Capítol 17
Va descansar només uns
minuts.
I ara què? Va pensar. Ja no tenia la seva disfressa. Si
tractava de moure's seria localitzat i expulsat del palau de jocs d'atzar.
Probablement també li confiscarien la seva targeta. Llavors hauria
d'apanyar-les-hi pel seu propi compte, sense diners i sense cap manera de
sortir de la Ciutat Subterrània.
I això era el millor
que podia succeir-li.
El pitjor era que algú
el matés. O que li capturessin els traficants d'esclaus.
Boba va estrènyer les
dents. Això mai ocorreria. Ell no deixaria que succeís. Un bon caçador de
recompenses mai deixa que l’agafin.
I ell anava a ser un
dels millors.
No obstant això,
necessitava un pla. Si pogués trobar al twi'lek... si el twi'lek era realment
Bib Fortuna, podria portar-li fins a Jabba el Hutt. I si Jabba el Hutt estava
realment allà... i si el gàngster l’ajudava a tornar a pujar al Nivell Dos.
Això era un munt de “i si”..., va pensar Boba.
Va començar a
arrossegar-se cap a l'altre costat de la taula. Des d'allà, el palau dels jocs
d'atzar dels Hutts semblava un bosc de cames. Boba buscava per la sala un
parell de cames que pertanyessin a un twi'lek. No les va veure, però va veure
una altra cosa.
A l'altre extrem de la
sala, en un racó fosc, hi havia una ombra familiar dempeus de braços plegats.
La figura anava vestida amb un vestit cenyit de color carmesí. Les seves
llargues cames estaven embolicades en altes botes de cuir marró. Una armilla de
cuir ple d'armes li cobria el pit. La seva pell brillava amb el color blanc de
la mort, fins i tot enmig de la foscor del local. Un llarg floc d'un brillant
color vermell li baixava en cascada per l'esquena. Els seus ulls blaus
escanejaven l'habitació, sense deixar-se res. Ho comprovaven tot.
Aurra Sing.
El cor d’en Boba es va
accelerar. S'havia imaginat que les coses no podien empitjorar com ho acabaven
de fer. Hi ha una cosa pitjor que ser capturat o assassinat, i era ser capturat
o assassinat pel caçador de recompenses més venjatiu de la galàxia. Aurra Sing
no mostraria cap compassió. No li importaria que fos un nen, o el fill d’en
Jango Fett. Per a ella, era un mentider. Algú que l'havia enganyat per anar a
buscar i compartir una fortuna, fins i tot encara que aquesta fortuna no fos
seva.
Bé, encara no és hora
de deixar d'enganyar-la. Boba va veure com Aurra continuava explorant
l'habitació. De sobte, va girar sobre els seus talons i es va dirigir cap a la dreta
on es va ajupir sota una taula.
Boba va contenir la
respiració i es va immobilitzar. Va veure com les botes flexibles passaven al
costat d'ell, a pocs centímetres del seu nas. A pocs metres, es van parar. Va
sentir la xiulada dels barabels murmurant en el seu propi idioma. Llavors va
sentir la veu suau i poderosa d’Aurra.
–Estic buscant a un
nen, –va dir. –D'aproximadament aquesta altura. Pèl castany, ulls marrons.
Vestint una túnica blava i botes negres, encara que podria estar disfressat. Jo
no em posaria davant d'ell, –va afegir a contracor.
–No hem vist a ningú,
–va xiular un barabel. –Ara deixa'ns, tret que desitgis unir-te a nostra...
Auuch!
Boba es va moure cap a
endavant, prou com per mirar fora. Una de les poderoses mans d’Aurra Sing
estava estrenyent la gola d'un barabel. La seva altra mà empunyava un làser.
–No estic aquí per
perdre el meu temps amb purrialla com tu, –li va etzibar–. Contesta! Has vist a
un nen?
–Sííí…– va murmurar el
barabel. Les seves mans en forma d'arpes es movien desesperadament. –Fa uns
minuts, allà...
Boba respirava
profundament. No podia perdre el temps. Es va tornar i es va apressar cap a la
part posterior de la taula. Allà es va trobar amb una paret de fusta massissa.
Boba va palpar el sòl, a la recerca d'una arma, un pal, un maó, qualsevol cosa
que pogués utilitzar per defensar-se. La seva mà es va tancar sobre alguna cosa
freda i dura. Una anella de metall pesat, més gran que la seva mà. Va tirar
d'ella el més fort que va poder. Semblava pesar una tona, però ell va seguir
tirant, fins que per fi es va moure.
Per a la seva
sorpresa, el sòl es movia, també. Boba ho va mirar amb sorpresa.
L'anella estava
cargolada al sòl. Però no era una anella, era més aviat una argolla. Quan va
tirar d'ella es va aixecar un panell.
Era una trapa.
–Més et val que no
m'estiguis mentint. –La veu ronca d’Aurra Sing sonava a pocs metres d'on estava
Boba. –Si no tallaré noves escates en la teva lletja cara.
Boba va sentir els
passos d’Aurra, en direcció a la taula. Es va col·locar damunt de l'argolla,
tractant d'aixecar la trapa. Els passos s'acostaven. La fusta va cruixir quan
el panell va començar a pujar. El so li semblaria ensordidor a Boba. Ara, el
panell estava ja a uns pocs centímetres sobre el sòl. Va lliscar les mans per sota,
i amb tota la seva força va empènyer cap amunt, fins que va haver-hi un espai
prou gran perquè ell pogués passar a través. Va ficar els peus, camejant
salvatgement en l'aire lliure.
Què passaria si no hi
havia sòl? Què passaria si la trapa el portava cap al no-res?
–Molt bé, noi. Això
és! –La veu d’Aurra ressonava des de l'habitació just damunt d'ell.
Boba va agafar aire i
va obligar a les seves cames a passar a través de la trapa, després va fer el
mateix amb el pit i espatlles. Va lliscar cap avall, les mans subjectant el
panell de fusta per sobre d'ell. Sota ell, no sentia res, només espai buit,
negre com l'aire per sobre de la Ciutat Subterrània. Per un horrible moment es
va quedar allà penjat, suspès entre el pis superior i l'inferior. Després, amb
un sospir, va col·locar la trapa en el seu lloc. Es va tancar sense emetre cap
so. Els seus dits van lliscar per la fusta nua. Els seus braços s'agitaven en
l'aire. I sense un so, Boba va caure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada