecució. Havia aconseguit
escapar de nou.
Tal vegada la seva
sort es mantenia, després de tot.
La llum venia
directament de front d'ell. Boba va córrer cap a ella. Estava tan concentrat a
arribar fins a allà que no va sentir el soroll suau de molts peus petits
darrere d'ell en el túnel.
A només uns metres
davant d'ell el passadís va acabar abruptament. Un pàl·lid rectangle de llum
brillava en el sòl. Boba va mirar cap avall, i va veure als seus peus una
petita reixa en el sòl. A través d'ella podia distingir vagues formes en una
habitació per sota d'ell.
–Estàs segur que aquí
estem fora de perill? –Va preguntar una veu a la sala de baix.
–Completament, –li va
respondre una veu suau i profunda, va riure, amb un horrible i buit so. –El meu
oncle ha comprovat que aquest lloc és segur. Ningú pot entrar aquí sense el
nostre coneixement.
A Boba se li van posar
els ulls com plats. Estava espiant una càmera secreta! La reixa havia d'haver
estat posada allà expressament. Boba es va asseure lentament, fins que va estar
agenollat i mirant per sobre de la vora de la reixa. Va tenir la cura de
romandre apartat, per si es donava el cas que a algú se li ocorregués mirar cap
al sostre.
–Això és bo, –va dir
la primera veu. Boba va parpellejar. Després de la foscor del llarg túnel, era
difícil acostumar-se a la llum de nou. Però després d'uns segons va poder veure
amb més claredat.
I el que va veure li
va fer mantenir la respiració per la sorpresa.
A la sala, una figura
alta i esquelètica estava asseguda en una gran cadira. A banda i banda, tenia
guàrdies armats vigilant. No eren guàrdies clon, ni androides. Aquestes figures
eren humanoides, vestits amb uniforme grisos i amb làsers penjant al seu
costat. La figura a la qual protegien era a San Hill.
–És en interès del seu
oncle el per què ha de recolzar la nostra causa, –va dir el cap del Clan
Bancari. –El Comte Dooku m'ho ha assegurat.
Boba havia
d'entretancar els ulls per aconseguir una bona visió de l'altra figura a
l'habitació. Era gran, enorme més aviat. Un ésser vast i ple de bonys amb la
forma d'un llimac, estava reclinada en una cadira immensa com si fos un tron.
Tenia braços diminuts d'aspecte feble i una cua llarga i gruixuda. Capes de
greix baixaven en cascada per sota de la seva boca, que tenia la forma de
granota. També estava envoltat per guàrdies. Boba va empassar saliva.
Aquest era Jabba el
Hutt? Si era ell, era encara més repugnant del que el seu pare li havia
descrit.
La criatura amb forma
de llimac va sacsejar el cap.
–El meu oncle farà les
coses segons li interessi, –va dir amb la seva veu de tro. –Ell no s'apressarà,
ni pel Comte Dooku ni per ningú.
–Per què no està aquí
el teu oncle? –va preguntar San Hill en un to irritat però tranquil·litzador.
Semblava enutjat i impacient. –Desitjo fer negocis amb el mateix Jabba, no amb
un subordinat!
–Gorga no és un
subordinat! –Tronà el Hutt. Els seus diminuts braços copejaven l'immens pit
viscós. –El meu oncle està ocupat atenent els nostres interessos de Tatooine.
Si ho desitges, pots visitar-lo allà. Però jo no t'ho aconsellaria, –va afegir
Gorga amb una llarga riallada.
Boba va fer una
ganyota. Així que aquest era el nebot de Jabba! Va passar un mal moment
imaginant una cosa més repugnant que Gorga. Però semblava que hauria de fer-ho,
fins que pogués veure a Jabba per si mateix.
Boba va sentir una
punxada de desil·lusió i nerviosisme. Tenia l'esperança que Jabba estigués allà,
per aconsellar-li –per obtenir el coneixement– que el seu pare li havia dit que
el vell senyor del crim posseïa.
No obstant això, Jabba
no estava allà. Estava a Tatooine.
Haig d'arribar fins a l'Esclau I, va pensar Boba amb
preocupació. Haig d'anar a Tatooine.
Ja havia perdut massa
temps a la Ciutat Subterrània. Tenia la informació que necessitava sobre la
fortuna del seu pare. Estava en les voltes del Banc Kuat en el Nivell Dos.
Tenia la seva targeta. La seva nau l’Esclau
I l'estava esperant en el Nivell U. Tot el que havia de fer era arribar al
banc, obtenir els seus crèdits i tindria prou per sortir d’Aargau, i arribar a
Tatooine.
A Boba només la idea
de volar de nou ja li feia sentir millor. Va traçar el camí de retorn a través
del túnel, de tornada a la trapa. Allà trobaria la forma d'obrir de nou la
trapa i sortir fora. Llavors ja esbrinaria com tornar al Nivell Dos. Havia
arribat fins allà pels seus propis mitjans, veritat?
Llavors podia fer-ho.
Tan silenciosament com
li va ser possible, Boba va començar a allunyar-se de la reixa. Després es va
girar i va començar a córrer dins del túnel. Es girava i es tornava a girar, i
Boba, una vegada més va mirar a tots costats els passadissos, negres, badallant
com enormes boques.
No els miris. Mantingues els teus ulls fixos en el túnel!
Per davant d'ell, amb
prou feines podia distingir l’hàlit de llum que deixava passar la trapa. Va
començar a córrer més ràpid.
I de sobte, es va
detenir.
–No! –Va murmurar.
Al centre del
passadís, alguna cosa s'arrossegava cap a ell. Mesurava més de mig metre de
llarg, amb moltes potes negres articulades i un cos llarg i articulat. Dues
llargues pinces espetegaven per sobre de les seves mandíbules. Els seus petits
ulls vermells sortints estaven fixos en Boba, i les seves mandíbules lliscaven
cap a ell.
Un kretch!
Boba li va donar una
puntada de peu. Va sentir com les seves arpes es tancaven, llavors va sentir
que fregava la seva cama mentre s'abalançava sobre ell. Va saltar a un costat,
però el kretch era massa ràpid, li va seguir, fregant la seva bota.
Boba el colpejà de
nou. Aquesta vegada va sentir un cop satisfactori quan el peu va copejar la
criatura amb forma d'escorpí. El kretch va sortir volant, i va copejar la paret
del túnel amb un fort cruixit.
Però ara Boba podia
sentir més sons, altres petites criatures espetegant lliscant-se pel passadís.
Es va girar per tornar
corrent per on havia vingut cap a la trapa.
En començar a córrer
es va trobar enfront d'un home de gran alçada. Vestia el mateix vestit gris, que
els guàrdies que havia vist al voltant de San Hill, en el refugi de Gorga.
Però aquest home no
era un guàrdia o un subaltern. Vestia l'uniforme de gala d'un funcionari d'alt
rang dels empleats de San Hill, un ample cinturó decoratiu, i una expressió que
mostrava desconfiança i dots de comandament a parts iguals. Va somriure amb
tristesa cap a Boba.
–Vas cap a algun lloc?
–va preguntar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada