Laberint d'enganys (XVI)

Anterior

Capítol 16

A l'interior del palau dels jocs d'atzar, el soroll era ensordidor. Riures, crits furiosos de triomf i de decepció, tot combinat amb la dringadissa contínua de moviment de monedes, el soroll dels daus, el soroll de les Kenoboles, els crits dels venedors de targetes i els canvistes de diners. El palau de joc hutt era un altre laberint, totes les habitacions estaven plenes de fum i cúpules; tan plena de jugadors que Boba no podia travessar-les. Guàrdies gamorreans patrullaven al voltant, mantenint l'ordre i llançant als clients més incontrolables. Boba va veure als jawes que havia vist fora, regatejant amb un bimm. Boba es preguntava si seria realment un bimm o un altre canviant.

–Mira els bòlids! –Va cridar una veu. Boba va mirar cap amunt i va veure una pantalla geganta. Carreres de bòlids que s'estaven emetent des de Tatooine. –No es rebutgen apostes!

Boba va agafar la targeta de la seva butxaca amb els dits. Era massa intel·ligent com per perdre els seus diners en apostes. El seu pare ja li havia advertit contra el joc.

–Un caçador de recompenses aposta amb la seva vida tots els dies, –deia Jango sempre. –Només un ximple jugaria també amb diners.

Boba va cobrir el seu rostre amb la caputxa. Ara només tenia un objectiu, trobar un camí per tornar als nivells superiors, trobar el seu tresor, recuperar la seva nau, l'Esclau I i deixar Aargau, sense Aurra Sing.

Va posar la mà en la butxaca i va tocar el llibre que li havia deixat el seu pare. Per aconseguir el coneixement has de trobar a Jabba.

Cerca a Jabba. Boba sempre havia suposat que per localitzar al conegut gàngster, hauria d'anar al planeta natal de Jabba: Nal Hutta. O a Tatooine, on el líder del poderós clan havia creat un imperi de contraban.

Però, i si Jabba també estava allà, a Aargau? Els hutts estaven involucrats en tot tipus d'activitats il·legals per tota la galàxia. Tal vegada Jabba estigués en realitat allà, a la Ciutat Subterrània. En aquell palau de joc!

Però, com podria trobar-lo? Va pensar Boba. Havia trobat al twi'lek de nou, el que creia que podia ser el famós Bib Fortuna. Va tirar la capa esparracada una mica cap enrere dels seus ulls, tractant de veure a través del fum i la foscor de l'habitació.

Una veu profunda grunyí darrere d'ell. Boba va mirar i va veure a un dels guàrdies gamorreans. Una llança es va elevar amenaçadorament a la seva enorme mà. El missatge estava clar. Si no estàs gastant diners, surt d'aquí!

Boba va assentir amb el cap en to de disculpa. Va començar a allunyar-se, quan el guàrdia de sobte el va agarrar per l'espatlla.

Ups! Si el guàrdia li llevava la disfressa. Tot hauria acabat! Ràpidament va buscar en la butxaca i va aixecar la targeta, amb cura de mantenir-la en la seva màniga, sense mostrar la mà.

La lletja cara de porc gamorreana es va fer més grotesca per la decepció. Amb un grunyit el guàrdia es va allunyar i va començar a buscar a algú altre per causar-li problemes.

Encara sort! va pensar Boba. Això va estar a prop. Has d’anar amb més compte!

Es va introduir entre la multitud, buscant al twi'lek. Una vegada va pensar que l’havia vist, però va resultar ser un alienígena alt que portava un abric de pells. Una vegada li va semblar sentir udolar la veu profunda d'un wookiee. Però va resultar ser un petit robot blindat, movent-se entre la multitud.

Boba ho observava amb curiositat. Llavors va mirar al seu al voltant. Hi havia un fotimer d’androides per allà, més dels quals s'hagués esperat.

Per què estaven allà?

En mirar al voltant, es va adonar que aquests no eren androides de protocol, o androides de servei. Tampoc eren servomechs.

Eren androides sentinella. Androides de seguretat, i poderosos androides policia. Boba va sentir com se li estarrufaven els pèls de la pell del seu coll. Mirà cap amunt i va veure a un androide guardià surant en l'altre costat de l'habitació. Es va tornar lentament en l'aire, escanejant l'estada amb els seus sensors. Els seus tres braços armats estaven llests per disparar en cas de ser necessari.

–Què està passant? –Va murmurar Boba. Fos el que fos, no li agradava gens ni mica.

En resposta als seus pensaments, dues dones altes amb uniformes de pilot van passar al costat d'ell. Parlaven en veu baixa. Boba va treure la capa irregular al voltant del seu rostre i es va allunyar. Però seguia escoltant.

–Es rumoreja que Dooku l’ha enviat, –va dir en veu baixa una de les pilots. –A la recerca de més fons.

–No hi ha suficients crèdits en la galàxia per enderrocar a la República, –va replicar l'altra dona. –Dooku està boig.

–T'asseguro, que aquesta és l'única cosa que no és certa–, va contestar la seva amiga–. Diners. Pot no haver-hi diners suficients en tota la galàxia per finançar una rebel·lió, però certament hi ha prou com per omplir les butxaques dels hutts!

Les dones pilot van riure suaument. Van caminar cap a una cantonada, fora de l'abast de Boba.

El Comte Dooku! Podria el sinistre Comte estar allà també?

No, la pilot havia dit que Dooku havia enviat a algú. A qui hauria enviat el Comte?

Boba va pensar amb rapidesa. I va recordar.

San Hill. El cap del Clan Bancari Inter-galàctic era una de les figures més poderoses de la galàxia. Però tan sols un moment abans l'espia bothan havia dit que San Hill estava allà, a la Ciutat Subterrània.

San Hill havia anat allà per recaptar fons per als separatistes i el Comte Dooku. Al mateix temps, els soldats clon estaven allà com una força de seguretat de la República, soldats clon que havien estat creats per ordre del Comte Tyranus.

Les dues parts s'enfrontaven la una contra l'altra, la República i els separatistes. Clons i androides. Però darrere de cada bàndol hi havia la mateixa persona: un home al que Boba coneixia com el Comte.

El Comte Tyranus.

El Comte Dooku.

Tot era part d'una horrible conspiració, Boba estava segur d'això. També estava segur que si el seu pare estigués viu, trobaria una manera de fer ús d'aquesta informació, sobretot amb San Hill al mateix planeta.

Boba podria fer ús d'ella, també. Només havia d'esbrinar com. Tal vegada les pilots tinguessin més informació. Es va tornar i va començar a moure's sigil·losament darrere d'elles, a través de l'habitació plena de gent.

Però quan Boba va anar a girar la cantonada, les pilots s'havien anat. En el seu lloc, es va trobar cara a cara amb tres altes figures plenes de malícia. Escates blindades cobrien els seus cossos, i les seves amples boques sense llavis estaven plenes de dents esmolades. Llargues cues sortien de sota les seves túniques, assotant l'aire amenaçadorament mentre discutien i reien amb les seves veus guturals.

Barabels!

–Vols unir-te a nosaltres? –li va xiular un a Boba. Estaven enmig d'un joc de tres mans del solitari. –Les apostes són altes, jawa, els teus diners, o la vida!

El barabel li va clavar una de les seves llargues i punxegudes ungles mentre els altres reien.

Boba va sacsejar el cap. Va començar a retrocedir. Però abans que pogués fer-ho, ràpid com el llampec, l'arpa amb forma de mà del barabel el va agafar per l'espatlla. Boba es va ajupir i li va fotre una coça en el turmell. El rèptil va donar un crit de ràbia i dolor. Va retirar la mà, amb les arpes tancades hermèticament al voltant de la capa esparracada que cobria a Boba. Boba es va tirar al sòl. La capa penjava de les arpes del barabel com una cinta de boira grisa.

–Això no és un jawa! –Va xiular un dels barabels.

Així és, va pensar Boba amb preocupació. Va rodar pel sòl, caient sobre el seu estómac, i immediatament es va introduir sota una taula. Per sobre d'ell els barabels miraven la capa irregular. Tots miraven al voltant, ensumant amb el nas, buscant en va a Boba.

Mentrestant, Boba s'ajupia en la mesura del que podia en la foscor sota la taula i contenia la respiració. Un dels barabels va sacsejar el seu pesat cap de llangardaix. Va esbufegar, va arrabassar la capa irregular del seu company i la va tirar per sobre de la seva espatlla.

–Oblideu-vos d'ell! Maleïda escòria! Torneu al joc!

Una vegada més, els barabels es van agrupar, espetegant les mandíbules mentre miraven amb avidesa per sobre de les cartes que tenien a les seves mans.

Boba va deixar escapar un sospir d'alleujament. Estava fora de perill. De moment...

 Següent