Laberint d'enganys (XII)

Anterior

Capítol 12

Mentre Boba mirava cap avall, va veure el que hi havia estat amagat darrere de la porta en el sòl. Una càpsula, suficientment gran per contenir a dues persones. Hi havia parts transparents, per la qual cosa l'interior es podia veure des de l'exterior. Tenia un panell de control, però no existia un mecanisme de direcció. Li va recordar l'aerolliscador en el qual havia volat a Ciutat Núvol, només que més petit, i sense forma de canviar de direcció.

–Què és això? –va preguntar.

Nuri es va inclinar per prémer un botó en un costat de la càpsula. Va obrir la escotilla superior.

–Entra i ho esbrinaràs, –va dir.

Nuri es va pujar a la part davantera. Boba va lliscar darrere d'ell. La tapa es va tancar de nou. Boba va mirar al voltant i va veure que la càpsula estava dins d'un altre túnel, com una espècie de tub, o de lliscador, que es corbava i retorçava i girava sempre cap avall.

–És així com s'arriba a la Ciutat Subterrània? –Va preguntar Boba.

Nuri va assentir.

–És una de les formes. Hi ha milers. Moltes només són conegudes per un grapat de persones. Les hi ha que s'han ocultat per tant temps que han estat oblidades. Per descomptat, hi ha rutes oficials cap a la Ciutat Subterrània –turboascensors i tal– però es necessiten permisos especials per a ells. I diners.

Sense previ avís, Nuri va accionar un interruptor en el tauler de control i la càpsula va caure en picat cap avall amb un sobtat brunzit.

–Renoi! –va cridar Boba. Era com si tot el sòl hagués caigut als seus peus. La càpsula va sortir disparada gairebé en línia recta cap avall, després va girar bruscament a la dreta. Va fer uns tirabuixons, com si s'endinsessin en un gegantesc tobogan de quilòmetres de llarg. Boba es va agafar on va poder amb les mans i va mirar cap a fora.

Va veure llums pertot arreu. Brillants centelleigs de color vermell, taronja, blava i violeta.

–Aquests són altres nivells, –va explicar Nuri. Va haver de cridar per ser escoltat durant la carrera i el rugit del seu descens. –Estem viatjant a una velocitat de diversos quilòmetres per minut, però en el temps real, no a l’hiperespai.

–Renoi! –va dir Boba. Desitjava que l'aparell tingués controls!

Mirà de nou. Podia veure ràfegues de flamarades, sortint dels túnels que semblaven estar plens d'or fos. Un dels nivells era com un aquari gegant, on suraven dianogues enormes, sacsejant els seus tentacles.

Boba va arrufar el nas.

–Fa mala olor aquí, –va dir.

–És el nivell del clavegueram, –va dir Nuri. –Ja gairebé hem arribat.

De sobte, tot es va enfosquir. Però no del tipus de foscor que veus durant la nit quan vas a dormir. Tampoc era el tipus de foscor que hi ha dins d'un armari, o en una nau sense il·luminar. Ni com la foscor de l'espai, que tampoc era negra en absolut ja que estava esquitxada d'estels, planetes i galàxies distants.

Era una foscor com a Boba mai havia vist abans. Com ell mai havia imaginat. Era com una enorme i sufocant mà pressionada el seu rostre. Boba no podia veure a Nuri situat en front d'ell. No podia veure la seva pròpia mà. Durant un repugnant segon Boba es va imaginar que ell mateix havia desaparegut. Que d'alguna manera havia estat transformat en antimatèria.

–Aquí! –Va exclamar Nuri.

Una explosió de llum els va envoltar. Porpra, verd i blau marí. Boba va parpellejar. La llum parpellejava. Ja no era una explosió, eren més aviat centelleigs de color. Formes. Edificis. Ones en moviment que en realitat eren éssers vivents movent-se. Les figures familiars d’androides, criatures, homes i dones. I per sobre de tots ells aquella terrible i estranya foscor. Era com un núvol o un vel negre enorme.

La velocitat de la càpsula va començar a disminuir. Boba va deixar escapar alè.

–Ha estat genial, –va dir. –Una mica esgarrifós al final, no obstant això.

Nuri va assentir.

–El que has sentit és el buit entre la Ciutat Subterrània i els nivells superiors. La llum del sol mai arriba fins a aquí. Només la llum artificial. I la foscor.

Boba es va estremir. La càpsula es va detenir. Mirà la una ciutat curulla de gent. Estava més concorreguda que qualsevol altre lloc que mai hagués vist. Una massa desordenada d'éssers vius, més com un rusc que qualsevol altra cosa.

La tapa de la càpsula es va obrir. Nuri va saltar i es va inclinar cap a Boba.

–Benvingut a la Ciutat Subterrània, –va dir.

Boba havia pensat que en el Nivell Dos hi havia una multitud de gent. Havia pensat que a Coruscant hi havia una multitud de gent, i en la Candaserri, també.

Cap d'ells podia comparar-se amb la Ciutat Subterrània. Hi havia tanta gent, tants éssers, tants androides, punts de tot, que el seu cap li donava voltes.

–Queda't amb mi! –va dir Nuri. –Si et perds, mai trobaràs la sortida.

Boba va arrufar les celles.

–No apostis amb això, –va dir. –Tinc un bon sentit d'orientació.

–Pot ser que aquí això no sigui suficient per ajudar-te –va contestar Nuri.

Boba odiava admetre-ho, però havia d'estar d'acord amb el bimm. Per sobre d'ells, el cel que no era un cel en realitat el creuaven milers d'objectes brillants. Semblaven cintes, o arcs de Sant Martí. Però en realitat eren rampes, o tobogans, com el que Boba havia agafat per arribar fins allà. Podia veure les càpsules passant a tota velocitat per sobre d'ells, anant i venint. L'aire estava ple de brillants aerolliscadors, motocicletes aèries, aerotaxis i fins i tot vehicles de carreres. En el sòl, els carrers i voreres estaven envoltats d'edificis ruïnosos. Els carrers estaven plens d'escombraries, pedres esbocinades i aerolliscadors destrossats.

I a tots els costats que mirés, veia gent, no humans, en la seva majoria, però molts d'ells eren éssers humans. Cap d'ells semblava agradable i molts d'ells semblaven perillosos.

–Ei, vigila! –Algú li va etzibar a Boba. Un caridà alt, i de mirada enutjada li va mirar fixament.

–Ho sento, –va dir Boba. El caridà el va empènyer en passar al seu costat. Boba va mirar al seu al voltant: Nuri havia desaparegut!

Ups. Boba va empassar saliva. Un grup de pirates espacials fanfarrons anaven cap a ell, rient-se. Boba els va mirar, intentant no semblar impressionat.

–Jove senyor! –La veu d’en Nuri li arribava des d'uns pocs metres de distància. –Per aquí!

Boba es va apressar a unir-s’hi. Va passar al costat de botigues i mercats, a través d'estructures abandonades que semblaven naus antigues, i sota la cúpula d'un immens dom de cristall trencat. També va passar al costat de venedors de menjar. Part del que estaven venent semblava desagradable, coses amb urpes i tentacles i molts ulls. No obstant això, alguns dels aliments semblaven deliciosos. A Boba se li va fer la boca aigua. No podia recordar quant temps havia passat des que havia menjat per última vegada. Estava bastant segur que no havia estat avui.

Al principi va tractar de recordar el camí que seguien. Però després d'un temps, Boba va renunciar a fer-ho. El camí canviava contínuament a un costat i un altre, cap a endavant i cap a enrere. Una vegada fins i tot va estar segur que estaven retrocedint. Es va preguntar si Nuri l’estaria tractant d'enganyar per algun motiu. Per evitar que fos capaç de trobar el seu camí de retorn pel seu compte.

I no importava cap a on anessin, sempre trobaven gent. Malgrat les lleis i regles prohibint el fet de portar armes als no-nadius del planeta, la majoria dels quals veia portaven armes d'un tipus o un altre. Vibrofulles, porres de descàrregues elèctriques, làser, canelleres amb coets... Boba estava bastant segur que la majoria d'ells no eren ciutadans d’Aargau.

I estava bastant segur que no li agradaria ensopegar amb cap d'ells, estant sol i desarmat.

–D'on ve tota aquest gent? –va preguntar Boba.

Nuri li va portar pel carrer, cap a un carreró.

–Vénen d’arreu de la galàxia, –va dir amb la seva veu aguda i cantaire. –Els atreu la fortuna que poden aconseguir aquí a Aargau. I aquí, a la Ciutat Subterrània, tot val. Traïció. Assassinat. El mercat negre té molta importància. Es ven or, crèdits, dades, androides, joies, armes i naus. Però el més valuós és la informació.

–Informació? –Boba va arrufar el gest. –Això no sembla molt interessant. –No en comparació a les armes, o les naus, va pensar.

–Confia en mi, –va dir Nuri. –Sé del que estic parlant. Mantingues-te prop de mi, és ja arriscat el simple fet de venir aquí. Especialment per un novençà.

No confio en ningú, va pensar Boba amb ràbia. En aquest instant, una figura es va precipitar des del carreró fosc.

–Enrere! –Va ordenar Nuri.

–No! –Va dir Boba. Va agafar un maó trencat per llançar-lo cap a la figura. Gairebé havia arribat fins a ells, amb els braços estesos. Estava massa fosc perquè veure’l amb claredat.

Però no massa fosc per veure que sostenia un arma. I el làser apuntava directament a Boba Fett.

Següent